Aleksandra

Comparteix-ho

aleksandra

  • Informació


    ALEKSANDRA
    Rússia-França, 2007.

    Director: Alexander Sokurov.
    Intèrprets: Galina Vishnevskaya, Vasily Shevtsov, Raisa Gichaeva.
    Durada: 95 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Rus.

    Sinopsi


    Dirigida per Alexander Sokurov i ambientada a Xexènia a l´actualitat, Aleksandra narra la història d´una dona que va a visitar el seu net, un dels millors oficials de l´exèrcit rus. Durant la visita, que durarà diversos dies, Aleksandra descobrirà un nou món, una comunitat on no hi ha dones, la vida és insignificant i els sentiments sempre s´amaguen.

     

  • Àvia i nét

    L’any 1994 s’inicia la primera guerra de Txetxènia amb l’entrada de l’exèrcit rus a Grozni, els motius que l’impulsen són tan polítics com econòmics, tot i que l’experiència evidencia que de les ferides d’una terra castigada per la guerra sovint hi brolla el petroli més que no pas les idees. Un conflicte bèl·lic poc conegut i que alhora s’erigeix com un dels més cruels del s.XXI. Una guerra que pràcticament només es fa present als mitjans de comunicació a través de la cobertura de tràgics esdeveniments com el segrest a l’escola de Beslan o la presa del teatre Dubrovka a Moscou, o de l’assassinat d’Anna Politkovskaia, una de les periodistes més crítiques amb el Kremlin de Vladimir Putin i amb la seva qüestionable actuació a Txetxènia.
    La cineasta finlandesa Pirjo Honsakalo amb el seu documental «Three Rooms of Melancholy» («Tres estances de la Malenconia», 2004) mostra els desastres de la guerra de Txetxènia a través d’un tríptic que recorre amb una observació atenta i sòbria el present de la infància d’ambdues parts del conflicte. La pel·lícula s’estructura en tres parts/ estances (Anhelant, Respirant i Recordant), en ella s’evoca la rutina d’uns nens russos en una acadèmia militar, entrenats per convertir-se en futurs soldats, i també la vida d’uns nens txetxens en un camp de refugiats. El documental es situa entre la bellesa i l’horror, la bellesa d’un rostre infantil i l’horror d’una existència – tan la dels joves soldats com la dels orfes refugiats- a la qual se l’hi ha extirpat la innocència, mostrant la tristesa que emana d’una mirada infantil de destí incert en temps de guerra.
    El darrer film d’Aleksandr Sokurov «Aleksandra» també forma part d’aquest escàs grup d’obres cinematogràfiques que intenten apropar-se a la guerra de Txetxènia, en aquest cas el director col·loca al bell mig d’un camp militar situat en aquesta república del Caucas a Aleksandra, una àvia que arriba al front a visitar el seu nét Denis, un dels millors oficials de la seva unitat.
    El personatge d’Aleksandra està interpretat per Galina Vishnevaskaya, soprano, icona de l’alta cultura russa, casada amb el cèlebre violoncel·lista Mstislav Rostropovitx i amb la qual Sokurov ja havia treballat en el seu documental «Elegia de la vida» (2006) – homenatge que el cineasta rus va fer al seu marit. En aquesta ocasió però l’allunya del seu entorn cultural i de la seva còmode vida per transportar-la a la crua realitat d’un conflicte armat. Aleksandra passarà la seva estada envoltada de soldats (reflexos del destí dels nens de l’acadèmia militar retratats per Honsakalo) i d’algunes dones txetxenes en la seva breu incursió al món civil, procurant rebre respostes per tal de comprendre el que sembla incomprensible.
    A través del deambular lent d’Aleksandra el temps es dilata, acompanyant els soldats en l’espera de la guerra en suspens. Sokurov no volia mostrar frontalment l’horror de la guerra»La guerra és sempre quelcom terrible. En aquesta pel·lícula sobre la guerra no hi ha cap guerra… No hi ha poesia en una guerra, no hi ha bellesa, i mai no hauria de filmar-se poèticament: és un horror que no es pot expressar, una degradació humana que no es pot expressar». La guerra per tant troba el seu ressò, només en forma d’indici, en les flames d’un incendi llunyà o en la fesomia d’una ciutat en runes.
    La música d’Andrei Sigle abraça en alguns instants les veus trencades dels soldats, melodies que atorguen un contrapunt als sons registrats in situ i emfatitzen algunes imatges que semblen trobar-se a mig camí entre la realitat i l’espai mític, la vigília i el somni.
    Amb «Aleksandra» Sokurov torna a explorar les relacions familiars com ja ho havia fet anys enrera a «Mare i fill» (1996) i a «Pare i fill» (2003), aquesta vegada però la relació és entre una àvia i el seu nét. Si en la primera d’aquestes pel·lícules la camera ens apropa als últims dies d’una dona malalta acompanyada pel seu fill, en un retrat bellíssim i commovedor d’una Pietat invertida, en el cas d’»Aleksandra» el tema de la mort hi és latent però no s’evidencia. Sokurov, sempre des del seu to elegíac i amb el contacte físic com a canal transmissor de sentiments, ens mostra un comiat que la incertesa no deixa pensar si és o no per sempre.
    Precisament la incertesa del destí dels protagonistes d’aquest conflicte és el punt en comú entre la pel·lícula «Aleksandra» i el documental «Three Rooms of Melancholy».
    Marta Sureda
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho