Non dago Mikel?

  • Informació


    Espanya, 2020
    Direcció i guióMiguel Angel Llamas, Amaia Merino
    Gènere: documental
    Durada: 80 minuts
    Idiomes: basc i castellà

    Sinopsi


    Novembre de 1985. Mikel Zabalza, un jove conductor d’autobús, és detingut al costat d’altres persones per la Guàrdia Civil en el marc d’una operació antiterrorista. Quan la resta dels joves són alliberats, denuncien haver estat salvatgement torturats. Però falta Mikel. Les autoritats al·leguen que s’ha escapolit i mentre les esperances de trobar-lo viu es van esvaint, els carrers del País Basc cremen amb un crit: “Non dago Mikel?”.

  • Properament

Y llovieron pájaros

  • Informació


    Canadà, 2019
    Direcció: Louise Archambault
    Intèrprets: Kenneth Welsh, Andrée Lachapelle, Gilbert Sicotte, Rémy Girard, Ève Landry
    Gènere: drama romàntic
    Durada: 120 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Aquesta és la història de tres ancians que han triat retirar-se del món i viure en els boscos de Canadà. Mentre un gran incendi amenaça la regió, algú arriba fins al seu amagatall: una jove fotògrafa que busca a un tal Boychuck. I no és l’única. Poc després, una dona de més de 80 anys apareix com una brisa lleugera que esvalotarà les seves vides. Mentre intenten comprendre la història de Boychuck a través de les seves pintures, una cosa extraordinària sorgirà entre tots ells.

  • Ermitans en un bosc quebequès

    Una dona gran recorda que els ocells morien al cel, del qual queien com si ploguessin. Va ser durant els incendis que, quan ella era jove, van devastar una zona boscosa del Quebec. Ho explica a una fotògrafa, que recull el testimoni de supervivents d’aquells incendis mentre els fotografia en vista a una exposició. Tothom li parla d’un home que va tenir una actitud heroica, salvant moltes persones, sense voler ser reconegut com un heroi, de manera que va fer-se fonedís convertint-se en una llegenda. A la recerca del desaparegut, entra en un bosc, on coneix uns homes que fa temps que, apartats del món, hi habiten. El bosc com un espai simbòlic: com a fugida i refugi, com a sanació i possibilitat d’una altra vida. Encara s’hi introduirà una altra persona en aquest bosc: una dona gran que, quan era una adolescent fantasiosa que imaginava ser una vident, va ser internada en un centre psiquiàtric per un pare autoritari, insensible i intolerant davant d’una filla “estranya”; mai més n’havia sortit d’un confinament imposat on el seu cos va ser abusat i sotmès a la medicació; fins que l’enterrament d’un germà li concedeix, amb l’ajuda d’un nebot sensible que s’ocupa d’un hotel pròxim al bosc dels “ermitans”, l’oportunitat d’escapar, de renéixer en la naturalesa i fins de trobar un amor inesperat.
    Basada en una novel·la de Jocelyn Sautier, que ha participat en el guió de la pel·lícula, i dirigida per la quebequesa Louise Archambault, Il pleuvait des oiseaux(Y llovieron pajaros) és una pel·lícula amb vocació humanista que, amb empatia pels seus personatges, parla del pes del passat, però també de la possibilitat d’alliberar-se’n; dels amors perduts o no viscuts, però també de com el seu record reconforta; de la fragilitat dels cossos, però també de la curació, cosa que es materialitza a través d’una fe en la naturalesa (inclosa la marihuana com a teràpia) que potser pot semblar ingènua; de la comunió amb la naturalesa, però també de l’expressió artística que, manifestada a través de la pintura o de la música, ajuda a ser i a viure; de les normes socials que exclouen els diferents, però també de la llibertat que pot crear-se en els marges; i així, doncs, de vides trencades, però també refetes, tot i que hi ha ferides persistents perquè no és possible fugir d’un mateix o de l’alcohol. Els personatges es confessen entre ells com una manera de confessar-se als espectadors. I així els anem coneixent mentre s’expliquen o callen, es banyen en el llac, passegen pel bosc, comparteixen menjars.

    Imma Merino
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

El año del descubrimiento

  • Informació


    Espanya, 2020
    Direcció i guió: Luis López Carrasco
    Gènere: documental
    Durada: 200 minuts
    Idioma: castellà

    Premis Goya: Nominada a Millor documental i Millor muntatge
    Festival de Mar del Plata: Millor pel·lícula
    Festival de Sevilla: Gran Premi del Jurat
    Premis Forqué: Millor documental

    Sinopsi


    L’any 1992 succeeixen a Espanya dos esdeveniments fonamentals: els Jocs Olímpics de Barcelona i l’Exposició Universal de Sevilla, vinculada a la celebració del V Centenari del Descobriment d’Amèrica. Deu anys després de la pujada al poder del PSOE de Felipe González, Espanya apareix davant la comunitat internacional com un país efervescent, modern i civilitzat. Una futura potència econòmica mundial. Tanmateix, a Cartagena, els disturbis i protestes pel tancament de fàbriques i el desmantellament industrial adquireixen una violència creixent fins a acabar amb l’incendi de parlament regional amb còctels Molotov.

  • La reconversió industrial i la seva projecció al present

    El llibre Retour à Reims parla de la història d’algú que volia retrobar-se amb el seu pare però que també va arribar tard i no el va poder perdonar. L’autor és Didier Eribon, biògraf de Michel Foucault. El seu pare l’havia foragitat de Reims perquè era homòfob i no entenia que el seu fill pogués estimar els homes. Al arribar tard el dia de la mort del pare, Eribon es pregunta si a part de la reconciliació sexual podria ser possible establir una reconciliació social. A partir d’aquí, a Retour à Reims es pregunta perquè els vells lluitadors comunistes voten l’extrema dreta del Front Popular. Què ha passat amb l’esquerra? Per què no ha sabut convèncer?
    El año del descubrimiento de Luis López Carrasco també es fa aquestes pertinents preguntes, establint un interessant pont entre el passat recent i el nostre present. La pel·lícula parteix d’uns fets que varen passar a Cartagena a començaments del 92. Mentre l’Expo de Sevilla i els Jocs Olímpics creaven un mirall cofoi sobre el miracle de la modernització espanyola, 30.000 obrers eren acomiadats de les drassanes i empreses navals de Cartagena a causa de la reconversió industrial. La Unió Europea havia demanat a l’Estat espanyol que dugués a terme un procés de transformació de la industria per què aquesta es trobava envellida. El PSOE va donar-hi llum verda i es varen començar a tancar algunes fabriques. L’estratègia passava per convertir una part important de l’economia espanyola cap el sector terciari, mentre la industria passada es concentrava en altres parts d’Europa. Aquesta política va provocar un gran malestar en determinades zones industrials que es varen sentir menyspreades per una política que era l’antítesi del cofoisme social que hi havia aquells anys. En mig d’aquest context, els obrers de Cartagena varen acabar incendiant el Parlament autonòmic de Múrcia mentre s’enfrontaven amb la policia.
    La pel·lícula de López Carrasco no vol ser un documental sobre allò que va passar a Cartagena durant El año del descubrimiento, sinó un debat entre els fets del 92 i el present d’una joventut que viu sense esperança de feina i envoltada d’una clara precarietat. Al llarg d’aquesta llarga i fascinant pel·lícula, rodada majoritàriament utilitzant el sistema de la pantalla partida, escoltem als joves d’ara que treballen en precari i els obrers del passat que varen ser acomiadats. També escoltem un sindicalista que diu que la reconversió industrial dels noranta va anular la lluita obrera, va desmantellar l’esquerra i va obrir la porta perquè els joves d’avui tinguin salaris inferiors als mil euros i no es pugui fer cap política per impedir-ho. La reconversió industrial sorgeix com el principi d’una transformació social que ha acabat desplaçant-se cap a la crisis actual. Si pensem en la situació actual que es viu en plena pandèmia, fàcilment podrem veure que les deficiències, transformacions i apostes cap el sector servei, en detriment de la caiguda de la industria, han acaba generant un paisatge desolador en moltes ciutats. Sembla com si bona part dels diagnòstics plantejats en la pel·lícula adquirissin una nova vigència.
    La gran intel·ligència de la proposta de López Carrasco és com la pel·lícula s’articula a partir de les converses que es van desenvolupant a l’interior d’un bar. En uns primers moments sembla com si la pel·lícula divagués cap a múltiples terrenys, però de forma progressiva veiem com es concentra en els temes claus. La recta final que la pel·lícula proposa en la seva darrera hora de metratge acaba donant forma a totes les peces perdudes i converteix El año del descubrimiento en una de les grans obres del cinema polític. És com si caiguessin tots els mites d’una època per veure d’on sorgeixen certs mals i s’estenen cap el present. Les lluites obreres s’han perdut, la consciència política de l’esquerra es va esvair i molts vells sindicalistes que lluitaven des de l’interior de les fàbriques han acabat assumint el populisme de l’extrema dreta.

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Entre nosotras

  • Informació


    França, 2020
    Direcció: Filippo Meneghetti
    Intèrprets: Barbara Sukowa, Martine Chevallier, Léa Drucker, Jérôme Varanfrain, Daniel Trubert, Hervé Sogne, Tara Klassen, Eugenie Anselin
    Gènere: drama romàntic
    Durada: 95 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Nina i Madeleine, dues dones jubilades, estan secretament enamorades des de fa dècades. Encara que de cara als altres no són més que dues veïnes, vénen i van d’una casa a l’altra compartint la tendresa d’una vida en comú. Fins que un dia, la seva relació dóna un gir a causa d’un succés inesperat.

  • La força de l’amor, malgrat tot

    En els últims anys, havent-hi sigut una temàtica gairebé invisible, el cinema “mainstream” ha abordat, amb resultats inevitablement desiguals, una diversitat d’històries lèsbiques, algunes condicionades pels prejudicis socials sense que necessàriament transcorrin en un temps passat. La majoria de les seves protagonistes, en tot cas, són joves. Entre nosotras, producció francesa nominada a l’Oscar a la millor pel·lícula en llengua no-anglesa, té la particularitat d’ocupar-se d’una parella d’amants sexagenàries, cosa que en certa manera subverteix un altre tabú cinematogràfic. El cas és que les amants del film (primer llargmetratge de ficció de Filippo Meneghetti després de dirigir diversos curts i documentals) fa temps que viuen una relació secreta en un petita ciutat innominada a la qual Sommières, a prop de Nimes, aporta un pont arquejat i un carrer amb arbres, on el relat comença amb un record dels jocs d’infantesa (dues nenes que juguen a cuit i amagar) amenaçats per crits d’ocells cada cop més forts que, com si fossin portadors de malastrugança, creen inquietud.
    Després d’aquest inici, els moviments elegants de la càmera, mentre hi ha una discreta il·luminació en penombra, mostren la sensualitat entre dues dones reflectides en un mirall, aquest explorador de la identitat (amb les seves ambigüitats, dobles i miratges) que en la poètica i iconografia lèsbiques adquireix una significació particular: què som en la nostra diferència? Aquestes dones, doncs, duen una vida secreta disfressades de veïnes mentre habiten dos pisos en un mateix replà. Tenen la idea de vendre’ls amb el desig d’anar-se’n a viure a Roma, on es van conèixer mentre una (Nina, berlinesa) hi feia de guia turística. La promesa de la felicitat, però, sembla amenaçada com si ressonessin els crits sinistres d’uns ocells. L’altra (Mado) és incapaç de dir-ho als seus fills, cosa que provoca un conflicte entre elles que s’esvaeix amb un fet dramàtic: Mado pateix un vessament cerebral que l’immobilitza i emmudeix. Això fa que, amb el desig de tenir-ne cura, Nina es converteixi en una veïna molesta, amb un comportament inquietant, per a la cuidadora i la filla de Mado que ignoren la relació real entre les dues dones. Amb el gir dramàtic, usant especialment el so i també la il·luminació, Entre nosotras deriva cap un film a prop del fantàstic (les amants esdevenen presencies fantasmals) i quasi de terror amb les argúcies de Nina per estar amb Mado.
    Hi ha un element fonamental en el film: la presència de dues actrius extraordinàries. Mado és interpretada per Martine Chevallier, actriu que, havent fet bona part de la seva carrera al teatre, actualment és “sociétaire” honorària de la Comédie Française. Nina és encarnada per l’actriu alemanya Barbara Sukowa, que sempre remet a Fassbinder. No és que les formes tan pautades d’Entre nosotras faci pensar en aquelles tan imprevisibles del cineasta alemany, però sempre poden seguir-se fils que duen a associacions inesperades i, potser, estranyament reveladores. Un dels referents de Fassbinder va ser Douglas Sirk i és així que va realitzar Tots ens diem Alí, en què una vídua (una treballadora de la neteja) té una relació amb un magrebí més jove i una situació més precària, tenint present All that Heaven Allows, que mostra l’enamorament entre una vídua rica i el seu jardiner, també força mes jove. En totes dues pel·lícules, els fills s’oposen a la relació amorosa de la seva mare creient, a més, que els homes que estimen volen treure’n profit mentre no tenen en compte la felicitat que hi senten. Contenint també un melodrama, que vol ser contingut, Entre nosotras aborda la relació entre dues dones d’una mateixa edat i condició social. Els fills d’una, que també és vídua, ignoren la seva relació homosexual fins que, davant de l’evidència, es converteixen en un obstacle encara que la seva mare només sembli revifar-se amb la presència de la dona que estima. Salvant totes les distàncies entre Sirk/Fassbinder i Filippo Meneghetti, aquest ens recorda els prejudicis i la manca de comprensió són, malauradament, absolutament vigents. I que la felicitat és tan fràgil com tot l’important.

    Imma Merino
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

La Sra. Lowry e hijo

</ta

  • Informació


    Regne Unit, 2021
    Direcció: Adrian Noble
    Intèrprets: Timothy Spall, Vanessa Redgrave, Stephen Lord, David Schaal, Wendy Morgan, John Alan Roberts, Michael Keogh, Joanne Pearce, Jon Furlong, Paul Bergquist, Amanda Higson, Jennifer Banks, Giselle Cullinane, Laurence Mills, Rose Noble
    Gènere: drama biogràfic
    Durada: 91 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    L.S. Lowry va ser una de les figures artístiques més importants del Regne Unit de mitjans el segle 20. Lowry era un pintor famós per la seva visió única del nord-oest industrial d’Anglaterra.
    La pel·lícula ens mostra la complicada relació que manté amb la seva mare, una dona obstinada a criticar qualsevol dels gustos del seu fill.

  • La bellesa que veu el pintor

    El fill de la senyora Lowry va ser un pintor que, mentre guanyava un sou cobrant lloguers, dedicava el temps lliure a realitzar quadres que sobretot mostren escenes d’una petita ciutat industrial del nord-est d’Anglaterra, Pendlebury, habitades per figures humanes que semblen cerilles (“Matchstick Men”). Laurence Stephen Lowry (1887-1976) és un dels pintors anglesos més singulars de la primera meitat del segle XX, però no va començar a ser reconegut fins que, al 1939, va fer la primera exposició individual a Londres. Aleshores, ja tenia 52 anys i feia poc que havia mort la seva mare, que mai li va reconèixer que tingués talent, cosa de la qual es diu que sempre va pesar en l’ànim del pintor, que també va fer retrats malenconiosos.
    Dirigida per Adrian Noble, que fa notar que és un director teatral, Mrs Lowry & Son aborda els últims anys d’una relació que es presenta tan conflictiva com estreta fins arribar a la dependència mútua: L.S. Lowry, solter i solitari, va cuidar fidelment la mare, postrada al llit a causa d’una salut fràgil i d’un profund desànim, després que el pare morís deixant com a herència un munt de deutes. La mítica Vanessa Redgrave, que als 83 anys conserva la força de la seva presència, interpreta una dona amargada, infeliç i classista (detesta el barri obrer on se sent condemnada a viure perquè ni el seu marit ni el seu fill han sabut fer diners) que sempre té un retret a fer a qui considera un pintor aficionat de mala traça. Encarnat per Timothy Spall, que va interpretar un altre pintor anglès encara més cèlebre (el romàntic Turner) abans de “passar vacances” a Benidorm amb Isabel Coixet, el fill, però, s’aferra als moments en què la mare hi projecta una il·lusió o demostra una debilitat per la pintura antiga d’uns velers que li evoca les passejades pel port de Stanford. Però la senyora Elizabeth Lowry, que havia somiat en ser concertista de piano i que considera que té un gust exquisit, és incapaç de veure la bellesa que el seu fill percep en allò que per ella és una vida bruta i miserable.
    A partir d’un guió de l’escriptor Martyn Hesford i amb una fotografia del català Josep Maria Civit, el film posa en escena la reconstrucció de la possible vida quotidiana de la senyora Lowry i el seu fill: el retorn a casa del pintor després de cobrar els lloguers en barris obrers, els àpats amb el menjar cuinat per ell a l’espera de l’aprovació materna, les discussions sobre els quadres que la mare menysprea començant per referir-los com a producte d’un “hobby”. S’hi afegeixen les remembrances de la senyora Lowry i els monòlegs del fill que, a l’inici de la pel·lícula, s’enceten amb una declaració de principis feta en un carrer empedrat mentre cau la pluja: “Pinto el que veig. Pinto el que sento. Sóc un home que pinta. Ni més ni menys. Tots els quadres que pinto els començo de la mateixa manera. Comencen amb el mateix color. A sota de cada quadre hi ha el color blanc. Blanc de plom”. De plom com el cel ennuvolat. Lowry només va afegir a la seva paleta cromàtica pinzellades de negre d’Ivory, vermelló, blau Prússia i ocre.
    A banda del fet que Lowry va pintar escenes de la vida urbana en un món industrialitzat, on els homes-llumí semblen sols enmig de la multitud, el film es concentra en l’interior de la casa, on conviuen mare i fill com si estiguessin isolats, i Adrian Noble (que va ser director artístic de la Royal Shakespeare Company) confia en la presència i la capacitat expressiva de Redgrave i Spall, protagonistes absoluts de Mrs Lowry & Son.

    Imma Merino
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Maragall i la Lluna

</ta

  • Informació

    Catalunya, 2021
    Direcció: Josep Maria Mañé, Francesca Català Margarit
    Gènere: documental
    Durada: 109 minuts
    Idioma: català

    Sinopsi


    La Lluna tenia vuit anys l’any 1993, quan l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, es va instal·lar a casa seva per entrar en contacte amb el barri de Roquetes, al districte de Nou Barris. Vint-i-cinc anys després inicia una recerca que comença amb el record d’aquells dies i que la porta a descobrir un polític singular, fonamental per entendre la transformació d’una ciutat i el present d’un país. Parlant amb familiars, coneguts i polítics, la Lluna aconsegueix fer-se un retrat íntim i universal, humà, contradictori, vitalista i colpidor de Pasqual Maragall.

  • La ciutat és la gent

    Pel títol del documental, i fins hi tot pel cartell, semblaria que és una història entre la lluna que cada nit ens visita, en les seves diferents formes segons el dia, i en Pasqual Maragall.
    Doncs no. És la història entre una noieta de vuit anys i l’alcalde de Barcelona, l’alcalde Maragall, que un bon dia va anar a passar uns quants dies a casa d’aquesta noieta. I la primera nit va dormir al llit d’ella, però l’endemà el va haver d’abandonar perquè els peus li sortien fora. Així que la resta dels dies va haver de dormir al llit dels pares de la nena, que es deia, es diu, Lluna i que ara, ja més grandeta, és actriu, toca el piano i té curiositat, busca a través de familiars i gent propera a Pasqual Maragall que li expliquin i li recordin com era aquell home important que els amics de l’escola no es creien que estigués passant uns dies a casa seva fins que un dia l’alcalde Maragall la va portar a l’escola amb el cotxe oficial i la va acompanyar a la classe.
    Comença el documental, molt ben realitzat per Josep M. Mañé (aquest és el seu tercer film com a director) amb la Lluna i el seu pare caminant pel barri de Roquetes (al districte de Nou Barris), on va fer l’estada l’alcalde Maragall, evocant aquella setmana que el van tenir d’invitat a casa seva.
    La Lluna, seguint l’eficaç guió de Carmen Fernández Villalba i David Cirici, es desplaça amb la seva moto a la recerca de personatges que en aquella època van tenir relació amb Maragall. Un dels secretaris que Maragall va tenir, li comenta que això d’anar a passar una setmana en una casa d’un dels diferents barris de Barcelona, ho va fer una vintena de vegades. També li ensenya una agenda en què anotava les diferents coses que hi veia o que li comentaven, al costat de l’agenda oficial del dia. Un altre personatge li diu que va començar a fer aquestes estades després dels Jocs Olímpics.
    És fantàstic i curiós veure i sentir les opinions favorables, algunes crítiques, que apareixen durant el film; les enveges, l’admiració, les rivalitats, les amistats… El seu pensament, l’anar sempre més lluny. El no dir, sinó fer. No defallir, proposar, somiar. Maragall va ser un visionari, un creador, un reconvertidor. Sempre pensant en la gent…
    Anirem sabent totes aquetes maneres de ser de Maragall a través de les trobades de la Lluna amb Manuela de Madre, Narcís Serra, Xavier Rubert de Ventós, Eulàlia Vintró, Diana Garrigosa, Miquel Iceta, Joan Manuel Serrat, Joaquín Almunia o Javier Mariscal, que li recorda una magistral frase de Manuel Vázquez Montalbán: «Barcelona era una ciutat del nord en un país del sud.» També hi apareixen Ernest i Pere Maragall, Joaquim Nadal, Montserrat Tura, José Montilla, Josep Ramoneda, Milagros Pérez, Joan Rigol, Artur Mas i Jordi Pujol, entre d’altres.
    Viurem moments sublims, com ara els Jocs Olímpics del 92 o la seva preocupació per la guerra de Bòsnia i la seva participació i solidaritat amb Sarajevo. La seva estada, de jove, a Nova York o l’any que va passar a Roma després de deixar l’alcaldia. I el seu retorn per presentar-se com a candidat a la presidència de la Generalitat. La solitud per part del PSOE i la cúpula del PSC en el darrer any de President. La malaltia…
    Hi trobarem, tal com ens recorda la Lluna anant un vespre amb moto, un Maragall lliure, indisciplinat, seriós, divertit, rigorós, intel·ligent, brillant, amic dels seus amics, impuntual, valent, encantador de serpents, seductor…
    La història de Maragall i la Lluna (2020) et té atrapat durant més de cent minuts. El final, els darrers cinc minuts, és memorable, fantàstic, meravellós, entranyable.
    No us la perdeu.

    Guillem Terribas
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

El profesor de persa

</ta

  • Informació

    Bielorrússia, 2020
    Direcció: Vadim Perelman
    Intèrprets: Nahuel Pérez Biscayart, Lars Eidinger, Leonie Benesch, Jonas Nay
    Gènere: drama
    Durada: 125 minuts
    Idiomes: francès i alemany

    Sinopsi


    França, 1942. Gilles és arrestat per soldats de les SS juntament amb altres jueus i enviat a un camp de concentració a Alemanya. Allà aconsegueix evitar l’execució al jurar als guàrdies que no és jueu, sinó persa. Gràcies a aquesta estratègia, Gilles aconsegueix mantenir-se amb vida, però haurà d’ensenyar una llengua que no coneix a un dels oficials de camp, interessat en aprendre-la. Mentre la relació entre ambdós augmenta, les sospites dels soldats es van incrementant.

  • Sobreviure amb una llengua inventada

    Mentre s’encadenen els títols de crèdit d’El professor de persa es mostren uns documents que es cremen: hi ha anotats uns noms. Abans, se sent un interrogatori en off en què, davant de la pregunta de si recorda algun dels altres presoners ingressats al mateix camp de concentració, l’interpel·lat (del qual aleshores ja suposem que n’és un supervivent) respon que tots els noms consten en el registre del camp. La resposta és que l’arxiu va ser cremat pels nazis abans de l’alliberament. La imatge dels documents cremant-se és una mica òbvia, però, en tot cas, declara la voluntat de contribuir a la memòria d’un Horror que no volia deixar rastre i que, per això mateix, ha sigut contrarestat amb testimonis i relats en contra de l’oblit. Dirigit per Vadim Perelman, canadenc d’ascendència ucraïnesa que va debutar amb Casa de arena y niebla, el film ho fa a través de la història d’un supervivent que, sense més referències, es presenta inspirada en fets reals: un jueu belga (Gilles) que, en ser capturat pels nazis, va salvar-se de la mort en dir que és persa o, en concret, fill de pare persa i de mare belga.

    La possibilitat se li presenta gràcies a un llibre escrit en farsi que, en el camió que els transporta, un altre detingut li dóna a canvi d’un entrepà, l’únic menjar que li resta a Gilles, interpretat amb la seva fragilitat i a la vegada la seva enteresa per l’afrancesat actor argentí Nahuel Pérez Biscayart, poderosament consagrat amb 120 battements par minute, de Robin Campillo. Sobrevivint a un afusellament massiu abans d’arribar al camp, a punt de ser executat, Gilles crida que no és jueu, sinó persa, amb la sort que un soldat recorda que un dels oficials del camp ha manifestat el seu interès en què li duguin un “persa”. Per què? L’oficial, que tant se n’ocupa del servei de cuina del camp com del registre dels presoners, té la intenció de marxar cap a Teheran, un cop acabi la guerra, per obrir-hi un restaurant. I és així que vol aprendre farsi, idioma que Gilles no coneix en absolut, però que, convertit en Reza, simula saber. Allò que fa és inventar-se paraula a paraula una llengua que transmet a l’oficial mentre té l’ordre de feinejar a la cuina i també d’escriure els noms dels presoners al registre. A partir d’aquí, tot són obstacles a superar, atesa la mateixa dificultat per construir el seu invent, així com la desconfiança inicial de l’oficial (que apostarà pel “seu persa” com si fos una juguesca mantenir-lo en vida fins a arribar a treure’l del camp) i el recel de part dels guardes, malvats força caricaturescos que protagonitzen una subtrama que, desenvolupada quasi a la manera d’una comèdia sobre embolics sexuals, adopta un to que xoca amb la tragèdia que no deixa d’abordar-se.

    Basada en un relat de Wolfgang Kohlhaase i, com s’ha dit, presentant-se com si estigués avalada pels fets reals en què suposadament s’inspira, la història posa seriosament a prova la credulitat de l’espectador.
    Sigui el cas més o menys real, potser cal veure la pel·lícula com una faula sobre la supervivència a través de l’enginy que, tanmateix, posa en qüestió el mateix instint de sobreviure que l’aïlla dels seus dissortats companys, molts dels quals, si no són assassinats al mateix camp de concentració situat al nord de França, estan destinats a morir en els forns crematoris dels camps d’extermini instal·lats a Polònia. Hi ha un moment, però, en què Gilles veu els altres i desenvolupa un sentiment de fraternitat. I, a més de la física, finalment hi ha una salvació moral a través de la memòria de les víctimes. En tot cas, per la seva manera d’abordar el tema, és un film condemnat a la controvèrsia o almenys a convidar de nou a una reflexió, de fet interminable, sobre les formes de representació de la barbàrie perpetrada pels nazis.

    Imma Merino
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

23 paseos

  • Informació

    Regne Unit, 2020
    Direcció i guió: Paul Morrison
    Intèrprets: Alison Steadman, Dave Johns, Rakhee Thakrar, Natalie Simpson
    Gènere: drama romàntic
    Durada: 102 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    En Dave (Dave Johns) i la Fern (Alison Steadman) són dos desconeguts de certa edat que han patit per circumstàncies de la vida. Es coneixen mentre treuen els seus gossos a passejar i, durant un total de vint-i-tres passejos, floreix un romanç entre els dos. Però ni en Dave ni la Fern han estat del tot honestos l’un amb l’altre i el seu futur es pot veure compromès pels secrets que s’han guardat.

  • Segones oportunitats i secrets de família

    45 años, d’Andrew Haigh, Regreso a Hope Gap de William Nicholson i ara 23 paseos de Paul Morrison. Els darrers anys estan essent prolífics en pel·lícules que tracten, d’una forma o altra, amb un perfil eminentment intimista i sobri, diverses històries d’amor (i desamor) en la vellesa. I resulta curiós que es doni la coincidència que aquestes pel·lícules provinguin de la Gran Bretanya. En tots tres casos, la mirada quotidiana i costumista acaba topant sempre amb l’existència d’un secret familiar que condiciona i dona la volta a la relació entre els personatges.
    Nominat a l’Oscar fa gairebé vint anys per Solomon & Gaenor, el britànic Paul Morrison ens porta ara una obra de maduresa, una mirada sincera i transparent cap a dos personatges que busquen una segona oportunitat a l’etapa final de les seves vides. Dave i Fern passegen els seus gossos per un parc de les afores de Londres pràcticament cada dia. Per les casualitats de la vida, o per l’atzar del destí, les coincidències entre els seus horaris i el seu recorregut diari els porten a coincidir un dia sí, un altre també. I el que comença com una anècdota, com un encontre fortuït, progressivament va evolucionant cap a una relació primer d’amistat i després d’un incipient amor madur. Estructurada narrativament al voltant d’aquests 23 passejos pel parc als que fa referència el títol, la pel·lícula de Paul Morrison transcendeix molt ràpidament aquesta dinàmica, que li serveix hàbilment per teixir la relació de complicitat entre els dos personatges, però que hauria pogut convertir-se en excessivament mecànica i repetitiva.
    I tot això es fa molt més evident en el segon segment del film, quan a partir d’un secret familiar que no convé desvetllar, el que havia començat com una història amable i lluminosa, es va tenyint progressivament de melodrama, tant per la càrrega social -especialment amb el personatge de Dave- com pels dilemes morals que planteja. Dave i Fern són dos personatges que en definitiva l’únic que busquen és afecte, estímuls vitals i possibilitat d’expressar els seus sentiments. I si bé en la primera part del film Morrison ens ho descriu amb una certa idealització, ràpidament ens adonarem que la realitat social i les motxilles de cadascú acaben esdevenint una càrrega de la que no es fàcil alliberar-se en la recerca de la felicitat. La catarsi de l’escena final del film té molt d’alliberament, de deixar anar el llast d’aquestes motxilles, de viure el moment amb la màxima intensitat possible.
    23 paseos és una història completament focalitzada en els dos personatges principals, omnipresents al llarg de tot el film (com ho són també els dos gossos que els acompanyen). Potser en algun moment trobem a faltar un major desenvolupament dels secundaris -especialment d’un personatge clau com és la filla de Dave- i una major vehemència en afrontar els dilemes morals que se’ls plantegen en el segon acte del film. Però aquestes mancances les supleix Morrison amb la transparència i nitidesa de les imatges, amb l’empatia dels personatges, amb la naturalitat dels diàlegs. I amb dos actors esplèndids: ens retrobem amb Dave Johns, l’inoblidable Daniel Blake de la pel·lícula amb la que Ken Loach va guanyar la Palma d’Or de Cannes fa uns anys, i descobrim en un gran paper principal Alison Steadman, una gran veterana de l’escena i la TV britàniques, que s’ha prodigat molt menys a la gran pantalla. Sobre les espatlles de tots dos, com ja passava amb els sensacionals Charlotte Rampling, Tom Courtenay, Annette Bening i Bill Nighy en les dues pel·lícules que hem mencionat a l’inici d’aquest text, es construeix la columna vertebral d’un film empàtic, sensible i agredolç sobre les llums i ombres de la vida sentimental madura.

    Paco Vilallonga
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Beginning

  • Informació

    Geòrgia, 2020
    Direcció: Dea Kulumbegashvili
    Intèrprets: Ia Sukhitashvili, Kakha Kintsurashvili, Rati Oneli
    Gènere: drama
    Durada: 125 minuts
    Idioma: georgià

    Sinopsi


    En un tranquil poble de províncies, una comunitat de Testimonis de Jehovà és atacada per un grup extremista. En ple conflicte, el món de Yana, l’esposa de líder de la comunitat, s’enfonsa lentament. La insatisfacció interior de Yana creix mentre lluita per trobar sentit als seus desitjos.

  • Una dona estirada amb els ulls tancats damunt del fullam

    Seleccionada primer pel festival de Canes, que no va poder celebrar-se, però que va voler imprimir el seu segell en les pel·lícules que havien de formar-ne part de la programació del 2020, Beginning va irrompre a la secció oficial de Sant Sebastià amb una força enorme provocant-hi admiració, torbació i també una certa controvèrsia perquè la llarga durada dels plans encara causa rebuig. El cas és que el primer llargmetratge de Dea Kulumbegashvili (que ja havia cridat l’atenció per la bellesa plàstica de dos curts presentats fa uns anys a Canes) va acaparar el palmarès amb quatre premis (millor pel·lícula, millor direcció, millor guió i millor actriu concedit a Ia Sukhistasvili) i aquesta jove cineasta georgiana va començar a ser-hi considerada la gran revelació cinematogràfica d’aquest inclassificable 2020, les circumstàncies del qual potser han limitat l’impacte de Beginning.
    Kulumbegashvili situa l’acció en un petita població georgiana aparentment tranquil·la que, en tot cas, serà alterada a causa d’un atemptat a una comunitat de Testimonis de Jehovà durant la celebració d’una cerimònia. La cineasta ha dit clarament que s’inspira en la marginació, l’aïllament i l’assetjament que, al seu país, pateixen les comunitats religioses a banda de la majoritària Església Ortodoxa. Allò que fa és situar una dona en el centre d’un relat que, habitualment, seria protagonitzat per homes en conflicte. Tal elecció dóna compte de la crítica que, d’una manera implacable i radical, la pel·lícula presenta contra el patriarcat i la violència masclista: la dona és la víctima (una moneda de canvi, un “objecte” amb el qual mesurar les forces) d’un conflicte amb una cinta de vídeo pel mig que inculpa els autors de l’atemptat sense que, tanmateix, la policia tingui la intenció d’intervenir: víctima i, als ulls dels homes, alhora culpable pel fet mateix de ser dona i dels desitjos de vida que pugui sentir a banda de les convencions imposades.
    De fet, Yana (el nom de la protagonista que encarna d’una manera poderosa Ia Sukhistasvili) viu un procés d’alienació i estranyesa dins del grup de Testimonis de Jehovà que el seu home lidera. Podem intuir una voluntat d’alliberament, de creuar una frontera (no és per res la presència d’un riu en un film que no és aliè al simbolisme) que la limita, si bé a l’altre costat tot és una amenaça, que es fa sentir des del fora de camp. Què li passa, en tot cas, a Yana? Aquesta incertesa és reflecteix en un pla de llarga durada que sembla haver-se fet mític des del moment en què va fer-se visible al festival de Sant Sebastià: estirada al terra enmig del fullam, amb els ulls tancats, Yana rep al seu rostre la llum amable que s’infiltra entre les branques dels arbres. El rostre transmet serenor (contràriament a bona part de les imatges, dominades per la tensió i la violència sense estar absentes de bellesa) mentre el seu fill no sap què li passa (tampoc els espectadors) i fins creu que pot estar morta. Potser una mort simbòlica amb una resurrecció en una direcció inesperada. Aquest pla, que arriba cap a la meitat del metratge, és un moment de transit del personatge i a la vegada suposa una prova per a l’espectador: qui la supera és a dins d’una pel·lícula que, reclamant-li una mirada atenta per veure i pensar les imatges, fa que afronti moments molt pertorbadors.
    Aquests moments no són aliens a una violència que té el seu moment culminant en l’escena d’una violació que reobre tots els debats sobre què pot mostrar-se i com. Kulumbegashvili ho mostra amb el convenciment que no s’ha d’amagar, però amb un distanciament intencionat, com si temés no tant crear incomoditat sinó una mena de voyeurisme còmplice a través de la proximitat. Tanmateix, també és possible posar en qüestió que la cineasta no hi renuncia, potser, a un cert esteticisme dins de la seva coherència formal. El cas és que aquesta és una pel·lícula feta per pensar-la i discutir-la amb un sentiment d’inquietud. De la mateixa manera que la decisió de Yana, encara que pugui considerar-se una resposta simbòlica a la violència de la cultura patriarcal fonamentada en textos bíblics, pot deixar-nos xocats. Hi ha una radicalitat (i potser una desesperança) que pot crear un distanciament protector. Però, si s’hi entra encara que sigui amb un peu a fora, resulta difícil no sentir-se pertorbat i a la vegada fascinat per unes imatges, quasi sempre en quietud, d’una bellesa corprenedora que revelen una cineasta amb un sentit prodigiós de la llum, el cromatisme i l’enquadrament, cosa que du implícit el fora de camp que s’hi fa especialment revelador.

    Imma Merino
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

 

Deseando amar (In the mood for love)

  • Informació

    Hong Kong, 2000
    Direcció: Wong Kar-Wai
    Intèrprets: Tony Leung Chiu-Wai, Maggie Cheung, Rebecca Pan, Siu Ping-Lam, Mama Hung, Chan Man-Lei, Koo Kam-Wah, Yu Hsien, Chow Po-Chun, Joe Cheung, Kelly Lai
    Gènere: drama romàntic
    Durada: 95 minuts
    Idioma: cantonès

    Sinopsi


    Hong Kong, 1962. Chow, redactor en cap d’un diari local, es muda amb la seva dona a un edifici habitat principalment per residents de Xangai. Allà coneix a Li-zhen, una jove que acaba d’instal·lar-se al mateix edifici amb el seu espòs. Ella és secretària d’una empresa d’exportació i el seu marit està contínuament de viatge de negocis. Com la dona de Chow també està gairebé sempre fora de casa, Li-zhen i Chow passen cada vegada més temps junts i es fan molt amics. Un dia, tots dos descobriran una cosa inesperada sobre els seus respectius cònjuges.

  • “In the Mood Love”: Desitjant estimar-la vint anys després

     

    In the Mood for Love, del cineasta xinès Wong Kar-Wai, va presentar-se a l’últim dia del festival de Canes de l’any 2000. El seu impacte va ser fulgurant, a banda del fet que només va aconseguir ser al palmarès amb el premi d’interpretació a Tony Leung. Un any més tard, el film va ser programat al cinema Truffaut, que torna a projectar-lo vint anys en còpia restaurada 4K. Passat aquest temps, part dels membres del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona escriuen un pensament, recorden un moment o fan una valoració sobre una pel·lícula fonamental del segle XXI, apareguda quan tot just començava, per la seva fascinant posada en escena i el seu misteri inesgotable.

    El silenci: In the Mood for Love em va ensenyar que la bellesa està edificada per silencis; que les paraules contingudes es transformen en gestos que dibuixen un amor de porcellana. Em va mostrar que podem ser capaços de percebre la calidesa d’un cos absent, com un eco reverberant en un espai tancat. No som com ells, afirmen els seus protagonistes. Miralls i cortines els oculten i, en fer-ho, desvelen els dobles reflexos que els construeixen. Percebem amb ells la metamorfosi d’una atracció de tot el que no és, i que sempre acaba sent. Totes les seves transformacions explicades per una càmera que balla al so d’uns cossos que floten com llençols blancs estesos al vent. Potser som invisibles. Potser som silencis i secrets que s’escapen com ressons per les esquerdes d’un temple a mig camí del tot i del no-res. Potser, potser, potser. Anna Bayó

    El desig: In the Mood for Love s’hauria d’haver titulat “In the mood for desire”, ja que tota la pel·lícula és un exercici d’estil de com escenificar el desig que, com deia Lacan, sempre és desig de desitjar, de no acomplir mai l’escomesa. Per això l’escenari és el dels forats dels panys, el de les cantonades que amaguen un revolt que no sempre facilita un canvi de direcció o l’aparició d’allò inesperat; de les portes entreobertes, de les escales sinuoses com ho és el cos de Maggie Cheung, dels carrers mal il·luminats, on les coses poden brillar violentament i desaparèixer lacònicament en un mateix instant. Ingrid Guardiola

    El secret: Chow (Tony Leung) diu que, antigament, si algú tenia un secret, que li pesava a l’ànima, buscava un arbre, hi feia un forat, el confessava a dins i, cobrint-ho amb fang, el deixava allà per sempre. Ell troba un forat a la pedra d’un temple centenari per murmurar el seu secret, que el vincula a Li-Zhen (Maggie Cheung) per sempre més. Nosaltres, els espectadors, potser n’arribem a saber alguna cosa, però no gaire res perquè Wong Kar-Wai ens recorda que, de fet, l’amor (com ho pot ser el cinema) és un secret. Imma Merino

    La música: In the Mood for Love es un vídeo-clip llarg de 95 minuts que ens mostra la sensibilitat, les mirades, el desig, la seducció… amb una estètica d’anunci progre, de qualitat. Les imatges van sempre acompanyades per la música de Michael Galasso, amb poques paraules. Dins del llarg vídeo-clip n’hi ha altres de més curts amb cançons en castellà de Nat King Cole (Aquellos ojos verdes, Te quiero, dijiste, Quizás, quizás, quizás). Desitjo que ara m’agradi més que fa 20 anys. Guillem Terribas Roca

    Els objectes: Hitchcock va dir a Truffaut que per alimentar el record d’una pel·lícula és fonamental crear l’atracció cap un objecte essencial, que persisteixi en el record, com el got de llet il·luminat de Suspicion. Quan penso en In the Mood for Love veig unes cantines amb menjar oriental per emportar i amb elles sorgeix el moviment dels dos protagonistes que passegen mentre es miren i no es toquen. Hi ha en aquestes cantines alguna cosa clau que defineix tot un univers. Els objectes converteixen el film en una bellíssima paràbola retro que, vint anys després, s’erigeix en testimoni d’un temps esvaït. Ara la nostra percepció de les coses és una altra. Després del 2020 mai més podrem tornar a veure les imatges de la mateixa manera. Àngel Quintana

    Aquella cervesa al Pavelló Americà de Cannes…: El meu record deIn the Mood for Love és inoblidable. El 20 de maig de 2000 vam sortir commocionats del Grand Auditorium Lumière de Cannes, on s’acabava de fer la première mundial del film. Embriagats per l’estil de Wong Kar Wai, pel seu domini dels espais, pel fascinant embolcall estètic, per la música de Nat King Cole, i amb la sensació d’haver vist un film antològic, mai oblidaré aquella cervesa al Pavelló Americà de Cannes amb l’Imma Merino mentre contrastàvem les nostres sensacions. I és que el millor del cinema no és només quan veus una pel·lícula sinó quan en comparteixes l’impacte emocionat que t’ha creat amb algú. Paco Vilallonga

1 2 3 86