¿Dónde estás, Bernadette?

  • Informació


    Estats Units, 2019
    Direcció: Richard Linklater
    Intèrprets: Cate Blanchett, Kristen Wiig, Billy Crudup, Judy Greer, Laurence Fishburne, Troian Avery Bellisario
    Gènere: comèdia dramàtica
    Durada: 110 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Bernadette Fox (Cate Blanchett) és una dona de Seattle que ho té tot: un marit que l’adora i una filla brillant. Quan desapareix sense deixar rastre de manera inesperada, la seva família s’embarca en una aventura emocionant per resoldre el misteri d’on pot haver anat Bernadette. Adaptació de el llibre homònim de Maria Semple.

  • properament

     

La profesora de piano

  • Informació


    Alemanya, 2019
    Direcció: Jan Ole Gerster
    Intèrprets: Corinna Harfouch, Tom Schilling, Volkmar Kleinert, André Jung, Gudrun Ritter, Rainer Bock
    Gènere: drama
    Durada: 98 minuts
    Idioma: alemany

    Sinopsi


    És el 60 aniversari de Lara, a qui no li falten motius per celebrar-ho: el seu fill Viktor farà el concert de piano més important de la seva carrera. Ella va ser qui va projectar i va guiar la seva trajectòria musical, però porten diverses setmanes sense parlar i res sembla indicar que Lara serà benvinguda en el seu debut com a intèrpret professional. Sense pensar-s’ho dues vegades, compra totes les entrades que queden a la venda i les distribueix entre totes les persones que es va trobant. Però com més s’esforça perquè la vetllada sigui un èxit, més es descontrola tot..

  • Retrat d’una ambició

    L’any 2012, el cineasta alemany Jan Ole Gerster realitzava la seva òpera prima Oh Boy, un film rodat amb escassos mitjans, en blanc i negre, i que bevia i molt d’influències com la “Nouvelle Vague” francesa o el “Free cinema” anglès. Així, en film convidava a l’espectador a seguir les passes d’en Niko, el seu protagonista, el qual es decid abandonar la universitat per acabar deambulant pels carrers de Berlín. El film, que a banda d’endur-se multitud de lloances i la majoria de premis que l’Acadèmia Alemanya atorgà aquell any, va esdevenir també el descobriment del jove actor Tom Schilling, el qual, des d’aleshores s’ha forjat una notable filmografia que l’ha catapultat com un dels actors alemanys més reconeguts, amb títols com, per exemple, La sombra del pasado (Werk ohne Autor, 2018) estrenada l’any passat al cinema Truffaut.
    Per la realització d’aquest segon film, Ole Gersten torna a comptar amb Tom Schilling dins del repertori artístic, però en aquest cas el situa com un personatge que, tot i crucial, esdevé secundari, ja que el pes del film recau en La profesora de piano del títol, personatge interpretat per l’actriu Corinna Harfouch (poc coneguda a les nostres contrades, però amb una àmplia filmografia a Alemanya) i que marcarà el to narratiu i el fil argumental del relat.
    La Lara (nom de la protagonista i títol original del film) acaba de complir seixanta anys i està recentment jubilada. La seva vida transita per un mal humor constant, cansada dels que l’envolten però sobretot frustrada per una vida que ella creu haver dedicat en excés als altres. I, de fet, així és: les lliçons de piano que ha impartit al llarg de molts anys han servit per a descobrir nous talents musicals, especialment el del seu fill Viktor, el qual està a punt d’oferir el concert de piano més important de la seva carrera. Aquest mateix dia, la Lara pren consciència que si bé ha ensenyat moltes lliçons de piano, també ha amargat fins a l’extrem a tots aquells (inclòs el seu fill) que ha tingut sota la seva tutela. D’aquesta manera, i com si es tractés d’una mena d’epifania, la Lara decideix al llarg d’aquest dia intentar reconciliar-se amb el seu fill i amb les persones a les quals va tractar malament, però de mica en mica s’adona que no és amb els altres amb qui s’ha de congraciar, sinó amb ella mateixa.
    La profesora de piano, doncs, esdevé per damunt de tot el retrat d’una dona que, a través del seu despòtic i agre caràcter, ha vist com tots aquells que l’envoltaven en fugien, però alhora, també es converteix en una lúcida reflexió al voltant del paper de la dona en l’àmbit social i familiar, dels sacrificis que ha voltes s’han de donar, i de com la vellesa incideix en el fet de desplaçar-se envers els marges de la societat i la vida. Com dèiem, i més enllà de les virtuts o defectes narratius de Jan Ole Gersten, La profesora de piano és un film que recau totalment en la poderosa interpretació de Corinna Harfouch, la qual va endur-se per aquest paper el premi a la millor actriu en el darrer Festival de Karlovy Vary.

 

Little Joe

  • Informació


    Àustria, 2019
    Direcció: Jessica Hausner
    Intèrprets: Scarlett Johansson, Paul Brannigan, Robert J. Goodwin, Krystof Hádek, Scott Dymond, Michael Moreland, Jessica Mance, Jeremy McWilliams, Adam Pearson
    Gènere: drama
    Durada: 98 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    L’Alice (Emily Beecham) és una mare soltera que cria plantes en una empresa que busca desenvolupar noves espècies. És la responsable de l’exitós últim disseny de la seva companyia: una bella planta de gran valor terapèutic: si es troba en les condicions òptimes, garanteix a qui la consumeixi sentir alguna cosa semblant a la felicitat. Un dia, l’Alice decideix anar en contra de les normes de la seva empresa i porta una planta a Joe (Ben Whishaw), el seu fill. Tots dos la bategen com “Little Joe” (“Petit Joe”). A mesura que creix, Alice comença a entendre que potser la seva nova creació no és tan inofensiva com suggereix el seu nom.

  • La flor del meu desig

    En una societat postmoderna que aquest any ha viscut sotmesa a la por i l’angoixa d’un virus, resulta lògic preguntar-se què se n’ha fet de les velles distopies de fa uns anys. Es lògic ressuscitar Fahrenheit 451 de Ray Bradbury –potser ho veurem a Temporada Alta–. També ho és plantejar-se si la vigilància de 1984 de George Orwell s’ha fet efectiva utilitzant l’excusa biopolítica de vigilar i castigar o si només estem vivint una variant del món feliç de Huxley, en què cadascú sembla content de tot plegat gràcies a la fibra òptica i a les múltiples connexions. La nova pel·lícula de Jessica Hausner arriba en aquest moment de represa, després del confinament, per preguntar-se com funcionen els mites de les distopies en el cor de les nostres societats. La cineasta austríaca, que fins ara s’havia mogut en el terreny del cinema d’autor aconseguint èxits moderats com ara Lourdes (2009), ens parla d’un món on la felicitat depèn d’uns experiments transgènics amb flors vermelles.

    Jessica Hausner és una directora a qui li agrada qüestionar el costat fosc de les coses, per la qual cosa sorprèn que aparentment Little Joe (2019) sigui una paràbola sobre un món en què, en aparença, el mal sembla que no existeixi, com tampoc hi existeix allò que és sinistre. Estem en un hipotètic món feliç on tota angoixa no és més que una altra reactivació del dubte. La protagonista, Alice, treballa en una fàbrica i un dia regala una planta al seu fill adolescent. Al llarg de l’hora i mitja de metratge no sabem si l’olor d’aquesta planta té els efectes terapèutics desitjats, si els personatges canvien de conducta pels efectes transgènics dels nous experiments botànics o si tot plegat no és sinó una fantasia. Tampoc sabem si els canvis d’humor dels protagonistes no són més que alteracions psicològiques suposadament normals. Aparentment, com a espectadors, ho ignorem gairebé tot, només se’ns fa evident que en el món distòpic de Jessica Hausner és possible una certa felicitat basada en la pròpia acceptació que aquesta pot arribar a conquerir-se de forma artificial. La felicitat pot ser transmesa mitjançant l’efecte al·lèrgic o víric d’unes plantes que converteixen els éssers humans en diferents de com eren.

    Jessica Hausner construeix un conte misteriós, rodat amb elegància i un punt de sofisticació. El resultat és gairebé una pel·lícula de zombis en què els éssers humans són producte de l’experimentació científica i són éssers que viuen amb una curiosa harmonia personal despullada de tot misteri. La faula ens acaba parlant de com l’egoista desig de felicitat individual s’ha convertit en un il·lusori paradigma existencial, refractari als conflictes propis de les relacions afectives i socials. La pel·lícula és un retrat del nostre món. Un univers on l’aliança entre la botànica, la biologia i la bioquímica pot produir nous monstres.

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

 

Under the skin

  • Informació


    Regne Unit, 2013
    Direcció: Jonathan Glazer
    Intèrprets: Scarlett Johansson, Paul Brannigan, Robert J. Goodwin, Krystof Hádek, Scott Dymond, Michael Moreland, Jessica Mance, Jeremy McWilliams, Adam Pearson
    Gènere: ciència ficció
    Durada: 108 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Una misteriosa dona (Scarlett Johansson) passeja pels carrers d’Escòcia, arrossegant a homes solitaris i confiats a un destí fatal. Adaptació surrealista de la novel·la homònima de Michel Faber.

  • Un viatge cap a l’estranyesa de la condició humana

    Under the Skin (2013) és una pel·lícula fantàstica en tots els sentits possibles. Set anys després de l’estrena als festivals de Venècia i Toronto, arriba als cinemes d’aquí el tercer llargmetratge de Jonathan Glazer. Es tracta d’un thriller hipnòtic, situat en una Escòcia que l’autor presenta, alhora, des del seu costumisme i des de la seva imponent naturalesa. La sinopsi és senzilla: uns extraterrestres arriben i adopten forma humana. La seva manera de viure és posseint els cossos dels humans. Fins aquí tenim un argument molt reconeixible de clàssica pel·lícula de terror basada en la possessió o els lladres de cossos.

    La pel·lícula és el resultat d’una combinatòria molt singular: un personatge de ficció (en aquest cas, interpretat per Scarlett Johansson), el poses a caminar en el món real, amagues tot l’artifici i mires què passa. El resultat és un xoc de presències, algú que no és d’aquest món (l’estrella, l’alien) inserit en la mundanitat extrema. Per crear aquesta atmosfera d’algú que veu les coses per primera vegada (aquesta és la mirada de l’extraterrestre), es van usar dotze petites càmeres simultàniament, amagades, de tal manera que l’equip no era perceptible per la gent. Tampoc les decisions estètiques, ja que, segons el propi Glazer, l’estètica de la pel·lícula és la de la no-estètica, i la seva bellesa prové de la combinatòria de tots els elements. Certament, és una pel·lícula bellíssima. Les panoràmiques i els plans seqüència acompanyen aquest sentiment d’estrangeria i d’estranyesa. Podem pensar en els plans seqüència de Cléo de 5 à 7 (1962), d’Agnès Varda, però també en el videoclip Bitter Sweet Symphony (1997), on Ashcroft deambula per Londres en pla seqüència mentre xoca amb la gent i la seva singular vulgaritat. El director del videoclip, Daniel Landin, que va inspirar-se en el pla seqüència situat en un suburbi de Los Angeles del videoclip Unfinished Sympathy (1991), de Massive Attack, és el director de fotografia de la pel·lícula. Tota aquesta producció d’imatges va generar 230 hores que es van muntar per parts i assemblar en el cos general de la pel·lícula al llarg de mesos. Perquè fos creïble, es va crear un compost emocional a partir de l’enigmàtica música de la compositora i performer Mica Levi (Jackie, 2016; Monos, 2019). Glazer tenia com a referència la freqüència de Ligeti de 2001: A Space Odyssey (1968), de Kubrick, i aquesta capacitat de certes freqüències de remetre a quelcom no-humà. Literalment, la pressió alienígena s’inscriu en una composició on predominen unes cordes que evoquen allò que ve de lluny, la immensitat il·limitada de l’espai, la figura de l’altre.

    L’interès de Glazer per Kubrick arrela en els seus videoclips i el veiem en peces com ara Karmacoma (1994), de Massive Attack, o The Universal (1995), de Blur. Els thrillers obscurantistes ja planaven en el videoclip Karma Police (1997), de Radiohead, i les investigacions plàstiques i fins i tot destructives, sobre la figura humana i els seus límits, són perceptibles en els vídeos Street Spirit (Radiohead, 1995), Into My Arms (Nick Cave, 1997), Rabbit in Your Headlights (Radiohead, amb Denis Lavant, 1998), Live With Me (Massive Attack, 2006) o Treat Me Like Your Mother (The Dead Weather, 2009).

    En la seva carrera com a director de publicitat, Glazer va centrar-se a practicar un neorealisme grotesc, a articular històries de vida, a donar a veure personatges reals, suburbials, modelats per les necessitats, enquistats en paisatges precaris, però molt vius, hiperreals, tal com també veiem a Under the Skin. Ho veiem en els anuncis de Guinness (Swimblack, 1998), Stella Artois (Devil’s Island, 2000; Ice Skating Priests, 2006) i Wrangler (Whatever You Ride, 2000).

    El seu segon llargmetratge, Birth (2004), conté escenes memorables amb el rostre de Nicole Kidman, de la mateixa manera que aquí experimenta amb el rostre i el cos de Scarlett Johansson. De fet, la pel·lícula és una pel·lícula sobre ella, que a la història no té nom, però sí tot el protagonisme. La carrera dels últims anys de Johansson és curiosa, ens convida a reflexionar sobre què vol dir ser un cos de dona bell, desitjable, sempre a la vista; sobre els riscos de l’extrema sexualització, de convertir-se en un arquetip cinematogràfic, i, a partir d’un moment, comença un desmuntatge i una desnaturalització de la seva pròpia figura. Ho veiem quan encarna personatges d’acció en les sagues de Marvel, però sobretot a Her (2013), on ella és una veu, Lucy (2014), on esdevé un cos artificial i Under the Skin, on és un alienígena, i també a Ghost in the Shell (2017), on encarna un androide amb dubtes existencials, com els que mostra la pel·lícula de Glazer, a mesura que va tenint contacte amb els éssers humans. El director, en una entrevista, evoca els personatges de Robert Bresson i les pel·lícules de Renoir, com ara La grande illusion (1937), on l’espectador té la sensació de viure amb els personatges les experiències que la pel·lícula concentra. Acompanyeu la Scarlett en aquest viatge cap a l’estranyesa de la condició humana i torneu-vos a mirar al mirall després.

    Íngrid Guardiola
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona


 

Todo pasa en Tel Aviv

  • Informació


    Luxemburg-Israel, 2018
    Direcció:  Sameh Zoabi
    Intèrprets: Kais Nashif, Lubna Azabal, Yaniv Biton, Maisa Abd Elhadi
    Gènere: comèdia dramàtica
    Durada: 98 minuts
    Idiomes: àrab i hebreu

    Sinopsi


    Salam, un atractiu palestí de 30 anys que viu a Jerusalem, treballa en el set de la famosa telenovel·la palestina ‘Tel Aviv on Fire’, produïda a Ramallah. Tots els dies, per arribar als estudis de televisió, Salam ha de passar per un estricte control israelià. Allà es troba amb el comandant a càrrec de el lloc de control, Assi, l’esposa del qual és fanàtica de la telenovel·la. Per impressionar-la, Assi s’involucra en escriure la història. Aviat, Salam s’adona que les idees de Assi podrien portar-li a un ascens com a guionista. La seva carrera creativa comença a enlairar-se.

  • L’etern conflicte sota el prisma d’una telenovel·la

    El conflicte entre Palestina i Israel ha estat un tema recorrent en el panorama cinematogràfic contemporani. Donada la seva complexitat i l’eternització d’una situació enquistada que difícilment tindrà una resolució definitiva a curt/mig termini, aquest ha estat un terreny abonat perquè els cineastes de la zona l’abordessin des de perspectives diverses i des dels dos bàndols del conflicte. Entre les més recents que han arribat a les nostres pantalles podem recordar l’excel·lent El insulto, de Ziad Doueiri, nominada a l’Oscar, i que a partir d’un petit incident quotidià reflectia amb contundència la tensió que es viu a la zona; o Los limoneros, d’Eran Riklis, sobre la difícil convivència de les dues comunitats en les zones frontereres; i sobretot el díptic que formen Intervención divina i It must be heaven, del gran Elia Suleiman, una mirada personalíssima sobre el conflicte des d’un punt de vista sumament intel·ligent. De fet, It must be heaven, que va guanyar una menció del jurat i el Premi de la Crítica a l’última edició del Festival de Cannes, està previst que arribi també als nostres cinemes al llarg d’aquest 2020.
    Aquestes pel·lícules, i moltes d’altres que s’han rodat sobre el conflicte, l’aborden des de diferents perspectives, amb una forta càrrega dramàtica en alguns casos, o fins i tot tràgica, amb un major distànciament en altres -quan el conflicte és més el context que no pas la temàtica de fons del film- i fins i tot amb tocs d’humor, com en les peces magistrals de Suleiman que assoleixen un nivell d’abstracció i depuració sublims en el component humorístic, sense deixar de denunciar la gravetat mateixa del conflicte. Una de les grans troballes del director israelià Sameh Zoabi, director de Todo pasa en Tel Aviv és transitar amb habilitat per un terreny que no és ni directament dràmatic ni descaradament còmic. Justament aquest equilibri a l’hora de mostrar el conflicte, amb la inserció de punts de vista molt diversos en funció dels personatges i les circumstàncies que els envolten, és un dels grans encerts del film que mai renuncia a generar una reflexió sobre el substrat temàtic de fons, però generant a la vegada una complicitat i un esperit positiu en la connexió amb els espectadors.
    Salam Abbass, el personatge que interpreta amb notable habilitat Kais Nashif, i pel que va ser premiat com a millor actor de la secció “Orizonti” al Festival de Venècia, és l’autèntic motor i fil conductor del film. Salam és un pocapena, un mediocre que malviu amb petites feines sense una perspectiva de futur clara i movent-se en els marges del petit contraband entre Israel i els territoris palestins. El seu oncle és el propietari de l’empresa que produeix la telenovel.la més famosa de la televisió de la zona, i Salam veurà l’oportunitat d’infiltrar-se com a guionista del culebrot per progressar professionalment, sobretot quan s’assabenta que el comandament del punt fronterer pel que travessa cada dia per anar a treballar és un gran seguidor de la telenovel.la. Sameh Zoabi juga permanentment amb la doble ficció que marca el ritme de la pel·lícula: la del culebrot que s’està rodant -que en el fons presenta una visió entre edulcorada, kitsch però a la vegada tràgica i radical del conflicte- i la quotidiana dels personatges que es mouen permanentment, directa o indirectament, en els mateixos marges del conflicte.
    Un altre element que fa molt singular Todo pasa en Tel Aviv són les seves singulars circumstàncies de producció. És una coproducció entre Luxemburg, Bèlgica, França i Israel, que es va rodar un 70% a Luxemburg -tot i que veient el film hauria estat pràcticament impossible deduir-ho- i un 30% als escenaris reals on passa l’acció, justament per esquivar les dificultats logístiques d’haver de fer íntegrament la producció en un lloc on es viu una notable tensió. Zoabi planteja un discurs que aposta per la conciliació, per la connexió entre les persones -per més que les seves diferències ideològiques siguin aparentment irreconciliables-, treu molt partit del joc amb l’estètica exagerada i melodramàtica del culebrot i genera una empatia amb l’espectador irreprimible. I sobretot, ofereix una perspectiva original, sense blancs o negres ni discursos de tot o res, assolint el que sembla molt senzill però no ho és: entretenir, treure’t un somriure, però també fer-te reflexionar.

    Francesc Vilallonga
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona


 

Un blanco, blanco día

  • Informació


    Islàndia, 2019
    Direcció: Hlynur Palmason
    Intèrprets: Ingvar Eggert Sigurdsson, Ída Mekkín Hlynsdóttir, Hilmir Snær Guðnason, Sara Dögg Ásgeirsdóttir, Björn Ingi Hilmarsson, Elma Stefania Agustsdottir, Haraldur Ari Stefánsson, Laufey Elíasdóttir, Sigurður Sigurjónsson, Arnaldur Ernst, Þór Hrafnsson Tulinius, Sverrir Þór Sverrisson
    Gènere: thriller dramàtic
    Durada: 109 minuts
    Idioma: islandès

    Sinopsi


    En una remota ciutat islandesa, un cap de policia retirat comença a sospitar que un home va tenir un romanç amb la seva esposa, que recentment va morir en un accident automobilístic. A poc a poc, la seva obsessió per descobrir la veritat s’acumula, mentre comença a posar-se en perill a si mateix i als seus éssers estimats.

  • La cicatrització de les ferides

    “Rams”, “La mujer de la montaña”, “Corazón gigante”, “Sparrows”…el llistat de pel·lícules islandeses que ha arribat a les nostres pantalles els darrers anys ha estat continu i demostra el moment dolç que viu la cinematografia del petit país nòrdic, que està estrenant als mercats europeus una quantitat extraordinàriament alta de pel·lícules en proporció als seus només 300.000 habitants. I aquesta setmana en la que reobren ja moltes sales del país i que es normalitza el número d’estrenes que arriben a les pantalles després d’aquests mesos d’aturada, curiosament coincideixen en aquest llistat dos nous films islandesos: “Oro blanco”, la nova pel·lícula de Grimur Hakonarson, el director de “Rams, el valle de los carneros” i “Un blanco blanco día”, el títol que estrenem aquesta setmana.

    En la seva segona pel·lícula, el jove Hlynur Pálmason es confirma definitivament com un dels grans valors del cinema islandès. Després de donar-se a conèixer amb “Winter brothers” el 2017 -guanyadora de premis a Locarno i Sevilla entre d’altres festivals-, “Un blanco blanco día” és la seva consagració després de ser un dels títols més aplaudits de la Setmana de la Crítica de Cannes 2019 i d’obtenir fa unes setmanes el Premi Talents al D’A Film Festival de Barcelona 2020. Amb aquesta segona obra, Pálmason confirma una peculiar mirada, amb una gravetat i pes dramàtic que impregna la pantalla i amb una trama que, com ja passava a “Winter brothers”, explora de manera directa i immediata les relacions humanes en situacions d’asfixiant tensió.

    L’inici del segon film de Pálmason és especialment impactant. Sense desvetllar-ne res específic, podem comentar que té la capacitat d’introduir-nos sobtadament en les circumstàncies dramàtiques que tenyiran tota la història. Només amb dos plans, un en moviment i l’altre fixe, el director islandès ens proporciona la mínima informació contextual però alhora la percepció d’aquest esglai dramàtic que serà el fil conductor de la pel·lícula. A partir d’aquesta arrencada magistral, Pálmason anirà desplegant tota l’arquitectura cinematogràfica que ja havia posat de manifest en el seu film anterior: una perfecta simbiosi de l’entorn paisatgístic amb l’evolució d’uns personatges ferits. Una de les característiques del director islandès és la seva economia de mitjans. No hi ha res sobrer en la pel·lícula, que té una depuració tant a nivell de guió com de posada en escena, absoluta. En aquest sentit, els seus films són exigents amb l’espectador, que ha d’escrutar, observar i estar pendent dels detalls per copsar en tota la seva dimensió la forta càrrega emotiva d’uns personatges introspectius i incapaços d’alliberar els seus traumes.

    Així doncs, “Un blanco blanco día” és la confirmació de Hlynur Pálmason com una veu molt personal en el panorama del cinema islandès i europeu.  És una obra sobre la catarsi, sobre la dificultat de reprendre la vida després d’una tragèdia, sobre el perdó i l’oblit, sobre l’amor intergeneracional. En definitiva, un film més preocupat de suggerir que de donar explicacions, i que permanentment busca la complicitat d’un espectador per complementar i reconstruir tot allò que hi ha en la història però que no veiem a la pantalla.

    Francesc Vilallonga
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona


 

Matthias & Maxime

  • Informació


    Canadà, 2019
    Direcció: Xavier Dolan
    Intèrprets: Xavier Dolan,Anne Dorval, Pier-Luc Funk, Catherine Brunet, Gabriel D’Almeida Freitas, Antoine Pilon, Marilyn Castonguay, Adib Alkhalidey, Micheline Bernard,Samuel Gauthier
    Gènere: drama
    Durada: 120 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Dos amics de la infància es besen com a part de la filmació d’un curtmetratge per a la universitat. Després del petó, tots dos comencen a preguntar-se quins són les seves autèntiques preferències sexuals, el que posa en perill l’estabilitat dels seus vincles socials.

  • Després de la crisi

    L’any 2018, el cineasta quebequès Xavier Dolan va decidir fer el salt a la indústria del cinema americà rodant en anglès The Death and Life of John F. Donovan, una producció amb grans estrelles com ara Kit Harington –el Jon Snow de Game of Thrones–, Natalie Portman i Susan Sarandon. Aquesta pel·lícula, que explica la història d’un nen d’onze anys que manté correspondència secreta amb una estrella molt famosa, no va ser seleccionada ni a Canes ni a Venècia, es va estrenar comercialment en algun país de manera discreta i va acabar desapareixent. The Death and Life of John F. Donovan va ser el primer fracàs –i probablement el més dolorós– d’un nen prodigi que amb tan sols divuit anys presentava el seu primer llargmetratge a la Quinzena dels Realitzadors de Canes –J’ai tué ma mère (2009)– i que en poc temps començava a dur a terme una carrera ascendent amb reconeixements a tots els festivals internacionals. Xavier Dolan va passar a ser el nen prodigi del cinema mundial i la nova esperança d’un model de cinema en què l’excés formal i el dramatisme convertien la fórmula en una aposta de risc. Dolan no va parar de generar mostres d’amor i d’odi per part de la crítica. Alguns sectors l’acusaven de ser un cineasta excessivament cregut i mimat, mentre que d’altres li reconeixien que posseïa un gran talent amagat i una clara voluntat de recerca i que al llarg de la seva bulímica obra havia aconseguit desmuntar alguns arquetips estètics del cinema contemporani.

    Matthias & Maxime (2019) ha de ser vista com l’obra d’algú que torna després d’haver fracassat i haver rebut una lliçó d’humilitat. En la seva nova pel·lícula, Dolan decideix tornar al Quebec i torna a rodar en francès, treballa amb actors propers i configura uns personatges que li són també propers. És com si recuperés alguna cosa de l’estil anterior per tal de reafirmar-se en allò que ha sabut fer i que li ha donat bons resultats. Fins i tot, tal com va fer a Tom à la ferme (2013), decideix convertir-se en protagonista de la pel·lícula i en motor d’una història que avança entre discussions, festes, crits i atacs d’ansietat.

    Matthias & Maxime es presenta com una pel·lícula feta per agradar a tots els espectadors incondicionals del cinema de Dolan, però també és un treball que respira certa amargor, com si necessités recuperar una vella mecànica després que, probablement, se li tanquessin determinades portes. És una obra de frustració davant la impossibilitat d’esdevenir un nou cineasta de referència en el panorama del cinema americà contemporani.

    El punt de partida de Matthias & Maxime és molt simple. Maxime –Xavier Dolan– ha de marxar per instal·lar-se a Austràlia, on s’estarà dos anys. La història podria enllaçar amb la mística dels relats que parlen de la fi d’una etapa vital i del començament de nous camins inesperats. En l’horitzó hi ha algunes obres nostàlgiques com ara The Last Picture Show (1971), de Peter Bogdanovich, o American Graffiti (1973), de George Lucas. De totes maneres, Dolan no vol jugar a registres sentimentals ni explorar una mirada nostàlgica al passat. El cineasta vol fer una obra en què el públic el pugui reconèixer, per la qual cosa una part del metratge són els diversos comiats del personatge. Dolan filma les festes amb estil, però amb certa complaença, mentre es forja la història d’amistat amb Matthias (un amic d’infantesa que Maxime retroba) fins que l’amistat es transforma en alguna altra cosa. Matthias & Maxime acaba essent una pel·lícula digna que pot agradar als incondicionals del cinema de Dolan, pot ajudar a redescobrir un cineasta interessant als qui no coneixen les pautes del seu univers i pot molestar els qui el consideren un cineasta egocèntric i sobrevalorat. Tot el cinema de Dolan té sempre el seu punt d’interès, però a diferència de Les amours imaginaires (2010), Mommy (2014) o Juste la fin du monde (2016), en el seu últim film potser no es posa tant en evidència la voluntat de recerca formal que havia funcionat com a impuls motor al llarg de la seva filmografia.

    Àngel Quintana

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

 

Encadenados

  • Informació


    Estats Units, 1946
    Direcció: Alfred Hitchcock
    Intèrprets: Cary Grant, Ingrid Bergman, Claude Rains, Louis Calhern, Leopoldine Konstantin, Reinhold Schünzel, Moroni Olsen, Ivan Triesault, Alex Minotis, Wally Brown, Charles Mendl, Ricardo Costa, Eberhard Krumschmidt, Fay Baker
    Gènere: thriller
    Durada: 101 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Després de la Segona Guerra Mundial (1939-1945), el pare d’Alicia Huberman, un espia nazi, és condemnat per traïció contra els Estats Units. Després del judici, Alícia dóna una festa en la qual apareix un atractiu desconegut anomenat Devlin. Es tracta d’un agent dels serveis d’Intel·ligència que reclama la seva col·laboració per atrapar Alexander Sebastian, el cervell dels nazis al Brasil. Al principi es mostra reticent, però finalment accedeix, sobretot, perquè s’ha enamorat de l’atractiu agent americà. Un cop al Brasil, Alícia es guanya la simpatia de Sebastian i se’n va a viure a casa seva. Però la seva implicació en l’assumpte acaba posant en perill la seva vida.

  • La pel·lícula de Hitchcock, preferida per Truffaut

    François Truffaut, en el seu magnífic llibre-entrevista a Hitchcock (Le cinéma selon Hitchcock, 1966), va dir que Notorious (Encadenados, 1946) era la pel·lícula del director que preferia; la que preferia de les que el director havia filmat en blanc i negre; de les d’en color, era Rear Window (La finestra indiscreta, 1954), però això és una altra història.

    En el llibre, Truffaut escriu: «Conté [Notorious] poques escenes i és d’una puresa magnífica; és un model de construcció de guió. Vull dir que vostè en aquesta pel·lícula va aconseguir el màxim d’efectes amb el mínim d’elements. Totes les escenes de suspens s’organitzen al voltant de dos objectes que són sempre els mateixos: la clau i una falsa ampolla de vi. La intriga sentimental és la més senzilla del món: dos homes enamorats de la mateixa dona. De tots els seus films, en la meva opinió, és en el que podem sentir la comunió més perfecta entre allò que volia aconseguir i el resultat a la pantalla.»

    Les paraules de Truffaut són certes.

    Hitchcock, juntament amb el dramaturg i guionista Ben Hecht, va desenvolupar el guió, segons paraules seves, el 1944, quan la bomba atòmica encara no era una realitat i només hi havia rumors de proves fetes al desert de Nou Mèxic i dels experiments dels nazis, a Noruega, amb aigua pesant. Quan es va estrenar Notorious, amb molt d’èxit, el 1946, l’exèrcit dels Estats Units ja havia llançat les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki.

    Però, de fet, com el mateix Hitchcock va deixar ben clar, el tema de la recerca de la bomba atòmica, aquella pols d’urani que un grup de nazis, fugits d’Europa i refugiats al Brasil, amagaven dins de falses ampolles de vi i que el govern dels Estats Units provava de descobrir, només era el MacGuffin de la pel·lícula; és a dir, l’esquer que havia d’atrapar l’espectador, i tenir-lo enganxat, mentre Hitchcock desenvolupava el veritable tema de la pel·lícula: el complicat triangle amorós que s’establia entre un agent del govern nord-americà –T.R. Devlin (Cary Grant)–, la filla d’un col·laborador dels nazis –Alicia Huberman (Ingrid Bergman)– i el cap del grup dels nazis establerts al Brasil –Alex Sebastian (Claude Rains). Un triangle sentimental impossible, tortuós, com li agradaven a Hitchcock, en el qual la noia s’emporta la pitjor part. Un triangle que arrenca quan, per complir amb el deure, Devlin, malgrat estar enamorat d’Alicia, l’empeny  als braços i al llit de Sebastian. I ella, enamorada, al seu torn, de Devlin, hi accedeix per un sentiment de culpa heretada i, també, pel sentit del deure i pel rebuig de Devlin.

    Probablement, cap seqüència aconsegueix fusionar millor les dues línies narratives –la de l’urani i la història amorosa– que la cèlebre seqüència de la clau que dona accés al celler on els nazis guarden les falses ampolles de vi. Una seqüència que conté un majestuós i arriscat moviment de grua que passa d’enquadrar, en un ampli pla general, tota la sala, amb els convidats que arriben a la festa de celebració del matrimoni Alex i Alicia, a enfocar, en un primeríssim primer pla, la mà d’Alicia, on ella amaga, nerviosa, la clau que ha robat a Alex i que li donarà accés al celler. A partir d’aquí, Hitchcock, amb una precisió i un tempo admirables, desenvolupa la seqüència establint un joc de plans i contraplans, de mirades i d’anades i vingudes, entre els tres protagonistes d’aquella vetllada –Alicia, Devlin i Alex–; una coreografia visual en què es barregen les dues línies narratives: amb Alex que no perd de vista Alicia i Devlin, perquè sospita que entre la seva dona i Devlin hi ha quelcom més que amistat, i Alicia i Devlin intentant escapar del setge d’Alex per poder accedir al celler, gràcies a la clau que ella ha robat al seu marit, i intentar descobrir què hi amaguen els nazis. La seqüència, que havia començat amb aquell gran pla general de la recepció, culmina en uns primeríssims primers plans –gairebé només ulls i boca– d’Alicia i Devlin, que, en ser descoberts, al celler, per Alex, simulen una trobada amorosa. La intensitat que transmeten aquests primeríssim primers plans –els únics de tota la llarga seqüència–, parlen, però, a l’espectador, de la veritable passió que Alicia sent per Devlin; del veritable tema de la pel·lícula, tal com explicava Hitchcock a Truffaut. Molt poc després, com a epíleg de la seqüència, Alex acaba descobrint que Alicia li ha robat la clau i l’espectador, que en tot moment sap tant o més que els personatges, però no tant com Hitchcock, comença, aleshores, a patir pel destí d’Alicia, que no sap que ha estat descoberta. És la cèlebre teoria del suspens de Hitchcock, portada a la pràctica de manera absolutament brillant.

    Notorious és una celebració del cinema, del cinema clàssic. Truffaut ho tenia clar i nosaltres, també. Per això l’hem escollida, perquè volem retornar, després d’aquests llargs mesos de pandèmia, reivindicant tot allò de meravellós que ens proporciona una bona pel·lícula, projectada en una sala. El Cinema Truffaut retorna, comença de nou, de la mà de qui el va inspirar, François Truffaut, i del seu admirat Alfred Hitchcock. I juntament amb aquest retorn, un desig: que ben aviat tota la resta de sales de cinema de Girona i d’arreu també retornin, i que s’omplin les platees i que s’apaguin els llums i comenci la sessió.

    Ramon Girona
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

 

La verdad

  • Informació


    França, 2019
    Direcció: Hirokazu Koreeda
    Intèrprets: Catherine Deneuve,Juliette Binoche,
    Ethan Hawke,Clémentine Grenier
    Gènere: drama familiar
    Durada: 105 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Fabienne és una de les grans estrelles del cinema francès, una actriu que regna entre els homes que l’estimen i admiren, però en el seu món interior té grans conflictes amb Lumír, la seva filla. Lumír viatja amb el seu marit i la seva filla a París quan es publiquen les memòries de la seva mare. La trobada no trigarà a convertir-se en enfrontament: es revelaran veritats, s’ajustaran comptes, es parlarà d’amor i de ressentiment.

  • Duel d’actrius

    El director japonès Hirokazu Koreeda, nascut a Tòquio ara fa cinquanta-vuit anys, va començar a treballar a la televisió i amb els anys s’ha guanyat el prestigi com a guionista, productor i director de films que han estat molt ben valorats per la crítica, algunes de les seves pel·lícules han guanyat diversos premis.

    La Vérité (2019) és una pel·lícula totalment francesa, però dirigida i pensada per un japonès. I aquesta n’és possiblement la gràcia: fer cinema a la manera francesa –intimista, de llargs diàlegs, amb preguntes i dubtes, amb molts primers plans– i amb dues reconegudes actrius franceses, però amb un toc que la fa diferent, la cultura del director, que li dona un toc personal que l’espectador pràcticament no nota, però que fa que el film, la història, tingui un altre ritme.

    Segons sembla, l’actriu Juliette Binoche feia temps que volia tenir una trobada artística amb la «diva» i admirada actriu Catherine Deneuve. L’experiència i el saber fer de la Catherine fan que superi la prova i li «robi» protagonisme a la Binoche, que té clar que davant d’una actriu com la Deneuve no hi té res a fer i la deixa fer. La Juliette, sense cap complex, es posa, durant tota la història, durant tot el que dura el film, en un segon pla, i aquest fet li dona una prestància i elegància que l’espectador agraeix a l’actriu.

    Per altra banda, aquesta realitat, aquesta relació interpretativa de les dues actrius, que l’espectador veu i ha sabut captar, és el que vol el director en la seva història, la d’una actriu que ja ve de tornada, que ha estat la més desitjada i premiada de la seva generació i que encara, a una edat considerable, continua dominant la situació i continua essent una actriu desitjada pels directors, i, també, que encara conserva fragments d’aquell glamur que va fer anar de bòlit a companys de repartiment i als mateixos espectadors. Aquest és el personatge de Fabienne, interpretat per la gran Catherine Deneuve, que en el film acaba de publicar les seves memòries, on explica tot i més de la seva intensa vida com a actriu i alguns fets de la seva vida íntima.

    Lumir, el personatge interpretat per Juliette Binoche, és la filla de la Diva, treballa de guionista en films i sèries de televisió i viu a Amèrica, i entra a la història de Fabienne perquè, després d’un temps de tenir una relació amb la seva mare a distància, es trasllada uns dies a París per visitar-la, acompanyada del seu marit, un actor americà de segona fila (amb una interpretació molt convincent d’Ethan Hawke) i la seva filla petita.

    Mare i filla es retroben després de bastant de temps que no s’havien vist. Es respecten, sobretot la filla, però hi ha una tensió continuada i aquesta vegada més intensa i conflictiva a causa de les memòries que l’actriu acaba de publicar. La filla no està d’acord amb diversos passatges del llibre ni amb l’oblit que té de la seva existència dins la vida de l’actriu, segons el que hi ha escrit.

    Per tant, tenim històries de cinema, relacions familiars amb rerefons d’egoisme i lluita de fortes personalitats, d’ego entre una actriu i el seu entorn més pròxim. Per la veterana actriu, la seva fita com a professional dins el món de l’espectacle sempre ha passat per davant de la seva vida íntima i dels pensaments personals.

    Ara bé, la gràcia d’aquesta pel·lícula no és només la trobada de les dues actrius dives del cinema francès, ni tampoc la història d’una actriu i la seva filla, sinó el to de comèdia i la manera d’explicar una situació conflictiva, que podria arribar a ser dramàtica, amb un to positiu i fins i tot irònic, i gens tràgic.

     

    Guillem Terribas Roca
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

 

Y llovieron pájaros

  • Informació


    Canadà, 2019
    Direcció: Louise Archambault
    Intèrprets:Kenneth Welsh,Andrée Lachapelle, Gilbert Sicotte,Rémy Girard
    Gènere: drama
    Durada: 124 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Aquesta és la història de tres ancians que han triat retirar-se del món i viure en els boscos de Canadà. Mentre un gran incendi amenaça la regió, algú arriba fins al seu amagatall: una jove fotògrafa que busca a un tal Boychuck. I no és l’única. Poc després, una dona de més de 80 anys apareix com una brisa lleugera que remourà les seves vides. Mentre intenten comprendre la història de Boychuck a través de les seves pintures, una cosa extraordinària sorgirà entre tots ells.

  • Properament

 

1 2 3 83