El informe Auschwitz

  • Informació


    Eslovàquia, 2020
    Direcció: Peter Bebjak
    Intèrprets: Noël Czuczor, Peter Ondrejicka, Wojciech Mecwaldowski, Jacek Beler, Michal Rezný, Kamil Nozynski, Olek Mincer, Ksawery Szlenkier, Christoph Bach, Florian Panzner, Lars Rudolph, David Zimmerschied
    Gènere: drama
    Durada: 94 minuts
    Idioma: anglès, alemany, txec

    Sinopsi


    Narra la història real de Freddy i Valter, dos jueus eslovacs que van escapar d’Auschwitz en 1944 i van aconseguir tornar a Eslovàquia, i la seva lluita per convèncer a tots aquells que no volien veure la veritat.

  • Una fugida de l’horror per informar-ne al món

    Un dels supervivents dels camps d’extermini que testimonien a Shoah, el memorable documental de Claude Lanzmann, és el jueu-eslovac Rudolf Vrba, que, junt amb Alfred Wetzler, va aconseguir escapar-se d’Auschwitz el 10 d’abril del 1944 després de restar amagats durant quatre dies sota unes fustes apilonades entre les tanques perimetrals interiors i exteriors. Nascut l’any 1924 en una localitat situada a l’actual Eslovàquia, Vrba (el seu nom original era Walter Rosenberg, però va canviar-lo després de la fugida) explica a Shoah que, destinat al registre dels deportats, va poder calcular que un 90 per cent dels presoners transportats en tren a Auschwitz eren immediatament gasejats i un deu per cent de cada transport era utilitzat per treballar al camp. Hi afirma que la producció principal formava part de la indústria de la mort: els presoners construïen els crematoris, els camins que hi duien i els propis barracons; però hi afegeix que Auschwitz-Birkenau operava també a la manera d’un “camp de concentració clàssic”: “les fàbriques Krupp i Siemens estaven instal·lades, en part, dins del camp i utilitzaven mà d’obra esclava”. Rudolf Vrba també s’hi refereix a l’existència de la Resistència, però que, en adonar-se que l’objectiu d’aquesta era la supervivència i no la rebel·lió, va decidir evadir-se, una opció que els seus companys van considerar anàrquica i individualista. La seva idea, però, era que, si aconseguia escapar-se i difonia la veritat dels camps, podria resultar útil: estava convençut que Auschwitz era possible perquè les víctimes que hi arribaven ignoraven què hi passava i perquè, de fet, el món no ho sabia. Lanzmann li pregunta si aquest va ser el motiu de la seva evasió: “Sí, no perdre ni un instant més, fugir el més aviat possible per advertir al món”.
    Interessat sempre en l’organització i funcionament dels camps d’extermini, Lanzmann no pregunta a Vrba per les circumstàncies en què ell i Wetzler, destinat a treballar en el dipòsit de cadàvers, van evadir-se. Dirigida per l’eslovac Peter Bebjak, El informe Auschwitz, en canvi, intenta reconstruir els moments previs a la fugida (i així part d’aquella realitat, de manera que contradiu la idea que, sostinguda per Lanzmann amb l’excepció d’El fill de Saül, aquell horror és irrepresentable) i la tensió viscuda al camp mentre Vrba i Wetzler hi eren amagats, els vigilants els buscaven i un oficial nazi desplegava encara més el seu sadisme entre els presoners. Això constitueix la primera part del film, que, després de la fugida, segueix amb el camí a través del bosc que els evadits fan buscant creuar la frontera fins a Eslovàquia. Ferits i afamats, són ajudats per diverses persones que els troben pel camí. Hi ha encara una última part, que hauria pogut ser més interessant si se li hagués donat més durada. Un cop Vrba i Wetzler redacten el seu informe (conegut amb els seus noms, encara que la pel·lícula els substitueix pel d’Auschwitz) sobre aquell horror que es mantenia ignorat, com si ningú volgués saber que existia, són entrevistats per un oficial de la Creu Roja. Com si fos una rèplica de Maurice Rossell, que Claude Lanzmann va definir com Le vivant qui passe en el film que conté l’entrevista amb aquest oficial suís que va donar un informe positiu del tracte als presoners després de passar per Auschwitz i el gueto de Theresienstadt, l’interlocutor dubta de la veracitat de l’informe, com si fos una exageració. Ell també era un viu que havia passat per Theresienstadt (del qual van arribar a Auschwitz milers de jueus per ser-hi gasejats) i s’havia cregut la mentida, amb tota una posada en escena, dels nazis. O l’havia volgut creure. L’informe va trigar en difondre’s, però el règim d’Hongria, si bé estava ocupada pels nazis, va aturar les deportacions per por a les represàlies (començava a haver-hi indicis de la derrota d’Alemanya) després de fer-se’n ressò la premsa dels EUA. L’informe Vrba-Wetzler ho és sobre una fàbrica de la mort que a Auschwitz va gasejar més d’un milió de persones. Recordar-ho en un film és encara una forma de lluita contra una incredulitat pressentida per Primo Levi: “Ho explicarem i ningú no ens creurà”. Molts d’aquests incrèduls, però, no eren innocents: no ho volien veure. Encara n’hi ha que ho neguen, per molt que sembli increïble.

    Imma Merino
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

El agente topo

  • Informació


    Xile, 2019
    Direcció i guió: Maite Alberdi
    Gènere: documental
    Durada: 90 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    Sergio és un espia xilè. O alguna cosa semblant. Almenys, se li ha ofert aquest treball després d’un càsting organitzat pel detectiu Rómulo, un investigador privat que necessita a un talp creïble per infiltrar-se en una llar de jubilats. La client de Rómulo, una filla d’una resident, sospita que la seva mare podria estar sent maltractada, de manera que el contracta per descobrir què és exactament el que està succeint a la residència. Sergio, però, té 83 anys i no és precisament l’agent 007, per la qual cosa no resulta gens fàcil entrenar un aprenent pel que fa a la tecnologia i a la metodologia de l’espionatge.

  • Mimetisme entre el documental i la ficció

    Fa uns anys, el brillant debut de la catalana Neus Ballús amb La plaga (2013), que va triomfar als Premis Gaudí, proposava una aproximació apassionant a les relliscoses fronteres entre el documental i la ficció a través d’una mirada detallista i empàtica sobre un mosaic de personatges reals en un territori natural en perill d’extinció, la zona de Gallecs, un oasi natural als afores de Barcelona. A El agente topo, el nou treball de la prestigiosa documentalista xilena Maite Alberdi –aquest és el seu sisè llargmetratge en una extensa trajectòria pels principals festivals internacionals del seu gènere–, la construcció de la trama recorda l’exercici de La plaga perquè en determinats moments els límits del gènere es dilueixen i la construcció narrativa es fon amb la captura de detalls de quotidianitat que són pura espontaneïtat, pura humanitat, pura vida.

    El agente topo és també una pel·lícula de camuflatge. Sota l’aparença d’una investigació detectivesca, que és un brillant MacGuffin per introduir-nos a l’escenari principal i gairebé únic del film i per enganxar-nos a una intriga absolutament singular, s’amaga un rerefons molt més profund i agredolç, el de la realitat de les residències per a la gent gran. La frontera entre la construcció ficcionada i l’observació documental vertebra les dues meitats d’un film que vola molt alt quan s’allibera d’aquest pretext argumental per arribar al moll de l’os del que ens vol explicar. Quan l’anècdota i el joc de la intriga d’estar per casa deixen pas a la realitat pura i dura, acompanyem Sergio Chamy, «Don Sergio», en un procés d’aprenentatge i descoberta i en la percepció que el misteri amagat que havia de descobrir es desfà com un terròs de sucre davant dels seus ulls.

    El agente topo és un film molt especial, molt singular, que ha triomfat i conquerit els espectadors de pràcticament tots els festivals en què s’ha exhibit, amb mencions especials en el Premi del Públic del Festival de Cinema de Sant Sebastià 2020 i sobretot la flamant nominació a l’Oscar al millor documental. La càmera de Maite Alberdi demostra una capacitat immillorable per capturar el detall, per filtrar-se en els moments d’íntima espontaneïtat dels personatges, per retratar d’una manera escrupolosament respectuosa, però també significativament crítica, el context de les residències de gent gran. En el seu treball hi ha una combinació molt difícil d’aconseguir entre un procés meticulós d’aproximació i una fluïdesa natural per la captura de moments carregats de veritat. El agente topo és la culminació de l’experiència continuada d’una cineasta que ha assolit un notable grau de maduresa i la recerca d’una mirada pròpia que només és possible amb un domini del mitjà acompanyat d’una capacitat per empatitzar amb l’univers humà que s’està retratant. La d’Alberdi és una mirada valenta, compromesa, i que, com tota documentalista de raça, acaba mostrant sense filtres l’autèntica cara d’un determinat context, per incòmoda que resulti. El seu film ens interpel·la, ens commou i ens situa davant del mirall com a societat.

    Paco Vilallonga
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Solo las bestias

  • Informació


    França, 2019
    Direcció: Dominik Moll
    Intèrprets: Denis Menochet, Valeria Bruni Tedeschi, Laure Calamy, Nadia Tereszkiewicz
    Gènere: thriller dramàtic
    Durada: 117 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Una dona desapareix. Després d’una tempesta de neu, el seu cotxe és descobert en una carretera en direcció a un poble remot. Mentre que la policia no sap per on començar a investigar, cinc persones semblen estar lligades a la desaparició. I cadascuna d’aquestes persones té el seu propi secret que amagar.

  • Una bestialitat molt humana

    A “Babel”, una de les grans pel·lícules d’Alejandro González Iñárritu, l’estructura narrativa fragmentada dissenyada pel director mexicà i el seu guionista Guillermo Arriaga, va assolir un dels seus punts culminants. L’espectador es trobava amb tres històries, aparentment sense cap relació l’una amb l’altra, i que a més passaven en tres continents diferents. Dibuixant una paràbola de la globalització, Iñárritu i Arriaga teixien una enrevessada maquinària de casualitats i atzars que acabaven fent confluir les tres històries.

    La nova pel·lícula del francès Dominik Moll parteix d’un model semblant. En aquest cas, la confluència dels diversos segments no està tan construïda a partir de com l’acció d’un condiciona els personatges de l’altre, sinó a través del subtext temàtic compartit, com si la fatalitat, la recerca d’un benestar o una felicitat impossible tenyissin les accions dels diversos protagonistes.

    En la seva irregular carrera com a director, i amb només 6 títols a la seva filmografia, Moll mai havia tornat a assolir el nivell d’excel·lència del títol que el va donar a conèixer: “Harry, un amigo que os quiere”. Aquell debut, de la mà d’un fantàstic Sergi López en un dels millors papers que mai ha rodat a França, era un prodigi de tensió, inesperats salts de guió, pinzellades d’humor negre, molt negre, i una mirada descarnada sobre la condició humana. A “Sólo las bestias”, el seu nou treball, tots aquests elements que estaven presents a “Harry” reapareixen d’alguna forma, potser no amb la força abassegadora de la seva òpera prima, però sí que retrobem un notable pols narratiu que ens manté com a espectadors en un estat d’intriga permanent.

    “Sólo las bestias” és una pel·lícula molt física. Es percep un excel·lent treball amb l’entorn natural i el paisatge -alguns passatges amb l’entorn glacial i nevat recorden inevitablement a “Fargo” dels germans Coen-, que condicionen de forma evident la personalitat i actitud dels personatges, però també per la manera com Moll treballa amb els seus actors la presència corporal, la dualitat passional/racional i els dilemes morals en els encreuaments dramàtics pels que transiten. És per tot això que ens trobem davant d’una pel·lícula angoixant, amb algun passatge francament lúgubre, i en el que les notes d’humor negre esperpèntic que hi havia a “Harry”, pràcticament han desaparegut.

    Per la seva estructura de guió, “Sólo las bestias” és una pel·lícula molt coral, necessitada d’una intensitat dramàtica breu però punyent. I és especialment remarcable l’excel·lent treball de càsting, encapçalat per intèrprets del nivell de Dennis Menóchet, Valeria Bruni-Tedeschi, Laure Calamy i sobretot Damien Bonnard, potser en el rol més complex i al que resulta més difícil dotar de credibilitat. En definitiva, “Sólo las bestias” és el retorn del millor Dominik Moll, que justament es produeix quan el director ha tornat a un terreny reconeixible, en el que demostra sentir-se molt còmode i que li permet explotar les seves innegables dots de notable narrador d’històries al límit, vibrants i dramàtiques.

    Paco Vilallonga
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Non dago Mikel?

  • Informació


    Espanya, 2020
    Direcció i guióMiguel Angel Llamas, Amaia Merino
    Gènere: documental
    Durada: 80 minuts
    Idiomes: basc i castellà

    Sinopsi


    Novembre de 1985. Mikel Zabalza, un jove conductor d’autobús, és detingut al costat d’altres persones per la Guàrdia Civil en el marc d’una operació antiterrorista. Quan la resta dels joves són alliberats, denuncien haver estat salvatgement torturats. Però falta Mikel. Les autoritats al·leguen que s’ha escapolit i mentre les esperances de trobar-lo viu es van esvaint, els carrers del País Basc cremen amb un crit: “Non dago Mikel?”.

  • Properament

Y llovieron pájaros

  • Informació


    Canadà, 2019
    Direcció: Louise Archambault
    Intèrprets: Kenneth Welsh, Andrée Lachapelle, Gilbert Sicotte, Rémy Girard, Ève Landry
    Gènere: drama romàntic
    Durada: 120 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Aquesta és la història de tres ancians que han triat retirar-se del món i viure en els boscos de Canadà. Mentre un gran incendi amenaça la regió, algú arriba fins al seu amagatall: una jove fotògrafa que busca a un tal Boychuck. I no és l’única. Poc després, una dona de més de 80 anys apareix com una brisa lleugera que esvalotarà les seves vides. Mentre intenten comprendre la història de Boychuck a través de les seves pintures, una cosa extraordinària sorgirà entre tots ells.

  • Ermitans en un bosc quebequès

    Una dona gran recorda que els ocells morien al cel, del qual queien com si ploguessin. Va ser durant els incendis que, quan ella era jove, van devastar una zona boscosa del Quebec. Ho explica a una fotògrafa, que recull el testimoni de supervivents d’aquells incendis mentre els fotografia en vista a una exposició. Tothom li parla d’un home que va tenir una actitud heroica, salvant moltes persones, sense voler ser reconegut com un heroi, de manera que va fer-se fonedís convertint-se en una llegenda. A la recerca del desaparegut, entra en un bosc, on coneix uns homes que fa temps que, apartats del món, hi habiten. El bosc com un espai simbòlic: com a fugida i refugi, com a sanació i possibilitat d’una altra vida. Encara s’hi introduirà una altra persona en aquest bosc: una dona gran que, quan era una adolescent fantasiosa que imaginava ser una vident, va ser internada en un centre psiquiàtric per un pare autoritari, insensible i intolerant davant d’una filla “estranya”; mai més n’havia sortit d’un confinament imposat on el seu cos va ser abusat i sotmès a la medicació; fins que l’enterrament d’un germà li concedeix, amb l’ajuda d’un nebot sensible que s’ocupa d’un hotel pròxim al bosc dels “ermitans”, l’oportunitat d’escapar, de renéixer en la naturalesa i fins de trobar un amor inesperat.
    Basada en una novel·la de Jocelyn Sautier, que ha participat en el guió de la pel·lícula, i dirigida per la quebequesa Louise Archambault, Il pleuvait des oiseaux(Y llovieron pajaros) és una pel·lícula amb vocació humanista que, amb empatia pels seus personatges, parla del pes del passat, però també de la possibilitat d’alliberar-se’n; dels amors perduts o no viscuts, però també de com el seu record reconforta; de la fragilitat dels cossos, però també de la curació, cosa que es materialitza a través d’una fe en la naturalesa (inclosa la marihuana com a teràpia) que potser pot semblar ingènua; de la comunió amb la naturalesa, però també de l’expressió artística que, manifestada a través de la pintura o de la música, ajuda a ser i a viure; de les normes socials que exclouen els diferents, però també de la llibertat que pot crear-se en els marges; i així, doncs, de vides trencades, però també refetes, tot i que hi ha ferides persistents perquè no és possible fugir d’un mateix o de l’alcohol. Els personatges es confessen entre ells com una manera de confessar-se als espectadors. I així els anem coneixent mentre s’expliquen o callen, es banyen en el llac, passegen pel bosc, comparteixen menjars.

    Imma Merino
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

El año del descubrimiento

  • Informació


    Espanya, 2020
    Direcció i guió: Luis López Carrasco
    Gènere: documental
    Durada: 200 minuts
    Idioma: castellà

    Premis Goya: Nominada a Millor documental i Millor muntatge
    Festival de Mar del Plata: Millor pel·lícula
    Festival de Sevilla: Gran Premi del Jurat
    Premis Forqué: Millor documental

    Sinopsi


    L’any 1992 succeeixen a Espanya dos esdeveniments fonamentals: els Jocs Olímpics de Barcelona i l’Exposició Universal de Sevilla, vinculada a la celebració del V Centenari del Descobriment d’Amèrica. Deu anys després de la pujada al poder del PSOE de Felipe González, Espanya apareix davant la comunitat internacional com un país efervescent, modern i civilitzat. Una futura potència econòmica mundial. Tanmateix, a Cartagena, els disturbis i protestes pel tancament de fàbriques i el desmantellament industrial adquireixen una violència creixent fins a acabar amb l’incendi de parlament regional amb còctels Molotov.

  • La reconversió industrial i la seva projecció al present

    El llibre Retour à Reims parla de la història d’algú que volia retrobar-se amb el seu pare però que també va arribar tard i no el va poder perdonar. L’autor és Didier Eribon, biògraf de Michel Foucault. El seu pare l’havia foragitat de Reims perquè era homòfob i no entenia que el seu fill pogués estimar els homes. Al arribar tard el dia de la mort del pare, Eribon es pregunta si a part de la reconciliació sexual podria ser possible establir una reconciliació social. A partir d’aquí, a Retour à Reims es pregunta perquè els vells lluitadors comunistes voten l’extrema dreta del Front Popular. Què ha passat amb l’esquerra? Per què no ha sabut convèncer?
    El año del descubrimiento de Luis López Carrasco també es fa aquestes pertinents preguntes, establint un interessant pont entre el passat recent i el nostre present. La pel·lícula parteix d’uns fets que varen passar a Cartagena a començaments del 92. Mentre l’Expo de Sevilla i els Jocs Olímpics creaven un mirall cofoi sobre el miracle de la modernització espanyola, 30.000 obrers eren acomiadats de les drassanes i empreses navals de Cartagena a causa de la reconversió industrial. La Unió Europea havia demanat a l’Estat espanyol que dugués a terme un procés de transformació de la industria per què aquesta es trobava envellida. El PSOE va donar-hi llum verda i es varen començar a tancar algunes fabriques. L’estratègia passava per convertir una part important de l’economia espanyola cap el sector terciari, mentre la industria passada es concentrava en altres parts d’Europa. Aquesta política va provocar un gran malestar en determinades zones industrials que es varen sentir menyspreades per una política que era l’antítesi del cofoisme social que hi havia aquells anys. En mig d’aquest context, els obrers de Cartagena varen acabar incendiant el Parlament autonòmic de Múrcia mentre s’enfrontaven amb la policia.
    La pel·lícula de López Carrasco no vol ser un documental sobre allò que va passar a Cartagena durant El año del descubrimiento, sinó un debat entre els fets del 92 i el present d’una joventut que viu sense esperança de feina i envoltada d’una clara precarietat. Al llarg d’aquesta llarga i fascinant pel·lícula, rodada majoritàriament utilitzant el sistema de la pantalla partida, escoltem als joves d’ara que treballen en precari i els obrers del passat que varen ser acomiadats. També escoltem un sindicalista que diu que la reconversió industrial dels noranta va anular la lluita obrera, va desmantellar l’esquerra i va obrir la porta perquè els joves d’avui tinguin salaris inferiors als mil euros i no es pugui fer cap política per impedir-ho. La reconversió industrial sorgeix com el principi d’una transformació social que ha acabat desplaçant-se cap a la crisis actual. Si pensem en la situació actual que es viu en plena pandèmia, fàcilment podrem veure que les deficiències, transformacions i apostes cap el sector servei, en detriment de la caiguda de la industria, han acaba generant un paisatge desolador en moltes ciutats. Sembla com si bona part dels diagnòstics plantejats en la pel·lícula adquirissin una nova vigència.
    La gran intel·ligència de la proposta de López Carrasco és com la pel·lícula s’articula a partir de les converses que es van desenvolupant a l’interior d’un bar. En uns primers moments sembla com si la pel·lícula divagués cap a múltiples terrenys, però de forma progressiva veiem com es concentra en els temes claus. La recta final que la pel·lícula proposa en la seva darrera hora de metratge acaba donant forma a totes les peces perdudes i converteix El año del descubrimiento en una de les grans obres del cinema polític. És com si caiguessin tots els mites d’una època per veure d’on sorgeixen certs mals i s’estenen cap el present. Les lluites obreres s’han perdut, la consciència política de l’esquerra es va esvair i molts vells sindicalistes que lluitaven des de l’interior de les fàbriques han acabat assumint el populisme de l’extrema dreta.

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Entre nosotras

  • Informació


    França, 2020
    Direcció: Filippo Meneghetti
    Intèrprets: Barbara Sukowa, Martine Chevallier, Léa Drucker, Jérôme Varanfrain, Daniel Trubert, Hervé Sogne, Tara Klassen, Eugenie Anselin
    Gènere: drama romàntic
    Durada: 95 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Nina i Madeleine, dues dones jubilades, estan secretament enamorades des de fa dècades. Encara que de cara als altres no són més que dues veïnes, vénen i van d’una casa a l’altra compartint la tendresa d’una vida en comú. Fins que un dia, la seva relació dóna un gir a causa d’un succés inesperat.

  • La força de l’amor, malgrat tot

    En els últims anys, havent-hi sigut una temàtica gairebé invisible, el cinema “mainstream” ha abordat, amb resultats inevitablement desiguals, una diversitat d’històries lèsbiques, algunes condicionades pels prejudicis socials sense que necessàriament transcorrin en un temps passat. La majoria de les seves protagonistes, en tot cas, són joves. Entre nosotras, producció francesa nominada a l’Oscar a la millor pel·lícula en llengua no-anglesa, té la particularitat d’ocupar-se d’una parella d’amants sexagenàries, cosa que en certa manera subverteix un altre tabú cinematogràfic. El cas és que les amants del film (primer llargmetratge de ficció de Filippo Meneghetti després de dirigir diversos curts i documentals) fa temps que viuen una relació secreta en un petita ciutat innominada a la qual Sommières, a prop de Nimes, aporta un pont arquejat i un carrer amb arbres, on el relat comença amb un record dels jocs d’infantesa (dues nenes que juguen a cuit i amagar) amenaçats per crits d’ocells cada cop més forts que, com si fossin portadors de malastrugança, creen inquietud.
    Després d’aquest inici, els moviments elegants de la càmera, mentre hi ha una discreta il·luminació en penombra, mostren la sensualitat entre dues dones reflectides en un mirall, aquest explorador de la identitat (amb les seves ambigüitats, dobles i miratges) que en la poètica i iconografia lèsbiques adquireix una significació particular: què som en la nostra diferència? Aquestes dones, doncs, duen una vida secreta disfressades de veïnes mentre habiten dos pisos en un mateix replà. Tenen la idea de vendre’ls amb el desig d’anar-se’n a viure a Roma, on es van conèixer mentre una (Nina, berlinesa) hi feia de guia turística. La promesa de la felicitat, però, sembla amenaçada com si ressonessin els crits sinistres d’uns ocells. L’altra (Mado) és incapaç de dir-ho als seus fills, cosa que provoca un conflicte entre elles que s’esvaeix amb un fet dramàtic: Mado pateix un vessament cerebral que l’immobilitza i emmudeix. Això fa que, amb el desig de tenir-ne cura, Nina es converteixi en una veïna molesta, amb un comportament inquietant, per a la cuidadora i la filla de Mado que ignoren la relació real entre les dues dones. Amb el gir dramàtic, usant especialment el so i també la il·luminació, Entre nosotras deriva cap un film a prop del fantàstic (les amants esdevenen presencies fantasmals) i quasi de terror amb les argúcies de Nina per estar amb Mado.
    Hi ha un element fonamental en el film: la presència de dues actrius extraordinàries. Mado és interpretada per Martine Chevallier, actriu que, havent fet bona part de la seva carrera al teatre, actualment és “sociétaire” honorària de la Comédie Française. Nina és encarnada per l’actriu alemanya Barbara Sukowa, que sempre remet a Fassbinder. No és que les formes tan pautades d’Entre nosotras faci pensar en aquelles tan imprevisibles del cineasta alemany, però sempre poden seguir-se fils que duen a associacions inesperades i, potser, estranyament reveladores. Un dels referents de Fassbinder va ser Douglas Sirk i és així que va realitzar Tots ens diem Alí, en què una vídua (una treballadora de la neteja) té una relació amb un magrebí més jove i una situació més precària, tenint present All that Heaven Allows, que mostra l’enamorament entre una vídua rica i el seu jardiner, també força mes jove. En totes dues pel·lícules, els fills s’oposen a la relació amorosa de la seva mare creient, a més, que els homes que estimen volen treure’n profit mentre no tenen en compte la felicitat que hi senten. Contenint també un melodrama, que vol ser contingut, Entre nosotras aborda la relació entre dues dones d’una mateixa edat i condició social. Els fills d’una, que també és vídua, ignoren la seva relació homosexual fins que, davant de l’evidència, es converteixen en un obstacle encara que la seva mare només sembli revifar-se amb la presència de la dona que estima. Salvant totes les distàncies entre Sirk/Fassbinder i Filippo Meneghetti, aquest ens recorda els prejudicis i la manca de comprensió són, malauradament, absolutament vigents. I que la felicitat és tan fràgil com tot l’important.

    Imma Merino
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

La Sra. Lowry e hijo

</ta

  • Informació


    Regne Unit, 2021
    Direcció: Adrian Noble
    Intèrprets: Timothy Spall, Vanessa Redgrave, Stephen Lord, David Schaal, Wendy Morgan, John Alan Roberts, Michael Keogh, Joanne Pearce, Jon Furlong, Paul Bergquist, Amanda Higson, Jennifer Banks, Giselle Cullinane, Laurence Mills, Rose Noble
    Gènere: drama biogràfic
    Durada: 91 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    L.S. Lowry va ser una de les figures artístiques més importants del Regne Unit de mitjans el segle 20. Lowry era un pintor famós per la seva visió única del nord-oest industrial d’Anglaterra.
    La pel·lícula ens mostra la complicada relació que manté amb la seva mare, una dona obstinada a criticar qualsevol dels gustos del seu fill.

  • La bellesa que veu el pintor

    El fill de la senyora Lowry va ser un pintor que, mentre guanyava un sou cobrant lloguers, dedicava el temps lliure a realitzar quadres que sobretot mostren escenes d’una petita ciutat industrial del nord-est d’Anglaterra, Pendlebury, habitades per figures humanes que semblen cerilles (“Matchstick Men”). Laurence Stephen Lowry (1887-1976) és un dels pintors anglesos més singulars de la primera meitat del segle XX, però no va començar a ser reconegut fins que, al 1939, va fer la primera exposició individual a Londres. Aleshores, ja tenia 52 anys i feia poc que havia mort la seva mare, que mai li va reconèixer que tingués talent, cosa de la qual es diu que sempre va pesar en l’ànim del pintor, que també va fer retrats malenconiosos.
    Dirigida per Adrian Noble, que fa notar que és un director teatral, Mrs Lowry & Son aborda els últims anys d’una relació que es presenta tan conflictiva com estreta fins arribar a la dependència mútua: L.S. Lowry, solter i solitari, va cuidar fidelment la mare, postrada al llit a causa d’una salut fràgil i d’un profund desànim, després que el pare morís deixant com a herència un munt de deutes. La mítica Vanessa Redgrave, que als 83 anys conserva la força de la seva presència, interpreta una dona amargada, infeliç i classista (detesta el barri obrer on se sent condemnada a viure perquè ni el seu marit ni el seu fill han sabut fer diners) que sempre té un retret a fer a qui considera un pintor aficionat de mala traça. Encarnat per Timothy Spall, que va interpretar un altre pintor anglès encara més cèlebre (el romàntic Turner) abans de “passar vacances” a Benidorm amb Isabel Coixet, el fill, però, s’aferra als moments en què la mare hi projecta una il·lusió o demostra una debilitat per la pintura antiga d’uns velers que li evoca les passejades pel port de Stanford. Però la senyora Elizabeth Lowry, que havia somiat en ser concertista de piano i que considera que té un gust exquisit, és incapaç de veure la bellesa que el seu fill percep en allò que per ella és una vida bruta i miserable.
    A partir d’un guió de l’escriptor Martyn Hesford i amb una fotografia del català Josep Maria Civit, el film posa en escena la reconstrucció de la possible vida quotidiana de la senyora Lowry i el seu fill: el retorn a casa del pintor després de cobrar els lloguers en barris obrers, els àpats amb el menjar cuinat per ell a l’espera de l’aprovació materna, les discussions sobre els quadres que la mare menysprea començant per referir-los com a producte d’un “hobby”. S’hi afegeixen les remembrances de la senyora Lowry i els monòlegs del fill que, a l’inici de la pel·lícula, s’enceten amb una declaració de principis feta en un carrer empedrat mentre cau la pluja: “Pinto el que veig. Pinto el que sento. Sóc un home que pinta. Ni més ni menys. Tots els quadres que pinto els començo de la mateixa manera. Comencen amb el mateix color. A sota de cada quadre hi ha el color blanc. Blanc de plom”. De plom com el cel ennuvolat. Lowry només va afegir a la seva paleta cromàtica pinzellades de negre d’Ivory, vermelló, blau Prússia i ocre.
    A banda del fet que Lowry va pintar escenes de la vida urbana en un món industrialitzat, on els homes-llumí semblen sols enmig de la multitud, el film es concentra en l’interior de la casa, on conviuen mare i fill com si estiguessin isolats, i Adrian Noble (que va ser director artístic de la Royal Shakespeare Company) confia en la presència i la capacitat expressiva de Redgrave i Spall, protagonistes absoluts de Mrs Lowry & Son.

    Imma Merino
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Maragall i la Lluna

</ta

  • Informació

    Catalunya, 2021
    Direcció: Josep Maria Mañé, Francesca Català Margarit
    Gènere: documental
    Durada: 109 minuts
    Idioma: català

    Sinopsi


    La Lluna tenia vuit anys l’any 1993, quan l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, es va instal·lar a casa seva per entrar en contacte amb el barri de Roquetes, al districte de Nou Barris. Vint-i-cinc anys després inicia una recerca que comença amb el record d’aquells dies i que la porta a descobrir un polític singular, fonamental per entendre la transformació d’una ciutat i el present d’un país. Parlant amb familiars, coneguts i polítics, la Lluna aconsegueix fer-se un retrat íntim i universal, humà, contradictori, vitalista i colpidor de Pasqual Maragall.

  • La ciutat és la gent

    Pel títol del documental, i fins hi tot pel cartell, semblaria que és una història entre la lluna que cada nit ens visita, en les seves diferents formes segons el dia, i en Pasqual Maragall.
    Doncs no. És la història entre una noieta de vuit anys i l’alcalde de Barcelona, l’alcalde Maragall, que un bon dia va anar a passar uns quants dies a casa d’aquesta noieta. I la primera nit va dormir al llit d’ella, però l’endemà el va haver d’abandonar perquè els peus li sortien fora. Així que la resta dels dies va haver de dormir al llit dels pares de la nena, que es deia, es diu, Lluna i que ara, ja més grandeta, és actriu, toca el piano i té curiositat, busca a través de familiars i gent propera a Pasqual Maragall que li expliquin i li recordin com era aquell home important que els amics de l’escola no es creien que estigués passant uns dies a casa seva fins que un dia l’alcalde Maragall la va portar a l’escola amb el cotxe oficial i la va acompanyar a la classe.
    Comença el documental, molt ben realitzat per Josep M. Mañé (aquest és el seu tercer film com a director) amb la Lluna i el seu pare caminant pel barri de Roquetes (al districte de Nou Barris), on va fer l’estada l’alcalde Maragall, evocant aquella setmana que el van tenir d’invitat a casa seva.
    La Lluna, seguint l’eficaç guió de Carmen Fernández Villalba i David Cirici, es desplaça amb la seva moto a la recerca de personatges que en aquella època van tenir relació amb Maragall. Un dels secretaris que Maragall va tenir, li comenta que això d’anar a passar una setmana en una casa d’un dels diferents barris de Barcelona, ho va fer una vintena de vegades. També li ensenya una agenda en què anotava les diferents coses que hi veia o que li comentaven, al costat de l’agenda oficial del dia. Un altre personatge li diu que va començar a fer aquestes estades després dels Jocs Olímpics.
    És fantàstic i curiós veure i sentir les opinions favorables, algunes crítiques, que apareixen durant el film; les enveges, l’admiració, les rivalitats, les amistats… El seu pensament, l’anar sempre més lluny. El no dir, sinó fer. No defallir, proposar, somiar. Maragall va ser un visionari, un creador, un reconvertidor. Sempre pensant en la gent…
    Anirem sabent totes aquetes maneres de ser de Maragall a través de les trobades de la Lluna amb Manuela de Madre, Narcís Serra, Xavier Rubert de Ventós, Eulàlia Vintró, Diana Garrigosa, Miquel Iceta, Joan Manuel Serrat, Joaquín Almunia o Javier Mariscal, que li recorda una magistral frase de Manuel Vázquez Montalbán: «Barcelona era una ciutat del nord en un país del sud.» També hi apareixen Ernest i Pere Maragall, Joaquim Nadal, Montserrat Tura, José Montilla, Josep Ramoneda, Milagros Pérez, Joan Rigol, Artur Mas i Jordi Pujol, entre d’altres.
    Viurem moments sublims, com ara els Jocs Olímpics del 92 o la seva preocupació per la guerra de Bòsnia i la seva participació i solidaritat amb Sarajevo. La seva estada, de jove, a Nova York o l’any que va passar a Roma després de deixar l’alcaldia. I el seu retorn per presentar-se com a candidat a la presidència de la Generalitat. La solitud per part del PSOE i la cúpula del PSC en el darrer any de President. La malaltia…
    Hi trobarem, tal com ens recorda la Lluna anant un vespre amb moto, un Maragall lliure, indisciplinat, seriós, divertit, rigorós, intel·ligent, brillant, amic dels seus amics, impuntual, valent, encantador de serpents, seductor…
    La història de Maragall i la Lluna (2020) et té atrapat durant més de cent minuts. El final, els darrers cinc minuts, és memorable, fantàstic, meravellós, entranyable.
    No us la perdeu.

    Guillem Terribas
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

El profesor de persa

</ta

  • Informació

    Bielorrússia, 2020
    Direcció: Vadim Perelman
    Intèrprets: Nahuel Pérez Biscayart, Lars Eidinger, Leonie Benesch, Jonas Nay
    Gènere: drama
    Durada: 125 minuts
    Idiomes: francès i alemany

    Sinopsi


    França, 1942. Gilles és arrestat per soldats de les SS juntament amb altres jueus i enviat a un camp de concentració a Alemanya. Allà aconsegueix evitar l’execució al jurar als guàrdies que no és jueu, sinó persa. Gràcies a aquesta estratègia, Gilles aconsegueix mantenir-se amb vida, però haurà d’ensenyar una llengua que no coneix a un dels oficials de camp, interessat en aprendre-la. Mentre la relació entre ambdós augmenta, les sospites dels soldats es van incrementant.

  • Sobreviure amb una llengua inventada

    Mentre s’encadenen els títols de crèdit d’El professor de persa es mostren uns documents que es cremen: hi ha anotats uns noms. Abans, se sent un interrogatori en off en què, davant de la pregunta de si recorda algun dels altres presoners ingressats al mateix camp de concentració, l’interpel·lat (del qual aleshores ja suposem que n’és un supervivent) respon que tots els noms consten en el registre del camp. La resposta és que l’arxiu va ser cremat pels nazis abans de l’alliberament. La imatge dels documents cremant-se és una mica òbvia, però, en tot cas, declara la voluntat de contribuir a la memòria d’un Horror que no volia deixar rastre i que, per això mateix, ha sigut contrarestat amb testimonis i relats en contra de l’oblit. Dirigit per Vadim Perelman, canadenc d’ascendència ucraïnesa que va debutar amb Casa de arena y niebla, el film ho fa a través de la història d’un supervivent que, sense més referències, es presenta inspirada en fets reals: un jueu belga (Gilles) que, en ser capturat pels nazis, va salvar-se de la mort en dir que és persa o, en concret, fill de pare persa i de mare belga.

    La possibilitat se li presenta gràcies a un llibre escrit en farsi que, en el camió que els transporta, un altre detingut li dóna a canvi d’un entrepà, l’únic menjar que li resta a Gilles, interpretat amb la seva fragilitat i a la vegada la seva enteresa per l’afrancesat actor argentí Nahuel Pérez Biscayart, poderosament consagrat amb 120 battements par minute, de Robin Campillo. Sobrevivint a un afusellament massiu abans d’arribar al camp, a punt de ser executat, Gilles crida que no és jueu, sinó persa, amb la sort que un soldat recorda que un dels oficials del camp ha manifestat el seu interès en què li duguin un “persa”. Per què? L’oficial, que tant se n’ocupa del servei de cuina del camp com del registre dels presoners, té la intenció de marxar cap a Teheran, un cop acabi la guerra, per obrir-hi un restaurant. I és així que vol aprendre farsi, idioma que Gilles no coneix en absolut, però que, convertit en Reza, simula saber. Allò que fa és inventar-se paraula a paraula una llengua que transmet a l’oficial mentre té l’ordre de feinejar a la cuina i també d’escriure els noms dels presoners al registre. A partir d’aquí, tot són obstacles a superar, atesa la mateixa dificultat per construir el seu invent, així com la desconfiança inicial de l’oficial (que apostarà pel “seu persa” com si fos una juguesca mantenir-lo en vida fins a arribar a treure’l del camp) i el recel de part dels guardes, malvats força caricaturescos que protagonitzen una subtrama que, desenvolupada quasi a la manera d’una comèdia sobre embolics sexuals, adopta un to que xoca amb la tragèdia que no deixa d’abordar-se.

    Basada en un relat de Wolfgang Kohlhaase i, com s’ha dit, presentant-se com si estigués avalada pels fets reals en què suposadament s’inspira, la història posa seriosament a prova la credulitat de l’espectador.
    Sigui el cas més o menys real, potser cal veure la pel·lícula com una faula sobre la supervivència a través de l’enginy que, tanmateix, posa en qüestió el mateix instint de sobreviure que l’aïlla dels seus dissortats companys, molts dels quals, si no són assassinats al mateix camp de concentració situat al nord de França, estan destinats a morir en els forns crematoris dels camps d’extermini instal·lats a Polònia. Hi ha un moment, però, en què Gilles veu els altres i desenvolupa un sentiment de fraternitat. I, a més de la física, finalment hi ha una salvació moral a través de la memòria de les víctimes. En tot cas, per la seva manera d’abordar el tema, és un film condemnat a la controvèrsia o almenys a convidar de nou a una reflexió, de fet interminable, sobre les formes de representació de la barbàrie perpetrada pels nazis.

    Imma Merino
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

1 2 3 4 5 89