Babel

Comparteix-ho

babel

  

  • Informació


    Estats Units, 2006.
    Director: Alejandro González Iñarritu.
    Intèrprets: Brad Pitt, Cate Blanchett, Gael García Bernal, Koji Yakusho.
    Durada: 140 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Multilingüe.

    Sinopsi


    A “Attack the block”, una banda d’adolescents s’enfronta a una invasió de salvatges alienígenes, convertint una zona marginal de Londres en una zona de guerra. De la nit al dia, un bloc de pisos es converteix en una fortalesa assetjada i un grup d’adolescents del carrer en herois. L’enfrontament entre el gueto i l’espai exterior està servit. La història comença quan la Sam, una estudiant d’infermeria, és assaltada de camí a casa per una banda d’adolescents emmascarats i encaputxats.

     

  • Els efectes globals d’un atzarós tret fatal

    Un tret disparat per un nen al desert del Marroc provoca la ferida d’una dona nordamericana (que a la vegada arrossega una ferida íntima que la separa del seu marit) mentre viatja en un autobús turístic. Malgrat que no es correspongui amb el començament de “Babel”, aquest és el punt de referència de l’artefacte narratiu construït pel guionista Guillermo Arriaga abans de la seva separació professional d’Alejandro González Iñarritu per motius personals i creatius relacionats (o derivats) amb el fet que el director va afegir una escena en què l’actriu Adriana Barraza (aspirant al Globus d’or a la millor actriu secundaria) “besa a un tipo ahí”. De nou, com a “Amores perros” i “21 gramos”, les dues col·laboracions anteriors entre el guionista i el director mexicans, un accident repercuteix en diverses vides relacionades pel demiürg Arriaga, però, en aquesta ocasió, la repercussió, a la manera d’un “efecte papallona”, abasta personatges de diversos llocs del món: De Mèxic al Japó, passant, evidentment, pel Marroc. Això és així perquè “Babel” vol parlar d’un món globalitzat, però on es mantenen unes diferències socials brutals i les fronteres, sobre tot les dels estats poderosos, que separen els països rics dels pobres, mentre que, a més a més, hi plana la paranoia respecte el terrorisme. També, en relació amb el títol i sense limitar-les a la diversitat lingüística, el film parla de les dificultats de comunicació, sigui perquè costa expressar (entre pares i fills, entre els membres d’una parella) sentiments i problemes, sigui perquè els representats de l’ordre (l’actuació violenta dels policies, siguin nordamericans o marroquins) no atenen a les raons dels personatges més fràgils, sigui per la impossibilitat de parlar en el cas d’una noia japonesa sordmuda.
    El cas és que un tret (i les seves conseqüències, extremades per un guió amb voluntat demiúrgica de controlar tots els fils estirant-los) és el pretext per aportar una visió del món actual a través d’una construcció narrativa que, en la distancia espacial i temporal perquè les accions no són simultànies, alterna una parella nordamericana (Brat Pitt i Cate Blanchet) a una zona bereber, on uns nens juguen amb una arma mentre vigilen un ramat; els fills de la parella que, cuidats per una dona mexicana, travessen la frontera entre Mèxic i els EUA patint una situació inesperada que els durà a viure les mateixes condicions dels immigrants clandestins perduts en el desert; i una noia japonesa i el seu pare, que va regalar a un bereber el rifle del tret fatal. La fatalitat, certament, sembla formar part de la visió sobre la condició humana de González Irrañitu i el seu examic Guillermo Arriaga. Per això, els seus personatges semblen abocats a un destí tràgic on sentir la vulnerabilitat, la desesperació i també el sentiment de culpa. Si hi ha tragèdia hi ha poca llibertat, tot i que, com ara en el cas de “Babel”, aquesta mancança també pot relacionar-se amb les circumstàncies socials. Potser també amb el control exercit pels seus creadors.
    Encara amb més recursos a nivell de producció que aquells que el director mexicà va disposar amb “21 gramos” després que l’èxit d’”Amores perros” provoqués l’interès de la indústria dels EUA, no és poca l’ambició de González Iñarritu (i, al darrere, Guillermo Arriaga) amb “Babel”. L’ambició mateixa de reflectir un cert estat de les coses en el món actual. També l’ambició d’una estructura narrativa renovadament complexa que torna a dur al límit la maquinaria de les casualitats estenent-la a nivell geogràfic. Aquesta ambició du a una recepció contrastada de la pel·lícula. La voluntat d’abordar grans temes socials provoca un interès afegit, però també la sospita que és una coartada per vendre un producte amb l’etiqueta de film compromès i sensible respecte les injustícies, les desigualtats i la prepotència dels poderosos i privilegiats. La complexitat narrativa inspira una admiració davant el domini exhibit en la manera de posar en relació diverses vides i històries a través d’un puzzle finalment encaixat, però també una certa resistència davant la possible arrogància de qui controla tant els personatges i les situacions que, de manera respectiva, els mecanitza i les força. Hi ha també el reconeixement del talent visual de González Iñarritu, però també la possible consideració que les seves formes s’han polit a la recerca del gran públic i la presència d’una de les grans estrelles cinematogràfiques actuals, Brad Pitt, al qual el mexicà diu voler “humanitzar” en posar-lo en relació amb actors no professionals. Aquesta és una pel·lícula per discutir-la i per això el cine Truffaut creu oportú projectar-la en la seva versió original, que permet adonar-se de com s’hi fa present que, com recorda González Iñarritu, la Babel lingüística du a la confusió i la susceptibilitat vers “els altres”, els diferents als quals no comprenem. A la vegada és la versió que fa més comprensible la pel·lícula.

    Imma Merino
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho