Bright star

Comparteix-ho

cartellbright_star

  • Informació


    Regne Unit-Austràlia, 2010.
    Director: Jane Campion.
    Intèrprets: Abbie Cornish, Ben Whishaw, Paul Schneider, Kerry Fox.
    Durada: 119 min.
    Gènere: Drama biogràfic.
    Idioma: Anglès.

    Sinopsi


    Anglaterra, segle XIX. Crònica de la intensa història d’amor entre el poeta anglès John Keats (Ben Whishaw) i Fanny Bawne (Abbie Cornish)

     

  • Crítica

    All lovely tales that we have heard or read:
    An endless fountain of immortal drink.
    Pouring unto us from the heaven’s brink.

    John Keats, A thing of Beauty

    «Bright Star», l’última pel·lícula de Jane Campion (qui va obtenir un Óscar a la millor pel·lícula per El piano), convida a parlar d’amor més que de cinema. Campion es centra en la vida del poeta romàntic anglès John Keats, cohetani de Byron i Shelley, una mica posterior a Wordsworth i Coleridge, però menys afortunat en quant a longevitat ja que va morir als 25 anys de tuberculosis. Campion narra els darrers tres anys de la vida de Keats (interpretat per Ben Wishaw) centrant-se en l’apassionada història d’amor que va viure amb Fanny Brawne (Abbie Cornish), una bonica veïna seva. I sabent això, tenint la mort com a horitzó d’expectatives, ja no cal amagar que ens trobem davant d’un biopic melodramàtic. La protagonista de tot aquest melodrama és ella, més que ell, una d’aquestes dones a les quals ens té acostumats Campion, les dones que agafen la vida per les regnes i no les deixen anar sota cap circumstància. «Sturm und Drang femení», però en un sentit oposat al que alguns homòfils crítics de El Mundo i El País afincats en el desprestigi constant de tota pel·lícula que veuen retreuen a Bright Star: contra la «sensibleria» que aquests prediquen, més valdria parlar de «sentimentalitat». L’anterior pel·lícula que va ser capaç de despertar-me unes emocions semblants va ser Lady Chatterley, curiosament també dirigida per una cinesta, Pascal Ferran. Però si Lady Chatterley ens convidava a viatjar a plaer per una relació d’amor, aquí ens trobem amb les filigranes narratives d’un amor que no es pot realitzar. Bright Star és extranyament sòbria i continguda, i dolorosa, perquè ens parla de l’amor impossible, i tot amor impossible resulta en i a través del dolor. Si és tan fàcil de criticar des d’aquest punt de vista és perquè som incapaços de posar-nos a la pell dels seus protagonistes i entenem marcianament «els sentiments absoluts» com una qüestió epocal, estrictament vuitcentista. En una època on a través de les xarxes socials (p. ex. Facebook) podem contactar i conèixer gent a diari, on les relacions tendeixen a la brevetat, fugacitat i multiplicitat, què ens ha de dir la delicada obsessió d’un amor que viu a través de les cartes (en una època on la correspondència fluctuava diferent) i d’encreuaments puntuals? Què ens ha de dir el sacrifici, la hipèrbole, l’al·lucinació amorosa? Què en sabem de tot això? Recordo les lectures de la correspondència de Marina Tsvetaeva i Rainer Maria Rilke on el poeta esdevé un Tot per a la poetissa. L’amor arriba a compta gotes amb cada carta que s’escriu, un amor que ha d’atravessar tots els països, totes les llengües, tota la geografia que recorre la carta, el mateix lapse de temps (massa dilatat quan es viu des de la passió amorosa, un temps que sembla fixat, suspès fins que no arriba la pròxima carta). Més esclaridors són encara aquests fragments que Pedro Salinas escriu a la seva estimada, Katherine Whitemore: «Sin carta, hoy tampoco. Extraña impresión de vacío, estar sin carta tuya. Rara. Se me figura estar en un paisaje polar, en un enorme campo de hielo, implacablemente blanco, hostilmente silencioso. Un cielo gris, con pájaros de vuelo tardo, y sobre todo una impresión de mundo en blanco, sin nada escrito en él, esperando algo que se grabe –pasión, amor, sangre- en su tersa lámina de nieve (…) Sólo el peso de tu carta en el bolsillo me servía de prenda, de prueba. Vivía yo en ese rectángulo de papel. Era el lugar más cierto del mundo. Y antes de poder abrirla, así, cerrada y en el bolsillo, tu carta era el puente con la vida». Bright Star ens situa en el cor de la paciència i del sacrifici per amor, amb un guió finíssim trenat per la dicció dels poemes de Keats, amb un vestuari delirant com la imaginació de la protagonista, amb una fotografia il·luminada pels reflexos naturals de la campanya anglesa (res a envejar a John Constable) i els interiors com «blanquejats amb llet» (com diria Georg Trakl). Ja he avisat, però, que parlaria més d’amor que de cinema, del nostre pa de cada dia, per molt que alguns s’entossudeixin a fer vaga de fam.

    Íngrid Guardiola
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho