Corpus Christi

Comparteix-ho

  • Informació


    Polònia, 2019
    Direcció: Jan Komasa
    Intèrprets: Bartosz Bielenia, Eliza Rycembel, Aleksandra Konieczna, Tomasz Zietek, Leszek Lichota, Lukasz Simlat, Barbara Kurzaj, Zdzislaw Wardejn
    Gènere: drama
    Durada: 116 minuts
    Idioma: polonès

    Sinopsi


    Narra la història de Daniel, de 20 anys d’edat, qui experimenta una transformació espiritual mentre viu en un Centre de Detenció Juvenil. Vol ser sacerdot, però això és impossible a causa dels seus antecedents penals. Quan és enviat a treballar a un taller de fusteria en una petita localitat, a l’arribar es fa passar per sacerdot i es fa càrrec accidentalment de la parròquia local. L’arribada del jove i carismàtic predicador és una oportunitat perquè la comunitat local comenci el procés de sanació després d’una tragèdia ocorreguda en aquesta petita població.

  • Història d’un impostor

    Fa uns anys, el director francès Jacques Audiard va rodar Un héroe muy discreto, una de les seves millors pel·lícules. En ella, l’actor Matthieu Kassovitz interpretava el paper d’Albert Dehousse, un personatge fascinant que aprofitant la incertesa i desgovern que va regnar a França durant l’època de l’ocupació nazi, es fa infiltrar per l’entramat social del moment fent de l’aparença i la confusió les seves armes per sobreviure en temps convulsos. L’impostor d’Audiard era un personatge que s’aprofitava d’un context i unes circumstàncies favorables per camuflar la seva identitat, per esdevenir un hàbil camaleó que es mimetitzava amb el seu entorn a partir d’interessos personals. A Corpus Christi, el polonès Jan Komasa ens explica la història d’un altre impostor, un personatge marginat i conflictiu que precisament trobarà en la impostura una forma de realització personal. Sorprenentment nominada a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa aquest 2020 -categoria en la que com era del tot previsible va perdre davant la megafavorita Parasite-, Corpus Christi és el tercer llargmetratge de ficció del polonès Komasa, una de les noves veus del cinema polonès i del que curiosament ja ens ha arribat també l’obra posterior, la quarta i també molt interessant Hater, estrenada fa un parell de mesos directament a la plataforma Netflix.
    Daniel, el torturat protagonista de Corpus Christi, és un personatge sense rumb fins que, arran d’un desgraciat encontre circumstancial, decideix suplantar la identitat d’un capellà que havia d’incorporar-se a la parròquia d’una petita localitat de la Polònia rural. Mogut per la por i per una fugida endavant que no sap exactament on el conduirà, Daniel es camufla darrera aquesta identitat falsa inicialment com una pura estratègia de supervivència. Però l’esplèndid guió de Mateusz Pacewicz té l’habilitat d’anar dibuixant de forma implacable el procés d’identificació del fals capellà envers la seva funció i tot el que envolta la seva figura, especialment en un país amb una societat ultracatòlica com Polònia.
    Komasa centra bona part de la trama en observar i analitzar, amb la precisió d’un bisturí, tots els mecanismes de poder i cohesió social d’aquesta petita comunitat rural que és l’escenari principal del film. En certa forma, la capacitat de mimetisme de Daniel, el fals capellà, consisteix essencialment en burxar en les contradiccions, obsessions i traumes d’aquell col·lectiu humà. Aprofitant-se sobretot de l’experiència traumàtica d’un tràgic accident ocorregut en el poble, el protagonista de Corpus Christi va teixint tota una xarxa de complicitats que li acaben donant una rellevància social, un estatus i un poder d’influència que només són possibles des de la seva impostura.
    Pel·lícula hàbil, molt ben construïda, metòdica en l’observació de tots aquests elements antropològics associats a la comunitat, Corpus Christi és una experiència que deixa molt espai a l’espectador, que es va manifestant entre perplex, sorprès, indignat o commogut per la peculiaritat d’aquest viatge singular que ens interpel·la permanentment. La interpretació de Bartosz Bielenia del personatge principal és d’aquelles que no s’oblida: magnètica, il·luminada, la seva mirada profunda i torturada se’ns clava a la retina posant damunt la taula la tènue frontera entre bogeria i lucidesa, entre una mitja veritat o una mitja mentida, entre la falsa aparença i la certesa volàtil.

    Paco Vilallonga
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona 

Comparteix-ho