Bajarí

Comparteix-ho

bajaricartell

  • Informació


    Catalunya, 2012.
    Director: Eva Vila.
    Intèrprets: N/D.
    Durada: 90 min.
    Gènere: Documental.
    Idioma: Castellà.

    Sinopsi


    Bajarí és el retrat d’una tradició viva: el flamenc i la rumba creada a Barcelona. Karime Amaya (neboda-néta de Carmen Amaya), juntament amb els músics joves més talentosos en aquestes disciplines, es reuneixen per crear un espectacle que rendirà homenatge al seu millor llegat: ”l’art”. Mentrestant, Juanito Manzano, un nen gitano de cinc anys, descobreix el món del flamenc a través del seu irrefrenable desig de ser bailaor professional.

     

  • Transmissió del flamenc en una Barcelona oculta

    «‘Bajarí’ indaga en una Barcelona que, malgrat que oculta, sempre ha existit i reflexiona sobre el sentit universal de pertinença a un lloc» (Eva Vila)

    D’una manera humil i honesta, Eva Vila va voler homenatjar la diversitat de la Música, que tant estima, amb un documental anomenat «B-Side», que, com apunta el mateix títol, fa particular atenció a una vida musical que, concretant-ho a Barcelona, transcorre en espais a banda de la propagació comercial i fins i tot en marges on, tanmateix, pot existir amb més llibertat. A «B-Side», que es podrà veure al cinema Truffaut en un única projecció que conformarà una sessió doble amb «Bajarí» i que serà presentada per Eva Vila, es mostra com s’aprèn a fer música, com aquesta s’assaja i com s’interpreta en públic, sigui en sales o al carrer. Hi apareixen músics de diverses menes de jazz, orquestres de ball i de sardanes, raperos i rumberos, poetes i vells rockers de la contracultura, intèrprets de música clàssica i avantguardistes, compositors que conceben la música com una experiència de coneixement i no precisament com un entreteniment. Això perquè també s’hi parla de música: com una forma de vida, de la seva assumpció vocacional, de la seva transmissió, dels seus plaers i les seves exigències, de l’emoció de comunicar-la, de la tècnica i allò que no s’hi pot reduir i que potser fa que un músic (o un artista) sigui plenament un músic. Hi ha un moment en què la trompetista Mireia Farrés apunta que hi ha músics amb una tècnica excepcional que potser hi han arribat buscant la manera de fer possible allò que imaginaven empenyent-los més enllà.
    Concentrant-se en el flamenc, i les seves formes de transmissió entre els gitanos de Barcelona, Eva Vila continua amb «Bajarí» una recerca en el món de la música, però a través d’un gènere en què el ball hi té una presència fonamental. Aquesta recerca fa que es retrobi amb qüestions semblants a les de «B-Side», si bé adquireixen una formulació particular o s’encarnen d’una manera més concreta: el primer film és fragmentari i absolutament coral mentre que el segon treballa més amb la continuïtat (tot i que segueix diversos fils narratius) i es concentra més en una sèrie de persones convertides en protagonistes del documental. En tot cas, què fa que un nen desitgi ser «bailaor»? Què és allò que fa que un grup de músics sentin mentre toquen que passa alguna cosa especial o, contràriament, que allò no té força? Què fa que la jove ballarina Karime Amaya se senti inspirada? Quin «arte» perdura en la manera de ballar essencial, arcaica, de Mercedes Amaya, mare de Kerime i neboda de la gran Carmen Amaya? Fins aquí els «personatges» vius. N’hi ha un altre de mort que sobrevola tota la pel·lícula: l’esmentada Carmen Amaya, possiblement la més gran «bailaora» de flamenc i de la qual, morta a Begur fa cinquanta anys, aquest any es celebra el centenari del seu naixement a l’antic Somorrostro. I és així que a «Bajarí» hi sobrevola el misteri de la força expressiva de Carmen Amaya. També el misteri de les seves empremtes en una comunitat en què el flamenc i, per tant, la seva transmissió per mantenir una identitat cultural. No és aliena als orígens de «Bajarí», o a les motivacions d’Eva Vila, la voluntat de testimoniar sobre les formes de vida de la comunitat gitana de Barcelona i sobre la seva mateixa existència. I de fer-ho, com és propi d’un documental digne, per aportar un coneixement que, pel fet mateix de ser-ho, contraresta prejudicis i desmunta tòpics.
    Com s’ha apuntat, els protagonistes de la pel·lícula són una ballarina (Karime Amaya) que busca les seves arrels perdudes (la seva branca familiar dels Amaya fa anys que resideix a Mèxic) en la ciutat dels seus avantpassats i un nen (Juanito Manzano) que tenia cinc anys durant el rodatge i que vol tenir unes botes vermelles amb el qual afirmar la seva vocació de convertir-se en bailaor. Eva Vila considera que el seu film narra dos viatges de descobriment personal. També ho són de protagonistes Mercedes Amaya, que aporta una gran força al film quan hi apareix i busca el rastre de la seva tia Carmen, i els músics que gesten un espectacle en el qual incorporen Kerime Amaya. Seguint aquests fils i a vegades encreuant-los, Eva Vila aporta un document novament humil i molt honest.

    Imma Merino
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho