Aguas tranquilas

Comparteix-ho
aguastranquilas cartell
  • Informació


    Futatsume no mado (Still the Water)
    Japó, 2014
    Director: Naomi Kawase
    Intèrprets: Nijiro Murakami, Jun Yoshinaga, Makiko Watanabe, Hideo Sakaki, Tetta Sugimoto, Miyuki Matsuda, Jun Murakami, Fujio Tokita
    Gènere: Drama romàntic
    Durada: 110 min.
    Idioma: Japonès (subtitulada en castellà).

    Sinopsi


    Els habitants de la illa de Amami, viuen en harmonia amb la natura, estan convençuts que en cada arbre, cada pedra i cada planta viu un déu. Una tarda d’estiu, Kaito descobreix el cos d’un home flotant al mar. La seva amiga Kyoko l’ajudarà a desxifrar el misteri. Creixeran junts, aprenent a ser adults, descobrint els cicles de la vida, la mort i l’amor.

  • Culte panteista de Kawase en una illa

    Hi ha una forta dimensió autobiogràfica en el cinema de la japonesa Naomi Kawase, que a vegades ha cultivat el dietari fílmic per documentar la recerca del seu pare biològic (un desconegut des del moment en què els seus pares van separar-se quan era petita sense que la mare tampoc se’n fes càrrec, de manera que uns oncles-avis van assumir la criança de la futura cineasta) o el part natural d’un seu fill. En les seves ficcions poètiques, continua havent-hi una empremta biogràfica o, en tot cas, una implicació molt personal en la mesura que les seves pel·lícules reflecteixen una visió del món que la du a abordar la relació simbiòtica entre l’home i la naturalesa fent cada cop més present la potència d’aquesta última, la memòria dels llocs, els rituals i litúrgies populars que lliguen l’individu a la col·lectivitat i, sens dubte, el fil prim que separa i a la vegada vincula la vida i la mort atenent a una concepció cíclica que, amb els seus renaixements, no exclou les pèrdues irreparables que duen a afrontar l’experiència del dol. “Aguas tranquilas” (“Futatsume no mado”), produïda parcialment per Lluis Miñarro, és un compendi de la cosmogonia de Naomi Kawase, autora de les preuades “Shara” i “El bosque de luto” que, fa uns anys, va mantenir una correspondència fílmica amb Isaki Lacuesta. També de la seva estètica, concebuda per celebrar la bellesa i el misteri del món.

    Per realitzar novament aquesta celebració de la bellesa, Kawase ha rodat “Aguas tranquilas” a Amami, una illa situada al sud del Japó on van viure part dels ancestres materns de la cineasta. Hi ha, doncs, el desig de vincular-se al lloc de part dels seus avant-passats que l’ha dut a filmar lluny de Nara, la regió d’on és originària i on transcorren les seves pel·lícules. L’equip de rodatge va viure més de dos mesos a Amami, procurant acordar-se a la vida de l’illa, i Kawase va integrar algunes de les seves celebracions i danses populars d’un lloc que mostra com un paradís. Això perquè, a més, amb un clima pre-tropical, Amami és una illa amb una naturalesa esplendorosa venerada pels seus habitants animistes com una divinitat. D’aquí, Kawase ha pogut exercir-hi el propi culte a la naturalesa que concedeix al seu cinema una vibració panteista. Cada planta i cada pedra estan filmades per reconèixer-les com a sagrades. També hi ha una filmació extasiada de la terra, del cel i del mar. Aquest, arran d’un tifó que la cineasta va sentir com un regal inesperat atesa l’època del rodatge, arriba a agitar-se amb una fúria acordada a la violència del vent i de la pluja. Aquest tifó té una acció destructiva, però Kawase li concedeix una força regeneradora. De fet, hi ha tot un simbolisme, tan afegit culturalment a la experiència i la interpretació de la naturalesa. De manera particular, hi ha la simbologia de l’aigua, que en Kawase acostuma a tenir una funció catàrtica.

    També hi ha la bellesa dels cossos, sobretot la de dos adolescents, entorn dels quals gira la narració, que, en relació amb aquests personatges, ho és sobre un procés d’aprenentatge. La jove Kyoko i el jove Kaito (els seus intèrprets, sense experiència actoral, són una troballa de Kawase) s’inicien a la vida adulta, amb l’estremiment i la incertesa de l’enamorament. En el seu aprenentatge, han d’afrontar fets dolorosos que dificulten la seva relació. D’una banda, Kaito viu estranyat la separació dels seus pares, fet que, novament, remet a una experiència personal de Kawase. De l’altra, la mare de Kyoko està greument malalta i la filla ha d’afrontar una experiència dolorosa que costa d’acceptar: “Per què la gent ha de néixer i ha de morir. No ho entenc”, diu Kyoko. I Kawase, que ha filmat naixements tan reals com ficticis, aborda una mort (fictícia) d’una manera mística i ritualitzada: la dona fa el transit acompanyada dels pròxims, que canten entorn seu, mentre sent el reclam de la pròpia mare morta i s’acomiada de la filla. Per Kawase, explorar i representar la mort forma part de l’exploració i la representació de la vida. És una cineasta humanista que, creient en el poder transformador de l’art, ens confronta a l’essencial amb el desig de transmetre l’espiritualitat a través de la matèria.

    Imma Merino

    (Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona)

  • Properament

Comparteix-ho