15 horas

  • Informació


    República Dominicana, 2021
    Direcció: Judith Colell
    Intèrprets: Sterlyn Ramírez, Marc Clotet, Félix Germán, Lidia Ariza, Stephany Liriano, Katherine Montes, Manuel Raposo
    Gènere: drama
    Durada: 80 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    La música els va unir. Aura, solista a la secció de primers violins i Manuel, el director d’orquestra de moda, són el matrimoni més envejat del país. Artistes, famosos i rics, la seva relació amaga un secret inconfessable. Ell la maltracta, cosa que ella ha amagat durant massa temps. Un dia, farta del seu infern incomunicat, Aura decideix fer el pas i demanar ajuda, llavors passa el que sempre havia sospitat però mai no es va atrevir a confirmar.

  • 15 horas

    A Elisa K, la seva darrera pel·lícula codirigida amb Jordi Cadena, la directora catalana Judith Colell tractava de forma molt valenta un tema tan sensible com el dels abusos a menors. Premiat a Donosti, aquell treball demostrava l’interès de Colell pels temes socials, per la concepció del cinema com un instrument per remoure consciències. Per això, quan des de la llunyana República Dominicana va rebre la proposta de dirigir un film sobre la violència masclista, Colell no va dubtar en creuar l’Atlàntic per fer una pel·lícula que ajudés a la visibilització d’aquesta xacra social i que a més era perfectament coherent amb la seva trajectòria cinematogràfica.

    A 15 horas, seguim l’angoixant recorregut d’Aura, interpretada per Sterlyn Ramírez -també productora de la pel·lícula- en el seu desesperat intent d’escapar de l’entorn de maltractament físic i psicològic a què està sotmesa pel seu marit, el prestigiós director d’orquestra que interpreta Marc Clotet. Més enllà de la seva ambientació a Santo Domingo, tot el que planteja 15 horas és extrapolable a qualsevol altra situació de maltractaments. En aquest sentit, el film és una exposició implacable dels mecanismes utilitzats pels maltractadors: des del xantatge emocional fins a la violència física, però sobretot posa al descobert la connivència activa o passiva dels diversos entorns de la víctima: des dels familiars a les administracions, passant pel laboral o el de les amistats. A més, la pel·lícula de Colell situa la violència masclista en un entorn que cinematogràficament ha tingut menys visibilització: el de les famílies de classe alta.

    15 horas és un film molt ben dirigit, en el que Colell sempre sembla trobar la solució ideal i la forma adequada de rodar fins al clímax final aquest malson angoixant del personatge que sembla no tenir fi. La soledat, la frustració, el bloqueig físic i mental, l’esgotament psicològic, la manca d’autoestima personalitzats en la figura d’Aura, sintetitzen els drames anònims que viuen milions de dones a tot el món, el crit desesperat d’una autèntica tragèdia de la societat contemporània.

    Paco Villalonga
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Libertad

  • Informació


    Espanya, 2021
    Direcció: Clara Roquet
    Intèrprets: María Morera, Nicolle García, Nora Navas, Vicky Peña, Carol Hurtado, Maria Rodríguez Soto, David Selvas, Òscar Muñoz, Sergi Torrecilla, Mathilde Legrand
    Gènere: drama
    Durada: 104 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    La família Vidal passa a casa d’estiu les últimes vacances de l’àvia Ángela, que pateix Alzheimer avançat. Per primera vegada a la vida, Nora, de 14 anys, sent que no troba el seu lloc. Els jocs de nens li semblen ridículs i les converses dels adults encara li van grans. Però tot canvia amb l’arribada de Libertad, de 15 anys i filla de Rosana, la dona colombiana que té cura d’Àngela. Rebel i magnètica, Libertad es converteix a la porta d’entrada a un estiu diferent per a Nora, i les dues noies ràpidament forgen una amistat intensa i desigual. Juntes surten de la bombolla de protecció i confort que suposa la casa familiar, descobrint un món nou on Nora se sent més lliure que mai.

  • Quan ja no és possible imitar la vida

    Quan ens trobem davant d’un vell melodrama tant potent com Imitación a la vida de Douglas Sirk, fàcilment ens podem fer una pregunta sobre quin és el seu potencial central: la lluita de classes o el racisme? Quan es va rodar la pel·lícula a finals dels anys cinquanta era necessari denunciar el racisme perquè aquest era l’estigma que pervertia tot possible idealisme americà, era la taca negra de la societat. Douglas Sirk, però, també parlava de la desigualtat social perquè aquesta determina les relacions humanes, els sistemes de poder i la comunicació dins d’unes estructures socials marcades per les velles costums on la diferencia de color a la pell és també una qüestió d’inferioritat en l’ordre social.
    Si he començat evocant Imitación a la vida de Douglas Sirk és perquè aquesta vella pel·lícula, amb tot allò que té de monument pesant dins la Història del cinema, plana en una pel·lícula rodada en estat de gràcia com Libertad de Clara Roquet. La pel·lícula podríem considerar-la com cosina germana d’un seguit d’obres recents rodades a Catalunya per dones cineastes que proposen un retorn al món de la seva infantesa per buscar-hi les llums i les foscors. Podria emparentar-se fàcilment amb Estiu 1993 de Carla Simon o amb La innocència de Lucia Alemany, amb les que a més a més comparteix el plaer de capturar a la pantalla tota l’atmosfera de l’estiu. Libertad parla del racisme ordinari dins d’una societat que fa veure que admet a l’altre però el rebutja quan li convé, però també ens parla de la diferencia de classe a partir del vell ordre que s’estableix entre amos i servents. Amb tot, però, hi ha un fet que dona a pel·lícula de Clara Roquet una dimensió especial i aquest no és altra que el fet d’assumir que estem davant la crònica de la fi d’una època. Libertad també retrata de l’agonia d’un món que tindrà dificultats a reconstituir-se perquè hi ha un cert sentiment de fi de raça.
    La protagonista de la història és Nora, ella té catorze anys i ignora que el món en el que ha crescut s’acaba. La casa d’estiueig situada prop de Blanes s’ha de tancar i la seva àvia ha perdut la memòria. En el que possiblement serà el darrer estiu de la casa, Nora coneix a Libertad, una noia que ha arribat de Colòmbia. Va ser abandonada per la seva mare que va haver de marxar a Europa per trobar feina i poder-la mantenir des de la distancia. En el viatge li va robar l’afecte. Nora ha tornat amb la seva mare però no es sent identificada amb ella perquè no ha tingut el seu afecte i perquè quan es retroben ja es massa tard. Libertad tampoc vol ser com la seva mare ja que sap que aquest fet la condemna a ser d’una classe inferior.
    Libertad i Clara descobreixen tot allò que cal que es descobreixi durant el temps de l’adolescència: el sexe, la maldat, les contradiccions familiars, els petits plaers efímers, la felicitat inesperada i la consciencia de la desigualtat. Clara Roquet ens retrata, amb un concepte precís de la posada en escena, la historia d’una amistat impossible marcada per les barreres socials. Ens mostra com tot aquell món que agonitza i està en decadència es caracteritza per mostrar com les ànsies de llibertat xoquen amb la realitat. Douglas Sirk emergeix com una figura clau que sembla guiar o inspirar la pel·lícula. Libertad, però, sap emancipar-se i recollir alguns aspectes essencials sobre una burgesia catalana que va ser i ara ja no és. També ens parla amb precisió sobre allò que passa quan una nena se n’adona que aquell univers fictici on va créixer no era més que una farsa i que el fet de fer-se gran ajuda a agafar consciencia de la pròpia identitat.

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Quién lo impide

  • Informació


    Espanya, 2021
    Direcció i guió: Jonás Trueba
    Intèrprets: Candela Recio, Pablo Hoyos, Silvio Aguilar, Pablo Gavira, Claudia Navarro, Marta Casado, Rony-Michelle Pinzaru, Javier Sánchez
    Gènere: documental
    Durada: 220 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    Una crida a transformar la percepció que tenim sobre l’adolescència i la joventut; la d’aquells que van néixer a principis de segle XXI i acaben de fer-se majors d’edat; els que ara semblen culpables de tot alhora que veuen minvades les seves esperances. Entre el documental, la ficció i el pur registre testimonial, els joves adolescents es mostren tal com són però com poques vegades els veiem o ens deixen veure’ls: aprofitant la càmera de cinema per mostrar el millor de si mateixos i retornar-nos la confiança en el futur; des de la fragilitat i l’emoció, amb humor, intel·ligència, conviccions i idees. Perquè la joventut que ens parla d’amor, amistat, política o educació no està parlant només de la seva, sinó del que ens importa sempre, a qualsevol edat. Una pel·lícula sobre nosaltres: sobre el que vam ser, el que som i el que seguirem sent.

  • La vida adolescent entre la realitat i la ficció

    Sota la reconeguda influència de la “nouvelle vague”, compartida amb altres membres de la família (el seu pare Fernando i el seu oncle David) i de manera especial pel que fa als cineastes del moviment (sobretot François Truffaut, però també Rohmer) que més van explorar en l’experiència amorosa amb les seves mudances, Jonás Trueba és autor d’una sèrie de pel·lícules protagonitzades en bona part per un actor que sembla encarnar un seu alter-ego (Francisco Carril) i per actrius (primer Barbara Lennie i després Itsaso Arana) que hi han treballat essent la seva parella: “Todas las canciones hablan de mi”, “Los ilusos” (on també es fa present el pes del cinema i el desig de fer-ne”), “La Reconquista” i “La virgen de agosto”. Podria considerar-se que “Quién lo impide”, que vol ser un retrat del món adolescent, és una altra cosa. En certa manera ho és, però, com potser no podria ser d’una altra manera en el cas d’un cineasta amb una voluntat d’autoria en sintonia amb la dels seus referents, manté uns lligams i una continuïtat amb els seus films anteriors. De fet, amb una aparença documental, segueix parlant de les relacions entre el cinema (plantejant-se com aquest es fa) i el cinema, de l’educació sentimental, dels tremolors i incerteses de l’enamorament. A més, dos dels seus protagonistes  (Candela Regio y Pablo Hoyos) apareixen a “La reconquista” (2016): a l’epíleg de la pel·lícula, interpreten els dos adolescents enamorats (Manuela i Olmo) que, abans, hem vist com, quinze anys després d’haver-se separat, es retroben fugaçment compartint una llarga nit a Madrid, escenari urbà que Jonàs Trueba explora en tots els seus films convertint-lo en una cartografia fílmica: al final de la seva joventut, Manuela i Olmo (aleshores Itsaso Arana i Francisco Carril, respectivament) constaten que aquest sempre es perd i que, evidentment, ja no són els mateixos.

    Tanmateix, hi ha una experiència singular que origina “Quién lo impide”, títol manllevat a una cançó-homentatge a l’adolescència concebuda pel cantautor Rafael Berrio, que, mort l’any passat, també apareix a “La reconquista”. Això perquè la pel·lícula neix  de la primera col·laboració de Jonás Trueba amb “Cinema en curs”, un projecte impulsat a Catalunya que s’ha infiltrat en diversos centres educatius de l’estat espanyol perquè s’hi aprengui a veure i fer imatges cinematogràfiques: va tutelar els alumnes d’un institut del barri madrileny d’Orcasitas que, amb uns altres d’un Institut del barri barcelonès de Bellvitge assessorats per Jordi Morató (“Sobre la marxa”), van mantenir la correspondència fímica que conforma la meravellosa, commovedora, peça “Des dels nostres barris”. Aquesta experiència va fer que s’interessés pel món dels adolescents. És així que mentre que, amb “La Reconquista” i després amb “La virgen de agosto” (2019), continuava la seva filmografia romàntica, anava filmant un grup d’adolescents que, en la seva diversitat, aporten un retrat que vol contradir supòsits i prejudicis donant veu als seus protagonistes i coautors del film.

    La seva llarga gestació va començar el 2015 i va acabar en plena pandèmia el 2020, moment en el qual comença el film: Jonàs Trueba conversa per zoom amb els protagonistes de la pel·lícula i els comunica que, durant el temps de confinament, ha anat enllestit el muntatge del material rodat. Els comenta que n’ha sortit un metratge de 3 hores i mitja, cosa que fa dubtar als adolescents que hi hagi un públic disposat a veure-la. Trueba, que sovint interpel·la als seus actors en el curs del film, els diu que s’ha de confiar amb els espectadors. I és clar que, a banda de la seva resposta, sempre s’hi ha de confiar. En tot cas, si, per la seva part, els espectadors encara confien que el cinema els pot sorprendre i commoure, tenen “Quién lo impide” a l’abast de la seva mirada.

    Són tres hores i mitja  entre el realisme testimonial i la ficció, que, amb la intervenció de diverses veus narratives, va imposant-se: “Tots som personatges de ficció”, es repeteix més d’un cop i així, mentre els protagonistes s’interpreten ells mateixos i a la vegada esdevenen personatges, l’aproximació sociològica es barreja amb una reflexió sobre els mecanismes (i d’aquí, l’artifici) del cinema. En tot cas, veiem els adolescents amb els seus problemes a l’institut, protestant contra les lleis educatives, en nits de conversa i borratxera quan els pares fan un viatge de cap de setmana; sentim la seva sensibilitat política i el seu desig de transformar el món, però també els seus dubtes i desesperances; se’ns mostra com s’enamoren (és molt bell quan això passa en un poble d’Extremadura) i el seu viatge de final de curs a Andalusia. Hi ha moments reveladors, lluminosos i fulgurants en aquesta aventura que paga la pena conèixer.

    Imma Merino Serrat
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

El ventre del mar

  • Informació


    Espanya, 2021
    Direcció: Agustí Villaronga
    Intèrprets: Roger CasamajorÒscar KapoyaMumi DialloArmando Buika
    Gènere: drama
    Durada: 76 minuts
    Idioma: català

    Sinopsi


    Juny de 1816. La fragata Alliance, de la Marina francesa, embarranca davant les costes del Senegal. Com els pots disponibles per a l’evacuació no són suficients per a acollir a tots els tripulants, es construeix una precària embarcació en la qual obliguen a pujar a 147 homes: soldats, mariners, algun passatger i uns pocs oficials. El pla previst és que els pots remolquin la bassa fins a la riba però el pànic i la confusió s’apoderen del comboi i tallen la soga de remolc, abandonant la bassa a la seva sort. La fam, la inclemència de la mar, la bogeria i una lluita acarnissada es deslliguen en aquella bassa a la deriva.

  • El mar com a gran cementiri

    Al famós quadre El rai de la Medusa, el pintor francès Théodore Géricault exposava amb tota la seva cruesa la tragèdia i conseqüències del naufragi de la fragata francesa “La Medusa”, davant les costes entre Mauritània i el Senegal el 1816. Sobre aquesta història, l’escriptor italià Allesandro Baricco va escriure un relat que el mallorquí Agustí Villaronga ha fet servir com a base, en col·laboració en el guió amb el mateix Baricco, per la seva nova pel·lícula, El ventre del mar.
    Triomfadora al Festival de Màlaga -on va aconseguir un rècord inèdit de 6 guardons-, l’última obra de Villaronga és un riquíssim experiment cinematogràfic que sorprèn per la seva capacitat inventiva i per la voluntat de cercar nous camins expressius.
    Villaronga combina diverses textures -amb un exquisit blanc i negre fotografiat per Josep M. Civit i Blai Tomàs- per acostar-se des de múltiples perspectives a la tragèdia de “La Medusa”. L’obra del director mallorquí defuig en tot moment l’academicisme, el classicisme o la literalitat a l’hora d’acostar-se a la història. Hauria pogut ser un drama judicial, un film d’època o una epopeia de supervivència. Però en mans de Villaronga, se situa a les antípodes de tot això.
    El film confronta les versions contraposades de dos dels supervivents del naufragi: la de l’oficial Savigny i la del mariner Thomas, explorant com una mateixa realitat, a partir de la mirada i perspectiva personal, pot esdevenir completament oposada. Per fer-ho, Villaronga utilitza un mosaic de recursos dramàtics i escenogràfics: des de la reconstrucció més literal, a l’escenificació teatral, passant pels records imaginats i la vivència a flor de pell.
    El resultat és una pel·lícula calidoscòpica, densa, estimulant i trencadora. En definitiva, inclassificable. Fonamentada en el magnífic duel interpretatiu entre Roger Casamajor i Oscar Kapoya, El ventre del mar transcendeix la pura lectura històrica dels fets per situar-los explícitament vinculats al present més rabiós, amb la tragèdia de la immigració i el mar com a gran cementiri.
    Molt allunyat del to, els pressupostos i el plantejament de les seves darreres ficcions, Villaronga demostra que no ha perdut ni un gram del seu extraordinari talent visual, i que en una posada en escena tan lliure, diversa i rica com la que proposa a El ventre del mar aquest talent emergeix en cada fotograma, en cada gest, en cada decisió creativa.

    Paco Vilallonga
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

La ruleta de la fortuna y la fantasía

  • Informació


    Japó, 2021
    Direcció: Ryûsuke Hamaguchi
    Intèrprets: Kotone Furukawa, Kiyohiko Shibukawa, Katsuki Mori, Ayumu Nakajima, Fusako Urabe, Aoba Kawai, Hyunri, Shouma Kai
    Gènere: drama
    Durada: 121 minuts
    Idioma: japonès

    Sinopsi


    Explicada en tres moviments, és una col·lecció d’històries protagonitzades per personatges femenins que tracen les trajectòries entre les seves eleccions i penediments. Un triangle amorós inesperat, un parany de seducció fallida i una trobada que resulta d’un malentès.

  • La naturalitat misteriosa d’un cineasta japonès

    Com és possible que un cineasta hagi presentat en un mateix any dues pel·lícules tan extraordinàries com “La ruleta de la fortuna y la fantasia” (Premi del Jurat a la Berlinale) i “Drive my car”, escassament reconeguda a Canes amb el reconeixement al millor guió? El seu autor és el japonès Ryusuke Hamaguchi (Kanagawa, 1978), que feia anys que anava demostrant el seu talent amb films com ara “Happy Hour” (cinc hores de narració fímica primorosa sobre quatre dones amigues que, interpretades per actrius no professionals que van ser premiades al festival de Locarno del 2015, es replantegen la vida a partir del divorci d’una d’elles) i “Asako I & II”, a propòsit d’una jove que transita de les turbulències d’un amor passional a un de tranquil·lament còmplice fent-s’hi present que cadascun du a l’enyorança de l’altra; això sense oblidar que, a més d’altres ficcions, ha realitzat treballs documentals (“The sound of Waves”, “Story Tellers” i les dues parts de “Voices fom the Waves”) que recullen el testimoni dels supervivents del terratrèmol i el tsunami que, destruint la central nuclear de Fukushima, va devastar fa deu anys la regió de Tohoku, al nord-est de l’illa de Honshu. Els films previs ho anunciaven, però el cas és que, amb els dos últims, Ryusuke Hamaguchi es confirma d’una manera intensa com un dels directors més afinats, sensibles, sorprenents i, al capdavall, grans del cinema contemporani. Amb guions elaborats, però deixant marge a la improvisació interpretativa amb l’ascendència de John Casavettes i tenint presents les seves pròpies experiències en tallers teatrals, Hamaguchi aporta un cinema delicat, reposat i subtil, a vegades d’una aparent lleugeresa i a vegades d’una gravetat sense pesantor. Els diàlegs de les seves pel·lícules semblen intranscendents fins que, de cop, signifiquen: quina finesa en crear una tensió entre les coses que es diuen i les que callen, les que es fan i les que es desitgen. I és així que, sovint habitat per l’absència i l’experiència del dol, el seu cinema es presenta amb una forma naturalista, però palpitant-hi el misteri de la vida. També hi pot haver un cabdal soterrat d’emoció que emergeix sense èmfasi o càrrega dramàtica.
    El reconeixement als festivals de Berlin i Canes han fet possible que, finalment, el cinema de Hamaguchi s’entreni entre nosaltres en sales d’exhibició. A l’espera que arribi “Drive my car”, que, basada en un relat d’Haruki Murakami, gira entorn d’un muntatge teatral multilingüe d’”Oncle Vània”, primer tenim l’ocasió de gaudir de “La ruleta de la fortuna i la fantasia”, estructurada en tres episodis independents amb un protagonisme femení que, de fet, és una constant del director. Les tres històries fan present la intervenció de l’atzar en la quotidianitat. En la primera, que pot convidar a pensar en una certa afinitat amb les comèdies d’Eric Rohmer, una noia explica a una amiga que ha tingut una cita amb un home que desitja tornar a veure; l’amiga s’adona que li parla d’un ex-amant seu, cosa que sembla que fa que ressorgeixi el desig per ell, de manera que, sense dir-ne res a l’altra, s’hi presenta al lloc on treballa amb el propòsit de tornar-lo a seduir i revivint-hi les turbulències de la seva relació. A la segona, un professor universitari rep la visita al despatx d’una dona que, volent-hi fer una trampa amb la qual acusar-lo d’assetjament sexual, assumeix ser l’instrument d’una venjança: li ho demana el seu jove amant, que va sentir-se menyspreat pel professor, que procura mantenir una actitud flegmàtica (i la porta del despatx oberta) mentre la dona llegeix un relat eròtic que ell mateix ha escrit. A la tercera, la més commovedora, una dona retorna a la seva ciutat natal per assistir a una festa de retrobament d’antics companys d’escola; s’hi sent estranya, vivint-la en solitud; però, dirigint-se cap a l’estació de tren per fer el viatge de tornada, veu una dona en unes escales mecàniques (una les puja i l’altra les baixa) reconeixent-hi una antiga companya amb la qual va viure una relació fonamental a la seva vida; com en el cas de les altres, l’atzar, la confusió i l’equívoc donen pas a relacions i situacions inesperades, a girs i desenllaços sorprenents, però que mai semblen forçats per uns mecanismes de guió. És aquesta naturalitat misteriosa amb la qual flueix el cinema de Ryusuke Hamaguchi. No s’ho perdin.

    Imma Merino
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Petite Maman

  • Informació


    França, 2021
    Direcció i guió: Céline Sciamma
    Intèrprets: Nina Meurisse, Stephane Varupenne, Margot Abascal, Joséphine Sanz, Gabrielle Sanz
    Gènere: drama
    Durada: 72 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Nelly té 8 anys i acaba de perdre a la seva àvia. Mentre ajuda als seus pares a buidar la casa en què la seva mare va créixer, explora amb intriga el bosc que l’envolta, on la mare solia jugar de petita. Allà Nelly coneix a una altra nena de la seva edat i la immediata connexió entre les dues dóna pas a una preciosa amistat. Juntes construeixen una cabana al bosc i, entre jocs i confidències, desvetllaran un fascinant secret.

    Tot i les circumstàncies familiars, el viatge es converteix en una emocionant aventura per Nelly, qui descobrirà meravellada l’univers de la seva mare quan era petita, i podrà connectar-se amb ella d’una forma màgica i inusual.

  • La riquesa de la simplicitat

    Quan una directora assoleix el nivell de perfecció artística al que va arribar la francesa Céline Sciamma amb “Retrat d’una dona en flames”, moltes vegades es pressuposa que mantenir aquest nivell d’excel·lència no serà possible. Perquè, no ens enganyem, les circumstàncies i factors que s’han de donar per tal que la creació artística s’acosti a la perfecció són molts difícils d’equilibrar. En el cas de Céline Sciamma, però, la inspiració creativa sembla que va arribar per quedar-se. I així ho demostra “Petite maman”, la seva cinquena pel·lícula com a realitzadora.

    Si a “Retrat d’una dona en flames” percebíem des del primer moment que aquella era una obra magna, per la seva ambició i plantejament, a “Petite maman” el més sorprenent és que, sota l’embolcall d’una aparent simplicitat s’amaga un film d’una profunditat i una riquesa de matisos i interpretacions extraordinària. La nova obra de Céline Sciamma és una peça ajustada al mil·límetre: són només setanta-dos minuts als que no sobra ni falta res. La depuració estilística és absoluta perquè és una demostració claríssima que a vegades, menys és més. En un context amb pel·lícules cada cop més allargassades, amb pirotècnia buida i elements sobrers per tots costats, “Petite maman” és com un oasi de transparència, una font de recursos expressius fets des d’un coneixement profund del llenguatge cinematogràfic. En aquest sentit, és un film que frega la perfecció, si com a perfecció entenem la consecució de l’excel·lència artística de la que parlàvem amb la mínima utilització de recursos.

    Aquests recursos estan gestionats des de l’absolut control per part de la directora però amb una invitació permanent a l’espectador perquè complementi la pel·lícula. “Petite maman” és principalment una pel·lícula suggerida que es pot veure a partir de múltiples lectures o punts de vista, més literals o més imaginats. Entre la realitat i el somni, entre allò imaginat i allò viscut, entre l’aparença i les certeses, Sciamma aconsegueix introduir-nos en aquesta relació hipnòtica entre dues nenes que es coneixen casualment, una vestida de vermell, l’altra vestida de blau. Els seus mons estan connectats de molt diverses maneres. I si, en aquest espai de fantasia suggerit, ens diu Sciamma, tinguéssim la possibilitat de parlar com a nens amb la nostra mare també convertida en una nena? Nelly i Marion, Marion i Nelly, on acaba la personalitat d’una i comença la de l’altra.

    “Petite maman” té aquesta capacitat hipnòtica que poques pel·lícules posseeixen. I com a espectador et desarma per aquesta posada en escena naturalista: tens la sensació que tot flueix encara que en realitat tot està calculat al mil·límetre. El guió de la pròpia Céline Sciamma és una altra peça magistral que continua indagant en els matisos i misteris de la infància com ja va fer a “Tomboy” o a “La vida d’en carbassó”. Amb la complicitat de les joves actrius -i germanes en la vida real- Josephine i Gabrielle Sanz, la darrera obra de la directora francesa entra directament a la llista de millors pel·lícules d’aquest estrany 2021 cinematogràfic, i confirma Sciamma com un dels grans talents del cinema europeu actual.

    Paco Vilallonga
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Entre rosas

  • Informació


    França, 2019
    Direcció: Pierre Pinaud
    Intèrprets: Catherine Frot, Melan Orneta, Fatsah Bouyahmed, Marie Petiot, Vincent Dedienne, Olivia Côte
    Gènere: comèdia
    Durada: 95 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Eve creava les roses més famoses de món, però ara està passada de moda, una mica amargada i amb una empresa a la vora de la fallida. Vera, la seva fidel assistent, no pot deixar que el que porta defensant tota la vida desaparegui sense més i “contracta” a tres persones que provenen d’un programa d’inserció social per evitar caure en les urpes d’un cobdiciós empresari del sector. Amb totes les ganes de món i molt poques habilitats en jardineria, posen en marxa un pla boig, però brillant, per canviar el destí del negoci familiar.

  • Conservar la tradició

    La Provença francesa s’ha convertit en l’espai, el decorat perfecte per fer un film d’aquells que se’n diuen de la felicitat. Té uns bons paisatges, un clima envejable, ciutats i pobles d’encant i fins i tot arriba fins al mar. Amb l’excusa de tenir-hi una casa, d’anar-hi de vacances, o per escapar de l’estrès de la ciutat, uns personatges que compleixin (amb actors coneguts i amb experiència) en surt una història, que després de la seva visió, en surts molt millor que com hi has entrat.
    Pierre Pianaud, el director francès de cinquanta-dos anys nascut a Montalban, ha fet una combinació de tots aquests ingredients i l’hi ha sortit una pel·lícula agradable i li ha dedicat a la seva mare.

    Entre Rosas passa a la Provença, en una plantació de roses, propietat d’Eve, una amant de les flors influenciada pel seu pare i, amb record d’aquest, continua amb la plantació i amb la tradició de sempre. Els temps canvien i la situació no és bona i l’empresa entra en crisis. Una gran empresa competidora amb un agressiu directiu vol comprar-li l’empresa. Aquí comença el problema. Aquí és quan entra en acció Vera, la fidel comptable que ja ho era del seu pare, li aconsegueix l’ajuda de tres treballadors, agafats d’un programa d’inserció social (d’aquesta manera els hi resulten més econòmics) per aixecar l’empresa. Tres personatges, una jove noia tímida i acomplexada, un home de cinquanta i tants anys a l’atur i un jove delinqüent, que no tenen ni idea de flors i de les coses del camp.

    Amb aquesta base, Pianaud, aconsegueix crear moments divertits, d’altres entranyables i d’altres de caràcter social i d’autoajuda. També hi ha un espai d’optimisme, amb el descobriment d’unes facultats olfactives del jove “delinqüent” que farà que tingui un futur prometedor.
    Entre Rosas, és també, un manual de cultiu i tractat de floricultura. Del llenguatge de les flors. De com es treballen, les diverses combinacions que s’hi poden fer i la creació de noves espècies de roses. Tot pedagògicament molt ben explicat i acompanyat per una delicada i bonica música.

    Per fer possible i creïble aquesta nova història que passa a la idíl·lica Provença, el director Pierre Pinaud, ha comptat amb un petit equip de gent i amb uns actors que compleixen perfectament amb el que ens vol explicar el director i que estan capitanejats per Catherine Frost, una actriu amb una llarga experiència teatral, que va començar a fer cinema l’any 1980 de la mà del prestigiós director francès Alain Resnais amb el film “Mon oncle d’Amèrique”. En el Truffaut li vam poder veure, de protagonista, a la comèdia, també francesa, Margeritte (2015) dirigida per Xavier Giannoli.
    Una comèdia, una història, que es respira i inspira bellesa. Que compleix.

    Guillem Terribas Roca

Titane

  • Informació


    França, 2021
    Direcció i guió: Julia Ducournau
    Intèrprets: Vincent Lindon, Dominique Frot, Agathe Rousselle, Nathalie Boyer
    Gènere: Thriller dramàtic
    Durada: 107 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Un jove amb la cara masegada és descobert en un aeroport. Diu anomenar-se Adrien Legrand, un nen que va desaparèixer fa deu anys. Per al seu pare, Vincent, això suposa el final d’un llarg malson i el porta a casa. Simultàniament, se succeeixen una sèrie d’horribles assassinats a la regió.

  • Del cinema de gènere a la reflexió transgènere

    És Titane (2021), de Julia Ducournau, una pel·lícula sobre els temps moderns? Una pregunta tan directa pot sorprendre certs lectors, sobretot ara que aquest film, després de guanyar la Palma d’Or del Festival de Cinema de Canes, s’ha convertit en una nova obra de culte per als amants del cinema fantàstic amb escenes d’alta adrenalina. Titane és una obra amb una posada en escena aclaparadora, capaç d’escombrar les convencions de gènere, el bon gust, la versemblança i el sentit del decòrum. Ara bé, no és una pel·lícula de gènere qualsevol, sinó una pel·lícula de gènere transgènere. Potser per trobar-ne l’essència hem de partir de la idea que la seva essència probablement es troba en la doble concepció del terme gènere.

    Si repassem amb molta concisió i simplicitat algunes qüestions de la teoria queer, veurem que la noció de gènere porta associada una identitat, un sentiment de pertànyer a un gènere que és complementari al sexe assignat en el moment de néixer. Michel Foucault va definir el gènere com el conjunt d’efectes produïts en els cossos, els comportaments i les relacions socials que es deuen a una tecnologia política concreta. D’aquesta manera, es considera que les persones cissexuals són aquelles en què la seva construcció de gènere s’identifica amb el sexe amb el qual van néixer. En canvi, una persona transsexual és aquella que s’identifica amb el gènere contrari que li van assignar en néixer, aquesta persona pot sotmetre’s a una operació de reassignació de gènere per adequar el seu gènere a la seva sexualitat. Una persona transgènere, en canvi, no muda per arribar al gènere oposat, sinó que vol trencar amb el sistema binari d’home i dona per quedar-se en un estadi d’identitat ambigua.

    Si repassem Titane, veurem que la història d’Alexia –excel·lent, l’enigmàtica Agathe Rousselle– és una reflexió sobre el valor de la condició transgènere al cor d’una societat patriarcal en què les pulsions de sexe ocupen un lloc essencial. Julia Ducournau parteix de la idea de la nova carn –sobre la qual David Cronenberg fou el primer a teoritzar (Videodrome, 1983)– per mostrar com una dona amb plaques de titani injectades dins la carn pot convertir-se en un paradigma de l’ambigüitat d’identitat. Alexia és un ésser meitat humà i meitat carn, un factor que exemplifica fins a quin punt la nostra biologia està condicionada pels instruments digitals que envolten el nostre cos o les pròtesis que conviuen amb el nostre ésser biològic. Si repassem alguns textos de la teòrica feminista Teresa de Lauretis, veurem com De Lauretis reprèn el concepte de Foucault segons el qual el gènere és producte d’una tecnologia per preguntar-se a quina tecnologia es refereix el filòsof. En la seva anàlisi, De Lauretis considera que Foucault parla del gènere com a representació social condicionada pels aparells tecnosocials o biomèdics. I és partint d’aquesta idea del gènere com a tecnologia que Julia Ducournau llança la seva proposta per oferir una faula que comença, i acaba, en el retrat d’un ésser que no pot controlar les seves pulsions criminals i sexuals. Ducournau dibuixa un personatge que es disposa a abraçar les màquines –el Chevrolet amb el qual realitza un coit– i a agredir els assetjadors. En la segona part del film, l’acció deriva cap a una reflexió sobre la filiació paternofilial, la virilitat, la feminitat i, sobretot, la identitat. Alexia passa de viure en un entorn marcat per la força fetitxista de les màquines –els cotxes– a un altre món, dominat per la testosterona latent d’un cos de bombers. En aquest univers tan viril es converteix en un ésser transgènere, Alexia passa a ser Romain, el fill perdut d’un coronel del cos de bombers. Mentre se li desperta la malenconia de l’hipotètic pare, Alexia observa com el seu cos engendra alguna cosa, potser un ésser monstruós, un nou Eraserhead –la criatura de David Lynch– que vaticina un futur cap a altres identitats possibles. Tot el camí que mostra la pel·lícula està marcat, també, amb referències a la mitologia grega i a una certa ritualitat ancestral en què el pas de la sang –el crim– al foc –el cos de bombers– marca un trànsit mític.

    Titane no és una pel·lícula que s’aprofiti dels aires del seu temps per sorprendre de manera banal, sinó una obra que interioritza l’esperit de la seva època per convertir-se en una paràbola sobre un present en el qual els conceptes d’identitat, filiació i gènere i la idea de representació del cos han ocupat l’epicentre del debat polític. Julia Ducournau crea una bella faula sobre el nostre present que es projecta de manera visionària cap al cinema del futur.

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Benedetta

  • Informació


    França, 2021
    Direcció: Paul Verhoeven
    Intèrprets: Virginie Efira, Lambert Wilson, Daphne Patakia,
    Charlotte Rampling, Olivier Rabourdin
    Gènere: drama
    Durada: 127 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Itàlia, segle XVII. Benedetta Carlini arriba al convent de Pescia, a la Toscana, i assegura ser capaç de fer miracles des que era jove.
    Adaptació de la novel·la “Immodest ActsThe Life of a Lesbian Nun in Renaissance Italy (Studies in the History of Sexuality) “de Judith C. Brown, que gira al voltant de la sexualitat en un convent i l’homosexualitat d’una de les seves monges, que des de jove va començar a tenir visions sense conèixer-ne el motiu.

  • Interior d’un convent

    Benedetta (2021), de Paul Verhoeven, podria ser considerada com una apologia del caos lúdic, en el millor sentit de la paraula. Al llarg de dues hores, la història d’un relat de desig i exorcisme s’hi barreja amb una visió iconoclasta respecte a la religió i respecte al cinema de gènere, per acabar desembocant en un autèntic deliri visual. Tot plegat sembla difícil i complicat d’harmonitzar. Determinades escenes del film tenen un regust de gran superproducció i d’altres sembla que derivin cap a cert cinema eròtic dels anys setanta. Aquest caos no fa altra cosa que reflectir el millor del cinema de Verhoeven, el seu gust iconoclasta, que moltes vegades el mateix director envolta d’un cert sentiment amarg. El kitsch de Las Vegas de Showgirls (1995) hi és substituït per un convent a l’interior del qual poden passar coses sorprenents, i l’escàndol que va generar l’entrecuix de Sharon Stone a Basic Instinct (1992) hi és canviat per un consolador amb la imatge de la verge que remet a la creu amb una navalla que apareix a Viridiana (1961), de Luis Buñuel.

    Amb 84 anys i després d’un procés de muntatge ple de dificultats, Verhoeven ha aconseguit donar forma a un vell projecte: l’adaptació al cinema del llibre Immodest Acts: The Life of a Lesbian Nun in Renaissance Italy (1986), de Judith C. Brown. La història parteix d’uns fets reals esdevinguts a Pescia el segle xvii, quan els èxtasis místics que experimentava una jove monja, sor Benedetta, van convertir aquesta monja en santa. En els seus deliris, sor Benedetta podia declarar el seu amor envers Jesucrist i oferir-li fer l’amor estant ell clavat a la creu. Temps després d’aquests deliris de caràcter místic, sor Benedetta va passar de ser santa a ser convertida en proscrita. L’escàndol va esclatar en descobrir-se que tenia relacions amoroses amb una altra monja, sor Bartolomea, que acabava d’arribar al convent.

    Aquest pretext argumental permet a Verhoeven enllaçar Benedetta amb els seus relats de dones difícils de qualificar que amaguen les seves veritats i anteposen els impulsos del desig a tota possible norma. Veient Benedetta mai no sabem si l’èxtasi místic de la jove monja és una mentida provocada o no és més que una qüestió de fe. En canvi, sí que tenim clar que l’amor carnal, el desig i la passió transformen la seva vida. Verhoeven juga amb la irreverència des de l’excés visual, barrejant estils diferents, mostrant un cop més la seva habilitat en la deriva narrativa de caràcter novel·lesc i en la construcció de grans posades en escena espectaculars que juguen entre l’artifici i el naturalisme. El que menys interessa Verhoeven és trobar la fidelitat històrica en els fets, Benedetta parla de mons possibles que connecten amb els inicis de la seva filmografia, especialment amb Flesh+Blood (Els senyors de l’acer, 1985). Verhoeven juga amb la ironia, fa un retrat sarcàstic de la inquisició i sap capgirar les situacions i convertir els botxins en víctimes i les víctimes en botxins. En alguns moments, Benedetta sembla una producció europea de caràcter acadèmic, pervertida, en altres moments, per una estètica que remet a certs films eròtics dels anys setanta –com ara Behind Convent Walls (1978), de Walerian Borowczyk–, però també a certa tradició de pel·lícules de desig als convents –des de Black Narcissus (1947), de Michael Powell i Emeric Pressburger, fins a Extramuros (1985), de Miguel Picazo. Una construcció en què també sorgeixen algunes ressonàncies que remeten a l’univers de Luis Buñuel.

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Lazos

  • Informació


    Itàlia, 2020
    Direcció: Daniele Luchetti
    Intèrprets: Alba Rohrwacher, Luigi Lo Cascio, Silvio Orlando, Laura Morante, Giovanna Mezzogiorno
    Gènere: drama
    Durada: 100 minuts
    Idioma: italià

    Sinopsi


    Nàpols, principis dels anys 80. Aldo i Vanda estan a punt de separar-se després que ell confessi que té una aventura. Els seus dos fills petits es debaten entre els seus pares immersos en un remolí de ressentiment. Però els llaços que uneixen a les persones no desapareixen, ni tan sols quan ja no hi ha amor.

  • Història italiana d’un matrimoni

    La trajectòria del director italià Daniele Luchetti (Roma, 1960) és tan irregular com interessant. De la mateixa generació que Nanni Moretti, amb qui va col·laborar puntualment en els seus orígens, Luchetti ha dirigit quinze llargmetratges des de finals dels vuitanta. Des de La voz de su amo, la divertidíssima comèdia d’equívocs protagonitzada per Silvio Orlando, el seu amic i actor de referència, fins a Lazos el film amb el qual va inaugurar l’edició 2020 del Festival de Venècia, Luchetti ha desplegat una filmografia amb constants alts i baixos, però amb algunes obres molt valuoses com La nostra vita o Mi hermano es hijo único, aquesta darrera vista fa uns quants anys al Cinema Truffaut.
    Amb Lazos, la seva darrera obra, Luchetti sembla haver assolit un punt d’excel·lència com a cineasta que situa el seu film com un dels més rodons d’aquesta llarga carrera. El director italià explica, combinant dos temps narratius separats per més de trenta anys, la història d’un matrimoni, d’una parella tipus, amb dos fills, i de l’amalgama de sentiments, de l’amargura a la felicitat, de la ràbia a l’estimació, de la incomprensió al reconeixement mutu que experimenten al llarg de tres dècades. És fàcil prendre com a referència per acostar-se a Lazos dos films canònics que han tractat situacions similars com Kramer contra Kramer de Robert Benton o la recent Historia de un matrimonio de Noah Baumbach. Però tot i que és evident que hi ha punts en comú amb aquestes dues obres, l’esperit de Luchetti és sempre el d’aportar una mirada pròpia, el d’introduir noves perspectives en un tema profusament tractat en l’àmbit cinematogràfic.
    El doble espai temporal en què situa els dos personatges principals és un gran encert del film, ja que ens permet percebre com el desgast del temps i la pròpia evolució humana de la parella en condiciona el seu futur. Formalment, el guió de Luchetti, que signa amb Francesco Piccolo i que es basa en la novel·la original de Domenico Starnone, és excel·lent. I més enllà del mirall en què se situen els personatges de Vanda i Aldo, Luchetti introdueix un tercer vèrtex al triangle que li dona una altra dimensió: la perspectiva dels fills. Mentre, per diferents motius, als films de referència que hem citat, aquest era un aspecte que no apareixia, a Lazos adopta una importància fonamental, especialment en la catarsi final que té com a escenari l’habitatge familiar. Com viuen els fills la separació dels pares? Com això condiciona la seva forma de ser? Com es barregen els records d’infància amb la configuració de la personalitat adulta? Són preguntes que implícitament respon Daniele Luchetti i que atorguen una perspectiva singular al seu acostament al tema.
    Si bé, com he remarcat, el doble pla temporal amb què s’explica la història és un encert rotund, no ho és tant l’aposta que fa Luchetti per dotar-lo de credibilitat amb un element essencial com els actors. Per molta imaginació i bona voluntat que hi posi l’espectador, resulta molt difícil fer un acte de fe per assumir que la Vanda jove que interpreta Alba Rohrwacher sigui el mateix personatge que la Vanda gran que interpreta la meravellosa Laura Morante. I passa exactament igual amb l’Aldo jove de Luigi Lo Cascio envers l’Aldo gran de Silvio Orlando. Els actors estan esplèndids, però resulta difícil de creure -per constitució física, per semblança facial- que interpreten els mateixos personatges. I això, en algun moment, esdevé un llast per fer creïble una història que necessita, i de fet, depèn, d’un alt nivell de credibilitat emocional. Amb tot, Lazos és una obra de maduresa d’un director que ha sabut trobar el seu espai, que ha depurat el seu estil i del que esperarem amb interès els seus propers treballs.

    Paco Vilallonga
    Col·lectiu de Critics de Cinema de Girona

1 2 3 4 91