Antes del atardecer

Comparteix-ho

antesatardecer

  • Informació


    Before sunset
    Estats Units, 2004.

    Director: Richard Linklater.
    Intèrprets: Julie Delpy i Ethan Hawke.
    Durada: 80 min.
    Gènere: Drama romàntic.
    Idioma: Anglès.

    Sinopsi


    El segon lliurament de la trilogia, aquesta vegada a París, reprenent les vides de la Celine i en Jesse nou anys després de la seva primera trobada romàntica i el misteri sobre com va concloure.

     

  • Un conte de tardor rodat a l’estiu

    Sembla mentida, però ja han passat nou anys des que Before Sunrise (Abans de l’alba) va convertir-se en una de les sorpreses més agradables del panorama cinematogràfic comercial del moment. Aleshores, la història romàntica de Celine (Julie Delpy) i Jesse (Ethan Hawke) va aportar una alenada d’aire fresc a l’aleshores resclosit cinema d’etiqueta juvenil. I això que, aparentment, era el típic relat d’un parell d’adolescents vitalistes a punt de donar el salt a les seves vides, abans d’endinsar-se en aquest territori tan amenaçador que és la maduresa, que només conèixer-se s’enamoren. Però el seu va ser un breu encara que intens encontre (de tan sols catorze hores a Viena) suficient perquè molts espectadors en sortir del cinema tinguessin tantes, o més, expectatives que els mateixos personatges perquè allò no acabés sent un amor passatger i tingués continuïtat amb la retrobada promesa.
    És així com han passat els esmentats nou anys. No només d’espera per fer realitat aquell vell (i potser ja oblidat) anhel cinematogràfic, sinó per descobrir el més desitjat: saber si va haver-hi o no, tal i com s’havien promès al final del relat, l’esperat retrobament sis mesos més tard. Richard Linklater ha reunit de nou el mateix equip i intèrprets no sols per satisfer aquesta incertesa sinó per oferir als protagonistes vuitanta minuts en quasi bé temps real perquè ens expliquin com els ha anat la vida des de llavors, si han complert les seves expectatives, si encara senten alguna cosa l’un per l’altre… Ara sabem que l’encontre no va tenir lloc, i és a París (per sort, sempre ens queda París) on els personatges es retrobaran per tornar a parlar. I molt. Perquè si una cosa té Before Sunset (Antes del atardecer) són diàlegs. Bé, en realitat, es podria dir que es tracta d’una llarga conversa, una verdadera pel·lícula parlada. Com també ho era la primera, ara represa nou anys després pels mateixos protagonistes.
    La gran diferència que apreciem respecte l’anterior és, evidentment, que els personatges han madurat. En tots els sentits. Són, com la majoria de persones de la seva edat, menys idealistes i més escèptics, menys romàntics i més responsables. Això sí, tan humans com ho eren llavors. Una evolució conseqüent (i si es vol, realista) que facilita a més d’un espectador de l’original sentir-s’hi identificat des d’un bon principi. Segurament per la limitació temporal (la història, recordem, transcorre en tan sols 80 minuts de –fals- temps real), l’estil formal de la pel·lícula és més brut i menys preciosista que l’anterior, dotant al conjunt d’un suggeridor naturalisme, inusual per a aquesta mena de produccions. Així mateix, la càmera (més àgil i lleugera) de nou es limita a seguir els personatges durant el seu curt però intens rendez-vous per la capital francesa: assistint a una presentació en una llibreria (motiu de la retrobada); sentant-se amb ells a prendre un cafè en un bistrot; escoltant les seves converses més o menys banals (sobre sexe, l’amor, el treball, el compromís, l’atzar, els homes, les dones, el pas del temps…), com també els seus silencis; i, és clar, redescobrint els records que els uneixen. La seva presència tan propera permet a l’espectador sentir el verdader pes de les paraules, palpar-ne els diàlegs, percebre amb detall els gestos, així com gaudir de les mirades.
    De Linklater en destaquem el seu esforç rohmerià de cercar l’espontaneïtat i el naturalisme dels seus personatges. Ho aconsegueix fent ús del seu particular mètode de rodatge, que consisteix en filmar durant un breu però intens període (un parell de setmanes o com a molt tres); amb un equip molt reduït (prescindint de tècnics habituals de moltes produccions); i sempre amb un guió obert a la improvisació: essencialment als gestos, moviment i frases dels personatges; i a l’entorn, en aquest cas al que pugui succeir en els carrers i racons de París. Lluny de l’aparent simplicitat estètica, també s’hi pot apreciar més d’un recurs visual, com el bell encadenat de plans visual del principi del metratge, que anticipa el llocs i racons per on més tard recorreran els protagonistes. Un recurs enginyós que, a més de remetre, l’enllaça amb el final de la pel·lícula anterior, en què un encadenat d’imatges mostra –contràriament- els llocs per on Jesse i Celine s’han mogut i en què la seva petjada presencial, tot i que invisible, encara s’hi fa notar. Tot plegat, juntament amb una apreciable sensació de complicitat dels actors amb els seus personatges (no sols ideològicament, Hawke també escriu i recentment ha viscut problemes matrimonials, i Delpy és cantautora), fan d’aquest film un dels melodrames romàntics més suggeridors dels darrers anys.
    Si sou dels que algun dia heu vist una ànima bessona en els ulls d’un desconegut, si mai heu deixat anar una llàgrima per haver deixat escapar l’amor de la vostra vida o si creieu en les segones oportunitats, aquesta és, sens dubte, la vostra pel·lícula. Si més no, pot ser aquell mirall de la vida amb el qual més d’un si pot sentir reflectit.

    Jordi Camps Linell
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho