Cairo Time

Comparteix-ho

cairotime cartell

  • Informació


    Cairo Time
    Canadà, 2009.
    Direcció: Ruba Nadda.
    Intèrprets: Patricia Clarkson, Alexander Siddig, Tom McCamus, Elena Anaya, Amina Annabi, Mona Hala, Fadia Nadda, Mohamed Abdel Fatah
    Durada: 104 min.
    Gènere: Drama romàntic.
    Idioma: Anglès.

    Sinopsi


    Juliette, una editora nord-americana, viatja al Caire mentre la seva parella, que treballa a l’ONU, es troba a Gaza. A la capital egípcia, Juliette coneix Tareq, un policia àrab retirat que li serveix d’escorta i, de la manera més inesperada, s’enamoren.

     

  • Breu encontre al Caire prerevolucionari

    Des de Paris a Nova York, de Londres a Venècia, les ciutats han estat tradicionalment escenaris purament cinematogràfics, però en ocasions han sobrepassat aquesta condició per esdevenir autèntiques protagonistes dels films, amb tanta o més importància que els propis personatges. Magistralment retratada en múltiples ocasions pel més gran cineasta egipci de tots els temps, Youssef Chahine, el Caire és una ciutat extraordinàriament cinematogràfica, per la seva lluminositat, per un brogit i una activitat abassegadora i per la iconografia de les Piràmides i de l’antic Egipte amb la que sempre la relacionem des d’Occident. El Caire que veiem a “Cairo time” té, però, poc a veure amb el Caire de Chahine. Rodada fa 3 anys i escaig, la pel·lícula pren, vista des d’ara, una nova dimensió després dels extraordinaris esdeveniments que hi van tenir lloc i que van ser l’eix central d’aquest moviment revolucionari conegut com la “primavera àrab”. La presència de la ciutat i de la vida quotidiana és constant fins fer-la un eix central del film, i des de la perspectiva d’espectadors del 2012 podem percebre i intuir, d’una forma subtil, que alguna cosa s’estavamovent en la societat egípcia. És la mateixa sensació que té Juliette, el personatge que interpreta Patricia Clarkson, una periodista nordamericana que, mentre espera el seu marit –un diplomàtic de les Nacions Unides retingut a la franja de Gaza-, es va sentint poc a poc atrapada i fascinada –també empresonadaper la ciutat i les seves gents, per una certa angoixa personal, pels misteris i contrastos d’una societat que no coneix. “Cairo time” és un film de detalls, de moments, de mirades, de sensacions. Un film que avança lentament però d’una forma progressiva, amb una cadència perfectament coherent, adequada pel que ens vol explicar i per fer-nos-en partíceps d’una manera creïble. El procés de la relació entre Juliette i Tareq – el guia i traductor egipci que li descobreix la ciutatque anirà esdevenint una atracció natural, només és possible a partir d’aquesta premisa de la progressivitat. Tot i que en alguns moments té certs problemes per defugir alguns tòpics o que tendeix a simplificar determinats aspectes socials que són força més complexes de com se’ns presenten, “Cairo time” acaba reeixint en aquest paral·lelisme entre la polarització de la relació entre els dos personatges i el fresc socio-cultural que ens mostra. El responsable de tot aquest entramat no és, curiosament, cap cineasta egipci, sinó Ruba Nadda, una jove directora canadenca, tot i que de pare sirià i mare palestina. Directora de cinc pel·lícules i nombrosos curtmetratges, aquest és el primer film que s’estrena a Espanya de Nadda, una cineasta que es va donar a conèixer internacionalment amb “Sabah”, el seu anterior film, premiat a Rotterdam i produït per Atom Egoyan, el director canadenc més prestigiós i influent internacionalment. De fet, “Cairo time” sembla una mena de variant o revers de “Sabah”. Si en aquell film rodat el 2005 el nus dramàtic el conformava l’atracció i enamorament d’una dona musulmana per un home occidental, ara el sexe dels protagonistes s’inverteix, amb totes les implicacions de cultura, tradicions i valors que això implica. Pel·lícula lluminosa, magníficament fotografiada, amb una música que es fa molt present composada per l’irlandès Niall Byrne, i que en alguns moments recorda en estil i intensitat a Michael Nyman, “Cairo time” juga amb una certa indefinició temporal –com si en algun moment el temps s’hagués aturat pels personatges-, s’articula més al voltant de la subtilesa que de l’evidència i confirma una cineasta que, després de l’important premi que va obtenir per aquest film al prestigiós Festival de Toronto, caldrà seguir amb atenció en un futur.

    Paco Vilallonga

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho