Aliento

Comparteix-ho

aliento

  • Informació


    Corea del Sud, 2007.
    Director: Kim Ki-duk.
    Intèrprets: Chang Chen , Zia , Ha Jung-woo, Kang In-hyung, Kim Ki-duk , Lee Joo-seok, Oh Sun-tae , Kim Eun-seo .
    Durada: 84 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Corea.

    Sinopsi


    Quan descobreix que el seu marit té una amant, la Yeon decideix anar a visitar a un pres conegut per els continus intents de suïcidi. El presoner, Jin, es sorprèn quan la dona va repetidament a visitar-lo. Comencen a establir una relació més profunda del que pot semblar.

     

  • Crítica

    Em preguntes per què compro arròs i flors? Doncs arròs per viure i flors per tenir un motiu per viure.
    Dita popular atribuïda a Confuci.

    Potser allò que salva i, de fet, fa especial el cinema del coreà Kim Ki-Duk és que la seva llibertat no prové de cap assassinat simbòlic del pare (com sol passar amb un determinat cinema europeu que encara gosa anomenar-se experimental), sinó que s’ha forjat en gran mesura des de l’estricte autorreferencialitat i, també, gràcies a un desvergonyiment que li permet canvis de registre que farien ballar el cap al més cool dels nostres aprenents de Rimbaud. Per això cada pel·lícula d’aquest atípic exsoldat es vincula poderosament amb la seva predecessora al mateix temps que prefigura la següent: perquè el director es deixa arrossegar per unes preocupacions que evolucionen a la mateixa velocitat que el seu cine, que es transformen sense por a contradir-se (la mínima distància, en els seus films, que separa la puta de la santa és un segell inconfusible) i que, en darrera instància, arrelen amb força en un ideari bàsic que, com sol passar en les grans obres d’art, té el seus pols en la vida i la mort, l’amor i l’odi, la soledat i l’amistat incondicionada…
    És a dir: «Aliento» només pot resultar atípica i fins i tot surrealista per algú que no conegui la trajectòria filmogràfica de Kim Ki-Duk. Pels altres, pels amants dels plats agredolços servits generosament pel coreà, la pel·lícula suposarà, en primer lloc, un feliç retrobament: el ritme silenciós però implacable de les estacions, com a la celebrada «Primavera, verano, otoño, invierno… y primavera», torna a fer les funcions de metrònom per a una història que podria ser cíclica sinó fos perquè l’etern retorn no respecta als éssers singulars. I, com als seus darrers treballs (inclosa l’escabrosa «La Isla»), el personatge epicèntric també és una dona marcada per la forta ambivalència de les seves pulsions vitals i pel silenci moral que acompanya el relat dels seus actes.
    I és que un dels grans mèrits de Kim Ki-Duk és la seva capacitat per no destruir el misteri que sempre hauria de definir qualsevol protagonista digne. A diferència d’aquest cine profilàctic i alliçonador preocupadíssim per deixar clar d’entrada quins són els bons i quins els dolents (no fos cas que l’espectador gamarús es confongués), existeixen pel·lícules que encara respecten a les seves persones de ficció permetent que sigui l’espectador qui es posicioni o, millor encara, qui els acompanyi sense prejudicis en el seu incert caminar. «Aliento», en aquest sentit, resulta paradigmàtica: la pel·lícula presenta éssers isolats que, a banda del bol d’arròs per sobreviure, cerquen la vida que s‘escola entre les flors. Un alè vital (i aquesta és la dimensió tràgica de l’invent) que ens dóna la benvinguda al món en forma de plor i que ens acomiada en forma d’exhalació. Un alè vital, en darrera instància, que ni tan sols pot ser retingut pel gest desesperat d’algú que n’esgrafia l’ideograma a la paret.
    «Em vaig fer cineasta aprenent a viure la vida», confessa el director. Seria fantàstic que aquesta fos la primera lliçó que s’impartís a les acadèmies de cine: això faria tornar els personatges de còmic a les vinyetes d’on mai haurien d’haver sortit i restituiria als éssers més o menys derrotats, més o menys infeliços, el seu dret a ser filmats amb dignitat.

    Eudald Camps
    Cinema Truffaut

Comparteix-ho