El glorioso caos de la vida

  • Informació


    Austràlia, 2020
    Direcció: Shannon Murphy
    Intèrprets: Eliza Scanlen, Toby Wallace, Ben Mendelsohn, Essie Davis, Andrea Demetriades, Emily Barclay, Justin Smith, Charles Grounds, Arka Das, Jack Yabsley, Priscilla Doueihy, Eugene Gilfedder, Georgina Symes, Michelle Lotters, Zack Grech, Quentin Yung, Tyrone Mafohla, Jaga Yap, Sora Wakaki, Edward Lau, Renee Billing
    Gènere: drama
    Durada: 120 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Milla, una adolescent greument malalta, s’enamora d’un traficant d’estar per casa anomenat Moses, donant així començament al pitjor malson que mai han experimentat els seus pares. No obstant això, a mesura que Milla descobreix el que realment significa l’amor, tots aquells que estan al seu voltant aprenen d’ella com viure com si realment cada dia fos l’últim. El que podria haver estat un desastre per a la família Finlay aviat es converteix en una circumstància que els permet gaudir del gloriós caos que representa la vida.

  • Viure fins l’últim moment

    Hi ha un moment de Babyteeth (títol original d’aquesta pel·lícula australiana, la primera que dirigeix Shannon Murphy després d’una dècada de treballs televisius) en què la protagonista perd un nen a conseqüència de l’opressió d’un coixí damunt la cara. No sé si és costum australià, però si fos així, no faria gaires anys que Milla (l’adolescent malalta de càncer que interpreta amb sensibilitat i convicció Eliza Scanlen) hauria amagat sota el coixí les dents que li queien.

    És un escàndol que una persona tan jove s’estigui morint, així que és comprensible que els pares de Milla (un psiquiatra i una pianista amb la carrera frustrada, o que possiblement va renunciar a la seva carrera a causa de la maternitat) no puguin suportar-ho ni sàpiguen com entomar-ho. Tanmateix, l’enteresa (i la determinació del desig) amb què Milla afronta la malaltia (i l’amenaça palpable de la mort) fa que, encara que els costi, els seus pares arribin a intentar viure plenament cada instant amb la consciència que podria ser l’últim. Potser per això a la distribuïdora de la pel·lícula a l’estat espanyol se li va acudir posar-la en circulació amb el títol d’El glorioso caos de la vida.

    Que sigui gloriós és discutible. En tot cas, el caos no només arriba a una família adaptada a la malaltia de Milla, sinó també a un noi (Moses) que ella coneix casualment un dia, en principi, com els altres, abans d’emprendre el trajecte de tornada a casa després de l’escola, a l’andana de l’estació de tren. No és un noi precisament meravellós (enganxat a les drogues, sobreviu com pot i, de fet, agafant d’on pot), però potser la seva «anormalitat» atrau Milla i fa que ella trobi en ell, estranyament, un semblant seu. En tot cas, és algú amb un peu tan fora de camí que pot ser insensible a la noia i al seu estat i a la vegada ser-hi sensible (o així ho sent o ho vol creure ella) i estar-hi a prop. Tanmateix, palpita el dubte que el noi mantingui la relació (casual, intermitent, caòtica, fins cap al final) amb Milla (així com amb els pares, que accepten la seva presència perquè la filla ho demana com a última voluntat) perquè sempre en pot treure alguna cosa: diners, objectes per manllevar de la casa burgesa de la família, i fins la possibilitat d’obtenir substàncies amb recepta. Això, perquè el pare de Milla és un psiquiatra que, més que en la paraula terapèutica, sembla que treballa i confia en la medicació, cosa que aplica a la seva pròpia esposa. Hi ha molta intenció en el fet que no només el marginal i disfuncional Moses estigui enganxat als estupefaents, sinó que, d’una manera o altra, ho estigui la resta de personatges principals, socialment acomodats.

    En el seu primer llarg cinematogràfic, presentat a la Mostra de Venècia de l’any passat (en què el jove intèrpret de Moses, Toby Wallace, va guanyar el Premi Marcello Mastroianni al millor actor emergent), Shannon Murphy aborda un tema difícil, però alhora molt explotat (i sovint sense miraments melodramàtics), per la seva facilitat d’enganxar emocionalment els espectadors: el fet d’afrontar una greu malaltia, tant per qui la pateix com pels seus pròxims. En el film s’hi percep la voluntat de defugir els paranys sentimentals, però cada espectador pot valorar fins a quin punt ho aconsegueix.

    Imma Merino i Serrat
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Quisiera que alguien me esperara en algún lugar

  • Informació


    França, 2019
    Direcció: Arnaud Viard
    Intèrprets: Jean-Paul Rouve, Alice Taglioni, Aurore Clément, Benjamin Lavernhe
    Gènere: drama romàntic
    Durada: 89 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    A la bonica casa familiar, a la fi de l’estiu, l’Aurora va a celebrar el seu 70 aniversari, envoltada dels seus quatre fills, que han vingut especialment per a l’ocasió. Hi ha en Jean-Pierre, el gran, que ha adoptat el paper de cap de família des de la mort del pare; la Juliette, que espera el seu primer fill als 40 anys i que encara somia amb ser escriptora; la Margaux, l’artista radical de la família, i en Mathieu, de 30 anys, que viu angoixat per seduir la bella Sarah.

  • Germans de sang

    L’any 1999, la periodista francesa Anna Gavalda va publicar el seu primer llibre, una col·lecció de dotze històries curtes amb el títol Je voudrais que quelqu’un m’attende quelque part. Convertit en un fulgurant best-seller, del qual se’n van vendre gairebé un milió de còpies a França, aquest llibre va ser el primer graó de l’exitosa carrera literària de Gavalda, que tot i no ser molt prolífica, ha tingut sempre una rebuda excel·lent per part del públic. Fa uns anys ja vam poder veure al Truffaut Ensemble, c’est tout (Junts i res més, 2007), l’adaptació que va fer Claude Berri d’una altra de les seves novel·les.

    Resulta curiós que hagin hagut de passar més de vint anys perquè la seva primera obra hagi estat traslladada a la gran pantalla. I que l’encarregat de fer-ho hagi estat l’actor i també director Arnaud Viard. Força popular a França –no tant entre nosaltres– Viard ha escollit els relats curts de Gavalda per a la seva tercera pel·lícula, en què segueix la línia intimista i melodramàtica de les seves anteriors obres. És possible que un dels motius que haguem tardat tant a tenir aquesta adaptació cinematogràfica de la primera obra d’Anna Gavalda sigui precisament aquest format literari fragmentat de les històries curtes enllaçades. I és aquí on cal remarcar l’esforç encomiable d’Arnaud Viard –que també signa el guió de la pel·lícula– per dotar de coherència i cohesió el seu film, camuflant-ne perfectament aquesta fragmentació.

    Je voudrais que quelqu’un m’attende quelque part (2019) és la història de quatre germans, que Gavalda i Viard utilitzen a la perfecció per mostrar els reptes, les contradiccions, els desitjos, les frustracions, les incongruències, les fatalitats i els anhels de l’edat adulta. Els pràcticament vint anys de diferència entre Jean-Pierre, el germà gran (esplèndidament interpretat per Jean-Paul Rouve) i Margaux, la germana petita, enriqueixen extraordinàriament el mosaic humà del film, perquè permeten mostrar amb molts matisos les diverses etapes i moments vitals dels personatges. Sota l’atenta càmera d’Arnaud Viard aniran sorgint els petits i grans drames quotidians, que fan que la pel·lícula vagi prenent un to emocional molt diferent, especialment en el seu segon segment. Aquesta a vegades imperceptible però sens dubte potent connexió emocional entre els germans de sang és l’eix dramàtic fonamental al voltant del qual gira tota la trama.

    Pel·lícula de sentiments –a vegades explícits, d’altres completament soterrats– rodada amb naturalitat i amb capacitat per a fer que empatitzem amb aquest microcosmos de personatges, Viard ha convertit la seva tercera pel·lícula en una obra molt sintètica, en què no sobra pràcticament res i de la qual fins i tot ens quedem amb més ganes de conèixer més a fons l’evolució dels personatges. En aquest sentit, l’estructura dramàtica està construïda més a partir de «moments» o fragments vitals significatius que no pas d’una successió d’esdeveniments. Envoltat d’un esplèndid elenc d’actors, del mencionat Jean-Paul Rouve als sempre competents Alice Taglioni, Benjamin Lavernhe i Elsa Zylberstein, acompanyats de la veterana Aurore Clément, la tercera pel·lícula d’Arnaud Viard és una nova mostra del bon nivell mitjà del cinema francès contemporani.

    Francesc Vilallonga
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Papicha, sueños de libertad

  • Informació


    Argèlia, 2019
    Direcció: Mounia Meddour
    Intèrprets: Marwan Zeghbib, Lyna Khoudri, Shirine Boutella, Amira Hilda Douaouda, Yasin Houicha, Zahra Manel Doumandji, Aida Ghechoud, Nadia Kaci, Meriem Medjkrane, Samir El Hakim, Khaled Benaissa, Abderrahmane Boudia, Malek Ghellamat, Ahmed Benaïssa, Amine Mentseur
    Gènere: drama
    Durada: 106 minuts
    Idioma: àrab i francès

    Sinopsi


    Algèria, anys 90. Nedjma, de 18 anys, estudiant allotjada a la ciutat universitària d’Alger, somia amb convertir-se en estilista i es nega a que els tràgics successos de la guerra civil algeriana li impedeixin portar una vida normal i sortir de nit amb la seva amiga Wassila. Al caure la nit, s’escapa entre les xarxes del filat de la ciutat amb les seves millors amigues per anar a la discoteca on ven les seves creacions a les ‘papichas’, les joves algerianes. La situació política i social del país no deixa d’empitjorar. Nedjma es nega a acceptar les prohibicions dels radicals i decideix lluitar per la seva llibertat i independència organitzant una desfilada de moda.

  • La barbàrie a l’Algèria dels anys noranta

    En àrab, ‘papicha’és una expressió utilitzada per definir una joveneta extravertida i emancipada. Som a l’any 1990 a Alger. L’acció se situa al cor del campus universitari. Nedjma, de 18 anys, persegueix el seu somni de convertir-se en estilista. Fora dels murs de la universitat, les milícies islamistes i les brigades de dones armades volen imposar la seva llei. «Cobriu-vos abans que un sudari ho faci!», expliquen les noies. Nedjmatracta de deslliurar-se d’aquestatac polític contra la seva activitat. La seva germana, una jove periodista, és assassinada al mig del carrer, «culpable» d’anar massa ben vestida. Papicha (2019)parla de la «dècada negra» de la guerra civil algeriana. Parla de la repressió política i religiosa que va viure el país als anys noranta.

    Nedjma(Lyna Khoudri) i les seves germanes resistents intentaran organitzar una desfilada de moda. Ho faran lluny dels rígids cànons que els islamistes zelosos volen imposar, basats en elhijab per a totes les noies. Elles voldran reivindicar el seu cos de dones adolescents, mentre el govern vol suprimir qualsevol visió del cos femení.Nedjmaestà tan sacsejada per la deriva terrorista dels sectaris de la seva fe, que vol sobreviure. Vol afirmar la seva identitat, frenar prohibicions i amenaces de mort. Vol obrir una bretxa saludable però arriscada, en un rerefons d’atacs i assassinats. Es convertirà en una rebeldavant la mortal mortalitat d’aquests apòstols de l’odi que només tenen com a objectiu dominar i humiliar.

    Per a la seva primera ficció, Mounia Meddour, nascuda a Algèria, vol construir un manifest al voltant d’una generació perduda. Ella va fugir a França amb els seus pares durant la sinistra dècada dels noranta. Va veure que en el seu entorn van morir desenes de milers de persones. Per això, Papichaadopta una posada en escena enèrgica, com més propera millor a les cares d’unes dones fortes i rebels. La pel•lícula vol traduir el confinament, l’asfíxia i la claustrofòbia. Mounia Meddoursigna una bonica pel•lícula de protesta al voltantd’una situació passada, recupera situacions autobiogràfiques, construeix un relat ple de calor i d’humor. Papichaacaba parlantde la importància que pot arribar a tenir la solidaritat i la complicitat davant l’adversitat. D’un grup de joves estudiants que es convertiran en fúries que lluiten per conquerir la seva dignitat. La pel•lícula afirma una llibertat de to en els diàlegs i una ironia devastadora. Mounia Meddourparteix d’un llenguatge planer per acabar dissenyant una obra colpidora, realitzada des de la seva forta implicació personal. Va ser presentada a Canes 2019 en la secció Un Certain Regard i es vaconvertir en un dels grans èxits de públic d’aquesta secció.

    Àngel Quintana
    Col•lectiu de Crítics de Cinema de Girona

¿Dónde estás, Bernadette?

  • Informació


    Estats Units, 2019
    Direcció: Richard Linklater
    Intèrprets: Cate Blanchett, Kristen Wiig, Billy Crudup, Judy Greer, Laurence Fishburne, Troian Avery Bellisario
    Gènere: comèdia dramàtica
    Durada: 110 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Bernadette Fox (Cate Blanchett) és una dona de Seattle que ho té tot: un marit que l’adora i una filla brillant. Quan desapareix sense deixar rastre de manera inesperada, la seva família s’embarca en una aventura emocionant per resoldre el misteri d’on pot haver anat Bernadette. Adaptació de el llibre homònim de Maria Semple.

  • En un forat negre

    Què li passa a Bernadette Fox? Amagant-se darrere d’unes enormes ulleres negres, barallant-se amb les veïnes, remugant contra Seattle(on sembla que visqui confinada mentre el seu marit triomfa en els mons digitals), consumint ansiolítics compulsivament, confessant-se a una hipotètica coachque suposadament l’escolta per telèfon, ensopegant amb els objectes que hi ha escampats pel casalot caòtic i atrotinat que reforma com si fos una mena de tasca interminable, Bernadette només sembla capaç de relacionar-se amb tendresa amb la seva filla adolescent, Bee, que a vegades assumeix la veu narrativa del relat. Que Richard Linklaterhagi adaptatWhere You’d Go, Bernadette (2012), novel·la d’èxit i homònima de Maria Semple, pot crear inicialment certa estranyesa. Tal com exemplifiquen els seus dos films anteriors–Everybody Wants Some!! (2016), sobre  la iniciacióal campus universitari d’uns jugadors de beisbol, i Last Flag Flying (2017), en què tres veterans de la guerra del Vietnam es reuneixen per enterrar el fill d’un d’ells que hamort a la guerra de l’Iraq–,Richard Linklater no és un director que hagi tendit precisament a explorar mons femenins.

    Tanmateix, l’autor de Boyhood (2014) i de la meravellosa trilogia de Jesse i Céline(que amb el pas del temps es troben abans de l’alba, del capvespre i de la nit: Before Sunrise, 1995;Before Sunset, 2004;Before Midnight,2013),demostra una empatia amb un personatge de qui descobrim que, tot i ser unabrillant artífex de l’arquitectura sostenible,va abandonar el seu ofici de cop, i estranyament, vint anys enrere. Aquesta empatia no és aliena al fet que Linklaterhi reconeix una creativitat frustrada que ensopega amb l’utilitarisme de les formes de producció i de consum de la societat contemporània occidental. «Cada cop que veuen una vista bonica, volen tapar-la amb un edifici de vint pisos sense cap integritat arquitectònica.» Retirada a Seattle,Bernadette Foxté un peu fora de camí, o, en tot cas, sembla que no troba el seu lloc al món i hi vaga desconcertada. Tot i el seu atordiment ansiolític, no deixa de ser una inconformista que posa en evidència la mentida del «somni americà», cosa que enllaça amb l’esperit crític del també director de Fast FoodNationi de la distòpica i psicodèlica A Scanner Darkly, totes dues de 2006.

    Així és que, amb un registre de comèdia que s’empelta degravetat amb el malestar de la protagonista i que s’impregna d’una certa malenconia, LinklatersegueixBernadette Foxen el seu desconcert i la seva inadaptació fins que,tot d’una i amb un embolic pel mig, desapareix.Més tard la retroba, abans que també ho facin el marit i la filla (sensiblement encarnada per la debutant Emma Nelson) a l’Antàrtida, on l’arquitecta potser trobarà la manera de redreçar la seva vida i la seva creativitat. Per a aquesta aventura, queLinklater assumeix amb la seva perspectiva humanista i la seva moral generosa, el director ha comptat amb lacomplicitat de la gran Cate Blanchett, que desplega els seus recursos interpretatius per aportar complexitat auna dona en un forat negreque entreveurà la llum encarant la seva fragilitat:«Quan ets a l’Antàrtida i no hi ha nit, qui ets? Un fantasma en una terra fantasmal.»

     

    Imma Merino
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

La profesora de piano

  • Informació


    Alemanya, 2019
    Direcció: Jan Ole Gerster
    Intèrprets: Corinna Harfouch, Tom Schilling, Volkmar Kleinert, André Jung, Gudrun Ritter, Rainer Bock
    Gènere: drama
    Durada: 98 minuts
    Idioma: alemany

    Sinopsi


    És el 60 aniversari de Lara, a qui no li falten motius per celebrar-ho: el seu fill Viktor farà el concert de piano més important de la seva carrera. Ella va ser qui va projectar i va guiar la seva trajectòria musical, però porten diverses setmanes sense parlar i res sembla indicar que Lara serà benvinguda en el seu debut com a intèrpret professional. Sense pensar-s’ho dues vegades, compra totes les entrades que queden a la venda i les distribueix entre totes les persones que es va trobant. Però com més s’esforça perquè la vetllada sigui un èxit, més es descontrola tot..

  • Retrat d’una ambició

    L’any 2012, el cineasta alemany Jan Ole Gerster realitzava la seva òpera prima Oh Boy, un film rodat amb escassos mitjans, en blanc i negre, i que bevia i molt d’influències com la “Nouvelle Vague” francesa o el “Free cinema” anglès. Així, en film convidava a l’espectador a seguir les passes d’en Niko, el seu protagonista, el qual es decid abandonar la universitat per acabar deambulant pels carrers de Berlín. El film, que a banda d’endur-se multitud de lloances i la majoria de premis que l’Acadèmia Alemanya atorgà aquell any, va esdevenir també el descobriment del jove actor Tom Schilling, el qual, des d’aleshores s’ha forjat una notable filmografia que l’ha catapultat com un dels actors alemanys més reconeguts, amb títols com, per exemple, La sombra del pasado (Werk ohne Autor, 2018) estrenada l’any passat al cinema Truffaut.
    Per la realització d’aquest segon film, Ole Gersten torna a comptar amb Tom Schilling dins del repertori artístic, però en aquest cas el situa com un personatge que, tot i crucial, esdevé secundari, ja que el pes del film recau en La profesora de piano del títol, personatge interpretat per l’actriu Corinna Harfouch (poc coneguda a les nostres contrades, però amb una àmplia filmografia a Alemanya) i que marcarà el to narratiu i el fil argumental del relat.
    La Lara (nom de la protagonista i títol original del film) acaba de complir seixanta anys i està recentment jubilada. La seva vida transita per un mal humor constant, cansada dels que l’envolten però sobretot frustrada per una vida que ella creu haver dedicat en excés als altres. I, de fet, així és: les lliçons de piano que ha impartit al llarg de molts anys han servit per a descobrir nous talents musicals, especialment el del seu fill Viktor, el qual està a punt d’oferir el concert de piano més important de la seva carrera. Aquest mateix dia, la Lara pren consciència que si bé ha ensenyat moltes lliçons de piano, també ha amargat fins a l’extrem a tots aquells (inclòs el seu fill) que ha tingut sota la seva tutela. D’aquesta manera, i com si es tractés d’una mena d’epifania, la Lara decideix al llarg d’aquest dia intentar reconciliar-se amb el seu fill i amb les persones a les quals va tractar malament, però de mica en mica s’adona que no és amb els altres amb qui s’ha de congraciar, sinó amb ella mateixa.
    La profesora de piano, doncs, esdevé per damunt de tot el retrat d’una dona que, a través del seu despòtic i agre caràcter, ha vist com tots aquells que l’envoltaven en fugien, però alhora, també es converteix en una lúcida reflexió al voltant del paper de la dona en l’àmbit social i familiar, dels sacrificis que ha voltes s’han de donar, i de com la vellesa incideix en el fet de desplaçar-se envers els marges de la societat i la vida. Com dèiem, i més enllà de les virtuts o defectes narratius de Jan Ole Gersten, La profesora de piano és un film que recau totalment en la poderosa interpretació de Corinna Harfouch, la qual va endur-se per aquest paper el premi a la millor actriu en el darrer Festival de Karlovy Vary.

 

Little Joe

  • Informació


    Àustria, 2019
    Direcció: Jessica Hausner
    Intèrprets: Scarlett Johansson, Paul Brannigan, Robert J. Goodwin, Krystof Hádek, Scott Dymond, Michael Moreland, Jessica Mance, Jeremy McWilliams, Adam Pearson
    Gènere: drama
    Durada: 98 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    L’Alice (Emily Beecham) és una mare soltera que cria plantes en una empresa que busca desenvolupar noves espècies. És la responsable de l’exitós últim disseny de la seva companyia: una bella planta de gran valor terapèutic: si es troba en les condicions òptimes, garanteix a qui la consumeixi sentir alguna cosa semblant a la felicitat. Un dia, l’Alice decideix anar en contra de les normes de la seva empresa i porta una planta a Joe (Ben Whishaw), el seu fill. Tots dos la bategen com “Little Joe” (“Petit Joe”). A mesura que creix, Alice comença a entendre que potser la seva nova creació no és tan inofensiva com suggereix el seu nom.

  • La flor del meu desig

    En una societat postmoderna que aquest any ha viscut sotmesa a la por i l’angoixa d’un virus, resulta lògic preguntar-se què se n’ha fet de les velles distopies de fa uns anys. Es lògic ressuscitar Fahrenheit 451 de Ray Bradbury –potser ho veurem a Temporada Alta–. També ho és plantejar-se si la vigilància de 1984 de George Orwell s’ha fet efectiva utilitzant l’excusa biopolítica de vigilar i castigar o si només estem vivint una variant del món feliç de Huxley, en què cadascú sembla content de tot plegat gràcies a la fibra òptica i a les múltiples connexions. La nova pel·lícula de Jessica Hausner arriba en aquest moment de represa, després del confinament, per preguntar-se com funcionen els mites de les distopies en el cor de les nostres societats. La cineasta austríaca, que fins ara s’havia mogut en el terreny del cinema d’autor aconseguint èxits moderats com ara Lourdes (2009), ens parla d’un món on la felicitat depèn d’uns experiments transgènics amb flors vermelles.

    Jessica Hausner és una directora a qui li agrada qüestionar el costat fosc de les coses, per la qual cosa sorprèn que aparentment Little Joe (2019) sigui una paràbola sobre un món en què, en aparença, el mal sembla que no existeixi, com tampoc hi existeix allò que és sinistre. Estem en un hipotètic món feliç on tota angoixa no és més que una altra reactivació del dubte. La protagonista, Alice, treballa en una fàbrica i un dia regala una planta al seu fill adolescent. Al llarg de l’hora i mitja de metratge no sabem si l’olor d’aquesta planta té els efectes terapèutics desitjats, si els personatges canvien de conducta pels efectes transgènics dels nous experiments botànics o si tot plegat no és sinó una fantasia. Tampoc sabem si els canvis d’humor dels protagonistes no són més que alteracions psicològiques suposadament normals. Aparentment, com a espectadors, ho ignorem gairebé tot, només se’ns fa evident que en el món distòpic de Jessica Hausner és possible una certa felicitat basada en la pròpia acceptació que aquesta pot arribar a conquerir-se de forma artificial. La felicitat pot ser transmesa mitjançant l’efecte al·lèrgic o víric d’unes plantes que converteixen els éssers humans en diferents de com eren.

    Jessica Hausner construeix un conte misteriós, rodat amb elegància i un punt de sofisticació. El resultat és gairebé una pel·lícula de zombis en què els éssers humans són producte de l’experimentació científica i són éssers que viuen amb una curiosa harmonia personal despullada de tot misteri. La faula ens acaba parlant de com l’egoista desig de felicitat individual s’ha convertit en un il·lusori paradigma existencial, refractari als conflictes propis de les relacions afectives i socials. La pel·lícula és un retrat del nostre món. Un univers on l’aliança entre la botànica, la biologia i la bioquímica pot produir nous monstres.

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

 

Under the skin

  • Informació


    Regne Unit, 2013
    Direcció: Jonathan Glazer
    Intèrprets: Scarlett Johansson, Paul Brannigan, Robert J. Goodwin, Krystof Hádek, Scott Dymond, Michael Moreland, Jessica Mance, Jeremy McWilliams, Adam Pearson
    Gènere: ciència ficció
    Durada: 108 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Una misteriosa dona (Scarlett Johansson) passeja pels carrers d’Escòcia, arrossegant a homes solitaris i confiats a un destí fatal. Adaptació surrealista de la novel·la homònima de Michel Faber.

  • Un viatge cap a l’estranyesa de la condició humana

    Under the Skin (2013) és una pel·lícula fantàstica en tots els sentits possibles. Set anys després de l’estrena als festivals de Venècia i Toronto, arriba als cinemes d’aquí el tercer llargmetratge de Jonathan Glazer. Es tracta d’un thriller hipnòtic, situat en una Escòcia que l’autor presenta, alhora, des del seu costumisme i des de la seva imponent naturalesa. La sinopsi és senzilla: uns extraterrestres arriben i adopten forma humana. La seva manera de viure és posseint els cossos dels humans. Fins aquí tenim un argument molt reconeixible de clàssica pel·lícula de terror basada en la possessió o els lladres de cossos.

    La pel·lícula és el resultat d’una combinatòria molt singular: un personatge de ficció (en aquest cas, interpretat per Scarlett Johansson), el poses a caminar en el món real, amagues tot l’artifici i mires què passa. El resultat és un xoc de presències, algú que no és d’aquest món (l’estrella, l’alien) inserit en la mundanitat extrema. Per crear aquesta atmosfera d’algú que veu les coses per primera vegada (aquesta és la mirada de l’extraterrestre), es van usar dotze petites càmeres simultàniament, amagades, de tal manera que l’equip no era perceptible per la gent. Tampoc les decisions estètiques, ja que, segons el propi Glazer, l’estètica de la pel·lícula és la de la no-estètica, i la seva bellesa prové de la combinatòria de tots els elements. Certament, és una pel·lícula bellíssima. Les panoràmiques i els plans seqüència acompanyen aquest sentiment d’estrangeria i d’estranyesa. Podem pensar en els plans seqüència de Cléo de 5 à 7 (1962), d’Agnès Varda, però també en el videoclip Bitter Sweet Symphony (1997), on Ashcroft deambula per Londres en pla seqüència mentre xoca amb la gent i la seva singular vulgaritat. El director del videoclip, Daniel Landin, que va inspirar-se en el pla seqüència situat en un suburbi de Los Angeles del videoclip Unfinished Sympathy (1991), de Massive Attack, és el director de fotografia de la pel·lícula. Tota aquesta producció d’imatges va generar 230 hores que es van muntar per parts i assemblar en el cos general de la pel·lícula al llarg de mesos. Perquè fos creïble, es va crear un compost emocional a partir de l’enigmàtica música de la compositora i performer Mica Levi (Jackie, 2016; Monos, 2019). Glazer tenia com a referència la freqüència de Ligeti de 2001: A Space Odyssey (1968), de Kubrick, i aquesta capacitat de certes freqüències de remetre a quelcom no-humà. Literalment, la pressió alienígena s’inscriu en una composició on predominen unes cordes que evoquen allò que ve de lluny, la immensitat il·limitada de l’espai, la figura de l’altre.

    L’interès de Glazer per Kubrick arrela en els seus videoclips i el veiem en peces com ara Karmacoma (1994), de Massive Attack, o The Universal (1995), de Blur. Els thrillers obscurantistes ja planaven en el videoclip Karma Police (1997), de Radiohead, i les investigacions plàstiques i fins i tot destructives, sobre la figura humana i els seus límits, són perceptibles en els vídeos Street Spirit (Radiohead, 1995), Into My Arms (Nick Cave, 1997), Rabbit in Your Headlights (Radiohead, amb Denis Lavant, 1998), Live With Me (Massive Attack, 2006) o Treat Me Like Your Mother (The Dead Weather, 2009).

    En la seva carrera com a director de publicitat, Glazer va centrar-se a practicar un neorealisme grotesc, a articular històries de vida, a donar a veure personatges reals, suburbials, modelats per les necessitats, enquistats en paisatges precaris, però molt vius, hiperreals, tal com també veiem a Under the Skin. Ho veiem en els anuncis de Guinness (Swimblack, 1998), Stella Artois (Devil’s Island, 2000; Ice Skating Priests, 2006) i Wrangler (Whatever You Ride, 2000).

    El seu segon llargmetratge, Birth (2004), conté escenes memorables amb el rostre de Nicole Kidman, de la mateixa manera que aquí experimenta amb el rostre i el cos de Scarlett Johansson. De fet, la pel·lícula és una pel·lícula sobre ella, que a la història no té nom, però sí tot el protagonisme. La carrera dels últims anys de Johansson és curiosa, ens convida a reflexionar sobre què vol dir ser un cos de dona bell, desitjable, sempre a la vista; sobre els riscos de l’extrema sexualització, de convertir-se en un arquetip cinematogràfic, i, a partir d’un moment, comença un desmuntatge i una desnaturalització de la seva pròpia figura. Ho veiem quan encarna personatges d’acció en les sagues de Marvel, però sobretot a Her (2013), on ella és una veu, Lucy (2014), on esdevé un cos artificial i Under the Skin, on és un alienígena, i també a Ghost in the Shell (2017), on encarna un androide amb dubtes existencials, com els que mostra la pel·lícula de Glazer, a mesura que va tenint contacte amb els éssers humans. El director, en una entrevista, evoca els personatges de Robert Bresson i les pel·lícules de Renoir, com ara La grande illusion (1937), on l’espectador té la sensació de viure amb els personatges les experiències que la pel·lícula concentra. Acompanyeu la Scarlett en aquest viatge cap a l’estranyesa de la condició humana i torneu-vos a mirar al mirall després.

    Íngrid Guardiola
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona


 

Todo pasa en Tel Aviv

  • Informació


    Luxemburg-Israel, 2018
    Direcció:  Sameh Zoabi
    Intèrprets: Kais Nashif, Lubna Azabal, Yaniv Biton, Maisa Abd Elhadi
    Gènere: comèdia dramàtica
    Durada: 98 minuts
    Idiomes: àrab i hebreu

    Sinopsi


    Salam, un atractiu palestí de 30 anys que viu a Jerusalem, treballa en el set de la famosa telenovel·la palestina ‘Tel Aviv on Fire’, produïda a Ramallah. Tots els dies, per arribar als estudis de televisió, Salam ha de passar per un estricte control israelià. Allà es troba amb el comandant a càrrec de el lloc de control, Assi, l’esposa del qual és fanàtica de la telenovel·la. Per impressionar-la, Assi s’involucra en escriure la història. Aviat, Salam s’adona que les idees de Assi podrien portar-li a un ascens com a guionista. La seva carrera creativa comença a enlairar-se.

  • L’etern conflicte sota el prisma d’una telenovel·la

    El conflicte entre Palestina i Israel ha estat un tema recorrent en el panorama cinematogràfic contemporani. Donada la seva complexitat i l’eternització d’una situació enquistada que difícilment tindrà una resolució definitiva a curt/mig termini, aquest ha estat un terreny abonat perquè els cineastes de la zona l’abordessin des de perspectives diverses i des dels dos bàndols del conflicte. Entre les més recents que han arribat a les nostres pantalles podem recordar l’excel·lent El insulto, de Ziad Doueiri, nominada a l’Oscar, i que a partir d’un petit incident quotidià reflectia amb contundència la tensió que es viu a la zona; o Los limoneros, d’Eran Riklis, sobre la difícil convivència de les dues comunitats en les zones frontereres; i sobretot el díptic que formen Intervención divina i It must be heaven, del gran Elia Suleiman, una mirada personalíssima sobre el conflicte des d’un punt de vista sumament intel·ligent. De fet, It must be heaven, que va guanyar una menció del jurat i el Premi de la Crítica a l’última edició del Festival de Cannes, està previst que arribi també als nostres cinemes al llarg d’aquest 2020.
    Aquestes pel·lícules, i moltes d’altres que s’han rodat sobre el conflicte, l’aborden des de diferents perspectives, amb una forta càrrega dramàtica en alguns casos, o fins i tot tràgica, amb un major distànciament en altres -quan el conflicte és més el context que no pas la temàtica de fons del film- i fins i tot amb tocs d’humor, com en les peces magistrals de Suleiman que assoleixen un nivell d’abstracció i depuració sublims en el component humorístic, sense deixar de denunciar la gravetat mateixa del conflicte. Una de les grans troballes del director israelià Sameh Zoabi, director de Todo pasa en Tel Aviv és transitar amb habilitat per un terreny que no és ni directament dràmatic ni descaradament còmic. Justament aquest equilibri a l’hora de mostrar el conflicte, amb la inserció de punts de vista molt diversos en funció dels personatges i les circumstàncies que els envolten, és un dels grans encerts del film que mai renuncia a generar una reflexió sobre el substrat temàtic de fons, però generant a la vegada una complicitat i un esperit positiu en la connexió amb els espectadors.
    Salam Abbass, el personatge que interpreta amb notable habilitat Kais Nashif, i pel que va ser premiat com a millor actor de la secció “Orizonti” al Festival de Venècia, és l’autèntic motor i fil conductor del film. Salam és un pocapena, un mediocre que malviu amb petites feines sense una perspectiva de futur clara i movent-se en els marges del petit contraband entre Israel i els territoris palestins. El seu oncle és el propietari de l’empresa que produeix la telenovel.la més famosa de la televisió de la zona, i Salam veurà l’oportunitat d’infiltrar-se com a guionista del culebrot per progressar professionalment, sobretot quan s’assabenta que el comandament del punt fronterer pel que travessa cada dia per anar a treballar és un gran seguidor de la telenovel.la. Sameh Zoabi juga permanentment amb la doble ficció que marca el ritme de la pel·lícula: la del culebrot que s’està rodant -que en el fons presenta una visió entre edulcorada, kitsch però a la vegada tràgica i radical del conflicte- i la quotidiana dels personatges que es mouen permanentment, directa o indirectament, en els mateixos marges del conflicte.
    Un altre element que fa molt singular Todo pasa en Tel Aviv són les seves singulars circumstàncies de producció. És una coproducció entre Luxemburg, Bèlgica, França i Israel, que es va rodar un 70% a Luxemburg -tot i que veient el film hauria estat pràcticament impossible deduir-ho- i un 30% als escenaris reals on passa l’acció, justament per esquivar les dificultats logístiques d’haver de fer íntegrament la producció en un lloc on es viu una notable tensió. Zoabi planteja un discurs que aposta per la conciliació, per la connexió entre les persones -per més que les seves diferències ideològiques siguin aparentment irreconciliables-, treu molt partit del joc amb l’estètica exagerada i melodramàtica del culebrot i genera una empatia amb l’espectador irreprimible. I sobretot, ofereix una perspectiva original, sense blancs o negres ni discursos de tot o res, assolint el que sembla molt senzill però no ho és: entretenir, treure’t un somriure, però també fer-te reflexionar.

    Francesc Vilallonga
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona


 

Un blanco, blanco día

  • Informació


    Islàndia, 2019
    Direcció: Hlynur Palmason
    Intèrprets: Ingvar Eggert Sigurdsson, Ída Mekkín Hlynsdóttir, Hilmir Snær Guðnason, Sara Dögg Ásgeirsdóttir, Björn Ingi Hilmarsson, Elma Stefania Agustsdottir, Haraldur Ari Stefánsson, Laufey Elíasdóttir, Sigurður Sigurjónsson, Arnaldur Ernst, Þór Hrafnsson Tulinius, Sverrir Þór Sverrisson
    Gènere: thriller dramàtic
    Durada: 109 minuts
    Idioma: islandès

    Sinopsi


    En una remota ciutat islandesa, un cap de policia retirat comença a sospitar que un home va tenir un romanç amb la seva esposa, que recentment va morir en un accident automobilístic. A poc a poc, la seva obsessió per descobrir la veritat s’acumula, mentre comença a posar-se en perill a si mateix i als seus éssers estimats.

  • La cicatrització de les ferides

    “Rams”, “La mujer de la montaña”, “Corazón gigante”, “Sparrows”…el llistat de pel·lícules islandeses que ha arribat a les nostres pantalles els darrers anys ha estat continu i demostra el moment dolç que viu la cinematografia del petit país nòrdic, que està estrenant als mercats europeus una quantitat extraordinàriament alta de pel·lícules en proporció als seus només 300.000 habitants. I aquesta setmana en la que reobren ja moltes sales del país i que es normalitza el número d’estrenes que arriben a les pantalles després d’aquests mesos d’aturada, curiosament coincideixen en aquest llistat dos nous films islandesos: “Oro blanco”, la nova pel·lícula de Grimur Hakonarson, el director de “Rams, el valle de los carneros” i “Un blanco blanco día”, el títol que estrenem aquesta setmana.

    En la seva segona pel·lícula, el jove Hlynur Pálmason es confirma definitivament com un dels grans valors del cinema islandès. Després de donar-se a conèixer amb “Winter brothers” el 2017 -guanyadora de premis a Locarno i Sevilla entre d’altres festivals-, “Un blanco blanco día” és la seva consagració després de ser un dels títols més aplaudits de la Setmana de la Crítica de Cannes 2019 i d’obtenir fa unes setmanes el Premi Talents al D’A Film Festival de Barcelona 2020. Amb aquesta segona obra, Pálmason confirma una peculiar mirada, amb una gravetat i pes dramàtic que impregna la pantalla i amb una trama que, com ja passava a “Winter brothers”, explora de manera directa i immediata les relacions humanes en situacions d’asfixiant tensió.

    L’inici del segon film de Pálmason és especialment impactant. Sense desvetllar-ne res específic, podem comentar que té la capacitat d’introduir-nos sobtadament en les circumstàncies dramàtiques que tenyiran tota la història. Només amb dos plans, un en moviment i l’altre fixe, el director islandès ens proporciona la mínima informació contextual però alhora la percepció d’aquest esglai dramàtic que serà el fil conductor de la pel·lícula. A partir d’aquesta arrencada magistral, Pálmason anirà desplegant tota l’arquitectura cinematogràfica que ja havia posat de manifest en el seu film anterior: una perfecta simbiosi de l’entorn paisatgístic amb l’evolució d’uns personatges ferits. Una de les característiques del director islandès és la seva economia de mitjans. No hi ha res sobrer en la pel·lícula, que té una depuració tant a nivell de guió com de posada en escena, absoluta. En aquest sentit, els seus films són exigents amb l’espectador, que ha d’escrutar, observar i estar pendent dels detalls per copsar en tota la seva dimensió la forta càrrega emotiva d’uns personatges introspectius i incapaços d’alliberar els seus traumes.

    Així doncs, “Un blanco blanco día” és la confirmació de Hlynur Pálmason com una veu molt personal en el panorama del cinema islandès i europeu.  És una obra sobre la catarsi, sobre la dificultat de reprendre la vida després d’una tragèdia, sobre el perdó i l’oblit, sobre l’amor intergeneracional. En definitiva, un film més preocupat de suggerir que de donar explicacions, i que permanentment busca la complicitat d’un espectador per complementar i reconstruir tot allò que hi ha en la història però que no veiem a la pantalla.

    Francesc Vilallonga
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona


 

Matthias & Maxime

  • Informació


    Canadà, 2019
    Direcció: Xavier Dolan
    Intèrprets: Xavier Dolan,Anne Dorval, Pier-Luc Funk, Catherine Brunet, Gabriel D’Almeida Freitas, Antoine Pilon, Marilyn Castonguay, Adib Alkhalidey, Micheline Bernard,Samuel Gauthier
    Gènere: drama
    Durada: 120 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Dos amics de la infància es besen com a part de la filmació d’un curtmetratge per a la universitat. Després del petó, tots dos comencen a preguntar-se quins són les seves autèntiques preferències sexuals, el que posa en perill l’estabilitat dels seus vincles socials.

  • Després de la crisi

    L’any 2018, el cineasta quebequès Xavier Dolan va decidir fer el salt a la indústria del cinema americà rodant en anglès The Death and Life of John F. Donovan, una producció amb grans estrelles com ara Kit Harington –el Jon Snow de Game of Thrones–, Natalie Portman i Susan Sarandon. Aquesta pel·lícula, que explica la història d’un nen d’onze anys que manté correspondència secreta amb una estrella molt famosa, no va ser seleccionada ni a Canes ni a Venècia, es va estrenar comercialment en algun país de manera discreta i va acabar desapareixent. The Death and Life of John F. Donovan va ser el primer fracàs –i probablement el més dolorós– d’un nen prodigi que amb tan sols divuit anys presentava el seu primer llargmetratge a la Quinzena dels Realitzadors de Canes –J’ai tué ma mère (2009)– i que en poc temps començava a dur a terme una carrera ascendent amb reconeixements a tots els festivals internacionals. Xavier Dolan va passar a ser el nen prodigi del cinema mundial i la nova esperança d’un model de cinema en què l’excés formal i el dramatisme convertien la fórmula en una aposta de risc. Dolan no va parar de generar mostres d’amor i d’odi per part de la crítica. Alguns sectors l’acusaven de ser un cineasta excessivament cregut i mimat, mentre que d’altres li reconeixien que posseïa un gran talent amagat i una clara voluntat de recerca i que al llarg de la seva bulímica obra havia aconseguit desmuntar alguns arquetips estètics del cinema contemporani.

    Matthias & Maxime (2019) ha de ser vista com l’obra d’algú que torna després d’haver fracassat i haver rebut una lliçó d’humilitat. En la seva nova pel·lícula, Dolan decideix tornar al Quebec i torna a rodar en francès, treballa amb actors propers i configura uns personatges que li són també propers. És com si recuperés alguna cosa de l’estil anterior per tal de reafirmar-se en allò que ha sabut fer i que li ha donat bons resultats. Fins i tot, tal com va fer a Tom à la ferme (2013), decideix convertir-se en protagonista de la pel·lícula i en motor d’una història que avança entre discussions, festes, crits i atacs d’ansietat.

    Matthias & Maxime es presenta com una pel·lícula feta per agradar a tots els espectadors incondicionals del cinema de Dolan, però també és un treball que respira certa amargor, com si necessités recuperar una vella mecànica després que, probablement, se li tanquessin determinades portes. És una obra de frustració davant la impossibilitat d’esdevenir un nou cineasta de referència en el panorama del cinema americà contemporani.

    El punt de partida de Matthias & Maxime és molt simple. Maxime –Xavier Dolan– ha de marxar per instal·lar-se a Austràlia, on s’estarà dos anys. La història podria enllaçar amb la mística dels relats que parlen de la fi d’una etapa vital i del començament de nous camins inesperats. En l’horitzó hi ha algunes obres nostàlgiques com ara The Last Picture Show (1971), de Peter Bogdanovich, o American Graffiti (1973), de George Lucas. De totes maneres, Dolan no vol jugar a registres sentimentals ni explorar una mirada nostàlgica al passat. El cineasta vol fer una obra en què el públic el pugui reconèixer, per la qual cosa una part del metratge són els diversos comiats del personatge. Dolan filma les festes amb estil, però amb certa complaença, mentre es forja la història d’amistat amb Matthias (un amic d’infantesa que Maxime retroba) fins que l’amistat es transforma en alguna altra cosa. Matthias & Maxime acaba essent una pel·lícula digna que pot agradar als incondicionals del cinema de Dolan, pot ajudar a redescobrir un cineasta interessant als qui no coneixen les pautes del seu univers i pot molestar els qui el consideren un cineasta egocèntric i sobrevalorat. Tot el cinema de Dolan té sempre el seu punt d’interès, però a diferència de Les amours imaginaires (2010), Mommy (2014) o Juste la fin du monde (2016), en el seu últim film potser no es posa tant en evidència la voluntat de recerca formal que havia funcionat com a impuls motor al llarg de la seva filmografia.

    Àngel Quintana

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

 

1 2 3 4 85