My mexican bretzel

  • Informació


    Espanya, 2020
    Direcció: Nuria Giménez Lorang
    Documental: documental dramàtic
    Durada: 73 minuts

    Sinopsi


    Diari íntim d’una dona de classe benestant, Vivian Barrett, il·lustrat per les filmacions casolanes del seu marit, un ric industrial, entre els anys 40 i 60 de segle passat. La pel·lícula és també un melodrama clàssic com els de Douglas Sirk o Todd Haynes, amb els sentiments a flor de pell. Un viatge a través de la vella Europa. Un somni romàntic.

  • Què fer amb les imatges filmades per l’avi?

    “La mentida és una altra manera d’explicar la veritat. Sota tots els fragments hi ha un mateix flux . L’essencial ni es diu ni es veu. Es busca, però no es troba. Què és la realitat sinó una construcció continua i infinita? La voluntat de creure és la ma humana que es penja d’un precipici i que s’aferra a l’única pedra que sembla que pugui salvar-lo. Tanmateix, sempre acaba caient”
    (Citació de “ParadavinKanvarKharjappali” continguda en el diari de VivianBarrett)

     

    Resulta difícil escriure sobre “MyMexicanBretzel” sense revelar alguna cosa que pugui espatllar el joc que proposa als espectadors, convidats a interrogar-se sobre la significació d’unes imatges intrigants i el relat que s’hi construeix. D’on surten aquestes imatges d’un cineasta amateur que, amb residència a Suïssa, va filmar-les durant una vintena d’anys els seus viatges junt amb l’esposa, les travessies en vaixell propi i també alguns moments domèstics i, per tant, més ordinaris? Aquestes imatges va filmar-les, entre mitjans dels 40 i mitjans dels 60, Frank A. Lorang, avi de la directora Núria Giménez Lorang. Aquesta no sabia de la seva existència quan va trobar-ne cinquanta bobines a les golfes de la casa suïssa de l’avi després que aquest morís l’any 2010. Com és que no n’hi havia parlat mai? Què fer amb aquestes imatges majorment esplèndides rodades en 8mm i sobretot en 16 mm, unes poques en blanc i negre i bona part en colors vius? La resposta és “MyMexicanBretzel”.

    Seleccionades, restaurades i evidentment sotmeses al muntatge amb el qual Núriia Giménez ha configurat el seu primer llargmetratge, després d’haver realitzat a tavernes gregues l’any 2016 el curt documental “Kafeneio”, les imatges corresponen a un home d’acció, que, a causa d’un accident, ha d’abandonar l’aviació i que, podent-se permetre una vida ociosa per la seva situació econòmica privilegiada, troba més tard en un vaixell la possibilitat de “realitzar-se”. Les imatges silents, amb una sonoritat puntual afegida molt ben treballada, tenen el seu contrapunt en el text d’una dona, l’esposa, concebut a la manera d’un dietari. Escrit a la  imatge, sense recórrer a una veu en “off” que se sobreposaria al silenci dominant que s’ha volgut mantenir, és un text íntim, tan sentimental com reflexiu, que suposadament va aportant alguna cosa que no és fa visible. I és així que es construeix la història de Leon Barrett i de VivianBarrett com si fos una revelació plena de forats negres, de detalls que no acaben de dir-se i de saber-se. Una història d’uns burgesos europeus adinerats que explora més enllà de la imatge d’un matrimoni més o menys feliç per apuntar-ne les renuncies que amaga.

    Potser no cal dir res més. Només suggerir la ironia que s’entreveu amb un producte farmacèutic i amb les citacions d’un gurú. Afegir-hi encara que cada espectador pot apropiar-se i resignificar unes imatges que ens arriben a través d’una apropiació i resignificació. Què hi podem confrontar el nostre desig de credulitat amb la consciència que les imatges poden ser manipulades o, en tot cas, sempre susceptibles de ser interpretades en un joc interminable. Entre la veritat i sobretot la mentida, el document (que no vol dir documental) i la ficció, “MyMexicanBretzel” s’escapa a qualsevol categoria per oferir-se com una proposta certament original i joiosa als espectadors.

    Imma Merino
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Nieva en Benidorm

  • Informació


    Espanya, 2020
    Direcció: Isabel Coixet
    Intèrprets: Timothy Spall, Sarita Choudhury, Ana Torrent, Carmen Machi, Pedro Casablanc
    Gènere: thriller dramàtic
    Durada: 117 minuts
    Idioma: anglès i castellà

    Sinopsi


    Peter Riordan és un home solitari, maniàtic i metòdic, obsessionat pels fenòmens meteorològics. Quan li donen la jubilació anticipada en el banc de Manchester en què ha treballat tota la seva vida decideix visitar al seu germà, Daniel, que viu a Benidorm. A la seva arribada a la ciutat descobreix que el seu germà ha desaparegut i que aquest era propietari d’un club de burlesque on treballa Alex, una misteriosa dona que exerceix una poderosa fascinació sobre ell. Peter i Alex intenten esbrinar què ha estat de Daniel, ajudats per una policia obsessionada per la presència de Sylvia Plath en els anys cinquanta a Benidorm.

  • El temps que passa

    En el panorama cinematogràfic espanyol hi ha dos directors que fan pel·lícules que solen connectar amb el gran públicique són coneguts a fora, a l’estranger. Em refereixo a enPedro Almodóvar ia la Isabel Coixet. El primer és més del país, vull dir que explica històries d’aquíi de vegadesles fainternacionals, i la Coixet explica històries d’aquí i d’allà, la majoria de les vegades més pensades peral públic anglosaxó que per al nacional, l’espanyol. La Isabel, s’ha de dir, sempre ha tingut un aire anglès, cinematogràficament parlant, encara que això no vol dir que sempre li hagi sortit bé.

    Nieva en Benidorm (2020) té alguna cosa dels germans Almodóvar, l’estètica, la llum, la fotografia i la música addicional.Si no sabessis que ells en són els productors, pensaries que la Isabel ha volgut copiar o fer un homenatge a l’Almodóvar. Parlant de música, l’original del film està molt ben aconseguida,mèrit del compositor Alfonso de Vilallonga.

    Nieva en Benidorm podria ser un thriller, una història de suspens, una història d’amor… però també una crítica a l’especulació i a la vida dels turistes que viuen «alegrement» del sol, el mar i les nits boges de Benidorm. Quan vaig veure el film, aquesta visió de Benidorm em va fer pensar en el fantàstic curt de promoció que va realitzar enSalvador Sunyer i Vidal per al Festival Temporada Alta de l’any 2016, anomenat The PleasureIsland.S’ha de dir que en Sunyer Vidal tenia més mala bava.

    Nieva en Benidorm podria ser la història d’un home solter, solitari, maniàtic, conformista i que es deixa enredar pel primer que troba.

    De què va, finalment, Nieva en Benidorm? És la història d’un home a qui li agrada la meteorologia, saber quin temps farà i tot aquest món. Viu a Manchester en un petit pis, sol, i treballa en un banc. Concedeix crèdits a qui no els necessita i els denega a qui els necessita. Aquest és el pensament que té quan el banc, sense avisar-lo,elprejubila i no sap què fer del dia a dia rutinarique du. És aleshoresquan recorda que té un germà a Benidorm i que li podria fer una visita. La primera mala impressióque li dona la seva arribada a Benidorm és que el seu germà no el va a buscar a l’aeroport,i havien quedat que ho faria; a més, hi fa un sol que et cega els ulls i no té res a veure amb Manchester,cosa que, com a aficionat i expert en meteorologia,el trasbalsa. Altres impressions són que els taxistescobrenmolt més del convingut als turistes, que hi ha un personal i un ambient molt desenfrenat,de ganes de farra contínua, i que la comissària de policia se sap de memòria tots elspoemes de la Sylvia Plath.

    De fet, amb molta tranquil·litat i amb el tot el temps del món, el fil conductor del film és la recerca del germà que ha desaparegut i el descobriment que és unpinta, un especulador i una persona indesitjableque no té res a veure ambla persona que ell coneixia. Tot això ho descobrirà amb una treballadora/sòcia del seu germà que treballa en un cabaret.

    Amb tot això hi ha tres personatges que passen pel film d’una manera constant: una misteriosa dona de la neteja (interpretada per Ana Torrent),un home quebusca metalls a la sorra de la platja i la Sylvia Plath,que va ser el primer biquini que la gent de Benidorm recorda haver vist,quan la poetessa hi va fer una estada l’any 1954.

    I el temps, molt important durant tota l’estona. El temps que dura la pel·lícula, el temps que interessa i obsessionael protagonista i el temps que dona títol alsdiferents capítols de la història que ens vol explicar la Isabel Coixet.

    Guillem Terribas Roca
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Josep

  • Informació


    França, 2020
    Direcció: Aurel
    Música: Sílvia Pérez Cruz
    Gènere: drama – animació
    Durada: 80 minuts
    Idioma: català, francès, castellà i anglès

    Sinopsi


    Ofegat per les riuades de republicans espanyols que fugen de la dictadura franquista el febrer del 1939, el Govern francès no troba cap més solució que enviar els refugiats camps de concentració. Uns campaments degradats on els cavalls que els han conduït fora del seu país són lúnic aliment i on la manca dhigiene i aigua porta molts espanyols a la mort. Però en aquestes pèssimes condicions, dos homes separats per un filferro es fan amics. Un és gendarme; laltre, Josep Bartolí, lluitador i dissenyador antifranquista. Una pel·lícula danimació seleccionada per a Cannes 2020. 

  • Josep Bartolí i la memòria dels exiliats

    EL 14 de febrer de 1939, Josep Bartolí, dibuixant, sindicalista i membre del comissariat de l’POUM, va travessar la frontera espanyola cap a l’exili a França. Va haver de malviure en set diferents camps de concentració creats per la policia francesa per acollir els refugiats. Va dormir a les platges d’Argelers al costat de milers de companys seus que es trobaven a l’exili mentre se sentien atrapats per la brutícia, la misèria i el menyspreu d’uns gendarmes que els tractaven com si fossin autèntics ciutadans de segona. A l’interior dels diferents camps no va parar de dibuixar per documentar allò que estava veient, per arribar a copsar la memòria de la vexació a la que estaven sotmesos.  Va aconseguir evadir-se del camp de Bram però va ser atrapat per la Gestapo que el va traslladar cap al tren de la mort que va portar cap a Dachau a centenars de republicans que van participar en la lluita de la resistència. Va aconseguir fugir del tren de la mort i després de llarg periple va aconseguir instal·lar-se a Mèxic. Allà es va moure en el món de l’art i  va acabar sent amant de Frida Khalo. Més tard va traslladar-se a Nova York on el nom de Josep Bartolí va acabar associant-se amb el grup 10th Street de què formaven part Willem de Koonig, Mark Rothko i Jackson Pollock, entre d’altres.

     

    En la pel·lícula Josep, que s’estrena aquesta setmana, Aurel, prestigiós dibuixant francès, parteix dels cinquanta-sis dibuixos de Bartolí sobre  l’experiència als camps per construir una suggeridora biografia de el personatge. Bartolí va amagar una part dels dibuixos a la sorra d’un camp de concentració i els va recuperar abans de es traslladat. El treball entre la imatge dibuixada per Bartolí i la seva recreació animada per Aurel acaba dissenyant una joia de cinema animat en la qual mostra amb gran crueltat el periple biogràfic de l’artista. També recrea la relació que estableix amb un gendarme amb el qual acaba travant una certa complicitat. L’estructura narrativa part de la memòria del gendarme que vigilava els camps i que va prendre consciència de la crueltat de la situació per fer una denúncia del maltractament dels exiliats. La força plàstica de les imatges captiva, sobretot el treball que es dur a terme basat en la transposició d’un univers pictòric.

     

    Més enllà dels motius estètics que marquen aquesta pel·lícula ha dos motius que converteixen Josep en una obra singular i en una clau com a discurs de recuperació de la memòria històrica. La primera qüestió resideix en el tema de la representació dels camps de concentració per als refugiats republicans que fugien de la dictadura franquista. La representació animada qüestiona per què el cinema espanyol mai ha estat capaç d’oferir un retrat contundent de la situació i vivència dels republicans exiliats. Sembla com si la pel.lícula intentés, des del dibuix, suplir un buit d’una memòria històrica que el cinema no ha sabut copsar, ni donar-li forma.  La segona qüestió fonamental té a veure amb la posició que va tenir l’Estat francès respecte als greuges que van rebre els antifeixistes republicans. Ni la política francesa de recuperació de la memòria, ni la cultura francesa ha estat capaç de dur a terme un discurs crític sobre els maltractaments que van dispensar als refugiats antifeixistes. L’aparició de Josep, que en la seva estrena a França abans del confinament havia superat els 100.000 espectadors,  ha estat clau per dur a terme un  exercici de recuperació de la dignitat. Aquesta petita joia de l’animació  basada en un personatge tant singular com Josep Bartolí,  que compta amb les veus de Sergi López i Sílvia Pérez Cruz, posa sobre la taula uns dèficits que encara perduren i no deixa d’interrogar a la institució cinematogràfica sobre la persistència de l’oblit.

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

El palacio ideal

  • Informació


    França, 2018
    Direcció: Nils Tavernier
    Intèrprets: Jacques Gamblin, Laetitia Casta, Florence Thomassin, Bernard Le Coq, Natacha Lindinger, Zelie Rixhon, Eric Savin, Louka Petit Taborelli, Aurélien Wiik
    Gènere: drama basat en fets reals
    Durada: 107 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    França, finals de segle XIX. Joseph Ferdinand Cheval (Jacques Gamblin) és un carter que viatja tots els dies pels llogarets de la regió de la Drôme. Un dia coneix a la dona de la seva vida, Philomena (Laetitia Casta) i de la seva unió neix Alice, a qui estimarà més que a ningú. Per ella, Cheval es proposa un objectiu: construir-li amb les seves pròpies mans un increïble palau. Malgrat les dificultats, Cheval no es rendirà i dedicarà 33 anys a construir una obra extraordinària que va cridar l’atenció d’artistes com André Breton o Pablo Picasso, i que encara avui és famosa a França.

  • La perseverança de la formiga

    El 1879, Ferdinand Cheval, un carter rural de la zona d’Hauterives, una comarca muntanyosa de l’est de França, prop de Grenoble, va començar una obsessió personal que el va absorvir durant més de trenta anys de la seva vida: la construcció d’un edifici d’estil inclassificable amb les seves pròpies mans que va acabar ja en ple segle XX i que des de llavors es coneix com el “Palau ideal”. De les mans i la imaginació de Cheval, que no tenia coneixements d’arquitectura ni havia estudiat cap disciplina artística, en va sorgir una obra única, un collage d’estil i referents, que amb el temps s’ha convertit en un dels monuments nacionals de França i en un dels més visitats. Ferdinand Cheval, que va començar individualment la seva obra als 43 anys i la va acabar amb més de setanta, va compaginar tot el procés de construcció -al que dedicava unes quantes hores diàries- amb la seva feina de carter rural, que el portava a fer trajectes a peu de vint a trenta quilòmetres diaris durant els quals també recol·lectava materials pel seu edifici. A més va tenir  una vida personal particularment convulsa i desgraciada.

    La increïble història del “carter Cheval”, que és com es coneix a França al personatge, era carn de pel·lícula i fins i tot resulta estrany que hagin passat tants anys sense que cap cineasta ho hagi volgut convertir en la base d’una ficció cinematogràfica. Finalment ha estat Nils Tavernier, el fill del conegut Bertrand Tavernier, qui s’ha capbussat en la vida -complexa, contradictòria, volcànica- i obra -singular, estranya, fascinant- de Ferdinand Cheval. En aquest sentit, la proposta de Tavernier es divideix en dues parts ben diferenciades: un primer segment en què la prioritat és conèixer la personalitat i motivacions personals de Cheval, amb una menció especial pel lleuger transtorn intel·lectual que patia i per les seves dificultats de relació social i personal, sobretot amb la seva segona dona -interpretada amb convicció per Laetitia Casta- i amb el seu fill gran, amb qui va tenir una relació convulsa. I en el segon segment es focalitza en tot el procés de concepció, disseny, planificació i construcció del “Palau ideal”, aquest edifici estrambòtic, únic, amalgama d’influències diverses -algunes de les quals provinents de les lectures de les revistes que ell mateix repartia com a carter- i que en certa forma acaba sent un reflex d’aquesta personalitat singularíssima del seu autor.

    La principal dificultat de Tavernier a l’hora d’afrontar aquest repte és la condensació. Explicar tot el procés vital i artístic de Ferdinand Cheval en la durada convencional d’una pel·lícula de ficció és un repte majúscul. Això obliga al director a fer alguns salts temporals molt grans que dificulten en alguns moments entendre amb precisió el recorregut psicològic dels personatges. Ben ambientada, filmada amb un estil clàssic i funcional al servei de la història, “El palacio ideal” és una pel·lícula que aconsegueix un objectiu fonamental: despertar la curiositat de l’espectador o directament fer-lo descobrir un personatge i una obra absolutament singulars. Rodada en part als escenaris reals on passa la història, però també amb la necessitat de reconstruir en decorat el “palau ideal” de Cheval, el film es beneficia de la immersiva interpretació de Jacques Gamblin, un dels millors actors de la seva generació, i que aquí aconsegueix transmetre la perseverança, la bogeria, la genialitat irracional d’un personatge extrem però fascinant.

    Francesc Vilallonga
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Adam

  • Informació


    Marroc, 2019
    Direcció: Maryam Touzani
    Intèrprets: Lubna Azabal, Nisrine Erradi, Douae Belkhaouda, Aziz Hattab, Hasnaa Tamtaoui
    Gènere: drama
    Durada: 98 minuts
    Idioma: àrab

    Sinopsi


    Abla regenta una humil pastisseria al seu propi habitatge de Casablanca, on viu sola amb Warda, la seva filla de 8 anys. La seva rutina, dictada per la feina i les tasques domèstiques, es veu un dia interrompuda quan algú truca a la seva porta. Es tracta de Samia, una jove embarassada que cerca feina i sostre. A la petita li atrau la nouvinguda des del primer moment, però la mare s’oposa inicialment a acollir l’estranya a casa seva. A poc a poc, però, la determinació d’Abla va cedint i l’arribada de Samia els obre a les tres la possibilitat d’una nova vida.

  • Dones soles en una societat patriarcal

    Fa poc més d’un any, es va estrenar en aquesta mateixa sala Sofia (2018), de Meryem Benm’Barek-Aloïsi, que explicava la història d’una jove marroquina que ha d’assumir el seu embaràs i la seva condició de mare soltera en una societat que prohibeix tal condició. Abandonada pel seu amant i la seva família, Sofia no vol que la societat la condemni a la marginació, però les lleis del Marroc actuen contra seu. Aquesta pel·lícula feia un retrat de la hipocresia moral de la societat marroquina i les seves conseqüències afectives.
    Adam (2019), de Maryam Touzani, és una notable òpera prima que estableix una clara relació amb Sofia. Totes dues denuncien la hipocresia moral marroquina, però parteixen de punts de vista diferents. En el cas d’Adam, el protagonisme l’assumeixen dues dones. Per una banda, ens trobem amb una pastissera que ha quedat vídua i que és mare d’una nena de deu anys; per l’altra, amb una noia embarassada que vol desprendre’s de la criatura per no patir la marginació social. La jove és acollida a la casa de la dona vídua per no generar recels en l’entorn. El propòsit de la noia jove és abandonar la seva criatura després que neixi. No per convicció, sinó perquè és l’única solució que preveu per poder integrar-se en el teixit social.
    El retrat que Maryam Touzani fa de les dues dones és implacable. Hi ha una dona que viu tancada en la seva frustració personal i la seva solitud, mentre que l’altra se sent presonera en una societat que no accepta la seva conducta moral. Cap de les dues sap quin futur l’espera, tampoc saben com poden respondre a la situació personal. Amb tot, les dues volen ajudar-se mútuament i aquesta solidaritat acaba donant una força especial a la pel·lícula. Adam acaba sent la història de dues dones que es troben abandonades en un món dominat pels homes que han construït les seves lleis a la seva conveniència. Totes dues s’enfronten a la societat i decideixen dur a terme un dolorós i complicat camí cap a la seva autoestima. El retrat d’aquestes dues dones serveix per denunciar la moralitat política que continua havent-hi al Marroc, sobretot pel que fa a la marginació de les dones que queden embarassades sense un home al costat i a la solitud de les dones que han enviudat. Adam és una pel·lícula dura que mostra la dificultat de ser una dona sola en el cor de la societat marroquina.
    A diferència d’un cert cinema de denúncia, que a vegades pot prendre solucions fàcils, Adam és una gran pel·lícula feta amb rigor en la seva posada en escena. En cap moment juga al sentimentalisme i la denúncia fàcil. Maryam Touzani aposta per l’intimisme en el retrat de les dues protagonistes i es preocupa de com captar amb rigor les seves emocions i el seu dolor. No aposta per les solucions però planteja problemes. No tanca res i tot queda obert. La força de les seves imatges resideix en com captura els rostres i les emocions dels personatges. En un moment de la pel·lícula veiem un nen acabat de néixer que plora. La mare es nega a veure’l. El nen continua plorant. Adam no accentua res, tot ho mostra frontalment.

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Vitalina Varela

  • Informació


    Portugal, 2019
    Direcció: Pedro Costa
    Intèrprets: Vitalina Varela, Ventura
    Gènere: drama
    Durada: 124 minuts
    Idioma: portuguès

    Sinopsi


    Vitalina Varela és una dona de 55 anys procedent de Cap Verd que arriba a Lisboa tres dies després de celebrar el funeral del seu marit, que temps enrere va emigrar. Ha estat esperant aquest moment durant més de 25 anys.

  • Fantasmes de la dignitat humana

    Hi ha cineastes que necessiten moure’s, trobar espais i cultures diferents per explicar les seves històries i altres que amb un petit no lloc i uns personatges que es repeteixen són capaços de transmetre una visió global del món on vivim. Pedro Costa no necessita anar més lluny d’un petit barri de Lisboa poblat per emigrants de Cabo Verde i retrobar alguns personatges com l’entranyable Ventura per crear la seva cosmogonia particular i realitzar un seguit d’obres que impressionen per la seva coherència però també per la manera com aconsegueix partir d’un marc marcadament realista per conferir a totes les imatges una força espectral, fantasmagòrica. Vitalina Varela forma part d’un projecte que va iniciar-se l’any 2006 amb Juventud en marcha, com a perllongació d’algunes troballes dutes a terme a El cuarto de Vanda (2000) quan el cineasta va descobrir el barri de Fontanhillas a Lisboa. Costa va partir d’un entorn documental, d’un seguit d’històries més o menys reals per articular una ficció feta a base de repeticions amb no actors. Amb poc mitjans, un equip reduit i la consciència de que fer un cinema d’aparença menor és una forma ètica de dignificar el cinema, Costa ha anat donant algunes de les joies més preuades del cinema contemporani. Unes joies en la que l’exploració de la imatge digital aconsegueix crear un joc de llums i ombres expressionistes, mentre els personatges esdevenen veritables cossos escultòrics que porten dins seu el pes del dolor individual i el patiment d’un poble.
    Vitalina Varela podríem considerar-la com la culminació d’un projecte, l’obra que reuneix totes les millors troballes del cinema de Pedro Costa i les mostra sense complexos, amb humilitat però amb carisma. El resultat és un veritable miracle, que pot semblar exigent però que al final del trajecte complau i dignifica. Vitalina Varela viu a Cabo Verde sola perquè el seu marit es troba en algun lloc de Lisboa. Porten molts anys separats i durant prop de vint anys només s’han vist dos cops però sempre hi ha l’esperança d’un hipotètic retrobament. Un dia decideix viatjar cap a Lisboa i quan arriba li comuniquen que el seu marit va morir i va ser enterrat tres dies abans. Vitalina Varela és per una banda la crònica del dol, de com els espectres del passat formen part del records d’una dona que ha lluitat per tirar endavant una existència difícil marcada per la distància que genera la separació. L’altra decepció que té Vitalina es fa realitat quan se n’adona que en el nou lloc on ha arribat no hi té absolutament res amb la que s’identifiqui, que haurà de sobreviure en un entorn davant del qual no hi ha identificació possible i on tot comença a esquerdar-se. A partir d’aquest moment, la pel·lícula Vitalina Varela es converteix en una espera de ritual funerari on la protagonista avança en el seu particular reialme de les ombres convertit en un veritable laberint existencial.
    Pedro Costa fa que Vitalina Varela sigui ella mateixa l’essència de la pel·lícula. El seu cos es projecta en les foscors i pren forma en un treball estètic veritablement admirable. El relat avança lentament, es bifurca i es perd però sempre hi ha un sentiment de generositat envers els personatges que la converteix en una experiència única. Pedro Costa demostra una vegada més que es capaç de convertir els espais més miserables en autèntics Olimps cinematogràfics poblats per uns déus corporis que han sigut capaç de sublimar la seva misèria per trobar a la pantalla la projecció de la seva dignitat humana.

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Regreso a Hope Gap

  • Informació


    Regne Unit, 2019
    Direcció: William Nicholson
    Intèrprets: Annette Bening, Bill Nighy, Aiysha Hart, Josh O’Connor, Nicholas Burns, Rose Keegan, Sally Rogers, Steven Pacey, Nicholas Blane, Derren Litten, Ryan McKen, Ninette Finch, Joel MacCormack, Anne Bryson, Finn Bennett, Tim Wildman, Jason Lines, Dawn Batty, Joe Citro, Dannielle Woodward
    Gènere: drama familiar
    Durada: 100 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Edward pren la decisió de deixar a la seva dona Grace després de 29 anys de matrimoni. A partir d’aquest moment, cada un d’ells, a la seva manera, buscarà la forma de refer la seva vida en un petit poble costaner a prop dels penya-segats de Hope Gap.

  • La ferida del temps en la relació de parella

    Fa cinc anys, es va estrenar una de les millors diseccions del cinema recent sobre el complex món de la parella. A 45 años, d’Andrew Haigh, el matrimoni format per Tom Courtenay i Charlotte Rampling s’esfondrava quan ella descobria pràcticament de forma accidental un esdeveniment amagat del passat d’ell que esmicolava tot el context de confiança mútua sobre el que s’havia construït la relació de la parella.
    45 años era una obra de càmera, precisa, intimista, plena de veritat, i fonamentada en les esplèndides interpretacions dels seus veterans protagonistes. Són els mateixos arguments que utilitza William Nicholson a Regreso a Hope Gap, la flamant guanyadora del BCN Film Festival d’aquest 2020, en el que es va endur el premi a la millor pel·lícula i al millor actor, Josh O’Connor, que interpreta al fill de la parella protagonista. Nicholson és conegut sobretot pel seu extens rol de guionista, on destaquen els llibrets que va fer per Gladiator de Ridley Scott o Los miserables de Tom Hopper. Com a director, les seves incursions han estat molt més puntuals, i per trobar un llargmetratge de ficció seu ens hem de remuntar a 1997, quan va dirigir A la luz del fuego, un altre drama romàntic.
    A Regreso a Hope Gap, de la que també signa el guió, Nicholson defuig les adaptacions d’època, que havien estat una constant en la seva carrera, i es centra en una situació absolutament contemporània però a la vegada intemporal com les relacions de parella. Si a 45 años el detonant del conflicte matrimonial era el descobriment d’un fet del passat, a Regreso a Hope Gap el trencament de la parella és un procés molt més racional: l’assumpció per part d’un d’ells que aquell matrimoni que aparentment era perfecte estava en realitat mort des de feia temps. En la rutina de la quotidianitat en la que tot semblava rutllar amb fluïdesa, hi havia una esquerda imperceptible i irreversible.
    Nicholson es centra en com és de radicalment oposada la reacció dels dos protagonistes quan constaten que la seva vida en comú s’esmicola. I molt hàbilment situa el personatge del fill -amb el que tots dos mantenen una relació distant des de fa temps- com una mena de palanca al voltant de la qual bascula tot el teixit dramàtic de la pel·lícula.
    Regreso a Hope Gap es disfruta especialment per la precisió dels diàlegs, però sobretot per veure com es mouen a la pantalla en una lliçó permanent d’interpretació Annette Bening i Bill Nighy. Ell, en un prodigi de contenció i absoluta economització de recursos; ella, en una interpretació volcànica, en la que passa de la negació de la situació i l’esperança d’una reconciliació, a l’acceptació de la irreversibilitat i la reafirmació personal per seguir endavant. Pel·lícula de petits detalls, de matisos imperceptibles i en la que prenen especial rellevància, entre simbòlica i escenogràfica, els magnífics penya-segats anglesos de Hope Gap que donen nom al film, un escenari genuïnament cinematogràfic en el que s’han rodat altres obres recents com En busca de Summerland, estrenada fa poques setmanes. La figura minúscula de Benning en la seva nova soledat enfrontada a aquest paisatge grandiós i majestuós és la imatge que millor simbolitza el conflicte dramàtic que planteja el guió de William Nicholson.

    Paco Vilallonga
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Corpus Christi

  • Informació


    Polònia, 2019
    Direcció: Jan Komasa
    Intèrprets: Bartosz Bielenia, Eliza Rycembel, Aleksandra Konieczna, Tomasz Zietek, Leszek Lichota, Lukasz Simlat, Barbara Kurzaj, Zdzislaw Wardejn
    Gènere: drama
    Durada: 116 minuts
    Idioma: polonès

    Sinopsi


    Narra la història de Daniel, de 20 anys d’edat, qui experimenta una transformació espiritual mentre viu en un Centre de Detenció Juvenil. Vol ser sacerdot, però això és impossible a causa dels seus antecedents penals. Quan és enviat a treballar a un taller de fusteria en una petita localitat, a l’arribar es fa passar per sacerdot i es fa càrrec accidentalment de la parròquia local. L’arribada del jove i carismàtic predicador és una oportunitat perquè la comunitat local comenci el procés de sanació després d’una tragèdia ocorreguda en aquesta petita població.

  • Història d’un impostor

    Fa uns anys, el director francès Jacques Audiard va rodar Un héroe muy discreto, una de les seves millors pel·lícules. En ella, l’actor Matthieu Kassovitz interpretava el paper d’Albert Dehousse, un personatge fascinant que aprofitant la incertesa i desgovern que va regnar a França durant l’època de l’ocupació nazi, es fa infiltrar per l’entramat social del moment fent de l’aparença i la confusió les seves armes per sobreviure en temps convulsos. L’impostor d’Audiard era un personatge que s’aprofitava d’un context i unes circumstàncies favorables per camuflar la seva identitat, per esdevenir un hàbil camaleó que es mimetitzava amb el seu entorn a partir d’interessos personals. A Corpus Christi, el polonès Jan Komasa ens explica la història d’un altre impostor, un personatge marginat i conflictiu que precisament trobarà en la impostura una forma de realització personal. Sorprenentment nominada a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa aquest 2020 -categoria en la que com era del tot previsible va perdre davant la megafavorita Parasite-, Corpus Christi és el tercer llargmetratge de ficció del polonès Komasa, una de les noves veus del cinema polonès i del que curiosament ja ens ha arribat també l’obra posterior, la quarta i també molt interessant Hater, estrenada fa un parell de mesos directament a la plataforma Netflix.
    Daniel, el torturat protagonista de Corpus Christi, és un personatge sense rumb fins que, arran d’un desgraciat encontre circumstancial, decideix suplantar la identitat d’un capellà que havia d’incorporar-se a la parròquia d’una petita localitat de la Polònia rural. Mogut per la por i per una fugida endavant que no sap exactament on el conduirà, Daniel es camufla darrera aquesta identitat falsa inicialment com una pura estratègia de supervivència. Però l’esplèndid guió de Mateusz Pacewicz té l’habilitat d’anar dibuixant de forma implacable el procés d’identificació del fals capellà envers la seva funció i tot el que envolta la seva figura, especialment en un país amb una societat ultracatòlica com Polònia.
    Komasa centra bona part de la trama en observar i analitzar, amb la precisió d’un bisturí, tots els mecanismes de poder i cohesió social d’aquesta petita comunitat rural que és l’escenari principal del film. En certa forma, la capacitat de mimetisme de Daniel, el fals capellà, consisteix essencialment en burxar en les contradiccions, obsessions i traumes d’aquell col·lectiu humà. Aprofitant-se sobretot de l’experiència traumàtica d’un tràgic accident ocorregut en el poble, el protagonista de Corpus Christi va teixint tota una xarxa de complicitats que li acaben donant una rellevància social, un estatus i un poder d’influència que només són possibles des de la seva impostura.
    Pel·lícula hàbil, molt ben construïda, metòdica en l’observació de tots aquests elements antropològics associats a la comunitat, Corpus Christi és una experiència que deixa molt espai a l’espectador, que es va manifestant entre perplex, sorprès, indignat o commogut per la peculiaritat d’aquest viatge singular que ens interpel·la permanentment. La interpretació de Bartosz Bielenia del personatge principal és d’aquelles que no s’oblida: magnètica, il·luminada, la seva mirada profunda i torturada se’ns clava a la retina posant damunt la taula la tènue frontera entre bogeria i lucidesa, entre una mitja veritat o una mitja mentida, entre la falsa aparença i la certesa volàtil.

    Paco Vilallonga
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona 

A este lado del mundo

  • Informació


    Espanya, 2020
    Direcció: David Trueba
    Intèrprets:Vito Sanz, Anna Alarcón, Ondina Maldonado, Joaquín Notario, Janfri Topera, Mohamed Zidane Barry
    Gènere: drama social
    Durada: 96 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    La nova pel·lícula de David Trueba exemplifica el compromís d’aquest director, guionista i escriptor amb el món que l’envolta i els seus conflictes socials. Alberto (Vito Sanz) és un jove enginyer que ha estat acomiadat de la feina en el moment que planejava comprar-se una casa amb la seva nòvia i tenir un fill. Quan rep un encàrrec del seu antic cap per ocupar-se d’una qüestió fora de l’empresa, no pot negar-s’hi. Això implica viatjar fins a la ciutat de Melilla, on coneixerà la Nagore (Anna Alarcón), que serà l’encarregada de guiar-lo per un espai fins ara desconegut per a ell. I, de cop i volta, toparà amb la complexitat d’una de les grans qüestions que sacsegen el món: la immigració.

  • “…el mundo en tus manos”

    David Trueba en la seva ja llarga filmografia ha anat creant un estil i una manera d’explicar històries a través del cinema que son inconfusibles, agradables, entranyables, tristes, evocatives… La majoria d’elles tenen com a protagonista a un personatge de vegades patètic, indecís o indecisa, constantment dubtant del que ha de fer o dir; observadors i aparentment tranquils o tranquil·les; sensibles i curiosos, de vegades perdedors… Aquets personatges que comento els poden trobar amb la Lola Cercas, la periodista de Soldados de Salamina (2003); també a l’Antonio, el professor d’anglès de Vivir es fácil con los ojos cerrados (2013); o el venedor de productes cosmètics de Casi 40 (2018), per posar alguns exemples.

    Una vegada més David Trueba sap trobar els diàlegs adients.Les converses son properes, normals, i reals. Semblen espontànies com si els hi surtis de dins, son totalment creïbles i per aquest motiu, en alguns moments en algunes converses, al igual que el protagonista, l’Alberto, Berto pels amics (molt ben interpretat i creïble Vito Sanz) ens quedem sorpresos i una mica acollonits del seu contingut.

    A este lado del mundo ens trobem amb una història en què aparentment no hi passa res, però hi passa molt; que passa lentament, com si no tingués pressa, però té el ritme necessari perquè l’espectador vagi entrant en materia i arribi a entendre el que passa, al mateix temps que ho va desvetllant el protagonista.

    Una història que comença amb la mort de la mare (el pare fa temps que va morir) i amb el notari que els hi llegeix el testament a ell i a les seves germanes. L’acomiadament de l’empresa en la que hi treballa d’enginyer, però al mateix temps li ofereixen un treball (provisional) a Melilla. El treball consisteix en potenciar la seguretat i al no accés a les valles, muralles que fan de frontera amb Marroc. I aquí es com juntament amb el protagonista descobrirem l’altra costat del món i ho farem de la mà d’un memorable personatges anomenat Nagore ( amb una fantàstica interpretació d’ Anna Alarcón), una guardià civil, que mai la veurem amb uniforme i que li farà de guia per aquest nou món, mal explicat i incomprès com és el de la immigració i la força que tenen aquesta gent en voler marxar de la misèria i saltar els impediments que els hi posa el “mon civilitzat”. En un moment de la pel·lícula, podem sentir la frase “Vallas para ricos contra los pobres”.

    Trueba, ens ensenya com si fos una mena de “documental” la situació que viuen els transfronterers; però el que més l’interessa és la visió dels que els vigilen, els controlen o dels que vivim a l’altra costat.

    Però també hi ha una història d’amor, una història de voler ser pares; moments de dubte de seguir o no. També de rebel·lia i emprenyament i un final sorpresa, que no desvetllarem.

    Una vegada més, com he dit, sembla que Trueba no ens explica res, o no gaire res, però ens explica molt, molt més del que de vegades veiem en una primera visió.

    Guillem Terribas 
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona 

Sin olvido

  • Informació


    Eslovàquia, 2018
    Direcció: Martin Sulík
    Intèrprets: Peter Simonischek,Jiří Menzel, Zuzana Mauréry, Anna Rakovská, Anikó Varga, Karol Simon, Judita Hansman,Attila Mokos
    Gènere: comèdia dramàtica
    Durada: 113 minuts
    Idioma: eslovac

    Sinopsi


    Ali Ungar, de 80 anys, troba un llibre d’un exoficial de les SS que descriu les seves activitats a Eslovàquia durant la guerra i s’adona que els seus pares van ser executats per ell. Sortirà a buscar venjança, però només troba al seu fill Georg, un jubilat vividor que s’ha distanciat del passat del seu pare. Però la visita d’Ali desperta el seu interès, i els dos homes emprenen un viatge a través d’Eslovàquia a la recerca de testimonis supervivents de la tragèdia i descobriran profunds conflictes no resolts.

  • El passat no passa mai

    A Sin olvido (2018) hi ha una presència especialment commovedora: Jirí Menzel, el cineasta txec sempre recordat com a director de la pel·lícula Ostre sledované vlaky (Trens rigorosament vigilats, 1966), basada en la novel·la homònima de Bohumil Hrabal i ambientada en una població ocupada pels nazis a finals de la Segona Guerra Mundial, i que té com a protagonista un jove sense consciència política que només sembla preocupat per sobreviure i pel sexe però que finalment se sacrificarà ajudant a la Resistència. Commovedora per la delicadesa i a la vegada fermesa amb la qual Menzel hi interpreta un home de 80 anys que descobreix qui va ordenar executar els seus pares durant l’ocupació nazi d’Eslovàquia; però encara més perquè el film, dirigit per l’eslovac Martin Sulík fa dos anys i presentat al Festival de Cinema de Berlín, conté una premonició de la mort del cineasta, esdevinguda el 5 de setembre passat. A més a més, el caràcter d’aquesta pel·lícula no sembla aliè al cinema de Menzel, que, tenint sempre present que el seu estimat Hrabal entenia i presentava la vida com una tragicomèdia, afronta situacions dramàtiques, sovint lligades a les circumstàncies històriques, amb un humor no exempt de tristesa. O potser a la inversa.
    El cas és que Jirí Menzel interpreta el jueu eslovac Ali Ungár, que, després d’haver llegit les memòries de l’oficial austríac de les SS que va executar els seus pares, es planta amb una pistola a la casa vienesa del criminal amb el propòsit de venjar-se’n. Allà, però, hi troba el fill (Georg Graubner, interpretat per Peter Simonischek) que li diu que el seu pare és mort i no fa cas del dolor del visitant. Graubner, amb una actitud de vividor despreocupat i fins i tot poca-solta, també li fa arribar que ell no només no ha d’assumir cap responsabilitat pel que va fer el pare, sinó que de fet s’ha mantingut pràcticament en la ignorància dels seus actes com a membre de les SS. Tanmateix, alguna cosa se li deu remoure, perquè decideix emprendre un viatge pels llocs dels crims paterns. I és així que contacta de nou amb Ali Ungár, de professió traductor, per contractar-lo com a intèrpret (tal com correspon al títol original, Tlmocník, i l’internacional, The Interpreter) en un viatge que li aporta una experiència moral i que el durà a plantejar-se que, si es té consciència, pot ser pitjor ser el fill d’un assassí que el d’una víctima.
    Aquest, doncs, és un nou relat de la història, que mai no es pot acabar de dir, sobre la barbàrie nazi i el genocidi jueu, de manera que ho és sobre el pes del passat i la necessitat moral de conèixer-lo i prendre’n consciència. El relat pren la forma d’una road movie a la recerca de documents i testimonis (alguns dels quals pateixen una pèrdua de memòria, amb la seva càrrega simbòlica, i donen compte de les ferides encara obertes i també de la responsabilitat dels col·laboracionistes dels nazis) i pretén reduir la tensió amb situacions més o menys anecdòtiques, algunes de les quals relacionades amb trobades casuals i amb problemes (com ara amb el cotxe) que semblen ineludibles en els films de viatges. No és anecdòtic, en tot cas, que la filla de l’«intèrpret» treballi en una escola d’una zona rural que ha acollit nens ucraïnesos: en el present continua existint una barbàrie que exigeix humanitat per contrarestar-la. A més del gran tema històric a partir d’una experiència personal, el film també tracta com afrontar la vellesa i, atès que Ali és vidu, la solitud que pot comportar, fet que li imprimeix una certa malenconia. I és així que la seva força i credibilitat tenen molt a veure amb els actors protagonistes: l’austríac Peter Simonischek –intèrpret del pare bromista de Toni Erdmann (2016), de Maren Ade– i, és clar, Jirí Menzel. Serveixi la programació de Sin olvido per homenatjar aquest director txec que, quan va ser a Girona per rebre el premi Liberpress, un dia d’octubre del 2013, va presentar una projecció de Trens rigorosament vigilats al Cinema Truffaut.
    .

    Imma Merino Serrat 
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona 

1 2 3 4 86