Belle dormant

Comparteix-ho

belle dormant

 

  • Informació


    França, 2016
    Director: Adolfo Arrieta
    IntèrpretsNiels Schneider, Agathe Bonitzer, Mathieu Amalric, Serge Bozon, Ingrid Caven,Tatiana Verstraeten, Andy Gillet, Vladimir Consigny.
    Gènere: drama fantàstic
    Durada: 82 minunts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    En el regne de Letònia, el jove príncep Egon passa les nits tocant la bateria. De dia, només una idea ronda seu cap: internar-se al regne de Kentz per trobar a la Bella Dorment i trencar l’encanteri. Però el seu pare s’oposa totalment.


  • Un instant que dura cent anys

    ¿Una bella dorment moderna en un món encantat? ¿Qui s’atreveix a fer-ho, en una societat desencantada i desmitificadora, després de les interpretacions psicoanalítiques i de les justificades crítiques feministes als contes de fades amb princeses que esperen l’arribada d’un príncep blau? ¿Qui n’és capaç sense cursileria moralista, d’una manera transgressora, amb sentit de l’humor, però sense paròdia, creient-hi fermament? Ado Arrietta, que de fet és un dels pseudònims d’Adolfo Arrieta, o una de les variacions del seu nom.

    Rar, inclassificable, lliure i joiosament fantasiós. Tant mític com mal conegut, Arrieta, madrileny d’origen i potser l’únic cineasta espanyol veritablement underground, va fugir a París a finals dels anys seixanta i hi va fer pel·lícules en què la màgia, o una fantàstica estranyesa, irromp en la quotidianitat del barri de Saint-Germain-des-Prés: Le jouet criminel (1969), amb Jean Marais com qui passeja a la recerca de la mort després de la desaparició del seu amant, Jean Cocteau; Le château de Pointilly (1972), que va deixar bocabadada Marguerite Duras, i Les intrigues de Sylvie Couski (1974). En aquests films i en d’altres del mateix director, com ara Flammes (1978), Grenouilles (1983), que va ser rodat a Empúries, i Merlín (1991), hi ha un gust per la fabulació que expressa un desig d’escapar de la realitat, són fantasies en què els personatges confonen la realitat amb el que imaginen, habitades per fades i àngels més o menys identificables. ¿Un encreuament de màgia i religió? No. Els àngels d’Arrieta són terrestres, poètics, no religiosos; tenen, com les seves fades, la irreverència de canalitzar el desig.

    Una de les inspiracions d’Arrieta són els contes populars, i d’aquests, el conte que més el fascina des que era un infant és La bella dorment. Fer-ne una pel·lícula, doncs, era un desig latent que finalment ha convertit en realitat, o un desig adormit, en letargia, que va despertar. Belle dormant (2016) és un compendi del seu món, amb fades i àngels, la convicció que és més real el món imaginari que la realitat, la pulsió onírica, la circulació del desig.

    Com és sabut, en el conte de La bella dorment la maledicció d’una fada o d’una bruixa dolenta condemna una princesa a morir als quinze anys a causa d’una punxada amb el fus d’una filosa. El contraconjur d’una fada bona, però, farà que dormi cent anys i que el petó d’un príncep, que abans haurà de superar diversos perills, la desperti. Arrieta trasllada el conte al món contemporani (any 2000) per evocar un 1900 fantasiós en què la princesa, i tot el regne, s’adorm. El cineasta havia llegit La bella dorment de Perrault i la dels germans Grimm, però, tal com ell mateix explica, la seva versió parteix sobretot de la de C. S. Evans, publicada el 1920 i il·lustrada per Arthur Rackham. Diu que aquesta, més llarga i detallada, està escrita com un guió cinematogràfic, i que les il·lustracions de Rackham inspiren la concepció del temps (segons la qual els personatges tenen la sensació que s’adormen durant un segon que en despertar-se es converteix en cent anys) i la jungla de Letònia (en el film referida amb ironia com l’últim lloc preservat del turisme i de les empreses immobiliàries). Egon (Niels Schneider), príncep de Letònia, toca la bateria tot i l’oposició del seu pare (Serge Bozon), i fabula despertar la bella dorment, la princesa Rosamunda (Tatiana Verstraeten), víctima, segons la llegenda que explica el seu preceptor (un àngel que interpreta Mathieu Amalric), de l’encanteri d’una fada malvada (la cantant Ingrid Caven, mítica actriu dels films de Fassbinder) al regne perdut de Kentz. Per fer realitat el seu desig, Egon s’endinsa al regne de Kentz amb l’ajuda de la fada Gwendoline, que encarna una arqueòloga de la UNESCO (Agathe Bonitzer, filla del crític i guionista Pascal Bonitzer).

    És una bella raresa que existeixi aquesta pel·lícula que creu en el món que posa en escena. Un món ple de papallones, en què els miralls poden reflectir les persones tal com eren en una altra època i la princesa somia el príncep que alhora la imagina, en què el temps és suspès, embalsamat pel mateix cinema que el torna a posar en moviment amb un petó que Arrieta filma amb una delicadesa sublim. Davant d’aquest món, els espectadors que no creguin en el que veuen, en restaran al marge, com el rei escèptic, castigat per les fades perquè no hi creu. Aquells que hi creguin, però, al final del film no sabran si l’han vist o l’han somiat. La innocència fascinant d’Arrieta, que en aquest cas no es barreja amb la malícia o la perversió d’altres films seus, no exclou l’humor, que sense decantar-se cap a una ironia distant o desmitificadora s’escampa en el xoc entre el conte immemorial i el món contemporani. Creure en aquesta pel·lícula és fer-ho en el cinema com a bellesa i com a somni –un instant que dura cent anys– i submergir-se en un corrent oníric cinematogràfic que passa per Jean Cocteau i la seva adaptació de La bella i la bèstia; Jacques Demy i la seva versió de Peau d’âne, i Brigadoon (1954), aquell musical meravellós de Vincente Minnelli en què Gene Kelly entra en un poble encantat, que fa que només existeix un dia cada cent anys, on pot tornar amb la força de l’amor per Cyd Charisse.

    No fa gaire Adolfo Arrieta va ser al Truffaut, en una de les nits més encantadores d’aquest cinema, per presentar la preestrena de Belle dormant. Aleshores va dir que tenia la sensació que la pel·lícula s’havia fet sola. Com si només somiant-la s’hagués convertit en realitat.

    Imma Merino

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho