Uno para todos

  • Informació


    Espanya, 2020
    Direcció: David Ilundain
    Intèrprets: David Verdaguer, Patricia López Arnaiz, Clara Segura, Ana Labordeta, Betsy Túrnez, Jorge Pobes, Valèria Endrino
    Gènere: drama
    Durada: 94 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    Un professor interí assumeix la tasca de ser tutor de sisè de primària en un poble completament desconegut per a ell. Quan descobreix que ha de reintegrar a un alumne malalt a l’aula, es troba amb un problema encara més gran: cap dels seus companys vol que torni a classe.

  • Assetjament, rencor i perdó

    Ens trobem davant de la típica pel·lícula sobre professor, alumnes i els seus conflictes. L’adaptació entre el nou professor i l’ambient de la classe, els conflictes, les diferents personalitats dels alumnes, amb els seus problemes tan personals com familiars i, també, entre ells. El nou professor haurà d’esbrinar què hi passa, en aquella classe.
    El món del cinema ens ha ofert, com he dit, diferents versions sobre el tema, pel·lícules comercials i d’èxit com To Sir, whith Love (Rebelión en la aulas, 1967), dirigida per James Clavell, interpretada per un jove Sidney Poitier, que es va fer famós, en aquest film, per encarnar el professor de color que arriba a una escola anglesa, en un barri marginal i amb joves conflictius i que els acaba domant. Una altra és l’ extraordinari documental francès de l’any 2002 dirigit per Nicolas Philibert anomenat Être et avoir (Ser y Tener) protagonitzada pel professor de l’escola rural on es va filmar el documental Georges López i que va venir a presentar el film al Cinema Truffaut quan es va estrenar. També hi ha el famós musical que va ser la primera pel·lícula que va dirigir Herbert Ross l’any 1969 i també anglesa, Goodbye Mr. Chips (Adiós Mr. Chips) amb Peter O’Toole i la cantant Petula Clark, ambientada a l’Anglaterra de mitjans del S. XIX (hi ha també una versió de l’any 1939 dirigida per Sam Wood). I qui no recorda l’aplaudida i discutida Dead Poets Society (El club de los poetas muertos, 1989) dirigida per Peter Weir i protagonitzada per Robin Williams i amb uns joves Ethan Hawke i Robert Sean Leonard, entre altres. Precisament a Uno para todos es fa una referència a aquesta pel·lícula. Hi ha moltes més pel·lícules sobre el mon de l’ensenyament i els seus problemes, les seves anècdotes i els seu mètodes, com per exemple La lengua de las mariposas (1999) de J.L. Cuerda; Entre les murs (La classe, 2008) de Laurent Cantet; Ça comence Aujourd’hui (Hoy empieza todo, 1999) de Bertrand Tavernier o Yi ge dou bu neng shao (Ni uno menos, 1999) de Zhang Yimou.
    El jove director David Ilundain, nascut a Pamplona l’any 1975, ha sabut explicar la seva història amb gràcia, interès i sense voler trencar tòpics. Uno para todos ens explica la història d’un professor interí, català sense especificar d’on, que ha d’anar a fer una substitució a un poble de l’Aragó. Hi ha detalls com el nom del professor (perfectament interpretat per David Verdaguer, amb aquella naturalitat que el caracteritza) que es diu Aleix i no el saben pronunciar bé i no saben què hi fa la “i” si pràcticament no sona.
    Com solen passar en aquestes històries de mestres i alumnes, hi ha tota una part en que el professor s’ha d’anar adaptant als altres professors i a la directora i també als alumnes. El professor, com en la majoria dels casos, sol ser progre i aquí l’Aleix també ho és. Però el director va més lluny en aquest cas, i l’Aleix haurà d’habituar-se al lloc, a la seva gent, a les seves costums. Haurà de conviure en un habitació sol, que el soroll d’un degoteig d’una aixeta mal tancada i que no ha trobat després d’una minuciosa recerca, no el deixa dormir bé.
    Com he dit, el director ens portarà per temes a voltes previsibles però amb sorpreses i amb imaginació. Els alumnes no son de fet conflictius, però si que hi ha un conflicte, el de l’assajament. Normalment solen haver-hi enveges entre alguns dels alumnes i sempre un líder, aquí no, però hi ha molta rancúnia. I finalment hi trobarem el perdó i la reconciliació, per part de tots, fins hi tot per part del professor interí.
    Per tant ens trobem amb un tema i en situacions ja explicades en altres films com he enumerat a l’inici, però tot i així Uno para todos et té durant els 94 minuts del metratge, amb atenció i amb ganes de participar i viure la història que tant bé ens explica el director David Ilundain amb l’ajuda de les guionistes Coral Cruz i Valentina Viso.

    Guillem Terribas
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Un diván en Túnez

  • Informació


    França, 2019
    Direcció: Manele Labidi Labbé
    Intèrprets: Golshifteh Farahani, Majd Mastoura, Hichem Yacoubi, Amen Arbi, Ramla Ayari, Aïsha Ben Miled, Feryel Chammari, Moncef Anjegui, Moncef Ajengui
    Gènere: comèdia dramàtica
    Durada: 88 minuts
    Idioma: àrab i francès

    Sinopsi


    Després d’estudiar durant diversos anys a França, Selma obre la seva pròpia consulta psiquiàtrica en un popular suburbi de Tunísia, just després que tingui lloc la revolució social i política de la ‘Primavera àrab’. Allà haurà de tractar amb pacients nous i adaptar-se als problemes ocasionats per les seves diferències culturals, retrobant-se amb un passat que creia haver deixat enrere.

  • La primavera àrab cinematogràfica

    Alguna cosa s’està movent en el cinema magrebí. Si fa unes setmanes estrenàvem al Truffaut Papicha, sueños de libertad, l’excel·lent film de Mounia Meddour premiat a Cannes, i a punt d’arribar properament la marroquina Adam de Maryiam Touzani, aquesta setmana pren la nostra pantalla una altra obra filmada per una cineasta dels països del Magreb. Algèria, el Marroc i ara Tunísia, transversalitat absoluta en la implosió d’una mirada femenina contemporània a través del cinema, que situa el setè art com un mirall privilegiat per acostar-nos als canvis, les inquietuds, però també les dificultats i els obstacles de l’empoderament femení als països de la zona.
    El més interessant d’aquestes tres pel·lícules és que són absolutament complementàries, tant per la perspectiva històrica -estan ambientades en diferents moment temporals del passat recent-, com de l’enfoc -ho fan des d’un perfil dramàtic en el cas de Papicha, el quotidià en el cas de Adam i la comèdia en el cas de Un diván en Túnez-, com de les temàtiques -hi apareixen aspectes laborals, socials, religiosos, polítics, tradicionals, racials, etc. En definitiva, una visió molt polièdrica d’unes societats en tensió constant entre modernitat i tradició, entre autoritarisme i llibertat, amb el paper de la dona en el centre del debat, i amb una nova generació disposada a reclamar els seus drets, amb el cinema com a plataforma privilegiada per estendre i donar a conèixer aquesta realitat arreu del món.
    Un diván en Túnez és el debut cinematogràfic de Manèle Labidi, politòloga i economista, que va treballar durant anys en el sector financer i a la que la vocació cinematogràfica ha arribat més recentment. Com Selma, el personatge central de la seva òpera prima, Labidi ha viscut bona part de la seva vida a França, però amb una autoconsciència absoluta de les seves arrels tunisianes. I en certa forma, el retorn al seu país és una forma d’autoconeixement, un viatge com el que fa Selma, la psicòloga que després d’estudiar i formar-se a França, sent la necessitat de tornar al seus orígens, no només per trobar-se a sí mateixa, sinó per contribuir a regenerar una societat plena de pors, traumes i autocensura, necessitada de psicoanalitzar-se, alliberar-se i mirar el futur.
    Labidi situa la trama de Un diván en Túnez en un moment especialment significatiu de la història recent de Tunísia. De tota l’onada de revoltes socials i polítiques que va viure el nord d’Àfrica en l’anomenada “primavera àrab”, la revolució tunisiana va ser l’única que en certa forma va aconseguir el seu objectiu immediat: derrocar el règim dictatorial de Ben Ali que havia governat el país amb mà de ferro durant més de vint-i-tres anys, des de finals dels 80. Mentre els moviments a Egipte, Algèria o el Marroc van fracassar i fins i tot van comportar una involució (el cas de la dictadura militar dAbdelfatah Al-Sisi a Egipte és el més evident), a Tunísia la caiguda de Ben Ali va comportar una alenada d’aire fresc amb el govern lliberal i obert de Moncef Marzouki. I justament aquest és el moment simbòlic que serveix de marc temporal al film de Manèle Labidi.
    El millor de Un diván en Túnez és la capacitat que té, des de l’aparença d’una comèdia lleugera i quotidiana, d’oferir-nos un prisma detallat i molt complet d’aquesta pulsió social a les societats magribines, amb el latent enfrontament entre una visió integrista i conservadora clarament oposada a una voluntat d’obertura, modernització i canvi. En aquest sentit, la psicoanalista moderna i cool, que ha viscut mitja vida a París, contrasta poderosament amb la resta de personatges femenins que formen el mosaic del film, i que veuen en l’esperit lliure desacomplexat de Selma una alenada d’aire fresc. Si bé potser algú pugui retreure a Labidi que sota aquesta aparença lleugera quedin soterrades o fins i tot trivialitzades situacions molt dramàtiques (la repressió sexual, la repressió politica, la repressió ideològica…), és precisament des d’aquesta aparent simplicitat, des d’una quotidianitat propera, que el discurs de Labidi és més efectiu. Pel·lícula de gestos, de detalls, de moments, la directora franco-tunisiana es recolza en l’omnipresent i profunda mirada de Golshifteh Farahani (la inoblidable protagonista amb Adam Driver de l’obra mestra de Jim Jarmusch Paterson) per oferir-nos una ambivalent, entre l’optimisme i el realisme, mirada freudiana a un país que tenim molt proper però que continua sent un gran desconegut.

    Paco Vilallonga
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Las niñas

  • Informació


    Espanya, 2020
    Direcció: Pilar Palomero
    Intèrprets: Andrea Fandós, Natalia de Molina, Carlota Gurpegui, Zoe Arnao, Julia Sierra, Francesca Piñón, Álvaro de Paz, Mercè Mariné, Eva Magaña, Jesusa Andany
    Gènere: drama
    Durada: 100 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    Any 1992. la Cèlia, una nena de 11 anys, viu amb la seva mare i estudia en un col·legi de monges a Saragossa. La Brisa, una nova companya acabada d’arribar de Barcelona, ​​l’empeny cap a una nova etapa en la seva vida: l’adolescència. En aquest viatge, a l’Espanya de l’Expo i de les Olimpíades del 92, la Celia descobreix que la vida està feta de moltes veritats i algunes mentides.

  • Els anys del canvi

    Fa tres anys, la catalana Carla Simon va protagonitzar un dels debuts cinematogràfics més brillants dels últims anys amb Estiu 1993, un film que no només va rebre elogis unànimes de la crítica i dels jurats de premis i festivals, sinó que va connectar, des de la seva sinceritat, el seu intimisme i la veritat que desprenien les seves imatges, amb tot tipus de públic sensible.

    Encara que el plantejament de fons de Las niñas sigui força diferent, les dues pel·lícules tenen una sèrie de punts en comú en els que és inevitable pensar. Alguns tenen a veure amb l’estratègia de llançament i promoció o amb les circumstàncies de producció. Totes dues són òperes primes de directores joves debutants; ambdues estan produïdes per la mateixa productora, Valérie Delpierre -aquí amb la col·laboració d’un altre gran productor jove actual, Àlex Lafuente, el productor de Entre dos aguas d’Isaki Lacuesta-; ambdues han seguit el mateix camí de festivals, amb presentació mundial a Berlín a la secció “Generation K Plus” i posteriorment a Màlaga, on totes dues van acabar guanyant la Biznaga d’Or, el màxim guardó del festival; ambdues estan ambientades en el mateix moment temporal singular, els inicis de la dècada dels 90 amb un allau de canvis estructurals, econòmics i socials; i en totes dues, les protagonistes són nenes, més joves en el cas del film de Carla Simón, pràcticament pre-adolescents en el cas del debut de Pilar Palomero.

    Per tant, camins paral·lels en l’edificació de la carcassa de producció, un element fonamental per posar unes bases sòlides sobre les que construir la part creativa de la pel·lícula. Abans mencionava el paper decisiu de Valérie Delpierre i és que alguna cosa de màgia té aquesta productora francesa -afincada des de fa molts anys a Catalunya- amb les pel·lícules de nens. L’ingent esforç de càsting -per Las niñas van fer proves a gairebé 1.000 nenes buscant les intèrprets ideals- és un element fonamental per dotar de naturalitat cadascuna de les escenes de la pel·lícula. I això també passava a Estiu 1993 i passa a Uno para todos de David Ilundain, una altra producció de Valérie Delpierre que justament s’estrena d’aquí a dues setmanes. Aquesta feina de càsting més l’acompanyament i coaching de les actrius -molt joves i sense cap experiència professional en la majoria de casos- és un pilar bàsic per la fluïdesa de l’acció dramàtica, especialment en el tractament dels diàlegs, però també de les mirades i dels moviments escènics. I aquestes tres pel·lícules que hem citat comparteixen aquest intangible, una profunda credibilitat que entra de ple en l’espectador.

    Las niñas té un confessat perfil autobiogràfic. Pilar Palomero ha explicat en diverses entrevistes que la idea de la pel·lícula li va venir quan va trobar un quadern que havia escrit a l’escola de monges quan tenia 14 anys. I que allò va ser una revelació, perquè es va adonar de com diferent era la seva perspectiva de la realitat en aquell moment respecte a com és ara. I com interioritzats i normalitzats tenia una sèrie de comportaments -el component masclista de la societat, el perfil punitiu de la religió, les marcades fronteres entre les classes socials, etc- que actualment són vistos d’una forma molt diferent.

    L’òpera prima de Palomero té tots els elements clàssics del que els anglosaxons anomenen coming of age, les pel·lícules sobre el creixement personal i l’aprenentatge vital, sobretot aquelles en les que els protagonistes són infants o adolescents. Els personatges del film tenen una marcada evolució psicològica i emocional sota l’atenta mirada de la càmera de Palomero, que capta aquells gestos imperceptibles, aquells moments més íntims i el xoc socio-cultural entre una realitat tancada amb olor a naftalina que s’està quedant obsoleta i una alenada d’aire fresc modernitat, canvi i trencament que s’obre pas a passes de gegant. En la combinació entre aquesta mirada sincera però intimista i aquesta dimensió contextual molt més àmplia, trobem els grans encerts d’un altre debut per emmarcar i d’una directora a la que haurem de seguir molt de prop els propers anys.

    Paco Vilallonga
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

El glorioso caos de la vida

  • Informació


    Austràlia, 2020
    Direcció: Shannon Murphy
    Intèrprets: Eliza Scanlen, Toby Wallace, Ben Mendelsohn, Essie Davis, Andrea Demetriades, Emily Barclay, Justin Smith, Charles Grounds, Arka Das, Jack Yabsley, Priscilla Doueihy, Eugene Gilfedder, Georgina Symes, Michelle Lotters, Zack Grech, Quentin Yung, Tyrone Mafohla, Jaga Yap, Sora Wakaki, Edward Lau, Renee Billing
    Gènere: drama
    Durada: 120 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Milla, una adolescent greument malalta, s’enamora d’un traficant d’estar per casa anomenat Moses, donant així començament al pitjor malson que mai han experimentat els seus pares. No obstant això, a mesura que Milla descobreix el que realment significa l’amor, tots aquells que estan al seu voltant aprenen d’ella com viure com si realment cada dia fos l’últim. El que podria haver estat un desastre per a la família Finlay aviat es converteix en una circumstància que els permet gaudir del gloriós caos que representa la vida.

  • Viure fins l’últim moment

    Hi ha un moment de Babyteeth (títol original d’aquesta pel·lícula australiana, la primera que dirigeix Shannon Murphy després d’una dècada de treballs televisius) en què la protagonista perd un nen a conseqüència de l’opressió d’un coixí damunt la cara. No sé si és costum australià, però si fos així, no faria gaires anys que Milla (l’adolescent malalta de càncer que interpreta amb sensibilitat i convicció Eliza Scanlen) hauria amagat sota el coixí les dents que li queien.

    És un escàndol que una persona tan jove s’estigui morint, així que és comprensible que els pares de Milla (un psiquiatra i una pianista amb la carrera frustrada, o que possiblement va renunciar a la seva carrera a causa de la maternitat) no puguin suportar-ho ni sàpiguen com entomar-ho. Tanmateix, l’enteresa (i la determinació del desig) amb què Milla afronta la malaltia (i l’amenaça palpable de la mort) fa que, encara que els costi, els seus pares arribin a intentar viure plenament cada instant amb la consciència que podria ser l’últim. Potser per això a la distribuïdora de la pel·lícula a l’estat espanyol se li va acudir posar-la en circulació amb el títol d’El glorioso caos de la vida.

    Que sigui gloriós és discutible. En tot cas, el caos no només arriba a una família adaptada a la malaltia de Milla, sinó també a un noi (Moses) que ella coneix casualment un dia, en principi, com els altres, abans d’emprendre el trajecte de tornada a casa després de l’escola, a l’andana de l’estació de tren. No és un noi precisament meravellós (enganxat a les drogues, sobreviu com pot i, de fet, agafant d’on pot), però potser la seva «anormalitat» atrau Milla i fa que ella trobi en ell, estranyament, un semblant seu. En tot cas, és algú amb un peu tan fora de camí que pot ser insensible a la noia i al seu estat i a la vegada ser-hi sensible (o així ho sent o ho vol creure ella) i estar-hi a prop. Tanmateix, palpita el dubte que el noi mantingui la relació (casual, intermitent, caòtica, fins cap al final) amb Milla (així com amb els pares, que accepten la seva presència perquè la filla ho demana com a última voluntat) perquè sempre en pot treure alguna cosa: diners, objectes per manllevar de la casa burgesa de la família, i fins la possibilitat d’obtenir substàncies amb recepta. Això, perquè el pare de Milla és un psiquiatra que, més que en la paraula terapèutica, sembla que treballa i confia en la medicació, cosa que aplica a la seva pròpia esposa. Hi ha molta intenció en el fet que no només el marginal i disfuncional Moses estigui enganxat als estupefaents, sinó que, d’una manera o altra, ho estigui la resta de personatges principals, socialment acomodats.

    En el seu primer llarg cinematogràfic, presentat a la Mostra de Venècia de l’any passat (en què el jove intèrpret de Moses, Toby Wallace, va guanyar el Premi Marcello Mastroianni al millor actor emergent), Shannon Murphy aborda un tema difícil, però alhora molt explotat (i sovint sense miraments melodramàtics), per la seva facilitat d’enganxar emocionalment els espectadors: el fet d’afrontar una greu malaltia, tant per qui la pateix com pels seus pròxims. En el film s’hi percep la voluntat de defugir els paranys sentimentals, però cada espectador pot valorar fins a quin punt ho aconsegueix.

    Imma Merino i Serrat
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Quisiera que alguien me esperara en algún lugar

  • Informació


    França, 2019
    Direcció: Arnaud Viard
    Intèrprets: Jean-Paul Rouve, Alice Taglioni, Aurore Clément, Benjamin Lavernhe
    Gènere: drama romàntic
    Durada: 89 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    A la bonica casa familiar, a la fi de l’estiu, l’Aurora va a celebrar el seu 70 aniversari, envoltada dels seus quatre fills, que han vingut especialment per a l’ocasió. Hi ha en Jean-Pierre, el gran, que ha adoptat el paper de cap de família des de la mort del pare; la Juliette, que espera el seu primer fill als 40 anys i que encara somia amb ser escriptora; la Margaux, l’artista radical de la família, i en Mathieu, de 30 anys, que viu angoixat per seduir la bella Sarah.

  • Germans de sang

    L’any 1999, la periodista francesa Anna Gavalda va publicar el seu primer llibre, una col·lecció de dotze històries curtes amb el títol Je voudrais que quelqu’un m’attende quelque part. Convertit en un fulgurant best-seller, del qual se’n van vendre gairebé un milió de còpies a França, aquest llibre va ser el primer graó de l’exitosa carrera literària de Gavalda, que tot i no ser molt prolífica, ha tingut sempre una rebuda excel·lent per part del públic. Fa uns anys ja vam poder veure al Truffaut Ensemble, c’est tout (Junts i res més, 2007), l’adaptació que va fer Claude Berri d’una altra de les seves novel·les.

    Resulta curiós que hagin hagut de passar més de vint anys perquè la seva primera obra hagi estat traslladada a la gran pantalla. I que l’encarregat de fer-ho hagi estat l’actor i també director Arnaud Viard. Força popular a França –no tant entre nosaltres– Viard ha escollit els relats curts de Gavalda per a la seva tercera pel·lícula, en què segueix la línia intimista i melodramàtica de les seves anteriors obres. És possible que un dels motius que haguem tardat tant a tenir aquesta adaptació cinematogràfica de la primera obra d’Anna Gavalda sigui precisament aquest format literari fragmentat de les històries curtes enllaçades. I és aquí on cal remarcar l’esforç encomiable d’Arnaud Viard –que també signa el guió de la pel·lícula– per dotar de coherència i cohesió el seu film, camuflant-ne perfectament aquesta fragmentació.

    Je voudrais que quelqu’un m’attende quelque part (2019) és la història de quatre germans, que Gavalda i Viard utilitzen a la perfecció per mostrar els reptes, les contradiccions, els desitjos, les frustracions, les incongruències, les fatalitats i els anhels de l’edat adulta. Els pràcticament vint anys de diferència entre Jean-Pierre, el germà gran (esplèndidament interpretat per Jean-Paul Rouve) i Margaux, la germana petita, enriqueixen extraordinàriament el mosaic humà del film, perquè permeten mostrar amb molts matisos les diverses etapes i moments vitals dels personatges. Sota l’atenta càmera d’Arnaud Viard aniran sorgint els petits i grans drames quotidians, que fan que la pel·lícula vagi prenent un to emocional molt diferent, especialment en el seu segon segment. Aquesta a vegades imperceptible però sens dubte potent connexió emocional entre els germans de sang és l’eix dramàtic fonamental al voltant del qual gira tota la trama.

    Pel·lícula de sentiments –a vegades explícits, d’altres completament soterrats– rodada amb naturalitat i amb capacitat per a fer que empatitzem amb aquest microcosmos de personatges, Viard ha convertit la seva tercera pel·lícula en una obra molt sintètica, en què no sobra pràcticament res i de la qual fins i tot ens quedem amb més ganes de conèixer més a fons l’evolució dels personatges. En aquest sentit, l’estructura dramàtica està construïda més a partir de «moments» o fragments vitals significatius que no pas d’una successió d’esdeveniments. Envoltat d’un esplèndid elenc d’actors, del mencionat Jean-Paul Rouve als sempre competents Alice Taglioni, Benjamin Lavernhe i Elsa Zylberstein, acompanyats de la veterana Aurore Clément, la tercera pel·lícula d’Arnaud Viard és una nova mostra del bon nivell mitjà del cinema francès contemporani.

    Francesc Vilallonga
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Papicha, sueños de libertad

  • Informació


    Argèlia, 2019
    Direcció: Mounia Meddour
    Intèrprets: Marwan Zeghbib, Lyna Khoudri, Shirine Boutella, Amira Hilda Douaouda, Yasin Houicha, Zahra Manel Doumandji, Aida Ghechoud, Nadia Kaci, Meriem Medjkrane, Samir El Hakim, Khaled Benaissa, Abderrahmane Boudia, Malek Ghellamat, Ahmed Benaïssa, Amine Mentseur
    Gènere: drama
    Durada: 106 minuts
    Idioma: àrab i francès

    Sinopsi


    Algèria, anys 90. Nedjma, de 18 anys, estudiant allotjada a la ciutat universitària d’Alger, somia amb convertir-se en estilista i es nega a que els tràgics successos de la guerra civil algeriana li impedeixin portar una vida normal i sortir de nit amb la seva amiga Wassila. Al caure la nit, s’escapa entre les xarxes del filat de la ciutat amb les seves millors amigues per anar a la discoteca on ven les seves creacions a les ‘papichas’, les joves algerianes. La situació política i social del país no deixa d’empitjorar. Nedjma es nega a acceptar les prohibicions dels radicals i decideix lluitar per la seva llibertat i independència organitzant una desfilada de moda.

  • La barbàrie a l’Algèria dels anys noranta

    En àrab, ‘papicha’és una expressió utilitzada per definir una joveneta extravertida i emancipada. Som a l’any 1990 a Alger. L’acció se situa al cor del campus universitari. Nedjma, de 18 anys, persegueix el seu somni de convertir-se en estilista. Fora dels murs de la universitat, les milícies islamistes i les brigades de dones armades volen imposar la seva llei. «Cobriu-vos abans que un sudari ho faci!», expliquen les noies. Nedjmatracta de deslliurar-se d’aquestatac polític contra la seva activitat. La seva germana, una jove periodista, és assassinada al mig del carrer, «culpable» d’anar massa ben vestida. Papicha (2019)parla de la «dècada negra» de la guerra civil algeriana. Parla de la repressió política i religiosa que va viure el país als anys noranta.

    Nedjma(Lyna Khoudri) i les seves germanes resistents intentaran organitzar una desfilada de moda. Ho faran lluny dels rígids cànons que els islamistes zelosos volen imposar, basats en elhijab per a totes les noies. Elles voldran reivindicar el seu cos de dones adolescents, mentre el govern vol suprimir qualsevol visió del cos femení.Nedjmaestà tan sacsejada per la deriva terrorista dels sectaris de la seva fe, que vol sobreviure. Vol afirmar la seva identitat, frenar prohibicions i amenaces de mort. Vol obrir una bretxa saludable però arriscada, en un rerefons d’atacs i assassinats. Es convertirà en una rebeldavant la mortal mortalitat d’aquests apòstols de l’odi que només tenen com a objectiu dominar i humiliar.

    Per a la seva primera ficció, Mounia Meddour, nascuda a Algèria, vol construir un manifest al voltant d’una generació perduda. Ella va fugir a França amb els seus pares durant la sinistra dècada dels noranta. Va veure que en el seu entorn van morir desenes de milers de persones. Per això, Papichaadopta una posada en escena enèrgica, com més propera millor a les cares d’unes dones fortes i rebels. La pel•lícula vol traduir el confinament, l’asfíxia i la claustrofòbia. Mounia Meddoursigna una bonica pel•lícula de protesta al voltantd’una situació passada, recupera situacions autobiogràfiques, construeix un relat ple de calor i d’humor. Papichaacaba parlantde la importància que pot arribar a tenir la solidaritat i la complicitat davant l’adversitat. D’un grup de joves estudiants que es convertiran en fúries que lluiten per conquerir la seva dignitat. La pel•lícula afirma una llibertat de to en els diàlegs i una ironia devastadora. Mounia Meddourparteix d’un llenguatge planer per acabar dissenyant una obra colpidora, realitzada des de la seva forta implicació personal. Va ser presentada a Canes 2019 en la secció Un Certain Regard i es vaconvertir en un dels grans èxits de públic d’aquesta secció.

    Àngel Quintana
    Col•lectiu de Crítics de Cinema de Girona

¿Dónde estás, Bernadette?

  • Informació


    Estats Units, 2019
    Direcció: Richard Linklater
    Intèrprets: Cate Blanchett, Kristen Wiig, Billy Crudup, Judy Greer, Laurence Fishburne, Troian Avery Bellisario
    Gènere: comèdia dramàtica
    Durada: 110 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Bernadette Fox (Cate Blanchett) és una dona de Seattle que ho té tot: un marit que l’adora i una filla brillant. Quan desapareix sense deixar rastre de manera inesperada, la seva família s’embarca en una aventura emocionant per resoldre el misteri d’on pot haver anat Bernadette. Adaptació de el llibre homònim de Maria Semple.

  • En un forat negre

    Què li passa a Bernadette Fox? Amagant-se darrere d’unes enormes ulleres negres, barallant-se amb les veïnes, remugant contra Seattle(on sembla que visqui confinada mentre el seu marit triomfa en els mons digitals), consumint ansiolítics compulsivament, confessant-se a una hipotètica coachque suposadament l’escolta per telèfon, ensopegant amb els objectes que hi ha escampats pel casalot caòtic i atrotinat que reforma com si fos una mena de tasca interminable, Bernadette només sembla capaç de relacionar-se amb tendresa amb la seva filla adolescent, Bee, que a vegades assumeix la veu narrativa del relat. Que Richard Linklaterhagi adaptatWhere You’d Go, Bernadette (2012), novel·la d’èxit i homònima de Maria Semple, pot crear inicialment certa estranyesa. Tal com exemplifiquen els seus dos films anteriors–Everybody Wants Some!! (2016), sobre  la iniciacióal campus universitari d’uns jugadors de beisbol, i Last Flag Flying (2017), en què tres veterans de la guerra del Vietnam es reuneixen per enterrar el fill d’un d’ells que hamort a la guerra de l’Iraq–,Richard Linklater no és un director que hagi tendit precisament a explorar mons femenins.

    Tanmateix, l’autor de Boyhood (2014) i de la meravellosa trilogia de Jesse i Céline(que amb el pas del temps es troben abans de l’alba, del capvespre i de la nit: Before Sunrise, 1995;Before Sunset, 2004;Before Midnight,2013),demostra una empatia amb un personatge de qui descobrim que, tot i ser unabrillant artífex de l’arquitectura sostenible,va abandonar el seu ofici de cop, i estranyament, vint anys enrere. Aquesta empatia no és aliena al fet que Linklaterhi reconeix una creativitat frustrada que ensopega amb l’utilitarisme de les formes de producció i de consum de la societat contemporània occidental. «Cada cop que veuen una vista bonica, volen tapar-la amb un edifici de vint pisos sense cap integritat arquitectònica.» Retirada a Seattle,Bernadette Foxté un peu fora de camí, o, en tot cas, sembla que no troba el seu lloc al món i hi vaga desconcertada. Tot i el seu atordiment ansiolític, no deixa de ser una inconformista que posa en evidència la mentida del «somni americà», cosa que enllaça amb l’esperit crític del també director de Fast FoodNationi de la distòpica i psicodèlica A Scanner Darkly, totes dues de 2006.

    Així és que, amb un registre de comèdia que s’empelta degravetat amb el malestar de la protagonista i que s’impregna d’una certa malenconia, LinklatersegueixBernadette Foxen el seu desconcert i la seva inadaptació fins que,tot d’una i amb un embolic pel mig, desapareix.Més tard la retroba, abans que també ho facin el marit i la filla (sensiblement encarnada per la debutant Emma Nelson) a l’Antàrtida, on l’arquitecta potser trobarà la manera de redreçar la seva vida i la seva creativitat. Per a aquesta aventura, queLinklater assumeix amb la seva perspectiva humanista i la seva moral generosa, el director ha comptat amb lacomplicitat de la gran Cate Blanchett, que desplega els seus recursos interpretatius per aportar complexitat auna dona en un forat negreque entreveurà la llum encarant la seva fragilitat:«Quan ets a l’Antàrtida i no hi ha nit, qui ets? Un fantasma en una terra fantasmal.»

     

    Imma Merino
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

La profesora de piano

  • Informació


    Alemanya, 2019
    Direcció: Jan Ole Gerster
    Intèrprets: Corinna Harfouch, Tom Schilling, Volkmar Kleinert, André Jung, Gudrun Ritter, Rainer Bock
    Gènere: drama
    Durada: 98 minuts
    Idioma: alemany

    Sinopsi


    És el 60 aniversari de Lara, a qui no li falten motius per celebrar-ho: el seu fill Viktor farà el concert de piano més important de la seva carrera. Ella va ser qui va projectar i va guiar la seva trajectòria musical, però porten diverses setmanes sense parlar i res sembla indicar que Lara serà benvinguda en el seu debut com a intèrpret professional. Sense pensar-s’ho dues vegades, compra totes les entrades que queden a la venda i les distribueix entre totes les persones que es va trobant. Però com més s’esforça perquè la vetllada sigui un èxit, més es descontrola tot..

  • Retrat d’una ambició

    L’any 2012, el cineasta alemany Jan Ole Gerster realitzava la seva òpera prima Oh Boy, un film rodat amb escassos mitjans, en blanc i negre, i que bevia i molt d’influències com la “Nouvelle Vague” francesa o el “Free cinema” anglès. Així, en film convidava a l’espectador a seguir les passes d’en Niko, el seu protagonista, el qual es decid abandonar la universitat per acabar deambulant pels carrers de Berlín. El film, que a banda d’endur-se multitud de lloances i la majoria de premis que l’Acadèmia Alemanya atorgà aquell any, va esdevenir també el descobriment del jove actor Tom Schilling, el qual, des d’aleshores s’ha forjat una notable filmografia que l’ha catapultat com un dels actors alemanys més reconeguts, amb títols com, per exemple, La sombra del pasado (Werk ohne Autor, 2018) estrenada l’any passat al cinema Truffaut.
    Per la realització d’aquest segon film, Ole Gersten torna a comptar amb Tom Schilling dins del repertori artístic, però en aquest cas el situa com un personatge que, tot i crucial, esdevé secundari, ja que el pes del film recau en La profesora de piano del títol, personatge interpretat per l’actriu Corinna Harfouch (poc coneguda a les nostres contrades, però amb una àmplia filmografia a Alemanya) i que marcarà el to narratiu i el fil argumental del relat.
    La Lara (nom de la protagonista i títol original del film) acaba de complir seixanta anys i està recentment jubilada. La seva vida transita per un mal humor constant, cansada dels que l’envolten però sobretot frustrada per una vida que ella creu haver dedicat en excés als altres. I, de fet, així és: les lliçons de piano que ha impartit al llarg de molts anys han servit per a descobrir nous talents musicals, especialment el del seu fill Viktor, el qual està a punt d’oferir el concert de piano més important de la seva carrera. Aquest mateix dia, la Lara pren consciència que si bé ha ensenyat moltes lliçons de piano, també ha amargat fins a l’extrem a tots aquells (inclòs el seu fill) que ha tingut sota la seva tutela. D’aquesta manera, i com si es tractés d’una mena d’epifania, la Lara decideix al llarg d’aquest dia intentar reconciliar-se amb el seu fill i amb les persones a les quals va tractar malament, però de mica en mica s’adona que no és amb els altres amb qui s’ha de congraciar, sinó amb ella mateixa.
    La profesora de piano, doncs, esdevé per damunt de tot el retrat d’una dona que, a través del seu despòtic i agre caràcter, ha vist com tots aquells que l’envoltaven en fugien, però alhora, també es converteix en una lúcida reflexió al voltant del paper de la dona en l’àmbit social i familiar, dels sacrificis que ha voltes s’han de donar, i de com la vellesa incideix en el fet de desplaçar-se envers els marges de la societat i la vida. Com dèiem, i més enllà de les virtuts o defectes narratius de Jan Ole Gersten, La profesora de piano és un film que recau totalment en la poderosa interpretació de Corinna Harfouch, la qual va endur-se per aquest paper el premi a la millor actriu en el darrer Festival de Karlovy Vary.

 

Little Joe

  • Informació


    Àustria, 2019
    Direcció: Jessica Hausner
    Intèrprets: Scarlett Johansson, Paul Brannigan, Robert J. Goodwin, Krystof Hádek, Scott Dymond, Michael Moreland, Jessica Mance, Jeremy McWilliams, Adam Pearson
    Gènere: drama
    Durada: 98 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    L’Alice (Emily Beecham) és una mare soltera que cria plantes en una empresa que busca desenvolupar noves espècies. És la responsable de l’exitós últim disseny de la seva companyia: una bella planta de gran valor terapèutic: si es troba en les condicions òptimes, garanteix a qui la consumeixi sentir alguna cosa semblant a la felicitat. Un dia, l’Alice decideix anar en contra de les normes de la seva empresa i porta una planta a Joe (Ben Whishaw), el seu fill. Tots dos la bategen com “Little Joe” (“Petit Joe”). A mesura que creix, Alice comença a entendre que potser la seva nova creació no és tan inofensiva com suggereix el seu nom.

  • La flor del meu desig

    En una societat postmoderna que aquest any ha viscut sotmesa a la por i l’angoixa d’un virus, resulta lògic preguntar-se què se n’ha fet de les velles distopies de fa uns anys. Es lògic ressuscitar Fahrenheit 451 de Ray Bradbury –potser ho veurem a Temporada Alta–. També ho és plantejar-se si la vigilància de 1984 de George Orwell s’ha fet efectiva utilitzant l’excusa biopolítica de vigilar i castigar o si només estem vivint una variant del món feliç de Huxley, en què cadascú sembla content de tot plegat gràcies a la fibra òptica i a les múltiples connexions. La nova pel·lícula de Jessica Hausner arriba en aquest moment de represa, després del confinament, per preguntar-se com funcionen els mites de les distopies en el cor de les nostres societats. La cineasta austríaca, que fins ara s’havia mogut en el terreny del cinema d’autor aconseguint èxits moderats com ara Lourdes (2009), ens parla d’un món on la felicitat depèn d’uns experiments transgènics amb flors vermelles.

    Jessica Hausner és una directora a qui li agrada qüestionar el costat fosc de les coses, per la qual cosa sorprèn que aparentment Little Joe (2019) sigui una paràbola sobre un món en què, en aparença, el mal sembla que no existeixi, com tampoc hi existeix allò que és sinistre. Estem en un hipotètic món feliç on tota angoixa no és més que una altra reactivació del dubte. La protagonista, Alice, treballa en una fàbrica i un dia regala una planta al seu fill adolescent. Al llarg de l’hora i mitja de metratge no sabem si l’olor d’aquesta planta té els efectes terapèutics desitjats, si els personatges canvien de conducta pels efectes transgènics dels nous experiments botànics o si tot plegat no és sinó una fantasia. Tampoc sabem si els canvis d’humor dels protagonistes no són més que alteracions psicològiques suposadament normals. Aparentment, com a espectadors, ho ignorem gairebé tot, només se’ns fa evident que en el món distòpic de Jessica Hausner és possible una certa felicitat basada en la pròpia acceptació que aquesta pot arribar a conquerir-se de forma artificial. La felicitat pot ser transmesa mitjançant l’efecte al·lèrgic o víric d’unes plantes que converteixen els éssers humans en diferents de com eren.

    Jessica Hausner construeix un conte misteriós, rodat amb elegància i un punt de sofisticació. El resultat és gairebé una pel·lícula de zombis en què els éssers humans són producte de l’experimentació científica i són éssers que viuen amb una curiosa harmonia personal despullada de tot misteri. La faula ens acaba parlant de com l’egoista desig de felicitat individual s’ha convertit en un il·lusori paradigma existencial, refractari als conflictes propis de les relacions afectives i socials. La pel·lícula és un retrat del nostre món. Un univers on l’aliança entre la botànica, la biologia i la bioquímica pot produir nous monstres.

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

 

Under the skin

  • Informació


    Regne Unit, 2013
    Direcció: Jonathan Glazer
    Intèrprets: Scarlett Johansson, Paul Brannigan, Robert J. Goodwin, Krystof Hádek, Scott Dymond, Michael Moreland, Jessica Mance, Jeremy McWilliams, Adam Pearson
    Gènere: ciència ficció
    Durada: 108 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Una misteriosa dona (Scarlett Johansson) passeja pels carrers d’Escòcia, arrossegant a homes solitaris i confiats a un destí fatal. Adaptació surrealista de la novel·la homònima de Michel Faber.

  • Un viatge cap a l’estranyesa de la condició humana

    Under the Skin (2013) és una pel·lícula fantàstica en tots els sentits possibles. Set anys després de l’estrena als festivals de Venècia i Toronto, arriba als cinemes d’aquí el tercer llargmetratge de Jonathan Glazer. Es tracta d’un thriller hipnòtic, situat en una Escòcia que l’autor presenta, alhora, des del seu costumisme i des de la seva imponent naturalesa. La sinopsi és senzilla: uns extraterrestres arriben i adopten forma humana. La seva manera de viure és posseint els cossos dels humans. Fins aquí tenim un argument molt reconeixible de clàssica pel·lícula de terror basada en la possessió o els lladres de cossos.

    La pel·lícula és el resultat d’una combinatòria molt singular: un personatge de ficció (en aquest cas, interpretat per Scarlett Johansson), el poses a caminar en el món real, amagues tot l’artifici i mires què passa. El resultat és un xoc de presències, algú que no és d’aquest món (l’estrella, l’alien) inserit en la mundanitat extrema. Per crear aquesta atmosfera d’algú que veu les coses per primera vegada (aquesta és la mirada de l’extraterrestre), es van usar dotze petites càmeres simultàniament, amagades, de tal manera que l’equip no era perceptible per la gent. Tampoc les decisions estètiques, ja que, segons el propi Glazer, l’estètica de la pel·lícula és la de la no-estètica, i la seva bellesa prové de la combinatòria de tots els elements. Certament, és una pel·lícula bellíssima. Les panoràmiques i els plans seqüència acompanyen aquest sentiment d’estrangeria i d’estranyesa. Podem pensar en els plans seqüència de Cléo de 5 à 7 (1962), d’Agnès Varda, però també en el videoclip Bitter Sweet Symphony (1997), on Ashcroft deambula per Londres en pla seqüència mentre xoca amb la gent i la seva singular vulgaritat. El director del videoclip, Daniel Landin, que va inspirar-se en el pla seqüència situat en un suburbi de Los Angeles del videoclip Unfinished Sympathy (1991), de Massive Attack, és el director de fotografia de la pel·lícula. Tota aquesta producció d’imatges va generar 230 hores que es van muntar per parts i assemblar en el cos general de la pel·lícula al llarg de mesos. Perquè fos creïble, es va crear un compost emocional a partir de l’enigmàtica música de la compositora i performer Mica Levi (Jackie, 2016; Monos, 2019). Glazer tenia com a referència la freqüència de Ligeti de 2001: A Space Odyssey (1968), de Kubrick, i aquesta capacitat de certes freqüències de remetre a quelcom no-humà. Literalment, la pressió alienígena s’inscriu en una composició on predominen unes cordes que evoquen allò que ve de lluny, la immensitat il·limitada de l’espai, la figura de l’altre.

    L’interès de Glazer per Kubrick arrela en els seus videoclips i el veiem en peces com ara Karmacoma (1994), de Massive Attack, o The Universal (1995), de Blur. Els thrillers obscurantistes ja planaven en el videoclip Karma Police (1997), de Radiohead, i les investigacions plàstiques i fins i tot destructives, sobre la figura humana i els seus límits, són perceptibles en els vídeos Street Spirit (Radiohead, 1995), Into My Arms (Nick Cave, 1997), Rabbit in Your Headlights (Radiohead, amb Denis Lavant, 1998), Live With Me (Massive Attack, 2006) o Treat Me Like Your Mother (The Dead Weather, 2009).

    En la seva carrera com a director de publicitat, Glazer va centrar-se a practicar un neorealisme grotesc, a articular històries de vida, a donar a veure personatges reals, suburbials, modelats per les necessitats, enquistats en paisatges precaris, però molt vius, hiperreals, tal com també veiem a Under the Skin. Ho veiem en els anuncis de Guinness (Swimblack, 1998), Stella Artois (Devil’s Island, 2000; Ice Skating Priests, 2006) i Wrangler (Whatever You Ride, 2000).

    El seu segon llargmetratge, Birth (2004), conté escenes memorables amb el rostre de Nicole Kidman, de la mateixa manera que aquí experimenta amb el rostre i el cos de Scarlett Johansson. De fet, la pel·lícula és una pel·lícula sobre ella, que a la història no té nom, però sí tot el protagonisme. La carrera dels últims anys de Johansson és curiosa, ens convida a reflexionar sobre què vol dir ser un cos de dona bell, desitjable, sempre a la vista; sobre els riscos de l’extrema sexualització, de convertir-se en un arquetip cinematogràfic, i, a partir d’un moment, comença un desmuntatge i una desnaturalització de la seva pròpia figura. Ho veiem quan encarna personatges d’acció en les sagues de Marvel, però sobretot a Her (2013), on ella és una veu, Lucy (2014), on esdevé un cos artificial i Under the Skin, on és un alienígena, i també a Ghost in the Shell (2017), on encarna un androide amb dubtes existencials, com els que mostra la pel·lícula de Glazer, a mesura que va tenint contacte amb els éssers humans. El director, en una entrevista, evoca els personatges de Robert Bresson i les pel·lícules de Renoir, com ara La grande illusion (1937), on l’espectador té la sensació de viure amb els personatges les experiències que la pel·lícula concentra. Acompanyeu la Scarlett en aquest viatge cap a l’estranyesa de la condició humana i torneu-vos a mirar al mirall després.

    Íngrid Guardiola
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona


 

1 2 3 84