Big Fish

Comparteix-ho

bigfish cartell

  • Informació

    EUA. 2003.
    Director: Tim Burton.
    Intèrprets: Ewan McGregor,Albert Finney, Jessica Lange, Alison Lohman.
    Durada: 125 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Anglès.

    Sinopsi


    En Will no molt bona relació amb el seu pare, però després d’assabentar-se que pateix una malaltia terminal, torna al seu costat en els seus últims moments. Un cop més, en Will es veurà obligat a escoltar-lo mentre aquest explica les interminables històries de la seva joventut. Però, en aquesta ocasió, tractarà d’esbrinar coses que li permetin conèixer millor al seu pare, encara que per a això haurà de separar clarament realitat i fantasia, elements que apareixen sempre barrejats en els relats del seu progenitor.

     

  • La imaginació al poder

    Després de l’estrany parèntesi que va suposar “El planeta dels simis” (pel·lícula incompresa on les hi hagi), Tim Burton va veure en la novel·la de Daniel Wallace “Big Fish” la possibilitat de tornar a un dels “leit motiv” de la seva filmografia: la capacitat de l’home per imaginar móns fantàstics, es digui Vincent, Bruce Wayne o Ed Wood. En aquest cas, la seva aposta passa per desgranar què hi ha de veritat i d’invenció en les batalles de joventut d’un moribund que, en l’afany de perpetuar les seves aventures, acaba guanyant-se l’escepticisme i el distanciament del seu fill. “Big Fish” connecta amb l’imaginari burtonià des de la primera seqüència, però també és la pel·lícula del director que més mala bava destil·la en el seu retrat de la cara més mundana de l’existència. Hi ha qui ho confondrà amb una certa asèpsia narrativa –els diàlegs entre pare i fill tenen una planificació que, de tant freda, tendeix als estàndards televisius -, però l’autor de “Mars attacks!” ho utilitza sàviament com un joc de contrastos entre el que s’explica i el que va passar.
    “Big Fish” es presenta com un itinerari moral en què el protagonista –interpretat per Ewan McGregor i Albert Finney, esplèndids tots dos en la part que els hi toca- converteix allò fantàstic en un estil de vida. De fet, la trajectòria d’aquest personatge no deixa de ser la del mateix Burton, que al llarg de la seva carrera no ha parat d’intentar convèncer els desencantats del poder de la imaginació. D’això tracta un film carregat de poesia –la història d’amor -, humor –l’episodi bèl·lic, absolutament impagable -, i emotivitat –el final, encara que se li’n vagi un pèl de les mans- que revalida, a mesura que va cobrant forma, les fites d’Eduardo Manostijeras. “Big Fish” també és, a la vegada, un personal i sentit homenatge a Tod Browning: les escenes del circ, amb Danny de Vito, com a memorable licàntrop, semblen una entranyable recreació dels “Freaks” que tant han inspirat l’ideari burtonià.
    La pel·lícula, que també denota la fascinació del cineasta per Lewis Carroll i els apunts fellinians, és l’enèsima demostració que hi ha realitzadors que encara poden conjugar comercialitat i qualitat sense perdre el seny en l’intent. Com ve sent habitual en Burton des dels temps de “Bitelchús”, el repartiment està ple d’estrelles –o intèrprets a punt de ser-ho- que donen el millor de si mateixos en una història que necessitava, per sobre de tot, la seva complicitat. Als esmentats McGregor i Finney, s’hi han de sumar Jessica Lange, Alison Lohman (la revelació de “White oleander” i “Los impostores”), Steve Buscemi, Marion Cotillard i Billy Cudrup, potser la única elecció qüestionable del planter. “Big Fish” agradarà als no iniciats en la matèria, però sobretot entusiasmarà als que veuen els films de Burton gairebé com una recepta mèdica. Aquí l’espectacle està garantit: el drama no està renyit amb l’humor negre, Danny Elfman torna a estar en plena forma (de fet, fins i tot els seus treballs menors estan per sobre de la mitjana) i les dues hores metratge preserven una admirable universalitat tot i el caràcter excèntric i una mica esbojarrat dels segments “inventats”. Per cert que, i aquí resideix la màgia de la pel·lícula, ens trobem davant d’una d’aquelles ficcions que aconsegueixen obrir un debat sobre el grau de veritat del que s’hi explica. La postura de cada espectador només depèn de les afinitats que es tinguin amb aquest il·lusionista que és Tim Burton.

    Pep Prieto
    Col·lectiu de crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho