Alguien a quien amar

Comparteix-ho

alguien-a-quien-amar

  • Informació


    En du elsker
    Dinamarca, 2014.

    Director: Pernille Fischer Christensen.
    Intèrprets: Mikael Persbrandt, Trine Dyrholm, Birgitte Hjort Sorensen, Sofus Ronnov.
    Durada: 100 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Danès.

    Sinopsi


    En Thomas Jacob, un cantautor de fama mundial, viu a Los Àngeles. Després de diversos anys d’absència, torna a Dinamarca per gravar un nou àlbum i reunir-se amb la filla de la qual es va distanciar. Ella li presenta a en Noa, el seu fill de 11 anys. Tot i que no coneix al nen, a en Thomas no li queda més remei que tenir cura d’ell. A poc a poc, acabaran connectant gràcies a la música, i en Thomas prendrà llavors una decisió que canviarà la seva vida per sempre.

     

  • Àvia i nét

    Com si el guió fos escrit a mida per a Mikael Persbrandt, Alguien a quien amar ens situa davant de Thomas Jacob, un famós cantant establert a Los Ángeles, que torna a la seva Dinamarca natal per a trobar-se amb els seus orígens i poder treballar en un nou disc. És l’al·legoria perfecte per a Persbrandt, l’actor suec que després d’uns anys als Estats Units rodant pel·lícules com les de la multimilionària saga El hobbit, necessita certa desintoxicació i tornar a l’Europa on el cinema és més petit, més sincer, i més pur. I, per sort per a ell, ho fa posant-se a les mans d’una de les directores europees més destacades del moment, Pernille Fischer Christensen, que torna a posar-se darrere les càmeres quatre anys després de l’èxit que va situar-la entre els noms propis del cinema europeu: Una família.
    Els vincles entre la seva última pel·lícula i la que ha presentat aquest any són dos principalment. En primer lloc, un gran tractament de la fotografia i el so. Pernille Fischer Christensen cuida aquests dos detalls al màxim. De manera molt metòdica mimava l’element sonor a Una família, on la respiració del seu protagonista, que s’anava esvaint al llarg del film, centrava l’atenció i posava els pèls de punta a l’espectador. A Alguien a quien amar,  el so destaca per altres motius tan vitals com la música i l’expressió dels sentiments amb les veus. De fet, a la pel·lícula trobarem un moment on els personatges fan burla de la minyona filipina i el seu alt to de veu, que trenca amb la pau que respiren. Pel que fa a la fotografia, el mèrit se’l reparteixen la directora i el director de fotografia Laust Trier-Mørk, que ja havia participat amb nota a La caza, de Thomas Vinterberg, retratant la fredor de la comunitat danesa. En aquesta ocasió, la fredor que s’ha de mostrar no és la de la comunitat, sinó la d’una família trencada, amb conflictes pendents que mai s’han resolt, ni exteriorment ni interior. La combinació de primers plans a personatges desemparats i amb plans oberts de la Dinamarca nevada, posaran imatges a aquesta fredor que amenaça amb congelar a Thomas Jacob i a tothom qui l’envolta.
    És sobretot a partir de la fotografia que podem introduir el segon vincle present per a Pernille Fischer Christensen: la família. El drama familiar és el motiu que més sembla interessar a la directora, que busca noves vies de mostrar un tema tantes vegades tractat al cinema. El més important per a la directora són els personatges, des de la seva individualitat i no en conjunt. Els construeix a partir de detalls mínims i molts espais de reflexió, moltes pauses i molts parèntesis en els diàlegs on els personatges no utilitzen cap paraula, o pràcticament cap, per a transmetre’ns el que estan sentint. És aquí, com dèiem, on la fotografia juga un paper clau, buscant aquelles imatges on el personatge queda aïllat, on només el veiem a ell. En aquest cas, la soledat d’un Thomas Jacob a qui només acompanyen els pecats i la por d’un passat recent que no ha superat encara, i probablement mai superi, però que amb el seu retorn a casa s’ha fet més present i físic que mai.
    Amb tot, Alguien a quien amar és la puresa. Tant la puresa d’uns personatges plens de conflictes i propers a l’espectador, com la puresa de la culpabilitat en la que qualsevol –per un o altre motiu- es podrà sentir identificat; com, finalment i sobretot, la puresa a l’hora de fer un cinema plenament europeu, on els grans drames, existents i claus per al desenvolupament de la història, no són tan importants per a la pel·lícula com sí ho és la manera de mostrar-lo, de relacionar-nos-hi i d’apropar-nos a ells. Una manera pausada, reflexiva, sense estridències de minyones filipines que cridin en excés, on no es busquen les grans produccions americanes que omplin les butxaques d’uns quants, sinó que serveixin per a que els espectadors visquin l’experiència del cinema pur, en el que les coses no se’ns criden, sinó que se’ns diuen.
    Christian G. Carlos
    Cinema Truffaut

Comparteix-ho