Blue Jasmine

Comparteix-ho

blue_jasmine

  • Informació


    Estats Units, 2013.
    Director: Woody Allen.
    Intèrprets: Cate Blanchett, Alec Baldwin, Sally Hawkins, Bobby Cannavale.
    Durada: 98 min.
    Gènere: Comèdia dramàtica.
    Idioma: Anglès.

    Sinopsi


    La Jasmine, una dona rica i glamurosa de l’alta societat novaiorquesa, es troba de sobte sense diners i sense casa. Decideix llavors traslladar-se a San Francisco a viure amb la seva germana Ginger, una dona de classe treballadora que viu amb el seu xicot en un petit apartament. Jasmine, que travessa el moment més crític de la seva vida, es dedica a prendre antidepressius i a recordar la seva antiga vida a Manhattan.

    .

     

  • Blanche DuBois, Bernie Madoff, Alice i la crisi

    El 1973, Woody Allen va estrenar una de les seves comèdies esbojarrades de la primera etapa de la seva filmografia, Sleeper (El dormilón). A la pel·lícula, el protagonista, Miles Monroe, congelat durant més de 200 anys, es despertava en uns EUA convertits en un estat policial i s’unia a la resistència contra el tirà que els governava. Entre d’altres divertides excentricitats d’aquell Woody Allen iconoclasta dels primers temps, el director i guionista feia que Miles Monroe, en un moment donat, es cregués que era Blanche DuBois, la protagonista d’Un tramvia anomenat desig de Tennessee Williams. El 2009, el 30 de març, Woody Allen publicava un dels seus contes, a The New Yorker, titulat Tails of Manhattan. En el relat, Abe Moscowitz i Moe Silverman, havien mort en no poder suportar l’estafa econòmica de què havien estat víctimes, junt amb molts altres, per part de Bernie Madoff. Després de morts, Moscowitz i Silverman s’havien reencarnat en dues llagostes i havien acabat en una peixera d’una marisqueria de l’Upper East Side de Manhattan. Mentre s’explicaven les seves penes, dins el tanc d’aigua, veien entrar Madoff que havia aconseguit burlar l’arrest domiciliari i havia decidit anar a dinar, amb la seva dona, a aquell distingit local. Madoff, a més a més, escollia les dues llagostes reencarnades per a dinar, però aquestes, irades, aconseguien amb la seva força mental, fer caure la peixera i atacar Madoff, agafant-li amb les seves pinces gegants el nas i el turmell, mentre la resta de clients del restaurant, en sentir els crits de Madoff i reconèixer-lo, l’increpaven. El 2013, Woody Allen, fidel al seu ritme de producció cinematogràfica anual, estrena Blue Jasmine. A la pel·lícula, com les dues llagostes del conte, Blanche DuBois i Bernie Madoff, es reencarnen ens els personatges de Cate Blanchett i Alec Baldwin, i, de fet, també ho fan Stanley Kowalski, Stella Kowalski o Mitch, en els personatges de Bobby Cannavale i Andrew Dice Clay, Sally Hawkins i Louis C. K., perquè, com ja han apuntat diversos mitjans, Blue Jasmine és una relectura, no gens dissimulada, d’Un tramvia anomenat desig. Blue Jasmine és una pel·lícula que parla de la crisi econòmica, encara que ho fa de manera indirecta, de fet del que parla és d’algú que ho ha perdut tot, que ha perdut la seva seguretat econòmica, els seus referents vitals; uns referents que són aquells que Woody Allen coneix tant bé: els de la classe alta, exclusiva, de Manhattan. La descoberta de l’estafa practicada a la manera de Madoff pel marit de Jasmine és el catalitzador, allò que precipita, que força la protagonista a haver de canviar, i l’obra de Tennessee Williams (la trama i els personatges), la peixera, el contenidor on es desenvolupa el periple vital de Jasmine, després de l’enfonsament. Bona part del cinema de Woody Allen s’ha construït d’aquesta manera, a partir d’establir diàlegs, divertits o seriosos, superficials o profunds, amb grans noms de la cultura i amb les seves obres –Tolstoi, Txèkhov, Hemingway, Bergman, Fellini o Williams, per citar-ne alguns dels més destacats-; però, en fer-ho, i a llarg dels anys, el director ha acabat construint un corpus totalment personal, intransferible i fàcilment identificable; de fet, Jasmine és, en la seva vida escindida, la versió amarga, desesperançada, d’un altre gran personatge d’Allen, l’Alice, interpretada per Mia Farrow, el 1990, en la pel·lícula del mateix nom. En aquella ocasió, Alice també era una dona que vivia en una bombolla, plenament integrada en la rutina del luxe novaiorquès, immersa en un permanent autoengany; de fet, aquest autoengany era el preu que havia de pagar perquè tot continués igual. Woody Allen, però, oferia a Alice, de manera divertida, l’oportunitat d’explorar el seu propi jo, per a, finalment, trencar amb les falsedats que, aparentment, la protegien, i emprendre una nova vida a la intempèrie, primer treballant a les ordres de la Mare Teresa de Calcuta i, després, de retorn als EUA, vivint de manera molt més modesta, però molt més autèntica. A Alice, Woody Allen dedicava pràcticament tot el metratge de la pel·lícula a la recerca del jo de la protagonista i li concedia un final feliç, a Blue Jasmine no hi ha recerca possible, l’enfonsament és sobtat i el personatge de Cate Blanchett és expulsat del paradís, d’un dia per l’altre; i el que és més greu, Allen li nega la capacitat de canvi, de superació, la fa presonera dels seus propis errors. Fent-ho així, el director culpa aquells que van provocar la ruïna, però també aquells que en van ser col·laboradors necessaris, mirant cap a un altre cantó o esdevenint-ne actors secundaris, però ben actius, per egoisme, perquè ja els hi anava bé. Dura i seca, sense pràcticament cap concessió, eficaç en la seva sobrietat narrativa i en la seva manca de complaença, la darrera pel·lícula de Woody Allen ens podria fer pensar que, a diferència del que havia afirmat en altres pel·lícules –Delictes i faltes o Match Point, per exemple- sí que existeix quelcom que ens pot fer pensar en una certa moral, en una mena de justícia superior; però és només un pensament fugisser, la conclusió de Blue Jasmine ens aboca, de nou, a la potent imatge de la pilota en el camp de tennis que xoca contra la xarxa…Tot depèn del cantó on, finalment, cau.

    Ramon Girona

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho