Blancanieves

Comparteix-ho

blancanievescartell

  • Informació


    Espanya, 2012.
    Director: Pablo Berger.
    Intèrprets: Maribel Verdú, Pere Ponce, Josep Maria Pou.
    Durada: 104 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Muda.

    Sinopsi


    Blancanieves de Pablo Berger és una adaptació del conegut conte dels germans Grimm, ambientada als anys 20 al sud d’Espanya.En aquest cas la Blancaneus és la Carmen (Macarena García), una atractiva jove turmentada per la seva cruel madrastra (Maribel Verdú). Escapant del seu passat la Carmen s’ajuntarà a una colla de nans toreros.

    .

     

  • Crítica

    Què fa que pràcticament en un any hi hagi tres noves Blancaneu cinematogràfiques amb les seves respectives madrastres? Què hi ha en el conte dels germans Grimm que convidi a revisitar-lo? El cas és que a l’any 2012 han aparegut una «Blancaneu» («Mirror, mirror») en clau de comèdia dirigida per Tarsem Singh i una altra de més obscura, però amb voluntat d’espectacularitat, realitzada pel director de espots publicitaris Rupert Sanders i estrenada a l’estat espanyol amb el títol de «Blancanives y la leyenda del cazador». Però, gestada durant anys a l’espera d’un finançament que possiblement ha afavorit l’èxit de «The artist» pel fet que el projecte era rodar-la en blanc i negre i amb el so només de la música, la «Blancaneu» de l’any més brillant i original de totes és la que programa el Cinema Truffaut: l’ha dirigida Pablo Berger, un basc que mira cap el sud: el seu anterior film és «Torremolinos 73», amb el qual aportava una visió irònica de les comèdies dels últims anys del franquisme. El cas és que la seva «Blancanieves», títol clàssic per a un film que conté la revisió més singular i desconstructora del conte, està ambientada a l’Andalusia dels anys vint participant en principi d’una certa fascinació per la mítica i el ritual del toreig, però donant-hi la volta amb un contrapunt decadent i grotesc representat per una companyia de nans toreros.
    Entre els personatges del conte, tan important és la Blancaneu com la madrastra. En el film de Tarsem Singh, el paper de la malvada l’encarna Julia Roberts mentre que Charlize Theron és qui l’assumeix en el de Rupert Sanders. En un cas i l’altre, la madrastra enveja Blancaneu pel mateix de sempre: la noia s’ha fet més guapa que ella, i en preguntar-li al mirall per la més bella, aquest li diu la veritat. Una nova mostra de la crueltat de Hollywood és el fet que, en accedir a la maduresa, aquelles que van ser les més belles puguin convertir-se en madrastres de les joves actrius. En tot cas, la madrastra de la «Blancanieves» de Pablo Berger, interpretada de manera estupenda i irònica per Maribel Verdú, no es mira al mirall preguntant-li si és la més bella. Més que la bellesa, li importa ser famosa i, com algunes ex-dones de toreros dels temps actuals, sortir a les revistes mostrant la casa. No és la única picada d’ullet, jugant amb un cert anacronisme i amb subtilesa, d’aquesta revisió del conte dels germans Grimm amb els diàlegs en intertítols, però utilitzant amb molta intenció la sonoritat musical, de la qual formen part les cançons interpretades per Sílvia Pérez Cruz. Berger ha fet una aposta original, intel·ligent i amb molta gràcia sense voler ser graciosa. A més, la seva forma no és capritxosa, malgrat que pugui ser considerada com un exercici d’estil: és una manera d’abordar un material que requereix un artifici exempt de naturalisme.
    Aquesta «Blancanieves» també té una bellesa visual inspirada en una sèrie de referents als quals homenatja de manera explícita. A part de tenir present algunes pel·lícules de toreros dels anys vint, com ara «Currito de la cruz», Berger poua del melodrama de Griffith, del terror gòtic, de Tod Browning i, entre altres, també de Fellini en el moment que irrompen els nans toreros fent que el film prengui un gir sorprenent mentre referma la poètica i alhora la ironia, la tendresa i ensems la crueltat.

    Imma Merino
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho