Antes del anochecer

Comparteix-ho

antes_del_anochecer

  • Informació


    Before Midnight
    Estats Units, 2013.

    Director: Richard Linklater.
    Intèrprets: Julie Delpy, Ethan Hawke, Seamus Davey-Fitzpatrick.
    Durada: 105 min.
    Gènere: Drama romàntic.
    Idioma: Anglès.

    Sinopsi


    El tercer lliurament de la trilogia, aquesta vegada a la bonica Grècia, reprenent les vides de la Celine i en Jesse nou anys després de la seva segona trobada romàntica i el misteri sobre com va concloure.

     

  • Un conte de tardor rodat a l’estiu

    En el transcurs d’un viatge en tren per Europa, un incert dia de l’any 1995, Jesse, un jove americà amb desig de ser escriptor, es creuava amb Céline, una jove francesa preocupada per qüestions ecologistes. La parella passejava per Viena, passava la nit junta amb la certesa de que aquella seria probablement l’única nit que coincidiran i que el seu amor no seria més que el resultat d’un gest efímer de felicitat que el record hauria d’alimentar. Nou anys després, a Paris, el 2004, Céline retrobava a Jesse quan aquest presenta un llibre en una llibreria del barri llatí. La retrobada implicava una nova passejada junts, però alguna cosa ha canviat en la seva relació. Jesse confessava que tenia un fill que viu a Chicago i ella continuava intentant viure algunes formes alternatives en el cor de la capital francesa. Els bons records d’una primera trobada es difuminaven perquè el temps provocava algunes ferides i la imatge d’un ideal amorós romàntic era més difícil de poder mantenir. Al final de la trobada, Jesse havia d’agafar l’avió a una hora determinada i tornar a casa. Ella continuava a Paris. A partir d’aquestes simples premisses, alimentades amb la idea de que els millors amors romàntics són aquells breus, fortuïts e intensos, Richard Linklater va rodar amb nou anys de diferència el díptic format per Antes del amanecer (1995) y Antes del atardercer (2004). Ethan Hawke i Julie Delpy varen proposar un seguit d’improvisacions per tal de donar forma i agilitat a una història d’amor agradable i utòpica. La posada en escena era simple, centrada en capturar l’espontaneïtat dels diàlegs i l’espontaneïtat de les situacions descrites. Linklater es convertia en un cineasta preocupat pel pas del temps. Entre allò que mostrava entre pel·lícula havien passat nou anys i aquell temps el·líptic no mostrat esdevenia clau per entendre el nou present.
    L’any 2013 marca un nou cicle de nou anys més i seguint la lògica tot feia preveure que Richard Linklater tindria a punt un nou capítol de les troballes amoroses entre Jesse i Céline. De totes maneres, qualsevol espectador que esperi una nova variant al voltant d’un reencontre fortuït en un escenari europeu privilegiat va equivocat. Antes del anochecer (2013) no posa en joc l’atzar i desestabilitza tots els tòpics que ens assenyalen que la felicitat és breu i que la veritable felicitat neix del record persistent d’aquells moments feliços que difícilment poden tornar. Els amors descrits ja no són amors de joventut, tenen a veure més amb una altra concepció de l’amor centrada en la persistència de les relacions, en la dificultat per assumir que l’amor és també convivència, acceptació de l’altra i confiança mútua. Linklater ens mostra el moment en que Jesse i Céline han superat la quarantena, porten nou anys de relació estable en parella, han tingut dos fills bessons i s’han sentit presoners de la rutina diària. Com a Viaggio in Italia de Rossellini –pel·lícula esmentada explícitament a Antes del anochecer- les vacances faran que els dos amants puguin dur a terme una revisió existencial, puguin posar entre parèntesis la seva monotonia i des de l’excepcionalitat mostrar les crisis i ferides que també provoca l’amor, quan aquest deixa de ser un somni romàntic per estavellar-se amb la quotidianitat.
    La petita ciutat grega del Peloponès on transcorre l’acció de la pel·lícula deixa de ser un lloc idíl·lic per convertir-se en l’espai que farà esclatar allò que la parella havia silenciat durant anys. Jesse i Céline continuaran passejant, discutint però el seu amor serà d’una altra naturalesa, més aspre i contradictori. Linklater filma amb més radicalitat que les entregues anteriors. La cámara atrapa el temps de les discussions en llarguíssims plans seqüència marcats pel pes dels diàlegs entre el protagonista i per algun petit moviment en alguna passejada. La pel·lícula es transforma progressivament en una variant de Secretos de un matrimonio de Igmar Bergman, en que Linklater desitja radiografiar la crisis que la monotonia genera en tota relació de parella. El final, però, amb una peculiar posta de sol té alguna cosa a veure amb Le rayon vert de Rohmer, encara que el conte de Linklater sigui un conte de tardor rodat a l’estiu.

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho