Amor y letras

Comparteix-ho

cartellamor-y-letras

  • Informació


    Liberal arts
    Estats Units, 2012.

    Director: Josh Radnor.
    Intèrprets: Josh Radnor, Elizabeth Olsen, Richard Jenkins, Allison Janney.
    Durada: 97 min.
    Gènere: Comèdia dramàtica.
    Idioma: Anglès.

    Sinopsi


    Desencisat amb el seu treball i amb un futur incert, Jesse Fisher (Josh Radnor) torna a la seva antiga universitat per al sopar de jubilació del seu professor preferit. Una trobada fortuïta amb Zibby (Elizabeth Olsen), una precoç estudiant de 19 anys, desperta a en Jesse sentiments que creia oblidats. Tots dos senten una poderosa atracció que acaba en romanç, però hauran de fer front a nombrosos obstacles, especialment el de la diferència d’edat entre ells.

     

  • Palestins a la terra de les oportunitats

    Ja fa uns quants anys que allò anomenat comèdia independent nordamericana ha esdevingut una mena de calaix de sastre on encabir-hi tota mena de productes i ha arribat a un punt d’estancament preocupant, fent que l’espectador amb cert currículum davant aquesta tipologia de films pugui arribar fins a extrems d’arrufar el nas davant aquesta mena de subgènere que sol promocionar-se a un festival -el de Sundance- el qual també cada vegada més convé mantenir, si més no, en quarentena. Per fortuna de tots plegats, en els darrers anys han anat sorgint diversos cineastes que, malgrat la seva irregularitat, si que almenys estan realitzant un esforç per subvertir aquesta decadent cadència, ja sigui al voltant d’un grup més o menys homogeni (els integrants de l’anomenada Nova Comèdia Americana com Judd Apatow, Jason Segel o Nichollas Stoller) o com a franctiradors solitaris que aboquen les seves influències obtingudes d’aquí i d’allí. Josh Radnor formaria part d’aquests individus solitaris, un actor que amb l’experiència i el cert èxit obtingut amb la sitcom “Cómo conocí a vuestra madre” va provar fortuna amb un primer film com a cineasta que amb l’enrevessat títol de “HappyThankYouMorePlease” (2010) mostrava (amb força discreció, val a dir-ho) una certa voluntat de oferir quelcom nou dins el panorama del gènere. Amb “Amor y letras”, tot i tampoc exhibir l’originalitat ni la trangressió que convé per revifar el gènere i que tant bé practiquen els anterioment citats Apatow i companyia, Josh Radnor si que estableix, coma mínim, un pas endavant en la seva mirada i proposa una interessant reflexió al voltant de tots aquells que semblen haver-se perdut pels camins que duen a la maduresa emocional. Posant-se en la pell d’en Jesse, un professor de literatura que a cada pas que fa sembla esvair els seus objectius vitals, Radnor traça un personatge que viu immers en el que s’anomena síndrome de l’edat d’or, rememorant contínuament els feliços dies d’estudiant universitari i mostrant-se totalment apàtic amb tot allò que l’envolta. El retorn a la seva antiga universitat per acompanyar, amb motiu de la seva jubilació, al professor que més va admirar en aquella etapa  servirà de punt d’inflexió per tal que en Jesse començi a questionar-se les bondats d’aquesta nostàlgia perpètua. Amb els encertats contrapunts generacionals que formen, per una banda, el seu vell col·lega (i la seva absoluta incapacitat per moure’s més enllà dels límits que marca el campus universitari) i una mitificada professora de literatura romàntica (i que protagonitza se’ns dubte un dels moment més tragicòmics i lúcids del film), i per altra banda una precoç estudiant (esplèndida Elizabeth Olsen) amb la qual sorgirà quelcom més que una amistat, el personatge d’en Jesse anirà prenent consciència que la vida al Campus de Ohio no és (ni va ser) tant meravellosa com recordava i que potser la ciutat de Nova York i aquell present que es negava a afrontar li estàn oferint una sortida prou reeixida a les seves pors i neguits. Tot i no erigir-se com el relat punyent que a voltes sembla entreveure’s (per exemple la irada i necessària crítica envers l’univers literari de Stephenie Meyer i el que conforma la bona o mala literatura), “Amor y letras” esdevé com a mínim una comèdia que intenta fugir dels llocs comuns i dels tòpics més amanits pel què fa al trànsit cap a la maduresa i a l’abandó de la perillosa nostàlgia envers els feliços anys de joventut.

    Carles Ribas
    Cinema Truffaut

Comparteix-ho