Centro histórico

Comparteix-ho

centrohistorico cartell

  • Informació


    Centro Historico
    Portugal, 2012.
    Direcció: Pedro Costa, Manoel de Oliveira, Víctor Erice, Aki Kaurismäki.
    Intèrprets: Judite Araujo, Maria Fatima Braga Lima, Arlindo Fernandes, Filomena Gigante, Cruz José, Ilkka Koivula, Amandio Martins, Henriqueta Oliveira, Gonçalves Rosa, Pedro Santos, Valdemar Santos, Manuel Silva, Kristine Strautane, Ricardo Trêpa, Ventura
    Durada: 90 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Portuguès.

    Sinopsi


    Quatre petites obres, de quatre grans directors, que ens mostren de prop alguna de les situacions i històries més curioses de la ciutat portugesa de Guimaraes..

     

  • Espectres sorgits de la memòria

    Centro Histórico és la primera part d’un díptic promogut des de la Fundació Guimaraes ciutat cultural europea. Mentre la segona part titulada 3X3D suposa una reflexio sobre l’us estètic del 3D signada per Jean Luc Godard, Edgar Pera i Peter Greenaway, Centro histórico pren com a pretext la ciutat de Guimaraes per articular una sèrie de discursos que tenen com a nexe comú la qüestió de la memòria, encara que aquesta sigui seccionada a partir d’una fàbrica tèxtil desapareguda, un ascensor, una tasca popular o les estàtues del centre de Guimaraes. Els responsables de l’operació són Victor Erice –que torna directament a la pantalla cinematogràfica després dels seus treballs a l’espai museístic-, Pedro Costa, Aki Kaurismaki i Manoel d’Oliveira. En el conjunt de Centro histórico la pel.lícula que ens captiva i que brilla amb llum pròpia és Vidros Partidos, un treball de 35 minuts en què Erice torna a explorar l’espai evocador de la memòria des d’una perspectiva fantasmagòrica. El punt de partida és la fàbrica tèxtil de Rio Vizuela – tancada l’any 2002- de la qual Erice pren com a pretext una fotografia dels seus menjadors plens de gent. La fotografia ens porten cap un temps d’esplendor de la fabrica. Un grup de personatges evoquen la memòria. El primer cop que parlen a la càmera ho fan mirant directament a la càmera d’esquenes a la fotografia. El seu testimoni d’aparença documental té un contrapunt de ficció. Els textos estan escrits i ells es converteixen en responsables de recitar uns monòlegs que parlen de històries viscudes d’ombres que no poden retornar. En la segona part, el poder evocador de la fotografia, com a captura d’un instant mort, serveix per què els personatges mirin a la fotografia i intentin interpretar l’evocació de l’instant. Erice construeix una pel.lícula poètica en que la paraula serveix per construir imatges i en que la imatge evoca allò que Siegfried Kracauer va redimir com l’acte de la redempció física. Redimir la memòria vol implica redimir allò que ha mort. El segon treball més singular és la proposta O Tasqueiro de Aki Kaurismaki. Un personatge callat que treballa de cambrer en un petit restaurant de Guimaraes. Amb l’estètica freda i minimalista de Kaurismaki, el cambrer portuguès ben bé podría ser una replica dels protagonistes de Nubes Pasajeras. Al seu entorn hi ha alguna cosa que s’enfonsa i que no pot retornar. Mentre la mirada dels estrangers cap a Portugal resulta efectiva i brillant, la dels dos cineastes portuguesos és més erràtica. Pedro Costa filma Sweet Exorcism a partir de la presencia misteriosa de Ventura, el protagonista de Juventude em marcha. Guimaraes és vist a partir d’un ascensor i de la relació amb un soldat. El passat colonial i la historia portuguesa ressonen en mig d’un espai tancat poblat d’estranyes ombres. Manoel d’Oliveira tanca la pel.lícula amb O Conquistador, Conquistado una petita broma lleugera i maliciosa sobre el viatge turístic i els seus discursos. Fa la sensació de que el vell Oliveira es pren amb broma i distancia l’encàrrec i que juga a evocar les pedres per riure’s de les formes de construcció de la memòria.

    Àngel Quintana

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho