Aita

Comparteix-ho

aita-cartel

  • Informació


    AITA
    Espanya 2010.

    Director: José María de Orbe.
    Intèrprets: Luis Pescador, Mikel Goenaga.
    Durada: 85 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Basc.

    Sinopsi


    Una vella casa deshabitada. El guarda que en té cura. El capellà del poble. Els espais, els sons, les llums i les ombres. El pas del temps. En els racons més amagats de la casa es revela una història a la vegada íntima i col.lectiva 

     

  • La mà cremada d’Ai Weiwei

    «En la mitologia basca, la casa o «etxe» és un recinte sagrat i un centre de convergència dels vius i dels morts en un nivell d’igualtat. Abans de la introducció del cristianisme, la casa basca devia servir de sepultura familiar. Els personatges als quals es tributa culte domèstic són les ànimes dels avantpassats, concebudes com a rafegues de llum («argi-izpiak»), cops de vent («indar») o sombres («itzalak»). La idea cinematogràfica va consistir en composar un conte amb ressons fantàstics, partint de fets quotidians esdevinguts realment i introduint a la trama les ànimes o els esperits dels morts, establint així una relació entre passat i present»

    (José Mª de Orbe, director de «Aita». Fragment d’un text elaborat per a l’edició espanyola de la revista Cahiers du Cinema)

    El director José Mª de Orbe i el productor, i ara també cineasta, Lluis Miñarro tenen en comú la dedicació a la publicitat, tot i que cada cop menys, com una activitat professional que, a més, els hi permet finançar el cinema que estimen i que volen realitzar i produir. No és estrany que, després de coincidir en el món publicitari, es trobessin per tirar endavant un projecte junts: «Aita», una pel·lícula tan personal de José Mª de Orbe que l’ha rodat en el palau medieval que, situat a la població guipuscoana de Murguia integrada a Astigarraga , va heretar com a part d’un patrimoni familiar que, observant la decadència (fascinant, això sí) de l’edifici, ha de costar mantenir. En aquesta casa dels seus avantpassats, el director basc no hi ha evocat, però, una memòria íntima, sinó que ha volgut que hi palpités una memòria històrica i a la vegada mitològica fent-hi també present la memòria dels orígens del cinema a través d’algunes de les primeres imatges rodades al País Basc que, sotmeses a un procés d’oxidació, es projecten en les parets deteriorades de l’edifici. L’efecte plàstic és certament bell i fascinant, a més d’aportar una reflexió a la naturalesa espectral de la imatge cinematogràfica. De fet, «Aita», fent sentir que l’espai està ocupat per fantasmes, és una revisió del tema de la casa encantada, de tanta tradició literària, plàstica i cinematogràfica.
    La bellesa de les imatges d’»Aita» (pare, en basc, i per tant «la casa del pare») té molt a veure, a part de la intenció de José Maria de Orbe, amb el talent visual del banyolí Jimmy Gimferrer, que fins aleshores pràcticament només havia treballat al cinema amb el seu amic Albert Serra assumint la direcció artística d’»Honor de Cavalleria» i la fotografia d’»El cant dels ocells». Gimferrer, que va guanyar el premi a la millor fotografia al passat festival de Sant Sebastià, filma les parets com si hi apareguessin els baixos dels murals de Giotto (una anticipació de l’abstracció en la pintura medieval)  i les pintures de Rothko. Però, creant una impressió de presència i alhora absència, també hi ha una manera especial de filmar els pocs personatges (figures d’una pel·lícula tendent a l’abstracció) que hi apareixen, com ara el guardià de la casa i el capellà del poble, que mantenen converses no exemptes d’humor sobre els vius i els morts i el transit de la vida cap a la mort. El guardià té una visió recurrent que l’inquieta: Una taca blanca i lluminosa que s’expandeix i que potser arrela en una memòria mítica poblada d’esperits com els que habiten aquesta casa que José Mª de Orbe ha filmat per renovar el cinema com una experiència estètica. La sala Truffaut està concebuda perquè els espectadors puguin tenir aquesta mena d’experiències.

    Imma Merino
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho