Adiós al lenguaje

Comparteix-ho

Adi_s_al_lenguaje

  

  • Informació


    Adieu al langage
    Suïssa, 2014.

    Director: Jean-Luc Godard.
    Intèrprets: Héloise Godet, Zoe Bruneau, Kamel Abdelli, Richard Chevalier.
    Durada: 70 min.
    Gènere: Drama experimental.
    Idioma: Francès.

    Sinopsi


    La història tracta sobre una parella formada per una dona casada i un home solter que es coneixen de casualitat i s’acaben enamorant. Amb el temps comencen a discutir dia rere dia i tenen massa problemes sentimentals com per ser feliços junts. Al seu torn, la pel·lícula conta com un gos va passejant entre el camp i la ciutat i un dia es troba amb la parella. El gos intentarà parlar i exercir de mediador per intentar solucionar els seus problemes i fer que tornin a ser feliços.

     

  • Començament i final

    Entre les nombroses veus que poblen aquesta misteriosa i trista pel•lícula, només un cop escoltem la veu de Jean Luc Godard. És cap el final de la pel.lícula. Godard pren la paraula per dir-nos que existeixen dos grans misteris. El primer és el dolor, que resulta fàcil de poder arribar a entendre. El segon és del més enllà que és impossible de resoldre. La veu de Godard sorgeix després de que el cineasta ens hagi dit que allò que hem vist ja no tracta sobre la mémoire historique –la memòria històrica- sinó sobre el malheur de l’histoire –el malestar històric. Aquesta doble declaració de principis ens assenyala que estem davant una altra etapa en l’obra del cineasta, davant d’un altre registre. Una etapa que té la força de ser a la vegada començament i final.
    Podríem entendre l’obra de Godard com un pensament que es manifesta i avança per cicles de pel•lícules singulars. Des de Nouvelle Vague (1990) es va produir en el seu cinema una doble mutació que ha marcat tota la darrera etapa de Godard. Per una banda es tractava d’abandonar el moviment per trobar refugi íntim en un entorn familiar –Rolle, el llac Leman, Lausanne- i buscar a partir de la natura l’existència del misteri, mentre s’invocava el poder d’allò diví. De forma paral•lela, a partir d’Alemagne 90 i, sobretot, de les seves Histoire(s) du cinema, es duia a terme un desplaçament des del present cap a la historia. Era el moment d’investigar en la memòria individual que tenim sobre la col•lectivitat històrica, calia ressuscitar imatges del passat i fer-les dialogar amb el temps. Aquest treball, al voltant de la historia ho va travessar-ho tot, fins arribar a Film socialisme (2010), pel.lícula feta des de la crisi on parlava del fracàs de la historia. El món tancat en el vaixell Costa Concòrdia anava sense cap rumb fixe.
    Adieu au langage és el començament d’un altre cicle. La historia s’ha convertit en el transfons. Godard ens diu que la crisi del present va començar uns anys abans i que va tenir com a precedent la República de Weimar. Ens recorda que 1933 va ser un any clau perquè Hitler va pujar al poder mitjançant unes eleccions. També ens recorda que quan els nens entraven en les cambres de gas els hi era impossible preguntar-se per què. En totes aquestes referències històriques hi ha la clau per tractar la nova etapa. Godard sembla voler-nos dir que hem d’anar més enllà del gest de rendir compte a la historia, perquè la crisi de la humanitat ens condemna a un malestar continuat. La representació de la humanitat ja no es fa mitjançant els turistes d’un creuer de luxe, sinó a partir dels turistes que pugen a les barquetes que travessen el llac Leman. Ells són la metàfora de l’alienació, de la impossibilitat de regenerar el món. Davant seu hi ha la crisi.
    Cap on va Godard? La resposta passa per un retorn cap allò íntim que té que veure amb el desig de tornar al paisatge proper i mostrar la parella –o les relacions de parella- com l’element que serveix per mostrar aquest malestar de la historia que és, en certa manera, el reflex del malestar d’allò individual. Si a Film socialisme, el malestar d’allò col•lectiu –la utopia perduda- es desviava cap a la impossibilitat de socialitzar-nos a nosaltres mateixos, l’amor que ens mostra Godard és un amor fracturat. Hi ha dins la parella relacions d’amor, però també hi ha solitud. Allò més trist és que quan els amants es pregunten sobre la herència que poden deixar, Godard només dona una solució_ la mirada de la seva gosseta Roxy Miéville. La gosseta acaba essent el fil conductor d’una part d’aquest trist relat. La gosseta no parla, només mira i allò que veu és un món en descomposició. Davant de l’animal hi ha la natura, però en ella el pes del misteri ha desaparegut. Sembla com si s’acostés la mort i ho tornés tot molt més inquietant i no hi hagués espai per que sorgís la llum de la divinitat. La natura es troba en tensió amb la metàfora –els dos conceptes que estructuren la pel.lícula- ja que la metàfora és llenguatge i la natura és misteri i decorat de les nostres accions.
    En el món descrit per Godard, les imatges del cinema han perdut la seva funció. Hi ha imatges de Metrópolis de Fritz Lang o de Le silence de la mer de Melville, però són el transfons. Uns televisors d’imatge plana ens emeten les imatges com si aquestes fossin un decorat. No poden ocupar la centralitat d’altres temps. A JLG par JLG, (1988), Godard ens va introduir davant una al•legoria sobre el so estereofònic que sembla enllaçar la funció del 3D amb que originàriament s’ha rodat Adieu au langage. Al llarg de la seva historia, la imatge ha buscat noves formes de profunditat, ha jugat amb els seus relleus i ha cercat la bellesa. La imatge en el cinema de Godard és alguna cosa que va més enllà de l’enquadrament, que ens descol•loca i ens ajuda a pensar el món d’una altra manera. La imatge és un nou llenguatge en el moment en que cal dir Adéu al llenguatge. Què pot fer el llenguatge? Aquesta acaba essent la gran qüestió de la pel.lícula. Els éssers humans no poden entendre’s per què el llenguatge ha perdut el seu significat. Els conceptes no ens ajuden a comprendre el món, davant les imatges en profunditat. Com poden repensar els coses en un moment en que les paraules s’han trencat i en que l’escissió del llenguatge de la qual ja parlava el filòsof Brice Parrain a Vivre sa vie (1964) s’ha fet realitat? Quan diguem Adéu al llenguatge queda el silenci o el bordar d’un gos. La malenconia de la historia s’ha convertit en malenconia interior respecte a la vellesa. Adieu au langage és començament i final d’una nova forma d’entendre el cinema. Començament i final.

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho