Boyhood

Comparteix-ho

cartellboyhood

  • Informació


    Estats Units, 2014.
    Director: Richard Linklater.
    Intèrprets: Ellar Coltrane, Patricia Arquette, Ethan Hawke, Lorelei Linklater.
    Durada: 165 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Anglès.

    Sinopsi


    Drama rodat al llarg de 12 anys (2002-2013) però en només 39 dies de rodatge. És la història d’en Mason (Ellar Coltrane) des dels sis anys i durant una dècada poblada de canvis: mudances i controvèrsies, relacions que trontollen, casaments, diferents escoles, primers amors, també desil·lusions, moments meravellosos, de por i d’una constant barreja de esquinçament i sorpresa. Un viatge íntim i èpic per l’eufòria de la infantesa, els sísmics canvis d’una família moderna i el pas del temps.

     

  • UNA PEL·LÍCULA TAN SENZILLA QUE T’HI POTS INCLOURE

    La tensió entre la ficció i la realitat ha estat una constant en el cinema, pràcticament des del seu naixement, i sobretot a partir de la postguerra mundial, a mitjans dels anys 40, quan l’Europa sorgida del conflicte no en feia prou amb el model de relat proposat pels estudis de Hollywood per a explicar el món. El cinema modern, el dels anys 60, en va acabar fent bandera, d’aquesta tensió, i amb la introducció de la realitat també va irrompre, en el clos del relat cinematogràfic clàssic, el temps –i la qüestió de com deixar-ne constància, cinematogràficament parlant. El temps i allò contingent, l’atzar, l’inesperat, l’imperfecte que xocava amb l’anhel de perfecció a què tota pel•lícula clàssica –fins i tot la més modesta- aspirava.
    Amb el temps, aquesta confrontació va acabar desembocant en l’aiguabarreig que caracteritza una part del cinema actual; un cinema que transita de la ficció a la realitat i a l’inrevés, que va d’allò contingent, atzarós a allò plenament planificat sense dificultats aparents; convertint aquest aiguabarreig en un dels seus trets més definitoris. Des d’aquesta òptica, però ja lluny de cap presa de posició militant, Richard Linklater esdevé un cineasta paradigmàtic, un creador que recull, en les seves obres, aquests, diguem-ne, “aires dels temps”. Bona part d’aquestes qüestions, les va desenvolupar, de manera brillant, en la seva trilogia Before Sunrise (Antes del amanecer, 1995), Before Sunset (Antes del atardecer, 2004) i Before Midnight (Antes del anochecer, 2013). I en paral•lel a aquesta trilogia, a partir de 2002, va desenvolupar un projecte encara més ambiciós. Linklater va escollir un jove actor (Ellar Coltrane), de només 6 anys, i va decidir filmar-lo durant dotze anys, per documentar, així, el seu pas de la infantesa a l’adolescència, i deixar-lo a les portes de l’edat adulta. A Coltrane, el van acompanyar, en aquesta aventura, una filla del cineasta, Lorelei Linklater, també en trànsit de la infantesa a l’edat adulta, i dos actors ja consagrats –Ethan Hawke i Patricia Arquette- que van interpretar els seus pares. El resultat final ha estat Boyhood, una experiència plena de riscos però amb un final feliç. A Boyhood apareixen dues de les idees cabdals d’una part de l’obra del cineasta: per una banda aquesta voluntat de captar instants d’una vida –i el pas del temps que testimonia aquests instants- i per l’altra, el desig d’indagar en les relacions humanes i en com aquestes es transformen, també, per l’acció del temps.

    Linklater va treballar, durant aquests dotze anys, seguint un mètode que Hawke explica en una entrevista que es pot veure a Youtube (https://www.youtube.com/watch?v=ETwyoKwefLs): “un mètode de treball en què usàvem les meves experiències –de Hawke- i el meu punt de vista, però res en concret; Linklater plantejava una situació i l’adaptava a la personalitat de l’actor, al seu procés de vida”. Sense desbordar els límits de la ficció tradicional, Linklater convertia aquesta ficció en el recipient on els personatges i el seu físic i les seves vides evolucionaven, es movien, mutaven i esdevenien testimonis d’allò d’intangible que només ho proporciona el temps, que treballa calladament, de forma invisible. Com deia el mateix Linklater, la pel•lícula no hauria estat la mateixa si el protagonista, en la seva adolescència, hagués estat un aficionat als esports i no pas un noi que va mostrar sensibilitat i gust per la fotografia.
    Aquesta experiència extrema, dotze anys són molts anys per arriscar-los en un projecte, Linklater l’ha presentada, tanmateix, allunyada de qualsevol pretensió de transcendència; l’ha presentada de manera, podríem dir-ne discreta, com de discret, quotidià, és tot el que envolta les experiències dels protagonistes que ens són mostrades en la pel•lícula. Sense remarques concretes a l’hora de marcar el pas dels anys, sense rètols que ens situïn cronològicament, només amb la presència física canviant dels personatges que se’ns imposa com se’ns imposa la presència d’un conegut, d’un amic que anéssim retrobant, amb emoció, cada ics temps, i amb alguns moments més significats, com l’estrena d’una pel•lícula de Harry Potter o la campanya de les eleccions per a la presidència que va portar Obama al poder, i una banda sonora que inclou Coldplay, Sheryl Crow, Wilko, Lady Gaga, Arcade Fire, entre d’altres. Aquesta senzillesa fa que l’espectador es pugui sentir identificat amb molts dels moments i de les situacions que viuen els actors perquè, tal i com ho formula, de nou, Hawke: la pel•lícula és tan senzilla que t’hi pots incloure. I aquesta és, més enllà de la fascinació que puguem sentir pel projecte en si, la seva gran virtut.

    Ramon Girona
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho