Benedetta

Comparteix-ho

  • Informació


    França, 2021
    Direcció: Paul Verhoeven
    Intèrprets: Virginie Efira, Lambert Wilson, Daphne Patakia,
    Charlotte Rampling, Olivier Rabourdin
    Gènere: drama
    Durada: 127 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Itàlia, segle XVII. Benedetta Carlini arriba al convent de Pescia, a la Toscana, i assegura ser capaç de fer miracles des que era jove.
    Adaptació de la novel·la “Immodest ActsThe Life of a Lesbian Nun in Renaissance Italy (Studies in the History of Sexuality) “de Judith C. Brown, que gira al voltant de la sexualitat en un convent i l’homosexualitat d’una de les seves monges, que des de jove va començar a tenir visions sense conèixer-ne el motiu.

  • Interior d’un convent

    Benedetta (2021), de Paul Verhoeven, podria ser considerada com una apologia del caos lúdic, en el millor sentit de la paraula. Al llarg de dues hores, la història d’un relat de desig i exorcisme s’hi barreja amb una visió iconoclasta respecte a la religió i respecte al cinema de gènere, per acabar desembocant en un autèntic deliri visual. Tot plegat sembla difícil i complicat d’harmonitzar. Determinades escenes del film tenen un regust de gran superproducció i d’altres sembla que derivin cap a cert cinema eròtic dels anys setanta. Aquest caos no fa altra cosa que reflectir el millor del cinema de Verhoeven, el seu gust iconoclasta, que moltes vegades el mateix director envolta d’un cert sentiment amarg. El kitsch de Las Vegas de Showgirls (1995) hi és substituït per un convent a l’interior del qual poden passar coses sorprenents, i l’escàndol que va generar l’entrecuix de Sharon Stone a Basic Instinct (1992) hi és canviat per un consolador amb la imatge de la verge que remet a la creu amb una navalla que apareix a Viridiana (1961), de Luis Buñuel.

    Amb 84 anys i després d’un procés de muntatge ple de dificultats, Verhoeven ha aconseguit donar forma a un vell projecte: l’adaptació al cinema del llibre Immodest Acts: The Life of a Lesbian Nun in Renaissance Italy (1986), de Judith C. Brown. La història parteix d’uns fets reals esdevinguts a Pescia el segle xvii, quan els èxtasis místics que experimentava una jove monja, sor Benedetta, van convertir aquesta monja en santa. En els seus deliris, sor Benedetta podia declarar el seu amor envers Jesucrist i oferir-li fer l’amor estant ell clavat a la creu. Temps després d’aquests deliris de caràcter místic, sor Benedetta va passar de ser santa a ser convertida en proscrita. L’escàndol va esclatar en descobrir-se que tenia relacions amoroses amb una altra monja, sor Bartolomea, que acabava d’arribar al convent.

    Aquest pretext argumental permet a Verhoeven enllaçar Benedetta amb els seus relats de dones difícils de qualificar que amaguen les seves veritats i anteposen els impulsos del desig a tota possible norma. Veient Benedetta mai no sabem si l’èxtasi místic de la jove monja és una mentida provocada o no és més que una qüestió de fe. En canvi, sí que tenim clar que l’amor carnal, el desig i la passió transformen la seva vida. Verhoeven juga amb la irreverència des de l’excés visual, barrejant estils diferents, mostrant un cop més la seva habilitat en la deriva narrativa de caràcter novel·lesc i en la construcció de grans posades en escena espectaculars que juguen entre l’artifici i el naturalisme. El que menys interessa Verhoeven és trobar la fidelitat històrica en els fets, Benedetta parla de mons possibles que connecten amb els inicis de la seva filmografia, especialment amb Flesh+Blood (Els senyors de l’acer, 1985). Verhoeven juga amb la ironia, fa un retrat sarcàstic de la inquisició i sap capgirar les situacions i convertir els botxins en víctimes i les víctimes en botxins. En alguns moments, Benedetta sembla una producció europea de caràcter acadèmic, pervertida, en altres moments, per una estètica que remet a certs films eròtics dels anys setanta –com ara Behind Convent Walls (1978), de Walerian Borowczyk–, però també a certa tradició de pel·lícules de desig als convents –des de Black Narcissus (1947), de Michael Powell i Emeric Pressburger, fins a Extramuros (1985), de Miguel Picazo. Una construcció en què també sorgeixen algunes ressonàncies que remeten a l’univers de Luis Buñuel.

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho