Bombón, el perro

Comparteix-ho

cartelbombon

  • Informació


    Argentina – Estat Espanyol, 2004.
    Director: Carlos Sorín.
    Intèrprets: Juan Villegas, Walter Donado, Micol Estévez i Kita Ca.
    Durada: 95 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Castellà.

    Sinopsi


    Coco ha treballat tota la seva vida en una estació de servei, però quan aquesta es ven, es queda sense feina. Desocupat i sense moltes expectatives, sobreviu intentant vendre ganivets artesanals que ell mateix fabrica. Un excel·lent gos dogo de pura raça acabarà convertint no només en el seu amic, sinó en l’única esperança d’una vida millor

     

  • Historia mínima amb gos per paisatges patagònics

    Fa un parell d’anys, una modesta però entranyable pel.lícula argentina ambientada en els profunds, inacabables paisatges de la Patagonia va convertir-se en una de les agradables sorpreses de la temporada. Presentada inicialment al Festival de Sant Sebastià, i amb pas ferm i segur sobretot a través del boca-orella, aquella obra de càmera dirigida pel desconegut Carlos Sorín, va anar guanyant adeptes progressivament fins a obtenir un notable ressó entre el públic més atent i perspicaç. Historia mínimas es construïa en base a una fòrmula senzilla però efectiva: l’enllaç de diverses històries quotidianes i el dibuix de personatges propers, humans, quotidians, interpretats per actors no professionals amb l’incomparable escenari patagònic com a rerefons. Hi havia a Historias mínimas un singular gust pel detall, per l’observació, per convertir estampes del dia a dia en notables seqüències cinematogràfiques.
    Dos anys després, Carlos Sorín ha tornat a aquells escenaris buscant repetir –i en certa forma aprofundir- en una fòrmula que tan bons resultats va donar i que tan bona resposta va tenir per part del públic i la crítica. Amb unes condicions de producció molt més àmplies que en la pel.lícula anterior, Sorín es va embarcar en un nou projecte que el que pretenia era desenvolupar el que en l’original hauria estat una d’aquelles històries mínimes. Aquesta dilatació en el temps i l’espai del nus argumental és a la vegada un avantatge i un inconvenient per aquesta nova proposta de Sorín. L’enllaç d’històries diverses del film precendent permetia una estructura més fluida, més variada, mentre jugava amb una multiplicitat de caracters i situacions que acabaven revertint positivament en els resultats finals.
    A Bombón, el perro, el repte era treure partit de la mateixa fòrmula però sent capaç de centrar-se en un únic fil argumental, i especialment en els dos personatges principals: el de Juan Villegas –interpretat per l’actor no professional de mateix nom- i pel gos Gregorio o bombón. Tots dos formen una singular i particularíssima parella cinematogràfica. Sorín continua demostrant la seva capacitat per treure partit de les situacions quotidianes, per dibuixar personatges entranyables, per fer-nos propers els sentiments i per treure’ns un somriure amb recursos d’una aparent simplicitat. Des d’aquest punt de vista, la fòrmula màgica continua funcionant a ple rendiment, i Bombón, el perro satisfà plenament l’espectador, però més pel que ensenya o pel que transmet que no pas per la forma en que ho ensenya. La desolació dels paisatges patagònics continua amagant el pols d’un país que es recupera de dues ferides profundes, una social i l’altra econòmica que n’han marcat el devenir les últimes dues dècades.
    L’humanisme de Sorín, la seva mirada neta i transparent, l’enamorament que no amaga respecte a aquests personatges tan propers és la millor notícia d’una pel.lícula que confirma plenament les expectatives, tot i que també denota un cert esgotament en els seus esquemes. Hi ha qui diu que molts directors sempre acaben fent la mateixa pel.lícula de diverses maneres, i això no deixa de ser cert en molts casos. Potser allò que els singularitza és la seva capacitat per maquillar aquesta reiteració i fer aflorar el talent que eviti que tinguem aquesta sensació, per aconseguir que, miraculosament, ens sembli trobar-nos cada vegada davant una nova pel.lícula. Després de l’experiència altament positiva en conjunt del seu díptic patagònic, Carlos Sorín faria bé en prendre bona nota d’aquesta màxima per evitar encasellaments i per obrir la seva obra cap a nous horitzons.

    Paco Vilallonga
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho