My beautiful Baghdad

  • Informació


    Regne Unit, 2019
    Direcció: Samir
    Intèrprets: Haytham Abdulrazaq, Waseem Abass, Daniel Adegboyega, Kerry Fox
    Gènere: drama
    Durada: 106 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    “Abu Nawas” és un cafè de moda i el lloc on es reuneixen artistes, comunistes i homosexuals iraquians exiliats a Londres. A més, se situa a prop de la mesquita salafista. Un dia, un fanàtic religiós i nebot d’un poeta anomenat Taufiq decideix atacar els amics del seu oncle, iniciant una sèrie d’esdeveniments que canviaran completament la vida de moltes persones.

  • La realitat dels refugiats

    El cineasta iraquià nacionalitzat suís Samir va iniciar el 2002 una reflexió sobre l’herència cultural i sociològica iraquiana amb Forget Baghdad: Jews and Arabs – The Iraqi Connection, posteriorment es va enfocar en la realitat de la diàspora de l’antiga Mesopotàmia a Iraqi Odyssey i ara explora aquesta situació des d’una perspectiva polièdrica amb My Beautiful Baghdad, mostrada fora de concurs al 72 Festival de Locarno i guanyadora del guardó al millor muntatge als Premis de Cine Suís.

    La realitat dels refugiats no és nova pel que fa a la societat iraquiana, amb molts fugits durant el règim de Saddam Hussein i posteriorment després de l’esclat de la Segona guerra del Golf i actualment pel sorgiment de l’Estat Islàmic. Precisament, dins d’aquesta complexitat, Samir busca crear un retrat tan extens com sigui possible, abastant diverses generacions i amb tres protagonistes que simbolitzen allò que més incomoda no només a la societat iraquiana, sinó a la realitat àrab en si: l’ateisme, els drets i la llibertat de les dones i l’homosexualitat.

    Tot i que My Beautiful Baghdad té un esperit molt coral, són tres els principals protagonistes. D’una banda, el poeta Taufiq Jasim, que és interpretat per Haitham Abdel-Razzaq i el qual simbolitza aquells fugits durant l’època de més terror de la dictadura de Hussein.  Ell és el copropietari del cafè Abu Nawas a Londres, un refugi per a dissidents d’origen musulmà, en ser un lloc regentat per iraquians ateus i comunistes i que és un referent pels exiliats.

    D’altra banda, hi ha l’Amal, encarnada per Zahraa Ghandour, dona de mitjana edat, arquitecta de professió, que es va divorciar i va fugir a Londres per viure la seva vida com ella volia; finalment hi ha Muhannad, interpretat per Waseem Abbas, jove homosexual que representa els fugits de la nova generació. Samir busca representar les pròpies contradiccions de cadascun dels tres amb un quart personatge que serveix de contrapunt, Nasseer (Shervin Alenabi), el qual representa el refugiat que acaba abraçant la Jihad.

    Tot i potser no estar a l’altura dels altres dos treballs que havia realitzat Samir al voltant de  la trilogia temàtica sobre la diàspora iraquiana, s’agraeix l’arribada de títols com My Beautiful Baghdad, que ajuden a comprendre com n’és de complexa i individual l’experiència de cada refugi, cosa que convida a una reflexió sobre la manera que tenen els països amfitrions d’acollir els seus hostes.

    Cinema Truffaut

Madeleine Collins

  • Informació


    França, 2021
    Direcció: Antoine Barraud
    Intèrprets: Virginie Efira, Bruno Salomone, Quim Gutiérrez, Jacqueline Bisset, François Rostain.
    Gènere: thriller
    Durada: 109 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Judith porta una doble vida entre Suïssa i França. D’una banda, amb l’Abdel, amb qui està criant la seva filla en comú. De l’altra, en Melvil, amb qui té dos fills una mica més grans. De mica en mica, aquest fràgil equilibri fet de mentides, secrets i anades i vingudes es va fracturant. Davant el desemmascarament, Judith tria la fugida cap endavant.

  • Quina vida!

    Antoine Barraud, guionista i reconegut director de curts francès (va debutar el 2005 amb Monstre), s’estrena amb aquesta complicada història d’una dona que té una mena de doble vida, que porta una complicada vida sense saber exactament com ha anat tot plegat: per amor, per compartir un dolor, per tendresa…?
    Una sèrie d’incògnites que anirem entenent i comprenem al llarg d’aquesta història sobre una dona, casada, que es dedica a la traducció i per circumstàncies de la vida, porta una doble relació, amb dos homes; amb un és mare de dos fills que viuen a França i amb l’altre, “mare” d’una nena que viu a Suïssa. Combinar aquestes dues vides li fa protagonitzar unes situacions, uns moments d’ansietat, d’angoixa… No contradir-se i controlar tota una sèrie de problemes que solen portar quan no tens la vida ben “arreglada”.
    Aquest petit repàs a la vida d’aquesta dona, que es diu Judit, però també Margot, sembla que la cosa ja és vista o viscuda a través d’altres històries sovint interpretades per homes. En el cas del film Madeleine Collins, a mesura que la vas veient, que et vas assabentant dels fets, aniràs veient que és molt diferent d’altres històries similars. La cosa no és tan senzilla (o complicada) com sembla: ho és més.
    La manera en què està explicada, fa tenir a l’espectador contínuament atent al que passa i al que diuen. Les diferents reaccions dels protagonistes i els diferents comportaments de cada un d’ells. Amb moltes sorpreses. La narració no és continuada. És important el començament i estar atents. És crucial no deixar de seguir la història i la seva evolució.
    Tot el pes del film està en la seva protagonista Virginie Efera, una actriu que està en el punt més alt i dolç de la seva carrera i que darrerament hem pogut veure una diversitat de films francesos interpretats per ella com són Un amor imposible (Catherine Corsini 2018) l’extravagant Adios, idiotas (Albert Dupontel 2020) o la irreverent Benedetta de Paul Verhoeven (2021). Virginie es passeja per la història d’una manera elegant, rient, discreta, absent, plorant, trista, enamorada, desitjada i desitjant, patètica, incontrolada, perduda…
    L’actor català Quim Fernández, està correcte en el paper del pare amb una filla. Aguanta molt bé el personatge i, tot s’ha de dir, parla un francès molt correcte i amb no gaire accent, per no dir gens.
    Un film diferent, una història complicada que enganxa al cap de poc minuts de metratge, pel seu misteri, pel que explica, pel comportament dels protagonistes… ah! I una agradable sorpresa, el retrobament d’una madura, però encara d’agradable bellesa molt ben portada i natural, de l’actriu anglesa Jacqueline Bisset, que interpreta el paper de la mare de la protagonista. Bisset torna al cinema francès després de la memorable pel·lícula de François Truffaut, La Nit americana (1973).

    Guillem Terribas
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Què veiem quan mirem cap al cel?

  • Informació


    Geòrgia, 2021
    Direcció: Alexandre Koberidze
    Intèrprets: Giorgi Bochorishvili, Ani Karseladze, Giorgi Ambroladze, Oliko Barbakadze, Vakhtang Panchulidze
    Gènere: drama romàntic
    Durada: 150 minuts
    Idioma: georgià

    Sinopsi


    La Lisa i el Giorgi es troben per casualitat en un carrer de la ciutat georgiana de Kutaisi i l’enamorament és immediat. Tant, que fins i tot obliden preguntar-se els seus noms. Abans de continuar el seu camí, acorden reunir-se l’endemà. Poc saben que seran víctimes d’una maledicció. Aconseguiran retrobar-se? I si ho fan, sabran qui són? Premi FIPRESCI de la crítica internacional a la passada Berlinale, Alexandre Koberidze ens explica una història d’amor com mai l’havíem vist. Al mateix temps, captura l’atmosfera única de la capital històrica de Geòrgia, amb els seus ritmes encisadors, l’encant dels seus racons quotidians i els seus gossos de carrer aficionats al futbol. Una celebració de la màgia reveladora del cinema en el títol més sorprenent de la temporada.

  • El cinema és una cosa meravellosa

    No és que la pel·lícula no ens faci mirar el cel, però, entre tantes altres coses, també a terra fent molta atenció als peus: en part perquè és una declaració d’amor al futbol com una experiència que, malgrat tot allò que perverteix aquest esport, convida a l’alegria col·lectiva de practicar-lo i a l’emoció de veure’l junts. Amb el preàmbul d’unes imatges que mostren uns nens a l’entrada d’una escola, de fet la història principal que s’hi narra comença amb uns peus: són els del futbolista Giorgi i els de l’estudiant de medicina Lisa que, davant de la porta de l’escola un cop els nens han entrat, ensopeguen dos cops (el primer contacte els ha trasbalsat tant que cadascun corregeix la direcció equivocada que han pres) abans de tornar a coincidir unes hores després. Compartint la sensació d’un enamorament sobtat, Lisa diu que cal fiar-se de l’atzar, però Giorgi la convenç per acordar una cita per l’endemà, a la nit, al nou bar obert en un dels ponts sobre el Rioni, riu que travessa Kutaïsi, la ciutat georgiana de la qual, en un temps estival, el jove cineasta Alexandre Koberidze vol registrar-ne la vida amb un entusiasme semblant al de “L’home de la càmera” (1929), però amb una actitud més pausada, sense el muntatge accelerat amb què Dziga Vertov va exaltar el nou mon urbà soviètic.

    L’home de la càmera de “Qué vemos cuando miramos al cielo?” és el director de fotografia iranià Faraz Fesharaki, que, amb Koberidze, va anar capturant imatges de la quotidianitat a Kutaïsi que, integrades en el muntatge, revelen la mirada poètica que veu (i dona a veure) l’extraordinari de l’ordinari, el misteri que palpita en el món visible. És així que, davant d’aquesta pel·lícula, és possible preguntar-se com és possible filmar encara com si es descobrís la capacitat del cinema per registrar la bellesa d’uns nens que corren, d’un rostre que somriu, del fluir de l’aigua fluvial, del moviment de les fulles, d’una pedra o d’un cel? I fer-ho amb una senzillesa que, cosa que també sembla increïble, traspua innocència mentre que el film va donant indicis d’una autoconsciència (i uns referents fílmics) fins a fer-se meta-cinematogràfic? Això combinat amb una voluntat narrativa (i una reflexió sobre la narració) que es desplega en diverses línies a vegades només esbossades i així, doncs, en múltiples relats amb una diferent focalització i desenvolupament. Com és possible que el cinema encara presenti noves formes amb les quals mostrar-se com a document i ficció entre el realisme i el meravellós?

    És possible tenir la sensació que assistim a un miracle. Per aconseguir aquest miracle, però, s’ha de creure en el cinema: tant per part de qui el fa com per part de qui el mira. Creient-hi, Koberidze fa atenció als éssers i les coses, concedint-se temps per observar què hi pot haver d’interessant i fent que l’espectador se’l concedeixi per veure-hi més en les imatges (com una invitació a veure-hi més en el món o fer-ho d’una altra manera) i imaginar allò que no és dins de l’enquadrament: és admirable com el film juga amb el fora de camp mentre el muntatge relaciona amb fluïdesa elements heterogenis concebuts i barrejats amb llibertat. Això tenint present que les imatges són pràcticament silents (amb una música suggestiva i variada del germà de director, Giorgi Koberidze, que tant s’inspira en el ritme juganer dels films d’animació com en les bandes sonores operístiques) mentre que la paraula arriba amb una veu narrativa, que va explicant històries o fa comentaris sobre allò que es mostra, que, per exemple, fan creure que uns gossos de carrer tenen els seus llocs de preferència per veure els partits de futbol.

    Koberidze, a més, creu que a la vida apareixen miracles, com ara el d’un enamorament sobtat, que origina el fil narratiu principal. Tanmateix, com en un conte de fades, hi apareix un encanteri, del qual Lisa és avisada per part de “quatre amics” que la veuen passar casa dia quan torna a casa després de treballar en una farmàcia: un brot li diu que s’hi ha fixat un ull maligne; una càmera de vigilància hi afegeix que li ha fet una maledicció; una canonada d’aigua concreta que, a l’endemà, es llevarà amb l’aspecte canviat; però un cotxe impedeix que escolti allò que li diu el vent: Giorgi també canviarà de fesomia. Mentre que, a més, perden el seu talent (ell per jugar al futbol, ella per estudiar medicina) senten l’absència de l’altre i així una mancança que fa que tots dos es busquin la vida, buscant-se, en el pont on van citar-se. Però si el cinema els juga aquesta mala passada, també haurà de fer alguna cosa (a través d’una pel·lícula dins de la pel·lícula) per desfer l’encanteri maligne. Aquesta és una pel·lícula en contra del desànim que, habitada per un optimisme humanista, fa present el cinema com a lloc del desig (com ara de l’amor) i on també es poden complir desigs frustrats. Koberidze hauria volgut que l’Argentina de Messi hagués guanyat el Mundial del 2014 i ho fa possible al cinema. Però encara és més meravellós com mostra l’alegria d’uns nens i d’unes nenes (és bonic veure l’habilitat amb la pilota d’una d’elles, el seu joc amb els peus) jugant a futbol mentre sona la cançó “Un’estate italiana”, de Gianna Nannini i Edoardo Bennato: “Forse non sarà una canzone/a cambiare le regole del gioco./Ma voglio viverla cosí quest’avventura/senza frontiere e con il core in gola”. Aquest és l’esperit.

    Imma Merino
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Tres pisos

  • Informació


    Itàlia, 2021
    Direcció: Nani Moretti
    Intèrprets: Riccardo Scamarcio, Alba Rohrwacher, Nanni Moretti, Margherita Buy, Alessandro Sperduti, Stefano Dionisi, Adriano Giannini, Denise Tantucci, Anna Bonaiuto, Elena Lietti, Paolo Graziosi, Tommaso Ragno
    Gènere: drama familiar
    Durada: 120 minuts
    Idioma: italià

    Sinopsi


    Relat sobre els membres de tres famílies de classe mitjana, els apartaments dels quals són al mateix bloc. Es tracta d’un jove matrimoni, Lucio i Sara, que sospita que el seu veí Renato ha abusat de la seva filla; Monica, una mare de dos fills el marit de la qual, Giorgio, està sempre fora treballant; i una jutgessa jubilada, Dora, que exerceix el mateix treball del seu marit Vittorio.

  • La vida és un tango

    Davant d’una pel·lícula com Tres pisos de Nanni Moretti, els espectadors que van descobrir el director italià amb Caro Diario (1993) es poden sentir una mica desconcertats. Potser poden preguntar-se on es troba aquell director cínic i lúcid davant la realitat política italiana, mentre que els que el varen conèixer al començament de la seva carrera a finals dels setanta poden preguntar-se també on és aquell jove autàrquic que va canviar les regles del joc dins el cinema italià. Per primer cop, Moretti parteix d’un material que no és seu, adapta una novel·la d’Eshkol Nevo, Tres pisos, que originàriament té lloc a Tel-Aviv. En la pel·lícula no hi ha cap discurs polític sobre els incerts camins de l’esquerra, no existeixen ruptures de to, ni cap element que remeti a l’humor àcid del millor cinema de Moretti. Estem davant d’un altre registre marcat per una clara atracció cap al classicisme, amb tot el que comporta com a successió de causes i efectes. Des de la maduresa, Moretti està decidit a explorar les normes del melodrama i es troba interessat per veure com funciona una estructura novel·lesca. El cineasta autàrquic dona pas a un director que filma amb fermesa i que explora les velles regles del joc dins d’una història col·lectiva que es desenvolupa en tres temps. Com tot gran melodrama clàssic, Tres pisos parla de les empremtes i ferides que genera el pas del temps.

    Tres pisos és una pel·lícula que, a la manera de Rio Bravo de Howard Hawks, exposa totes les seves cartes en la primera escena. Un cotxe avança a la deriva en un barri de Roma. El cotxe atropella i deixa malferida a una dona. Al final xoca contra el mur d’un garatge. El conductor que conduïa begut és el fill d’un jutge -Nanni Moretti- i la dona que actua com a testimoni dels fets és una veïna que sortia de casa seva per anar de part. A partir d’aquest accident totes les històries comencen a arrancar. Moretti ens porta cap a altres relats que tenen com a punt de relació els pisos de l’immoble de l’accident. Així veiem un pare que pateix perquè ha confiat la seva nena a un vell perquè la cuidi durant una passejada, però no que, en canvi, manté relacions amb una adolescent menor d’edat. Moretti encadena les històries i fa que apareguin un seguit de temes que tenen a veure amb la funció de la paternitat com podrien ser la paternitat tòxica, la paternitat absent i la paternitat destructora. Tota la pel·lícula se centra en els conflictes entre pares i fills, entre dones que se senten impotents davant unes relacions impossibles i que es troben obligades a escollir amb la certesa que tota decisió pot conduir al fracàs.

    Alguns han qualificat la pel·lícula com un Moretti menor o com l’exemple de la pèrdua de força d’un cineasta. Particularment, penso que és una de les grans pel·lícules de Nanni Moretti, un cineasta que, per altra banda, li agrada canviar de to. Hi ha camins molt diferents entre Pallombella Rosa (1990) i Caro Diario (1993) o entre La habitación del hijo (2001) o Habemus Papam (2011). A Tres pisos sorgeix un cineasta que sap explicar amb precisió una història, que sap mantenir un to agredolç tota l’estona sense caure en cap excés. Que prova i triomfa situant-se en l’esfera del millor classicisme. En una escena dels moments finals, una banda interpreta un tango. És l’únic moment en què Moretti introdueix una imatge de caràcter simbòlic. La seva presència no fa res més que certificar una de les idees cabdals de la pel·lícula: la vida és un tango. La qüestió no és constatar-ho, sinó adonar-se que el problema no radica en saber valorar la música, sinó en aprendre a ballar-ho bé.

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

100 días con la Tata

  • Informació


    Espanya, 2021
    Direcció: Miguel Ángel Muñoz
    Intèrprets: Miguel Ángel Muñoz, Luisa Cantero
    Gènere: documental
    Durada: 82 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    Els pares de l’actor Miguel Ángel Muñoz van haver de recórrer a la Tata (Luisa Cantero) perquè cuidés el seu fill mentre ells treballaven. Des de llavors, la Tata (97) i Miguel Ángel (38) mai no s’han separat. Però després de diverses complicacions de salut de la Tata, Miguel Ángel s’adona que la seva història d’amor es pot acabar i decideix dur a terme totes les coses que té pendents de fer amb ella: un road trip, conèixer els orígens de Luisa i fins i tot rodar una pel·lícula junts. Una aventura que es veu interrompuda per l’arribada de la pandèmia. Un gir que, lluny d’entristir-los, farà que tots dos estiguin més units i gaudeixin més que mai durant 100 dies junts en un pis de 35m2. Però que també forçarà Miguel Ángel a encarar la seva por més gran: la separació de la persona més important de la seva vida.

  • El que es necessita és amor

    Aquest film/documental, és real com la vida mateixa del seu protagonista, director, productor i coguionista Miguel Ángel Muñoz. Aquest personatge que el que més estima, després d’ell, és a la seva tia besàvia Luisa Cantero, que comença el documental amb noranta-tres anys i l’acaba amb noranta-cinc.
    D’entrada el protagonista, Miguel Ángel Muñoz, ens posa en situació i ens ensenya fotos i vídeos d’ell petit amb la seva “tata”, que el va cuidar d’adolescent, mentre els seus pares estaven treballant. Aprofita, Miguel Ángel, per explicar la seva vida i els seus èxits com a actor, sobretot de sèries populars que s’emeten per alguna cadena espanyola; de les seves habilitats de ballarí i de cantant, que sense ser una cosa ni l’altra aconsegueix sobresortir per davant de molts. També ens mostra en la introducció del documental, el bon esportista que és, tan corrent, com pujant muntanyes o anant amb motos d’aigua i en vaixells de competició. A més a més és molt bo tirant-se en paracaigudes. Per si la cosa no havia quedat prou clara que és el millor, ens mostra imatges de quan va guanyar el Concurs televisiu de “Master Chef”.
    Miguel Ángel Muñoz, que també fa de narrador, en una altra part d’aquest documental ens explica quan va tenir la idea de dirigir i protagonitzar el documental: per mostrar la bona relació i el molt que s’estimen ell i la seva “Tata”. Durant el rodatge, que s’ho passen pipa, arriba la pandèmia i Miguel Ángel decideix tancar-se en un pis de 35 m² (que ho saps perquè ho repeteix contínuament, cosa que per les imatges no ho sembla) i passar junts la pandèmia. Així podrà cuidar de la seva “Tata” i li podrà demostrar el molt que l’estima i que bé que s’ho passaran. Per passar-ho encara millor, creen un perfil a Instagram que l’anomenen “Cuarentata” i en una hora determinada de la tarda s’hi connecten en directe i expliquen i fan coses “divertides”, aconseguint que cada dia tinguin més seguidors, arribant a tenir-ne més de cent mil per tot el món i fent-se famosos arreu.
    Hi ha una frase popular que diu “Ser avis són les postres de la Vida”, Miguel Ángel Muñoz en aquest documental ens vol explicar que hi ha néts que són feliços donant unes bones postres als avis.
    És un documental molt personal, que la seva visió et fa la sensació que entres en la vida d’uns personatges i, potser, no hauries de fer-ho de tant particular i íntim que és.
    És una història d’amor etern, explicada d’una manera optimista i tal com diu el seu protagonista-actor-director-guionista i productor, vol ser com la “La vida és bella”.

    Guillem Terribas
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

     

Silent night

  • Informació


    Regne Unit, 2021
    Direcció: Camille Griffin
    Intèrprets: Keira Knightley, Matthew Goode, Roman Griffin Davis, Annabelle Wallis, Kirby Howell-Baptiste, Lucy Punch, Lily-Rose Depp, Rufus Jones, Holly Aird, Sope Dirisu, Davida McKenzie, Dora Davis, Gilby Griffin Davis, Hardy Griffin Davis
    Gènere: comèdia negra
    Durada: 90 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Mentre el món s’enfronta a l’apocalipsi, un grup de vells amics es reuneix per celebrar el Nadal en una idíl·lica casa de camp al Regne Unit. Incomodats per la idea de la inevitable destrucció de la humanitat, decideixen afrontar la situació amb tranquil·litat, obrint una altra ampolla de Prosecco i continuant amb la celebració… Però, per més que vulguin fingir normalitat, tard o d’hora, hauran de fer front a la idea que és la seva darrera nit.

  • Un Nadal apocalíptic

    La darrera edició del Festival de Cinema de Sitges ens va permetre conèixer en persona la guionista i directora de Silent Night, Camille Griffin, que va aconseguir el premi al millor guió i el premi del públic, reconeixent així la força de la seva òpera prima.
    El seu cas és especialment meritori atès que la pel·lícula es va acabar de filmar al Regne Unit just abans del primer confinament per la COVID-19. El setembre de 2020, amb l’enregistrament dels últims plans, es va completar la producció, que va anar a càrrec de Matthew Vaughn (Kingsman: El cercle d’or, Rocketman).
    Entre rialles i oferint el mateix sentit de l’humor que té la pel·lícula, assegurava que va escollir els seus tres fills com a actors perquè “era molt barat i còmode”. Roman Griffin Davis, que va saltar a la fama pel seu paper a Jojo Rabbit, realitza així la seva segona interpretació memorable i debuten en un paper amb text els germans bessons Gilby i Hardy, que van actuar com a clons a la mateixa Jojo.
    De què tracta la pel·lícula? De contrastos, sobretot. Silent Night arrenca mostrant com es reuneix un grup d’amics per celebrar Nadal a una idíl·lica casa de camp al Regne Unit. No obstant això, a mesura que avança la trama descobrim que alguna cosa grinyola, ja que no és una festa qualsevol.
    D’una banda, hi ha personatges que fa temps que no es veuen i guarden alguns secrets i, de l’altra, està a punt de succeir un Apocalipsi pel qual ja s’han anat preparant, de manera que s’enfronten a la seva última nit.
    No és fàcil acceptar que s’acosta la fi, però cadascú ho afronta com pot: tractant de mantenir la calma, emborratxant-se, dient-se unes quantes veritats que ja no fan mal o fingint que no passa res. Sigui com sigui, la realitat se’ls tira a sobre i, sota les espelmes, el xampany i les últimes voluntats, aflora la por incontrolable a la mort.
    Si hi ha alguna cosa que caracteritza Silent Night són els contrastos. L’element fantàstic escombra qualsevol indici de normalitat i esperona la relació entre els personatges que passen a establir inesperades dinàmiques entre ells.
    L’instint de supervivència en uns casos, la desesperança en altres, abandonar-se un mateix o la precipitació per fer realitat els somnis reprimits forcen diàlegs brillants i situacions compromeses i molt humanes en què els personatges s’interroguen sobre el que qualsevol es preguntaria: què hem fet per merèixer això? De debò és inevitable? I després què?
    Les interpretacions són magnífiques, sense fissures. Keira Knightley i Matthew Goode són els perfectes amfitrions de tot aquest descontrol, Trudy Styler dóna vida a un personatge secundari l’aparició del qual és demolidora i els petits Griffin mostren el seu talent per a la comèdia. La reina de la festa, però, és la desfermada Annabelle Wallis en un paper histriònic però divertidíssim.
    Riure a riallades, això sí, no és incompatible amb el fet que Silent Night tingui missatge i aconsegueixi emocionar el públic. La pel·lícula té la virtut de desencadenar a l’espectador una muntanya russa d’emocions i que es plantegi de pas un parell de qüestions molt rellevants que fan que la cinta entronqui amb pel·lícules com No mires arriba.
    Comparteix amb aquesta una crítica (menys àcida i elaborada, però que vet aquí) a les desigualtats, a les institucions i a la nostra millorable democràcia així com una trama sota la qual batega un avís que ens estem carregant el planeta i no estem sabent administrar els preciosos recursos que ens brinda. En aquest sentit, és demolidora com ella sola, però també sincera i esglaiadora.

     

La historia de mi mujer

  • Informació


    Hongria, 2021
    Direcció: Ildikó Enyedi
    Intèrprets: Léa Seydoux, Gijs Naber, Louis Garrel, Jasmine Trinca, Josef Hader, Udo Samel, Sergio Rubini, Luna Wedler, Ulrich Matthes, Romane Bohringer, Simone Coppo, Beniamino Brogi, Árpád Antolik
    Gènere: drama romàntic
    Durada: 170 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Jacob és capità de llargues travesses. Un dia fa una aposta amb un amic en una cafeteria: es casarà amb la primera dona que creui la porta. És llavors quan entra Lizzy…

  • Decidit al mar, dubitatiu en terra

    Estimat sobretot com a poeta al seu país, Hongria, Milán Füst (nascut l’any 1888 a Budapest, on va morir el 1967) és reconegut internacionalment per una novel·la que, tanmateix, és considera una obra magistral insuficientment apreciada i, de fet, no prou coneguda, potser a conseqüència del fet de ser escrita en una llengua europea  minoritària: l’hongaresa. No ha estat traduïda al català, en el qual el seu títol seria així: “Història de la meva dona: les reminiscències del capità Störr“. Publicada el 1942, en plena II Guerra Mundial, la novel·la transcorre en el món d’entreguerres i, de fet, és hereva de la modernitat literària d’aquest període. Narrada en primera persona, a la manera d’un dietari caòtic i contradictori, el seu protagonista, un holandès errant com a capità de vaixell, hi aborda substancialment la relació amb la seva dona, la francesa Lizzi, que se li fa escàpola i de la qual sempre sospita que l’enganya. Això últim no és pas sense fonament, però arriba a ser una obsessió que fa que, a través del fluir de la consciència del narrador, no s’acabi de saber què és real i que és imaginat.

    Quasi vuitanta anys després de l’aparició de la novel·la, s’ha atrevit a adaptar-la una directora hongaresa, Ildikó Enyedi (Budapest, 1955) amb una carrera una mica erràtica que va començar empeltada amb la Càmera d’Or a una òpera prima al festival de Canes concedida a “My Twentieth Century” (1989), una comèdia original i un pèl extravagant amb dues germanes bessones nascudes l’any 1880 a Budapest (just quan hi arribava la bombeta elèctrica d’Edison) i que, separades per dos homes quan eren petites i venien llumins pel carrer, es retroben el cap d’any del 1900 a l’Orient Express havent emprés camins vitals molt diferents. Trenta-dos anys després d’aquest film primerenc, Enyedi va tornar a Canes amb “The Story of My Wife” (anotem el títol internacional en anglès perquè, tenint el producte alguna cosa d’“europudding”, és en aquesta llengua amb la qual parlen tots els personatges en el seu transit per diversos llocs europeus) havent fet algunes pel·lícules més sense gaire reconeixement i, cansada de projectes frustrats, dirigit molts episodis de la sèrie “Teràpia” (2012-2017), produïda per HBO Europa. El 2017, però, la carrera cinematogràfica d’Enyedi va ser rellançada amb l’Ós d’Or a la millor pel·lícula per “Eströl és Iélekröl” (“En cos i ànima”), una altra comèdia original i extravagant (també s’ha dit que màgica) en què el director d’un escorxador i una inspectora càrnica es comuniquen (i s’enamoren) a través dels somnis.

    S’enamora Jakob Störr (un Gijs Naber aparentment impassible, malgrat les turbulències que sent el seu personatge, de Lizzy (Léa Seydoux, exhibint el seu encant) després de dir-li a un amic que està disposat a casar-se amb la primera dona que entri al cafè de París on aleshores estan?  Home acomplexat davant de les dones, amb poca capacitat per relacionar-s’hi, Störr sembla seguir el consell del cuiner de vaixell que li recomana casar.se amb una dona com a remei al mal d’estómac constant que pateix. Seguint el punt de vista de la novel·la, el film d’Enyedi vol transmetre els mals de cap que li causa una dona seductora (Störr la defineix com una coqueta que sempre riu, sobretot d’ell) que, de manera sorprenent, accepta de seguida la proposició de casament. Ho accepta per jugar i engelosir un seu pretendent i possible amant (el dandy Dedin, encarnat per Louis Garrel, especialitzat en personatges decadents i tèrbols) que, de fet, mai desapareixerà de la vida de Lizzi, també relacionada amb tota mena de vividors? O potser hi ha algun moment en què, atrapant així el seu marit gelós i obsessionat, sent una atracció per Störr, tan decidit al mar i tan dubitatiu en terra? O ho simula? Res pot saber-ne de segur sobre Lizzi, de manera que Störr viu una experiència semblant a la del narrador de “A la recerca del temps perdut” amb Albertine: Quan més vol convertir-la en “La Presonera” (títol del sisè volum de l’obra de Proust), més se li escapa. També ell no pot escapar-se, tot i que una altra dona se li presenta com una fugida alliberadora. És així que, tot i ser dirigida per una dona, la pel·lícula assumeix, a partir de la novel·la, una perspectiva masculina sense posar-la en qüestió o fer-hi un contrapunt.

    El film, que no defuig el seu caràcter novel·lesc fins en la seva llarga durada, mostra una esplèndida fotografia càlida i una acurada direcció artística pel que fa a l’ambientació dels anys vint i trenta en dues ciutats (París i Hamburg) fonamentals en què transcorre el relat. Però potser brilla més en les imatges de les escenes marítimes: Störr rebent la llum solar reflectida en un ull de bou; els mariners fornits, bronzejats i borratxos fent tentines a la coberta mentre es divisa un blau poderós; un veler blanc en un mar tranquil.

     

    Imma Merino Serrat
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

¿Qué hicimos mal?

  • Informació


    Espanya, 2021
    Direcció: Liliana Torres
    Intèrprets: Liliana Torres, Xulio Abonjo, Héctor Carballo, Melania Cruz, Jorge Roldán, Isabella Tabarini, Adrián Ríos, Luis Velázquez
    Gènere: comèdia dramàtica
    Durada: 90 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    Història d’una ficció construïda sobre una realitat que suposa una reflexió sobre els errors de guió de la vida, amb un tema central: la relació de parella i la seva crisi.

  • Autoaprenentatge vital

     

    A “Family tour”, el seu debut en la direcció, la vigatana Liliana Torres explorava els camins de l’autoficció en un peculiar viatge emocional a través d’un recorregut de coneixement envers la família al llarg d’un mes. Vuit anys després, en el seu segon llarg, canvia la família per la parella però continua treballant amb els límits i possibilitats de l’autoficció, i en aquest cas amb una implicació personal molt directa.

    “¿Qué hicimos mal?”, que ha comptat amb el suport d’Isabel Coixet en la producció i que es va presentar a competició al recent Festival de Cinema Europeu de Sevilla, és una pel·lícula modesta, molt íntima, un exercici d’autoreflexió, autoconeixement i autoanàlisi però que es rebel·la com una certera radiografia de les relacions de parella en la societat contemporània. Lili (interpretada per la mateixa directora) és una cineasta en plena crisi sentimental. Viu a Galícia, en una zona rural, i la relació amb la seva parella fa aigües per tots costats. Alguna cosa s’ha esquerdat després d’anys de convivència. Per mirar de superar i entendre aquesta crisi emocional, Lili es proposa retrobar-se amb tres de les seves parelles prèvies i, tot filmant-les, entendre què va fallar i què va fer fracassar la seva relació. A més, viatjarà a Itàlia i Mèxic, on viuen dos d’aquests tres ex-companys sentimentals, per la qual cosa, el viatge físic anirà de la mà del viatge emocional.

    Com comentàvem abans, aquest exercici d’autoconeixement de la pròpia directora està portat fins a les últimes conseqüències en el moment que ella en primera persona s’interpreta a sí mateixa. Això provoca una curiosa sensació en l’espectador, que té la sensació d’assistir des d’una posició gairebé voyeurista al despullament emocional de la realitzadora i les seves ex-parelles. En el desplegament de l’exhibició gens pudorosa d’aquests records i vivències íntims es donen la mà la realitat pura i una realitat ficcionada: tot i que el film es basa en l’experiència vital real de Liliana Torres, de les tres ex-parelles que visita durant la pel·lícula, només la primera va acceptar interpretar-se a sí mateixa, mentre que les altres dues apareixen representades per actors professionals. Així doncs, la directora juga permanentment amb aquesta combinació entre l’espontaneïtat pura i la representació amb aparença de realitat,  en una juxtaposició que obliga a fusionar registres i materials per assolir una fluidesa més natural.

    “¿Qué hicimos mal?” no pretén ser un tractat ni rigorós ni complet sobre un assumpte tan complex com el de les relacions de parella. Liliana Torres sembla arribar a la conclusió que no hi ha un patró que es repeteixi en l’èxit o fracàs d’una parella, sinó més aviat una sèrie de circumstàncies vitals, contextuals o socials que determinen la continuïtat d’aquella convivència. En aquest sentit, és una pel·lícula més expositiva que valorativa, que convida a una reflexió pausada, que mira als errors i a les experiències des d’una certa distància, amb serenitat, com una forma d’autoaprenentatge molt conscient però també amb un punt nostàlgic.

    Paco Vilallonga
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Magaluf. Ghost Town

  • Espanya, 2021
    Direcció: Miguel Ángel Blanca
    Gènere: documental
    Durada: 92 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    Any rere any, aquest racó de Mallorca es converteix en el destí preferit del turisme low: olor d’orina i sang, turistes que criden, ballen i s’emborratxen, ambulàncies i cotxes de policia que no descansen ni una nit… Miquel Ángel Blanca va endinsar-se amb aquest documental en la realitat d’aquest paradís balear, una illa de calma i puresa, que cada estiu es veu convertida en un parc temàtic on tot està permès.

  • Magaluf


    Als mesos d’hivern a Magaluf hi viuen 4.500
    persones. La ciutat, com tantes poblacions costaneres envaïdes pel turisme, es converteix en un espai poblat de fantasmes, amb els seus edificis buits, les urbanitzacions desertes i els bars tancats esperant que la festa torni. En aquest univers fantasmagòric hi viu gent que se sent atrapada per les llegendes negres, reals i imaginàries, que han convertit Magaluf en la residència ideal de Dionís, el lloc de la bacanal permanent. Magaluf és una ciutat sense llei, una mena de Tombstone balear abans del duel de l’Ok Corral o, simplement, la rèplica d’aquesta ciutat sense nom que va acabar enfonsada per la febre de l’or en un vell musical de Joshua Logan. No obstant, a Magaluf no hi ha estrelles errants sinó una barreja de sàtirs i nimfes ebris que copulen a la llum de la lluna, ballen regató, mengen menjar prefabricat o practiquen salts al buit des dels balcons a les piscines.Miguel Ángel Blanca ens explica a Magaluf Ghost Town algunes de les llegendes de la ciutat fantasma, però les històries no són més que el mite subjacent d’una altra realitat en què tindran un protagonisme especial els residents del lloc, els quals no són vampirs que xuclen la sang dels turistes sinó simplement éssers que resisteixen, sobreviuen i maleeixen.
    Magaluf Ghost Town podria ser un documental centrat a retratar la inhumanitat a la manera dels treballs d’Ulrich Seidl, però la proposta no es queda amb el retrat grotesc del miserabilisme sinó en la descripció d’uns éssers humans condemnats a viure en la deshumanització.

    Tere és una emigrada andalusa que fa molt de
    temps que treball a la població i malviu gràcies als hotels de la ciutat. Ha netejat la sang dels que des dels balcons van saltar al buit i no van encertar el lloc exacte de la caiguda. A Miguel Ángel Blanca no li interessa el treball de Tere sinó els seus moments de repòs en què decideix parlar amb el seu marit mort i explicar-li les penúries. Tere lloga la seva habitació a un jove emigrant subsaharià, Cheikne. La relació que mantenen aquests dos mons tan diferents davant d’un decorat fantasma obre les portes a una altra manera de veure Magaluf. Un altre cas és el de Rubén, un adolescent que aspira a ser model que passeja amb el seu amic, fill del propietari d’un local de festes en venda, i que visiten l’illa dels morts com si fossin Tom Sawyer i Huckelberry Finn i des de la que intenten fer el seu somni fantasmagòric. Finalment ens trobem amb una dona que intenta vendre una urbanització paradisíaca com si perseguís el somni d’establir una mena de limbe artificial per a aquells que busquen el paradís low-cost a la terra sense pensar que l’abisme infernal és a la cantonada. L’existència d’un possible llimb sorgeix com a espai de trànsit i redempció per als nous fantasmes del futur. Entre el documental i els somnis ficcionals, Magaluf Ghost Town acaba sent
    una mena de contenidor de possibles històries, de
    mons estranys que sorgeixen del gest de forçar allò visible per obrir les portes a aquelles realitats que s’amaguen darrere dels mites i construccions mediàtiques.

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Sis dies corrents

  • Catalunya, 2021
    Direcció: Neus Ballús
    Intèrprets: Valero Escolar, Mohamed Mellali, Pep Sarrà, Pau Ferran
    Gènere: comèdia
    Durada: 85 minuts
    Idioma: català i castellà

    Sinopsi


    Relata una setmana a la vida de Valero, Moha i Pep, treballadors d’una petita empresa de fontaneria i electricitat dels afores de Barcelona. Formada per sis capítols que narren les situacions que sorgeixen quan els protagonistes s’enfronten a una reparació. Cada capítol correspon a un dia de la setmana laboral i es construeix al voltant de la relació que s’estableix entre els protagonistes i els clients que han sol·licitat els seus serveis.

  • Una simpatia humanista rara en aquests temps

    Un dels èxits (malauradament, dels pocs) del cinema català de l’última dècada va aconseguir-lo Neus Ballús amb “La plaga” (2013). Aquesta pel·lícula, una de les exploracions entre el documental i la ficció que fan present que el cinema sempre es mou diversament entre un i l’altra, retrata una sèrie de personatges (encarnats per actors no-professionals que s’interpreten a ells mateixos i a la vegada esdevenen personatges: un pagès que intenta fer agricultura ecològica; un jove moldau que treballa pel pagès mentre s’entrena per dedicar-se professionalment a la lluita lliure; una prostituta madura sense clients; una dona gran que es resisteix a deixar casa seva i la seva cuidadora, una filipina recent arribada a Catalunya) al territori de Gallecs (pertanyent al municipi de Mollet de Vallès, on va néixer la cineasta l’any 1980) aportant un microcosmos on reconèixer l’esforç de la gent corrent i anònima per sobreviure, les dificultats de la vellesa, el procés d’adaptació i l’estranyesa dels que arriben a un lloc per treballar-hi i les relacions que s’estableixen entre els nadius i els migrants: això últim amb la voluntat expressa d’incidir més en l’afecte que en el conflicte.

    Després de “La plaga”, Ballús va començar a gestar un altre projecte trepitjant el mateix territori entre el documental i la ficció amb la idea de mostrar la quotidianitat d’uns llauners, que, a través de la seva feina, entren en una diversitat de cases (i així a mons socials, econòmics i culturals diversos) arreglant-hi lavabos, canonades o instal·lacions elèctriques. El cinema sovint es lliga a la vida de qui el fa: si més no, com un punt de partida. Si amb “La plaga” va abordar una geografia pròxima per anar més enllà d’allò conegut, el món dels llauners no era aliè a Ballús perquè el company de la seva mare (a qui la cineasta es refereix com el seu segon pare) n’ha format part. Tanmateix, mentre tenia al cap el film amb els llauners, Neus Ballús va emprendre un altre projecte: “El viatge de Marta”, estrenada fa dos anys. Endinsant-se plenament en la ficció, va aventurar-se en territori africà, concretament al Senegal, amb la consciència de la dificultat d’acostar-se a una realitat aliena filtrada, a més, per tòpics, supòsits i prejudicis per part d’occidentals que, de fet, més que voler conèixer-la, cerquen un lloc exòtic on seguir amb les habituals formes de consum. Potser és amb aquesta consciència que Ballús s’ocupa més aviat de retratar la mateixa mirada occidental, a vegades a través d’un càmera senegalès que filma unes imatges de postal que satisfan l’imaginari dels turistes, i, en tot cas, s’acosta pudorosament a la realitat mitjançant una adolescent que, rebotada contra un pare implicat en el negoci turístic, explora espais a banda del recorregut traçat trobant-hi persones (sobretot una dona de la neteja amb una edat semblant a la seva) que li aporten experiències i coneixements que, obrint-la a l’alteritat, la posen en una crisi transformadora en un procés de maduresa.

    Després de l’aventura africana, Neus Ballús va retornar a la perifèria barcelonina per embarcar-se plenament en el món dels llauners i rodar “Sis dies corrents”, que, al capdavall, també podria presentar-se com una ficció amb la qual novament poua d’elements reals: tres llauners s’interpreten a ells mateixos en situacions fictícies que, recreant a vegades anècdotes i imaginant situacions possibles, volen reflectir la seva quotidianitat laboral tant pel que fa a la realització del treball com a les relacions entre ells i amb els clients. Els protagonistes d’aquesta pel·lícula (impulsada pel Màster en Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra, que també està al darrere de “La plaga”) són, doncs, tres llauners que coincideixen sis dies en una mateixa empresa, anomenada “Instal·lacions Losilla”: Valero Escolar, que és i a la vegada interpreta un home de mitjana d’edat amb problemes de pes (no hi ha manera de cordar-se l’americana per anar a un casament) i una tendència tant a fer bromes com a remugar; Mohamed Mellali, un jove marroquí ben plantat (amb una fotogènia extraordinària i un saber estar davant de la càmera) que, d’acord amb la construcció del guió, passa una setmana de prova a l’empresa; i Pep Sarrà, a punt de jubilar-se, de manera que Mohamed (Moha), que aprèn català mentre viu amb uns cosins molt riallers que se’n foten d’això, fa els dies de prova per substituir-lo a l’empresa, propietat de la dona (per herència paterna) de Valero. Aquest expressa els seus dubtes (diu que no s’hi sent a gust, que no hi té “feeling”, que no li sembla prou capaç de fer la feina, però s’hi entreveuen certs prejudicis racistes) sobre la conveniència de contractar Moha, que té el suport de la propietària i d’en Pep, que, per la seva banda, es queixa del fet que els paletes fan cada cop més malament la seva feina. Ballús, doncs, torna a abordar la relació entre diferents, els prejudicis davant de l’alteritat, però ho torna a fer amb un optimisme humanista que fa que s’hi faci tot el possible perquè hi aparegui l’acostament, la comprensió i l’afecte. A més, opta per un to de comèdia que, sense acidesa, afavoreix la simpatia entre els personatges i la dels espectadors respecte ells.

    Amb aquest registre de comèdia, també aborda les situacions amb els clients dels llauners. Pot intuir-se una picada d’ullet a “La finestra indiscreta”, la cèlebre pel·lícula de Hitchcock, en els plans que mostren els balcons dels patis interiors, però, a més, a través dels llauner, entrem a diverses cases i coneixem una diversitat de persones que, posant-se al servei de l’imaginari de Neus Ballús i les co-guionistes Montse Ganges i Ana Sanz Magallón que signen amb el pseudònim Margarita Melgar, es muten en personatges: Pere Codorniu, un home de 100 anys que mostra a Moha la fórmula amb la qual es manté en plena forma; la fotògrafa Judith Vizcarra, que convertirà el jove marroquí en model seu; unes bessones entremaliades, Aina i Gemma Rua, que tanquen els llauners al balcó de casa seva; un psicoanalista, Alfredo Aloisio, que intentarà fer de mediador entre Valero i Moha, dels quals s’ha de dir que van ser premiats ex-aquo com a millors actors a l’últim festival de Locarno; i, a banda dels clients, Núria Revuelta, que fa de cambrera al bar que freqüenten Valero i Pep. El món laboral i el privat dels protagonistes van alternant-se i, amb la participació de les persones-personatges esmentats, es crea un teixit de relacions humanes amb una simpatia humanista infreqüent en aquests temps. Només afegir-hi que resulta interessant que un món laboral tan masculí com el dels llauners sigui retratat per dones: a part de la directora i les guionistes, la productora Miriam Porté i bona part de l’equip tècnic: la directora de fotografia Anna Molins, la muntadora Ariadna Ribas, la directora artística Marta Collell, les tècniques de so Amanda Villavieja, Elena Coderch i Aroa Munuera, entre altres.

    Imma Merino
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

1 2 3 90