Amor y amistad

Comparteix-ho

amor-y-amistad-cartell

 

  • Informació


    Regne Unit, 2016
    Director: Whit Stillman
    Intèrprets: Kate Beckinsale, Chloë Sevigny, Xavier Samuel, Stephen Fry, Emma Greenwell, James Fleet, Jemma Redgrave.
    Gènere: Comèdia dramàtica.
    Durada: 94 min.
    Idioma:  Anglès.

    Sinopsi


    Any 1790. La jove vídua Lady Susan Vernon va a la hisenda de la seva família política, amb la intenció de fer callar els rumors sobre la seva vida personal i els seus flirtejos amb l’elit social. Mentre està vivint allà, decideix buscar-se un marit per a ella i per a la seva filla Frederica, tot i que la jove és reticent al matrimoni. Adaptació del relat curt de Jane Austen, “Lady Susan”.


  • Jane Austen a través de la ironia de Whit Stillman

    En la primera etapa d’aquesta sala, quan s’anomenava «cinema-estudi Truffaut», Whit Stillman va presentar-hi l’any 1995 «Barcelona», un film que va rodar a la ciutat del títol amb la col·laboració del gironí Edmon Roch. Aquest aleshores era un admirador (com tants d’altres, però d’una manera tan especial que va originar una relació d’amistat duradora entre ell i Stillman) del primer film del cineasta nord-americà, «Metropolitan» (1990), i va tenir l’oportunitat d’iniciar-se en la producció cinematogràfica a la qual s’ha consagrat. «Barcelona» és un film que en aquells moments va poder causar una certa perplexitat perquè, a més del fet que Mira Sorvino i l’anglesa Tushken Berger hi interpreten dues catalanes (sic), reflecteix una mena de paranoia sobre l’antiamericanisme virulent suposant que aquest campava entre nosaltres en un moment indeterminat del final de la Guerra Freda que podria coincidir amb el període a l’entorn del referèndum sobre l’entrada a l’OTAN. Stillman, que coneixia Barcelona per haver-se aparellat amb una catalana durant el rodatge a Nova York del film de Fernando Colomo «La linia del cielo», va rodar-la conscientment amb una mirada tan estrangera que sembla molt relativament interessada en una ciutat (mentre aquesta es transformava en relació amb l’impacte urbanístic i turístic dels Jocs Olímpics, l’acció de la pel·lícula transcorre més o menys una dècada abans del moment del rodatge) convertida en marc de l’hipotètic antiamericanisme i en un de tants possibles escenaris urbans per a les disquisicions i contradiccions dels seus personatges juvenils. Potser vam rebre «Barcelona» amb un cert escepticisme perquè ens resultava més fascinant i a la vegada més estranyament creïble la xerrameca d’uns joves nordamericans benestants a Manhattan a l’esmentada «Metropolitan», un dels films independents de culte de finals del segle XX. Però ara pot ser interessant revisar «Barcelona» pel fet que és una de les cinc obres que, amb una periodicitat dilatada i irregular, Stillman ha realitzat en vint-i-cinc anys amb una coherència, una finesa i una intel·ligència que fan que sigui reconegut com un dels cineastes contemporanis més singulars. Cinc obres portadores d’una mirada irònica i punyent que revisa la comèdia sentimental i moral per donar-li una volada per sobre del costumisme naturalista a través d’una estilització literària.

    A més de «Metropolitan» i «Barcelona», Whit Stillman va realitzar un film més a la dècada dels 90: «The Lays of Disco» (1998), on reproduiria el Studio 54, just poc desprès de la clausura d’aquesta mítica discoteca de Nova York, convertint-lo en una mena de sala d’estar on els seus personatges continuen mantenint llargues converses que sovint amaguen els seus vertaders desigs. En aquesta pel·lícula, les protagonistes femenines, que sempre han sigut més sensibles i fins més intel·ligents que els masculins, són interpretades per unes aleshores joveníssimes Kate Beckinsale i Chloë Sevigny, que han coincidit novament a «Amor y amistad» («Love&Friendship»). Després de «The Lays of Disco», dedicant-se a altres activitats, va tardar tretze anys en fer-ne una de nova, «Damses in distress»/«Damisela en apuros», en què Greta Gerwig (musa de l’actual cinema independent nord-americà) es mou en un campus universitari, intentant ajudar estudiants amb tendències suïcides, abans de caure en una depressió per culpa de un desengany amorós. Sí, l’amor, o la il·lusió de l’amor i a vegades mes aviat les intrigues amoroses o de seducció, han ocupat Whit Stillman, que, amb «Amor y amistad», realitza la seva primera pel·lícula d’època, però, mantenint a la vegada una atenció al món de representació de les classes altes, amb una mirada contemporània a l’univers de Jane Austen, de la qual se’n parla en els apartaments on els joves rics, cultivats i ociosos de «Metropolitan» fan les seves partys. El director, que sempre ha treballat d’una manera fina els diàlegs dels seus films, adapta la primera novel·la de l’escriptora anglesa, «Lady Susan», que va ser publicada posteriorment a la seva mort. Relativa a finals del segle XVIII, és una novel·la epistolar (construïda amb 41 cartes) que, amb algunes aportacions pròpies al guió, Stillman sotmet a una dramatúrgia més que a una conversió narrativa. L’ascendent literari, en tot cas, no es dissimula, sinó que es fa visible amb textos sobreimpressionats a la pantalla. Lady Susan (interpretada per una Kate Beckinsale pletòrica) és, certament, al centre o potser s’hauria a sobre de la història, manejant-ne els fils, com a la resta de personatges. És una vídua recent que, tenint pocs recursos i un amant casat que no diu ni una paraula en tota la pel·lícula, busca un nou marit ric i també un altre per la seva filla, que potser és l’únic personatge que manté una certa resistència moral en un món força superficial, hipòcrita i interessat en què, malgrat el títol, no domina precisament l’amor i l’amistat. Tan és així que, essent primerenc, no és un text de Jane Austen amb una sensibilitat vers els sentiments dels personatges. Seductora, intel·ligent i, en fi, manipuladora, Lady Susan juga les seves armes desplegant una estratègia en les diferents residències en què es reparteixen els personatges. És una dona que, atenent als seus desigs, procura sobreviure en un medi en el qual exerceix una seducció irresistible i a la vegada provoca un rebuig, que és més convencional que vertaderament ètic: al capdavall, Lady Susan no és pitjor moralment que bona part dels personatges i, en tot cas, és més intel·ligent. Té una aliada, un personatge al qual, convertit en una nord-americana perquè en aquest cas Chloé Sevigni l’encarni amb versemblança, captiva amb les seves maquinacions o amb els seus relats. Aquesta confident de Lady Susan és un possible mirall de l’espectador, que, com ella, també pot sentir-se captivat, tot i que a la vegada, a partir de la mirada de Stillman, és convidat a observar amb un cert distanciament un grup d’aristòcrates en un món d’intrigues més o menys sentimentals. Tot i que pot atrapar-nos una excel·lent ambientació (decoració, vestuari, però també musical amb fragments de Purcell, Handel i Viubaldi) sense tractar-se d’una gran producció a nivell de cost, pot pensar-se que el cineasta juga amb la xafarderia, però transcendeix la banalitat amb finesa, intel·ligència i mordacitat: potser, sense fer-ne un discurs, és un moralista que aporta un retrat de certs comportaments humans (del joc de les aparences, del càlcul en les relacions) menys aliè del que ens podria semblar.

    Imma Merino

    (Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona)

Comparteix-ho