Annette

Comparteix-ho

  • Informació


    França, 2021
    Direcció: Leos Carax
    Intèrprets: Adam Driver, Marion Cotillard, Simon Helberg, Dominique Dauwe, Kait Tenison, Latoya Rafaela, Rebecca Dyson-Smith, Timur Gabriel, Kevin Van Doorslaer, Devyn McDowell, Ornella Perl, Christian Skibinski, Marina Bohlen
    Gènere: drama
    Durada: 140 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Henry és un monologuista còmic d’humor incisiu. Ann, una cantant de renom internacional. Centre de totes les mirades, junts formen una parella feliç envoltada de glamur. El naixement de la seva primogènita, Annette, una nena misteriosa amb un destí excepcional, els canviarà la vida.

  • Doncs, ja podem començar

    So, may we start, canten els protagonistes d’Annette. Mitjançant un elaborat pla seqüència passem dels bastidors a l’escenari i del teatre al carrer. Els actors enllacen els seus braços amb els músics -Sparks- i la cançó sembla anunciar-nos que The show must go on. Estem a l’interior d’un musical que s’expandeix amb gran energia, però tot el que ens anuncia la seva primera peça ens despista. El que veurem no és una comèdia musical, sinó alguna cosa més tenebrosa, un gran conte sobre un ogre terrible que té capturada una princesa o la història d’una filla que vol venjar-se contra el pare.
    Annette se centra bàsicament en dos personatges adults contradictoris i una nena. Henry -Adam Driver- és un actor de stand up comedy. Des de l’escenari provoca al seu públic i l’insulta. Podria ser un Lenny Bruce dedicat a l’art de la subversió si no fos perquè Leos Carax intenta buscar una connexió directa amb el seu propi univers. És com si Henry fos un pas més a la dimensió de l’home-actor. Hi ha un passat fosc que deixa intuir a l’escenari. No sabem si les seves provocacions li creen una màscara per sobreviure en el món real i tampoc sabem com gestiona els límits que separen el seu propi món i del de les seves representacions. L’única cosa que tenim clar és que existeix dins Henry, allò que Émile Zola va classificar com una fêlure, és a dir una tara congènita que pot convertir a l’ésser humà en una bèstia humana incapaç de controlar els seus propis instints. Pot estimar profundament i al mateix temps voler assassinar a la persona que estima.
    Ann -Marion Cottillard- és la dona que des de l’escenari representa les grans tragèdies romàntiques en teatres d’òpera. Allà hi ha simulat la bogeria romàntica de Lucia de Lammermmour o la passió exacerbada de Tosca. Com mezzo-soprano ha viscut altres vides que han estat sublimades per la música. A l’escenari és heroïna tràgica i víctima. A la vida real és l’estrella que viu en un món dissenyat com un cel de cartó pedra amb els seus somnis kitsh. Pertany a món en què les bambolines donen forma a la realitat. Ann és la dona-actriu condemnada a ser la dona / víctima. El tercer personatge és Annette, una nena que va néixer i va créixer convertida en titella. La seva existència és la d’un simple tros de fusta, com si fos un Pinocchio femení. No li creix el nas perquè no pot dir mentides, ja que viu en un entorn en el qual ella mateixa és el resultat d’un engany, d’un secret mai confessat.
    Annette canta amb una veu infantil líquida i neta, amb la consciència que és un titella al servei dels mitjans de comunicació, una simple nina desencaixada. Annette vol ser l’encarnació d’Ann a la fama, però és una nena que en créixer ha de conèixer el destí tràgic que va marcar el seu origen. Annette és l’única nena que pot sotmetre a l’ogre.
    Annette funciona com una pel·lícula visionària que vol dimensionar les restes del naufragi de la tragèdia, portant-la a les contradiccions del present. És una obra visionària que troba al sofisticat treball de posada en escena una part essencial de la seva originalitat. El cineasta juga amb grans artefactes escenogràfics, situant de forma permanent el relat en l’àmbit del qual és representat. L’altre element clau és la música. Els èxits d’Annette són inseparables de l’ús de la música. Els creadors de la banda sonora són Sparks, els germans Ron i Russell Mael que van ser bàsics en la creació del glam rock dels setanta i que ja havien transitat per les vies del musical, coquetejant amb diferents gèneres musicals -vals, música electrònica, pop líric-. La veu de Russel Mael juga amb registres operístics que alternen amb elements del rock i la música popular. Aquest eclecticisme musical hi és molt present. La veu original greu i poc virtuosa d’Adam Driver contrasta amb la veu operística de mezzo-soprano de Catherine Trottmann que dobla en algunes ocasions a Marion Cottillard. Els Sparks estableixen un apassionant diàleg entre dues tra¬dicions, la del musical de Broadway i l’òpera. La utilització de gèneres diferents estableix una rica amalgama d’estils que remeten al millor de Sparks i al model establert en els anys setanta al voltant de l’anomenada Opera rock.
    A l’acabar de veure Annette sorgeixen algunes preguntes clau per comprendre la circulació i representació de l’amor i la passió en un present que poc té a veure amb els excessos lírics de les grans òperes. ¿Estem condemnats a viure en un món en el qual els sentiments es desdoblen en la imatge del sentiment i les passions es transformen en simple còpia sense arribar a ser reals? ¿Pot una determinada represen¬tació lírica i anacrònica d’aquest món mostrar la impostura i la falsedat? ¿Què li queda a l’artista més enllà del cinisme i del kitsch davant el descontrol d’un univers en què tota representació del mal està sota sospita i tota redempció sorgeix com una meta impossible? So, may we start

     

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho