Amor es todo lo que necesitas

Comparteix-ho

cartellamor-es-todo-lo-que-necesitas

  • Informació


    Den skaldede frisør
    Dinamarca, 2012.

    Director: Susanne Bier.
    Intèrprets: Pierce Brosnan, Trine Dyrholm, Kim Bodnia, Paprika Steen.
    Durada: 115 min.
    Gènere: Comèdia dramàtica.
    Idioma: Anglès, Danès.

    Sinopsi


    En Phillip, un empresari anglès afincat a Dinamarca, és un vidu solitari de mitjana edat que s’ha distanciat del seu fill. L’Anada és una perruquera danesa que intenta recuperar-se de la quimioteràpia i que el seu marit l’acaba de deixar per la Tilde, una noia molt més jove. El destí està a punt de fer que aquestes dues ànimes adolorides es trobin quan es coneixen camí d’Itàlia, on van a casar-se en Patrick i l’Astrid, els seus fills respectius.

     

  • Segones oportunitats més enllà dels cinquanta

    El binomi format per Susanne Bier –directora- i Anders Thomas Jensen –guionista- ha donat al cinema danès, i per extensió al cinema europeu, algunes de les pàgines més brillants de la seva història recent. Sota el paraigua de Zentropa, la productora de Lars Von Trier, la parella professional Bier-Jensen ha signat algunes pel·lícules memorables, que van culminar fa un parell d’anys amb «En un mundo mejor», amb la que van avançar per l’esquerra al mateix Von Trier per guanyar amb justícia l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa per Dinamarca, premi que l’enfant terrible del cinema danès encara no ha aconseguit.
    La relació Bier-Jensen només s’ha truncat puntualment quan els cants de sirena de Hollywood –especialistes en captar talent cinematogràfic de qualsevol racó de món- van temptar Bier primer amb el drama «Cosas que perdimos en el fuego» (on reunia Halle Berry i Benicio del Toro) i ara amb «Serena», el seu esperat últim projecte (en fase de postproducció) on reuneix novament –després de l’èxit de «El lado bueno de las cosas»- una de les parelles de moda: Jennifer Lawrence i Bradley Cooper.
    En aquest context, «Amor es todo lo que necesitas» té l’aparença, però només l’aparença d’una pel·lícula de transició, un «divertimento» disfressat de comèdia romàntico-dramàtica, però que s’acaba rebel·lant com una obra molt més interessant del que aquesta aparença de lleugeresa en un principi podia presagiar. En aquest sentit, tant el cartell, com el mateix títol espanyol (res a veure amb el títol original que es podria traduir pel molt més dramàtic «La perruquera calba»), fins i tot la presència de Pierce Brosnan, poden despistar i fer pensar en una comèdia romàntica pura i dura. Res més lluny de la realitat: precisament un dels grans encerts del film és aquest flirteig constant amb els codis clàssics del gènere però amb pinzellades dramàtiques contundents que apareixen sense filtres pràcticament des de la primera seqüència, que ja és tota una declaració d’intencions de la directora.
    Bier juga hàbilment amb el contrast entre l’escenari típicament italià i mediterrani on passa la major part de l’acció –la fantàstica localitat de Sorrento- i la tensió dramàtica d’un grup de personatges d’una cultura i una mentalitat absolutament oposats. El mateix contrast amb el que jugava una altra il·lustre directora danesa, Lone Scherfig, en la memorable –projectada fa molts anys al Truffaut- «Italiano para principiantes». Ocurrent quan és necessari, tremendament hàbil en el desenvolupament dramàtic dels esdeveniments, moderadament condescendent amb l’espectador quan cal picar-li l’ullet, «Amor es todo lo que necesitas» és potser un film menor, una pel·lícula de transició, un «divertimento», un film necessàriament més lleuger en la trajectòria d’una directora que venia de tocar el cel amb l’Oscar de Hollywood.
    Trine Dyrholm, una de les grans actrius daneses, i Pierce Brosnan formen una parella aparentment impossible però finalment idònia. Poques vegades l’actor irlandès ha estat tan ben dirigit com en aquesta pel·lícula: no per casualitat Susanne Bier està considerada una de les millors directores d’actors del cinema actual. En definitiva, «Amor es todo lo que necesitas» és una pel·lícula de segones oportunitats, una mena de barreja de «Mamma mia» i «Celebración», amable la majoria de vegades, sense esquivar el dramatisme quan toca, segurament previsible, però honesta i sensible a parts iguals.

    Paco Vilallonga
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho