Buda explotó por vergüenza

Comparteix-ho

cartellbudaexploto

  • Informació


    Buda as sharm foru rikht
    Iran, 2007.

    Director: Hana Makhmalbaf.
    Intèrprets: Abbas Alijome, Abdolali Hoseinali, Nikbakht Noruz.
    Durada: 81 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Farsí.

    Sinopsi


    Sota l’estàtua del Buda que van destruir els talibans encara viuen milers de famílies. Baktay, una nena afganesa de sis anys, és incitada a anar a l’escola per un nen veí, que llegeix en veu alta l’alfabet davant de la cova que és casa seva. De camí a l’escola, és assetjada per uns nens que juguen de forma cruel. Són el reflex de la societat tan violenta que els rodeja. Els nens pretenen lapidar Baktay, destruir-la com al Buda o disparar contra ella com van fer els americans en el laberint de les coves. Serà capaç Baktay de superar aquests obstacles per poder aprendre els alfabets en la seva llengua?.

     

  • La impossibilitat de la innocència

    Filla del cineasta iranià Mohsen Makhmalbaf (director, entre moltes altres, de «Un instant d’innocència» i «Kandahar») i germana de Samira, aquella que va enlluernar amb «La manzana» en què dues germanes bessones s’inicien a la vida després de viure els seus primers anys tancades a casa seva per uns pares que no volen exposar les seves filles als perills del món, Hana Makhmalbaf comença la seva òpera prima amb imatges relatives a la destrucció a l’Afganistan d’escultures gegants de Buda. Una manera de situar-nos en una realitat dominada per la violència fonamentalista. Tot seguit, presenta la protagonista de «Buda va explotar per vergonya»: Una nena que intenta aconseguir un quadern i un llapis (que substituirà per un pintallavis) per poder anar a l’escola i aprendre a llegir. Mentre que també s’hi reflecteix l’evident interès dels cineastes iranians pel tema de l’educació (començant pel mestre Kiarostami i passant de manera significativa per Samira Makhmalbaf, que ho fa present en el seu curt del film col·lectiu «11’09’01″ i en els seus tres llargs: «La poma», «La pissarra» i «A les cinc de la tarda»), en aquest passatge inicial de la pel·lícula és possible tenir la sensació d’un cert «deja vu» en la mesura que el cinema iranià n’és ple de nens i encara més de nenes que busquen coses i a vegades es perden. A partir d’un moment, però, la pel·lícula fa un viratge cap un conte cruel que, explicat per una cineasta que només té 19 anys, reflecteix la impossibilitat de la innocència en un context marcat per la guerra, la pobresa i el fonamentalisme religiós tendint a reprimir les dones i privar-les d’educació. Aquest moment s’inicia després que la nena no pugui accedir a una escola on només hi ha nens i on hi estudia el seu amic, l’únic nen que sembla preocupar-se per la seva educació mentre que els altres juguen a la guerra amb una determinació que va més enllà del joc.
    Tampoc no és la primera vegada que, en el cinema iranià, s’han vist nens jugant a la guerra que han vist (o veuen) fer als adults. Un exemple és «Las tortugas también vuela», dirigida per Bohman Ghobadi, un amic de la família Makhmalbaf, considerada una mena de factoria cinematogràfica en què els diversos membres (també hi ha la mare i un germà) intercanvien les seves funcions en els diversos films que produeixen. En tot cas, la joveníssima directora, que va rebre el premi del Jurat del festival de Sant Sebastià per aquesta seva òpera prima, utilitza els nens que juguen a la guerra (i, repeteixo, no juguen, també la fan) per construir una faula que al·ludeix a la violència de la zona, però també a les immenses dificultats de sobreviure-hi com una dona no submisa. Els nens, senyors imaginaris de la guerra i valedors del fonamentalisme, agafen la nena (que insisteix en què no vol jugar a la guerra) i volen dilapidar-la perquè vol educar-se (li prenen la llibreta i li arranquen les fulles) de la mateixa manera que en tenen presoneres d’altres perquè s’han pintat o han mostrat la seva bellesa. A vegades la metàfora pot semblar una mica obvia, però Hana Makhmalbaf (que a vegades hi demostra el sentit plàstic de la família, a vegades discutit) no complau i el seu film, amb un final que pot deixar clavat l’espectador, és duríssim. De fet, potser no hi ha metàfora, sinó la crua realitat.
    Imma Merino
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho