Al nacer el día

Comparteix-ho

al-nacer-el-dia-cartel

  • Informació


    Kad svane dan
    Sèrbia, 2012.

    Director: Goran Paskaljevic.
    Intèrprets: Mustafa Nadarevic, Mira Banjac, Zafir Hadzimanov, Predrag Ejdus.
    Durada: 90 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Serbi.

    Sinopsi


    Misha Brankov és un professor de música jubilat. Un dia rep una carta en què li demanen que es posi en contacte amb el Museu Jueu de Belgrad. Allà s’assabenta que durant les excavacions s’ha trobat una caixa al lloc on va estar un camp de concentració per a jueus i gitanos serbis durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945). El contingut de la caixa canviarà la vida del professor.

     

  • Acaronar el passat

    Diuen que només ens pertany el passat, que el present està en un constant canvi impossible de capturar o controlar, mentre que el futur és incert i deutor dels canvis de l’ara. Així, l’únic que ens és propi és el passat, ja escrit i immutable, que podem veure a través de la memòria, penetrant-hi i revivint allò ja viscut. La memòria ha sigut un dels grans temes en l’Europa posterior a la II Guerra Mundial. Una imperiosa necessitat de no oblidar la gran tragèdia, recordada tants cops a través del cinema, i de totes les altres arts, per tal de fer present aquests grans mals. Com si d’aquesta manera ens asseguréssim de no repetir-los. S’ha arribat a un punt en el que el recordatori ha sigut tan constant que hem sentit certa saturació, i una pel•lícula que tracta sobre la guerra de mitjans de segle passat, es converteix en una altra pel•lícula de la II Guerra Mundial, una més.

     

    Goran Paskaljevic situa l’obra a Sèrbia, el que ja permet endevinar una mirada diferent, com a mínim desplaçada en l’espai, de la tragèdia nazi. El seu protagonista és el professor de música Misha Brankov, interpretat pel cèlebre actor Mustafa Nadarevic, nascut a Bòsnia fa 70 anys. Nadarevic és un actor d’allò més prolífic que ha participat en més de 100 pel•lícules, destacant l’Oscaritzada En tierra de nadie (No man’s land, Danis Tanovic, 2001) o la destacada per Cannes a finals de segle passat, The perfect Circle (Savrseni krug, Ademir Kenovic, 1997). Amb aquest bagatge, se’l pot considerar un actor especialitzat en el drama bèl•lic, o post-bèl•lic. L’actor ideal per interpretar el paper protagonista d’aquesta obra, en la que el reputat professor de música veurà com canvia la seva vida, sempre a través del seu passat, al descobrir que totes aquelles arrels en les que creia eren mentida.

     

    El gran mèrit del film, i allò que ens confirma la voluntat d’una mirada diferent de Goran Paskaljevic, és col·locar la tragèdia nazi en un segon pla, convertint-la gairebé en una excusa per a reflexionar sobre la memòria, les generacions i el pas del temps. El primer que cal tenir present és que la història es situa uns setanta anys després de la guerra, així que aquesta queda lluny i desdibuixada. Són bastants els personatges que van apareixent al llarg del film fent referència a aquesta distància i al fet que per a ells ja és quelcom pràcticament oblidat, d’un altre temps, i que no hi tenen res a veure. I el fet més important és que les imatges que podem veure a la pantalla que ens portin a reviure aquells anys també estableixen una distància. El mateix Paskaljevic vol insistir en aquesta distància i ho fa de dues maneres: imatges d’arxiu, que veiem ara però que som conscients que ens porten des del present fins al passat; i imatges en somnis, per tant irreals. Així, mai ens situem en el temps anterior, sempre se’ns mostra el present i la mirada esgotada d’aquest cap al passat. Per tant, no podem esperar una pel·lícula d’emocions bèl·liques, no es tracta de reviure el passat, en aquest cas, sinó de fer notar el passat en el present, en com ha afectat a aquest. Ni bombes, ni infermeres que s’enamoren de soldats, estem en un altre moment i les emocions són unes altres.

     

    L’únic que serà capaç de connectar amb el seu passat, de tocar-lo i de fins i tot acaronar-lo, serà Misha Brankov. O potser ja hauríem de dir Misha Weiss. El recorregut que fa a través de la pel·lícula per a recuperar les seves arrels supera totes les fases i inconvenients, sempre amb la sensibilitat per davant, malgrat ningú el correspongui en aquesta manera tant seva de fer. Sensibilitat que demostra el protagonista, i que arrodoneix el director amb un curós tracte de les imatges i la fotografia, jugant amb la llum i la foscor, el negre i l’ocre, gairebé com si estigués pintant quadres de Caravaggio, exemple d’un talent de llarga carrera que, malauradament, ha gaudit de poc recolzament a les sales del país. Ara que als seus 67 anys encara tenim l’oportunitat de gaudir-ne, no la deixem passar.

    Christian G. Carlos
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho