Arropiero, el vagabund de la mort

Comparteix-ho

arropiero

  • Informació


    Catalunya, 2008.
    Director: Carles Balagué.
    Intèrprets: N/D.
    Durada: 80 min.
    Gènere: Documental.
    Idioma: Castellà.

    Sinopsi


    El realitzador Carles Balagué presentarà el proper dissabte 24 a les 22.00 ‘Arropiero, el vagabund de la mort’, documental que relata la vida de Manuel Delgado Villegas, ‘Arropiero’ (Sevilla, 1943-Badalona, 1998), considerat el major assassí en sèrie de la història de l’estat espanyol. Va confessar 48 crims, però la policia només va poder investigar-ne 22 i provar-ne 7. Diversos despropòsits judicials van fer que mai fos jutjat pels seus crims, alguns comesos a Garraf, Mataró, Barcelona i Eivissa a la dècada dels 60. L’’Arropiero’ va ser un autèntic rodamón i va viure també a Itàlia i França, on va arribar a treballar de sicari per a la màfia marsellesa.

     

  • Quan les flors es comencen a pansir

    Prototip de l’individu que sent veritable passió per allò que realitza, el barceloní Carles Balagué sembla haver establert una mena d’amor etern amb el fet cinematogràfic: distribuïdor de tot un ventall de grans clàssics del cinema, exhibidor que sap mimar com ningú els films que es projecten (naturalment, en versió original subtitulada) en aquesta nineta dels seus ulls anomenada Cinemes Méliès, a Balagué només li mancava posar-se rera una càmera per, d’aquesta manera, establir a perpetuitat aquest vincle tan intens que sempre l’ha unit amb el cinema. Tot i que fa anys que mostra la seva faceta de director, fou en el moment que va abandonar la ficció per a centrar-se en el format documental quan la presència de Balagué com a cineasta va establir un pas endavant en la filmografia de les nostres contrades. Primer amb “La casita blanca”, després amb “De Madrid a la Lluna”, Balagué va deixar ben clar els llocs comuns que l’interessaven i, sobretot, de quina manera calia apuntar envers aquestes coordenades. Fascinat per una determinada època del nostre país -els anys seixanta- i per la sal i el pebre que amanien aquests anys grisos en forma de crònica negra, el cineasta barceloní va saber jugar amb tots els elements que tenia a l’abast per a parir un parell de documentals més que dignes. Calia, però, una cirereta al pastís, una passa que anés més enllà, un document rodó que “Arropiero” ha aconsegut assolir.
    Manuel Delgado Villegas, conegut amb el malnom de “Arropiero” pel fet que, de petit, ajudava al seu pare a vendre aquesta mena de licor de figues, es pot considerar el major assassí en sèrie de la història de l’Estat Espanyol. Balagué ens presenta aquest personatge en el precís instant en què els policies d’aleshores també el conegueren. Concebuda a base de “flash-backs” reals, la història de Manuel Delgado prèn forma en el moment en què és arrestat i acusat per un crim que presumptament ha comès tot tornant a la seva terra, al Puerto de Santa María. Poc es podien pensar aquells investigadors que acabaven d’obrir una mena de capsa de Pandora: en Manuel, satisfet com ningú de les bogeries que havia comès, no tant sols va confessar aquest crim, sinó quaranta set més al llarg de la seva existència. D’aquesta manera, Balagué condueix el relat mitjançant les entrevistes, entre d’altres, dels policies que acompanyaren a l'”Arropiero” pel llarg i ample de la geografia de l’Estat Espanyol amb el dubte posat entre cella i cella de si veritablement aquell individu havia comès els horrors dels quals es vanagloriava. El documental, mentre segueix l’estela d’aquest lamentable “tour” de la bogeria, no dubta en apuntar la no menys lamentable manera en què la burocracía judicial va actuar en aquest cas en concret.
    L’Arropiero, en el fons, no va deixar de ser un producte o, més ben dit, un monstre generat per l’època en què li va tocar viure: ingressat a perpetuitat en un hospital psiquiàtric, deliberadament oblidat per uns estaments que s’havien d’encarregar de dictar sentència, de mostrar la seva opinió, per un cas farcit de patetisme, el temps va condemnar a l’oblit el seu polièdric caràcter i les seves execrables accions.
    Per sort, cineastes com Carles Balagué ens retornen el pitjor del nostre passat a través d’un dels millors documentals elaborats en el nostre present.
    Carles Ribas
    Cinema Truffaut

Comparteix-ho