Carol

Comparteix-ho

carol cartell

 

  • Informació


    Regne Unit, 2015
    Director: Todd Haynes.
    Intèrprets: Cate Blanchett, Rooney Mara, Sarah Paulson, Kyle Chandler, Jake Lacy, Cory Michael Smith, Carrie Brownstein, John Magard, Kevin Crowley, Gielreath, Ryan Wesley Gilreath, Trent Rowland, Jim Dougherty, Douglas Scott Sorenson, Nik Pajic.
    Gènere: Drama.
    Durada: 118 min.
    Idioma: Anglès.

    Sinopsi


    Nova York, anys 50. Therese Belivet, una jove dependenta d’una botiga de Manhattan que somia amb una vida millor, coneix un dia a Carol Aird, una dona elegant i sofisticada que es troba atrapada en un matrimoni infeliç. Entre elles sorgeix una atracció immediata, cada vegada més intensa i profunda, que canviarà les seves vides per sempre.


  • Poètica del gest, bellesa subversiva del desig

     

    «En la nostra cultura, en què sovint tot és recicla dins de la lògica de la política identitària, calia provar una contenció i respectar el llibre (de Patricia Higshmith) que a la vegada és molt modern i molt radical en la seva absència de culpabilitat o de mala consciència pel que fa als desigs dels personatges. L’única cosa que compta és si Carol sent o no la mateixa cosa que Therese, la qual tot just aprèn a formular els seus sentiments. És un amor com tants d’altres, en què cadascú ignora totalment que sent l’ésser estimat. Carol i Therese es fan els seus qüestionaments, després el món s’interposa entre elles. Carol haurà d’aprendre a trobar un equilibri entre la seva integritat d’ésser humà i les necessitats que no haurien de ser sacrificades»

    (Fragment d’una entrevista al director Todd Haynes publicada al diari «Liberation» el 13 de gener del 2016)

    «En la meva vida, hi trobo milions de cossos; d’entre tots ells, puc desitjar-ne centenars, però d’aquests només n’estimo un. L’altre del qual me n’he enamorat designa el que és especial en el meu desig»

    (Roland Barthes, «Fragments d’un discurs amorós»)

    Escrita per Patricia Highsmith, però publicada amb el pseudònim de Claire Morgan l’any 1952, la novel·la «The price of the salt» no ha estat adaptada al cinema fins més de seixanta anys després de la seva aparició. No és per res aquest retard tot considerant que «Carol» (títol amb el qual l’escriptora va rebatejar la novel·la un cop, l’any 1979, va decidir publicar-la de nou amb el seu nom) pràcticament ho tenia tot per ser duta al cinema: la història d’una relació amorosa que comença de manera enlluernadora amb un  «coup de foudre» en uns grans magatzems; una passió que, llargament retinguda, esclata durant un viatge amb una persecució detectivesca i que, amenaçada per la pressió social, ha d’afrontar obstacles i renuncies. No és per res perquè aquesta novel·la atípica de Highsmith, però tan seductora i pertorbadora com altres mostres de la seva narrativa, tenia un impediment per ser adaptada que, essent evident en el moment en què va publicar-se, ha perviscut durant un llarg temps fins que unes productores independents han aconseguint el finançament per costejar la producció d’una pel·lícula en què forçosament hi havia d’haver la reconstrucció o l’ambientació d’una època: no només és una història d’amor entre dues dones, sinó que no hi ha cap mena de condemna moral i fins hi ha una resolució (o una decisió) que encara pot resultar transgressora pel que fa a un sistema patriarcal que pressuposa sacrificis «maternals» a les dones.

    «Carol» és una pel·lícula que el cinema ens devia des que va aparèixer la novel·la. Com, de fet, una certa tradició del cinema, arrelada en les formes clàssiques d’Hollywood, ens devia una relació amorosa entre dones tractada amb el mateix respecte i importància concedits a tantes històries romàntiques heterosexuals. Tanmateix, de manera tan estranya com certa, el pas del temps ha jugat a favor del fet que Todd Haynes,  després de «Far from Heaven» i la mini-sèrie «Mildred Pierce», hagi assumit la direcció del film continuant amb la seva poderosa i reveladora represa del melodrama per fer-hi emergir aspectes tan latents com reprimits en la seva formulació clàssica o, atenent als anys cinquanta, fins manierista: l’homosexualitat o l’atracció amorosa entre blancs i negres tot desenvolupant una crítica implícita, però mai demostrativa per damunt de la narració, a una societat patriarcal, racista, sexista, homofòbica, classista, excloent i puritana.  En tot cas, Haynes ha procurat filmar amb convicció una història d’amor amb el rerefons d’un context social amb una moral dominant que condemna la homosexualitat i tota diferència que es desvia de la norma. Una societat regulada per les relacions comercials (que no són alienes als matrimonis, sobretot de classe alta, com el de Carol) en la qual la passió és subversiva fins ser considerada un crim. És significatiu que, resolt amb un pla/contraplà fascinant, el primer creuament de mirades entre Carol Aird i Therese Belivet tingui lloc enmig d’una gentada ansiosa per comprar en uns grans magatzems. Tanmateix, sense renunciar a una dimensió política que també s’entreveu en les decisions alliberadores per part d’uns personatges que a la seva diferent manera representen la dona de l’avenir, Haynes ha volgut explorar en l’enamorament com una obsessió atenta a tots els moviments i gestos de l’objecte del desig, però també com una aventura solitària plena de dubtes i d’incerteses respecte els sentiments de la persona estimada. Ho ha fet seguint Highsmith, que sobretot es concentra en el punt de vista de Therese, però obrint-se al món complex de Carol, un personatge esmunyedís que la novel·lista va concebre a partir d’una dona que va fascinar-la mentre ella mateixa treballava com a dependenta d’uns grans magatzems en la campanya de Nadal del 1948.

    Com en el cas de la novel·la, Haynes relata, doncs, l’experiència d’un amor que serà compartit i que, canviant les seves vides, transformarà profundament les dones que el senten. Això mentre que, forçada en part per la pressió social que fan que Carol pugui perdre la custòdia de la filla en el seu procès de divorci, hi ha una evolució per la qual canvien les posicions de poder dins d’una relació que, finalment, potser podrà refundar-se en la igualtat. De fet, la pel·lícula és fidel de manera essencial a la novel·la, però a la vegada la traeix de manera necessària per trobar la seva pròpia estructura narrativa (que adquireix una circularitat, com el recorregut del tren elèctric que Therese ven a Carol enlloc d’una nina, amb un punt de fuga que du a un desenllaç amb una emoció palpitant) i la seva especificitat dins del territori cinematogràfic i, per tant, visual. D’aquí, una variació fonamental és que, a diferència de la novel·la en què vol ser decoradora teatral, Therese aspira a ser fotògrafa. És una manera de relacionar Therese amb les diverses fotògrafes de l’època (Vivian Maier, Ruth Orkin, Esther Bubley, Helen Levitt, Lisette Model) que constitueixen el principal substrat visual de la pel·lícula per reconstruir el Nova York de primers dels 50. Malgrat que s’ha suposat la influència de Douglas Sirk, per un cert mimetisme en relació amb «Far from Heaven», no hi ha els colors vius del mestre del melodrama, sinó uns altres de més apagats amb què Haynes vol fer present uns EUA encara de postguerra previs a l’era Einsenhower que, precisament, comença en el període (l’hivern del 1952-53) en què el film es datat. El referent fotogràfic dota de realisme a les imatges, que, a la vegada, també adquireixen un caràcter oníric en relació amb la remembrança ensonyada d’un enamorament. D’aquí, a part de ’Edward Hopper, una influència ineludible en el gran càmera Ed Lachmann, el fotògraf Saul Leither inspira les imatges dels vidres entelats a través de les quals observem Carol i Therese dins d’un cotxe, sobretot quan emprenen un viatge alliberador cap al mig Oest dels EUA: l’interior del cotxe com un dels espais on es construeix una intimitat que, a través de la càmera de Haynes-Lachmann, observem les enamorades entre dins i a fora creant-se una proximitat i a la vegada una distancia que ens situa en una posició incerta com a espectadors. D’altra banda, el fet que Therese sigui fotògrafa introdueix una acció i una reflexió sobre la producció d’imatges (la jove enamorada fotografia Carol com si volgués fer seu l’objecte del seu desig i crear-ne una imatge pròpia) i sobre la recepció en la mesura que també ens fa ser conscients de la nostra pròpia mirada davant dels cossos, els objectes  (que, en relació en aquest cas amb una intriga amorosa, hi adquireixen tanta significació com en un film de Hitchcock) i els espais mostrats.

    Que Todd Haynes fa cinema pensant sobre el cinema, assumint una tradició sense ofegar-s’hi i més enllà de la mera còpia o el joc cinèfil per construir un estil i un discurs modernament personals, també ho exemplifica una seqüència afegida en el film en què un secundari, davant d’unes imatges de «Sunset boulevard», comenta que estudia les relacions (o les contradiccions) entre el que diuen els personatges i el que senten. Una manera amb la qual Haynes ens convida a mirar les imatges per, més enllà d’uns diàlegs volgudament lacònics, fixar-nos en què revelen els gestos. En aquest punt s’imposa parlar del treball immens de Cate Blanchett (Carol Air, la dona rica, seductora, malenconiosa i malcasada) i Rooney Mara (Therese Belivet, la jove tímida, curiosa, anhelant, fascinada i pertorbada per la imatge d’una dona d’una edat i una classe social diferent) que il·lumina aquesta pel·lícula que, essent bella sense ser amanerada i pretensiosa, crea la seva sensualitat i complexitat a través d’uns cossos que són expressius de manera tan subtil com manifestament precisa. Cada gest de Blanchett i Mara és una creació poètica que contribueix a les capes dels seus personatges (aquesta tensió entre el que diuen, el que senten, el que amaguen per imposició o voluntàriament) i per extensió del film. Hi ha totes les mirades, des del fulgor incert de la primera fins l’última en què el desig s’acorda amb la realitat. Hi ha les mans, que es posen damunt de les espatlles, que s’enrampen en el contacte, que expressen angoixa o que s’afermen damunt d’una taula en un moment essencial: tot el fil narratiu, dramàtic i visual del film es podria seguir a través d’aquestes mans. I, com una projecció del cos, també hi ha la veu, que Blanchett treballa de manera admirable en una diversitat de registres que alternen la dolçor seductora amb la gravetat malenconiosa, però que també és decisiva en el cas de Mara, commovedora. Per això, el cinema Truffaut ha perseverat fins aconseguir que «Carol» pogués projectar-se en versió original a Girona. I la proposem amb la joia de projectar aquesta pel·lícula preciosa, rara en aquests temps tan poc inclinats a la poètica cinematogràfica, amb el desig que la disfrutin.

    Imma Merino

    (Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona)

Comparteix-ho