Arcadia

Comparteix-ho

arcadia

  • Informació


    Le Couperet
    França-Bèlgica-Espanya, 2005.

    Director: Costa-Gavras.
    Intèrprets: José García, Karin Viard, Ulrich Tukur, Olivier Gourmet.
    Durada: 118 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Francès.

    Sinopsi


    Bruno, un empleat fidel d’una empresa dins del sector de la producció de paper i de gran qualificació, és acomiadat al costat de centenars de companys a causa d’una reestructuració econòmica. Lluny de preocupar-se, Bruno sap que aviat trobarà una feina ja que té una bona preparació i encara és jove. Després de tres anys aturat, s’adona que s’ha convertit en un soldat ras que com a missió sobreviure i garantir el benestar de la seva família. Amb l’ajuda d’una arma, decideix fer justícia pel seu compte i passar a l’acció i atacar a l’únic obstacle que el separa del seu treball desitjat: la Corporació Arcàdia, una gran empresa paperera.

     

  • El temps no passa

    Resulta admirable que, als seus setanta-tres anys, el cineasta d’origen grec i d’adopció francesa Costa-Gavras encara mantingui la il·lusió i l’energia per considerar el cinema com a màquina ideal per denunciar els forats negres de la nostra societat contemporànea. Si bé a “Arcadia” no apareixen absolutament explicitats els mecanismes i elements de denúncia que portaren al cineasta a rodar pel·lícules com “Z”, “Desaparecido” o la més recent “Amén”, el que és cert és que, en aquest cas, la ironia esdevé el fil conductor per a una guerra que, malgrat no mostrar conflictes bèl·lics, apareix subtilment soterrada en la consciència de l’ànima humana.
    Certament, el personatge protagonista d'”Arcadia” queda transformat, de mica en mica, en una mena de mercenari o soldat que té una guerra a guanyar i una missió a realitzar. És evident que no parlem d’enderrocar règims polítics o d’analitzar les represàlies que certs dictadors puguin exercir; es tracta de mantenir el que entre tots hem consensuat anomenar l'”estat del benestar” i la tragèdia que pot suposar per qualsevol perdre el tren d’aquesta societat competitiva i d’aquest progrés inexorable.
    José García -actor gallec que, com Sergi López, ha necessitat creuar els Pirineus per (de)mostrar el seu talent- broda una interpretació que per qualsevol altre actor hagués esdevingut un veritable catàleg d’histrionisme i ganyotes. Ell, en un paper que l’obliga a passar de la comèdia a la tragèdia en qüestió de segons (Gavras afirma, i crec que hi podem estar tots d’acord, que li recorda el millor Jack Lemmon) es converteix en autèntic epicentre d’una pel·lícula que també sap oscil·lar entre aquests dos extrems que són allò còmic i allò dramàtic davant la mirada, a voltes perplexa, a voltes còmplice, de l’espectador.
    D’aquesta manera, Gavras focalitza aquesta contundent mirada crítica de la nostra societat contemporànea en la mirada i pensaments del seu protagonista. La constant observació de rètols publicitaris, el fàstic i sarcasme envers certes actituds morals i comportaments socials, esdevenen una mena de baix continu que subratlla i reforça la mentalitat d’un individu disposat al que faci falta per mantenir el seu nivell de vida. En certa manera, el que fa que “Arcadia” sigui una pel·lícula que brilli amb llum pròpia és, precisament, la incòmoda posició en què el director situa a l’espectador, ja que, en la pràctica totalitat del metratge, aquest no es pot estar de riure amb els seus irònics comentaris i compartir la seva actitud amoral. Una ironia que, d’altra banda, se’ns presenta en el mateix títol de la pel·lícula: no és en va que el càrrec pel que lluita aferrissadament el protagonista i que, per tant, li pot retornar aquesta felicitat perduda formi part de l’organigrama d’una companyia paperera anomenada “Arcadia”.
    Potser hi haurà qui no acabi de compartir del tot els plantejaments cinematogràfics i la reiterativa actitud de Costa-Gavras, però ningú pot posar en dubte que el seu nom ha esdevingut un referent cabdal en l’evolució del cinema europeu contemporani. Com l’artesà que realitza pel·lícules d’autor, la seva filmografia és una d’aquelles que cal i caldrà tenir en compte. “Arcadia” n’és el darrer exemple.
    Carles Ribas
    Cinema Truffaut

Comparteix-ho