Adiós tierra firme

Comparteix-ho

adiostf

  • Informació


    Adieu, plancher des vaches,
    Itàlia-França. 2000.
    Director: Otar Iosseliani.
    Intèrprets: Nico Tarielashvili, Lily Lavina, Philippe Bas.
    Durada: 90 min.
    Gènere: Comèdia romàntica.
    Idioma: Francès.

    Sinopsi


    Nicolas, de 19 anys, és el fill gran d’una família rica governada per la mare, una temibre dona de negocis. Viuen en una luxosa mansió de camp, tot i que el jove prefereix anar pels carrers de la ciutat. Lluny del seu ambient, es dedica a netejar vidres i a rentar plats en un bar.

     

  • Crítica

    «El terme plancher des vaches (el títol original del film és Adieu, plancher des vaches) és una antiga expressió usada pels mariners que implicava un cert menyspreu per la terra ferma i expressava l’alegria d’abandonar-la. La terra ferma, per a un mariner, era un lloc que sempre l’atreia quan estava en alta mar i que el fastiguejava quan passava un temps en ella. En abandonar aquesta terra, aquella gent pensava que es lliuraria de tots els seus problemes, però tots sabem molt bé que el mar no és un lloc on es pugui viure molt temps. En alta mar poc a poc es comença a sentir certa nostàlgia, un desig de retornar. Per això, quan un mariner es troba a la terra ferma que menysprea, somia a abandonar-la i, després d’un temps en alta mar, comença a pensar que hi estava bé. La pel·lícula, doncs, es presenta com una paràbola sobre el sentiment d’insatisfacció que s’apodera de nosaltres, els que habitem en terra ferma. Des que naixem, pràcticament se’ns obliga a viure dins d’una closca i a buscar un altre espai, una altra dimensió de vida que, segurament, es troba en un altre lloc».

    (Otar Iosseliani, a propòsit d’Adiós, tierra firme)

    Malauradament, el nom d’Otar Iosseliani, cineasta georgià vitalista i llibertari, és poc conegut a l’Estat espanyol. Només s’han projectat algunes pel·lícules seves a la televisió (com ara l’esplèndida Los favoritos de la luna, amb la qual va guanyar l’any 1984 a Venècia el premi especial del jurat) i, recentment, el festival de Sant Sebastià ha programat un cicle d’una filmografia que va iniciar-se a Georgia a primers dels 60, durant anys va patir problemes amb la censura soviètica i, amb el temps, revela la mirada oberta d’un cineasta viatjer que ha rodat a Euskadi (Euskadi été, 1982), a la selva africana (Et la lumière fut), a la Toscana (Un petit monastère en Toscane) i, prou sovint, als carrers de París, tan reals com transfigurats per la seva imaginació. Adiós, tierra firme, de fet, és la primera pel·licula que s’ha estrenat comercialment a l’Estat espanyol d’un dels cineastes europeus més lliures i excepcionals, atent a les formes de la cultura popular que s’entossudeix a perdurar davant la uniformització consumista, sensible a la música i als sons de la naturalesa, irònic amb els poderosos i pròxim als desfavorits, capaç de mantenir una estructura secreta (com un ordre intern al darrere d’un caos extern) que fa confluir i fluir amb lleugeresa els diversos elements (històries, personatges, ambients) que conformen el teixit de les seves propostes cinematogràfiques. Presentada al festival de Canes de l’any 2000, Adiós, tierra firme és una pel.lícula en què fa la impressió que, mitjançant els diversos mitjans de transport que utilitzen els personatges, es transporta l’espectador a una diversitat de situacions que finalment es relliguen com en un trencaclosques que manté els seus enigmes. No cal esperar al final, però, per trobar-hi un sentit perquè cadascun dels moments permet que se’l disfruti perquè està animat per un esperit de llibertat i inspirat per la més viva tradició del cinema popular francés, aquell que té a veure amb Vigo, Renoir i Tati.

    Adiós, tierra firme s’estructura a partir de dues dualitats, dos possibles antagonismes que, al capdavall, revelen afinats inesperades. Una dualitat la conformen dos joves. Un és ric, però s’escapa del seu món per viure perillosament als carrers de París. En certa manera, dins aquesta comedia en què vol aparentar-se el que no s’és perquè la insatisfacció és desig de devenir un altre, es disfressa de pobre, mentre que un altre jove, d’origen humil, es disfressa de ric per triomfar socialment. Desprès d’una mala experiència, el jove ric tornarà al seu món, mentre que l’altre accedirà a una altra vida prou confortable. Iosseliani no vol condemnar els joves, però intueix que el capitalisme salvatge dilueix l’idealisme de la joventut i que aquesta cada vegada aprèn més rapidament a lluitar, enganyar i treballar durament. «Pensen que, havent triomfat i adquirit una seguretat, podran començar a viure la seva vida vertadera. Però sabem molt bé que, per triomfar, s’han d’haver comés molts actes irrecuperables i que viure després d’una altra manera és gairebé impossible», apunta Iosseliani. Vell i lúcid bevedor, el cineasta georgià, en tot cas, se sent més a prop dels personatges que configuren una altra dualitat aparent: Un vell ric (interpretat pel mateix Iosseliani) es tanca dins la seva cambra pròpia per beure i oblidar les vanitats del món fins que es troba amb un altre vell, un rodamón encara més savi perquè no té res a perdre, per compartir beguda, amistat i el desig d’abandonar la terra ferma. Finalment, els dos vells carregaran un barco de beguda i aniran a la deriva fins divisar, possiblement, la bellesa de la terra ferma que han abandonat. Els espectadors, aleshores, potser ens imaginarem dins aquest bateau ivre des del qual compartir aquestes savies paraules d’Otar Iosseliani: «Sota els anuncis de les begudes alcohòliques apareix una petita frase hipòcrita explicant-nos que l’alcohol perjudica la salut. No és l’alcohol el que perjudica la salut, sinó el nerviosisme quotidià i la falta de temps per a la conversa tranquil·la amb els amics. Dos vells rodamons beuen perquè el vi és l’única cosa noble que reuneix les persones: rics i pobres són iguals a l’entorn d’un vas. D’aquesta manera, la humanitat continua existint. Vull afegir-hi, a propòsit del vi, que el plaer metafísic de la companyia dels antics mandrosos i inútils, compartit durant una gresca ben regada, ens ha deixat la seva empremta en El convit, de Plató, al qual es prenen molt seriosament els abstemis acadèmics i elitistes que avui pretenen posseir les claus del coneixement».

    Imma Merino
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho