Climax

Comparteix-ho

  • Informació


    França, 2017
    Direcció: Gaspar Noé
    IntèrpretsSofia Boutella, Romain Guillermic, Souheila Yacoub, Kiddy Smile,Claude Gajan Maull, Giselle Palmer, Taylor Kastle, Thea Carla Schott,Sharleen Temple, Lea Vlamos, Alaia Alsafir, Kendall Mugler
    Gènere: thriller dramàtic
    Durada: 95 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    A mitjans dels anys noranta, vint joves ballarins de dansa urbana que s’havien reunit per unes jornades de tres dies d’assajos en un internat en desús situat al cor d’un bosc, fan el seu últim ball comú i després festegen una última festa de celebració al voltant d’una gran font de sangria. Aviat, l’atmosfera es torna elèctrica i una estranya bogeria dels atraparà tota la nit. Els sembla obvi que han estat drogats, però no saben per qui o per què.

  • Filmar la dansa

    En el dossier de premsa de Climax (2018), Gaspar Noé, el director del film, ens diu que néixer i morir són dues experiències extraordinàries, però que, en canvi, viure és un plaer fugitiu. Si haguéssim de fer cas de les seves paraules, o, més aviat, si haguéssim de fer cas dels seus postulats pseudofilosòfics, difícilment podríem reivindicar el seu cinema. Amb tot, més enllà de les seves pseudoreflexions, Gaspar Noé ha anat demostrant, amb el temps, que és un cineasta amb una intuïció visual increïble i que és capaç de dur a terme un seguit de propostes que poden semblar extremes però que estimulen. Noé se situa en els límits d’allò que és acceptable, però ho resolt amb talent visual i una concepció de la posada en escena molt agosarada. Tots aquests factors fan que les seves pel·lícules s’hagin de tenir sempre molt i molt en compte, sigui el seu porno 3-D, Love (2015), o la seva experiència lisèrgica a Tòquio, Enter the Void (2009).
    Climax podria ser considerada com un nou tomb en la carrera d’un enfant terrible que pot semblar que es preocupi més de sorprendre que de crear. Si ens situem sense complexos davant de Climax podrem gaudir d’un exercici visual extraordinari que busca una fusió entre el cinema i el ballet contemporani. La trama és molt simple. Un grup de ballarins organitza una rave. En les primeres imatges, rodades en vídeo domèstic, ens parlen dels seus somnis. Un cop han expressat els seus desitjos, comença el ball i, durant més d’una hora i mitja, la pel·lícula no fa més que anar des de la dansa festiva fins a la dansa macabre, de la celebració al voltant de la plenitud del cos a la seva aniquilació. El joc de posada en escena que ens proposa Noé és sensacional. La primera coreografia que reuneix a tots els personatges és, sense cap dubte, la millor escena de ballet que s’ha rodat en el cinema contemporani els darrers anys. Noé és conscient que la dansa necessita la utilització del pla seqüència amb una càmera en moviment. Per això barreja amb gran elegància els moviments de la càmera amb els moviments dels cossos al ritme de la música techno-house. Després d’aquest moment d’esplendor únic, sembla com si la pel·lícula es volgués calmar, com si els ballarins volguessin descansar abans d’enfrontar-se a més sessions de música hip hop, rodades, en aquest cas, amb una càmera zenital que estableix un altre punt de vista a la coreografia.
    Un cop ha acabat la festa, comença el viatge a l’infern. La cocaïna ho impregna tot i la rave es transforma en una mena de porta d’entrada a la destrucció. Els personatges ja no poden celebrar la vida i estan condemnats a transformar-se en morts vivents que van cap el seu destí. En aquesta part també hi ha dansa, però una dansa que busca altres formes, menys vistoses. Els moviments del cos no es troben determinats pel ritme de la música sinó pels espasmes, els atacs. Gaspar Noé ho roda amb una força increïble, fins al punt que pot molestar l’espectador. De totes maneres, el camí que proposa cap a l’infern té moments increïbles, sobretot quan deixem les bromes –com la del nen tancat en un lloc d’alt voltatge– i anem a allò que és abstracte. Quan Gaspar Noé introdueix petites subtrames, la cosa no acaba de funcionar. Quan deixa que la càmera filmi els cossos descompostos dels ballarins envoltats de vermell, aconsegueix fusionar alguna cosa que ve de la dansa contemporània més radical amb allò que és més extrem del cinema contemporani. Encara que algun amant del teatre es pugui estirar els cabells davant la comparació, penso que Climax no és gens lluny del treball d’alguns visionaris de la dansa contemporània. Algunes de les coreografies dutes a terme per Alain Platel i vistes a Temporada Alta, com ara Out of context – For Pina, són ben a la vora del que ens proposa Gaspar Noé.

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

     

Comparteix-ho