Bajo la arena

Comparteix-ho

souslesable

  

  • Informació


    Sous le sable
    França, 2000.
    Director: François Ozon.
    Intèrprets: Charlotte Rampling, Bruno Cremer, Jacques Nolot, Alexandra Stewart, Pierre Vernier, Andrée Tainsy, Maya Gaugler, Damien Abbou, David Portugais.
    Durada: 96 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Francès.

    Sinopsi


    Durant anys, Marie i Jean han passat les seves vacances feliçment a les Landes, regió del sudoest francès. Però aquest estiu, mentre Marie s’adorm a la platja, el seu marit desapareix sense deixar rastre. Després de buscar-lo per tot arreu, torna sola a casa, obligada a viure una nova vida sense ell..

     

  • Un home desapareix

    Entre les pel·lícules que integren l’etapa anglesa d’Alfred Hitchcock, n’hi ha una titulada, «The Lady Vanishes» que parla d’una vella que desapareix en el transcurs d’un viatge en tren. Si utilitzo la pel·lícula d’Hitchcock com a referència per parlar de Bajo la arena de François Ozon no és tant per establir-hi possibles punts de contacte, sinó per posar damunt de la taula un tema que em sembla fonamental dins del cinema: la desaparició. En el cinema clàssic, tal com certifica la pel·lícula d’Hitchcock i moltes altres, quan un personatge desapareix cal que algun heroi-heroïna el busqui, el trobi i doni resposta a les causes que acompanyen la misteriosa desaparició. Com es sabut el relat clàssic no pot tenir punts de sutura, cal que tot estigui ben explicitat i que el relat es clogui amb la certificació d’alguna veritat per a l’espectador.

    A començaments dels anys seixanta, però, Michelangelo Antonioni va construir una de les peces claus de la modernitat cinematogràfica, en la qual el tema de la desaparició es trobava en l’epicentre del relat, L’aventura. En aquella ocasió un grup de burgesos anaven a passar un dia en barca prop de l’illa de Lisca Bianca, quan s’adonaven que una noia -Lea Massari- desapareixia en estranyes circumstàncies. Els amics de la noia començaven buscant-la, però a mesura que avançava la pel·lícula abandonaven la recerca. A Antonioni no li interessava donar respostes a la desaparició, per que allò que estava construint no era un thriller sinó una pel·lícula que desestabilitzava el sistema de causa-efecte propi del relat clàssic, introduint un efecte -la desaparició- sense necessitat d’explicar-ne les causes. Al llarg del film també constatàvem com el fet de desaparèixer tenia altres efectes i provocava nous sistemes de relació en la parella, dels quals, també, com a espectadors, n’ignoràvem les causes.

    Bajo la arena, el quart llargmetratge de François Ozon, una de les figures més curioses sorgides a l’interior del cinema francès actual, posa de nou sobre la taula el tema de la desaparició, però el creua amb l’altra gran tema que travessa actualment el cinema contemporani, els fantasmes. Charlotte Rampling està casada amb Bruno Cremer i decideixen passar uns dies de vacances. Un dia, que ella es queda dormida a la platja se n’adona que ell ha desaparegut. Busca per la sorra restes del seu marit, contracta a la policia perquè trobi el cos, però no es troba cap pista. A partir d’aquest moment, enlloc de buscar la lògica que fa possible la desaparició, François Ozon s’interessa obertament pels seus efectes, centrant-se en la dimensió emocional que la pèrdua de l’ésser estimat exerceix en la consciència de la dona. François Ozon aconsegueix d’aquesta manera parlar dels signes que la presència dels morts provoquen en la consciència dels vius, analitza amb gran subtilesa el pes que una absència física té en un determinat entorn i analitza les empremtes del dolor en el rostre d’una dona, que és al mateix temps, el rostre d’una actriu impressionant -Charlotte Rampling, of course- que reapareix a la pantalla per mostrar-nos tot l’esplendor de la seva maduresa. François Ozon dissecciona els sentiments, busca vies de sortida en la situació de la dona abandonada, però en cap moment intenta explicar les causes, ni tancar la història. Ozon prefereix situar-se del costat de la modernitat, del costat d’aquell model de cinema en el qual entre les imatges potser no fa falta que hi hagin plans de sutura, en el qual els vuits acaben donant sentit a l’obra, on les esquerdes acaben esdevenint el reflex d’una crisi interior. Bajo la arena no és l’exercici d’estil d’un director prodigi del cinema francès, sinó una obra d’una estranya maduresa. Ozon, com tants de cineastes que roden en aquest moment, es pregunta com a partir de les coses materials es pot donar fe d’allò immaterial, com des de la pantalla visible es pot articular un discurs coherent sobre allò invisible. La seva preocupació no es troba massa lluny de la que han manifestat Nanni Moretti, Manoel de Oliveira i Marc Recha en les seves darreres pel·lícules.

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho