De óxido y de hueso

Comparteix-ho

deoxidoydehueso cartell

  • Informació


    De rouille et d’os (Rust & Bone)
    França, 2012.
    Direcció: Jacques Audiard.
    Intèrprets: Marion Cotillard, Matthias Schoenaerts, Céline Sallette, Bouli Lanners, Alex Martin, Corinne Masiero, Tibo Vandenborre
    Durada: 120 min.
    Gènere: Drama romàntic.
    Idioma: Francès.

    Sinopsi


    Tot d’una, Ali s’ha de fer càrrec del seu fill Sam, un nen de cinc anys al que amb prou feines coneix. Com no té casa, ni diners, ni amics, es refugia a Antibes, a casa de la seva germana, que els acull afectuosament. Després d’aconseguir treball com a porter en una discoteca, Ali coneix Stéphanie, una domadora d’orques a l’aquari Marineland.

     

  • De brutalitat i fragilitat

    Havent fet la crítica ja fa uns anys sobre De battre mon coeur s’est arreté (2009) quan es va passar al Truffaut, reprenc Audiard amb De Óxido y Hueso. A la crítica anterior començava contextualitzant a l’autor, indicant la seva faceta de guionista des dels 80’s, de cineasta dels 90’s, de fill de cineasta, de fill predilecte de l’acadèmia amb premis com el Cèsar a la millor opera prima per Regarde les hommes tomber (1994), premi al millor guió a Cannes per Un héros très discret, millor guió i 9 nominacions als Cesar per Sur mes lèvres (2001), i 8 Cesars per De battre mon coeur s’est arrêté (2005)». A aquest premis haurien d’afegirse els guardons que va obtenir Un profeta (BAFTA, Austrian Film Critic Award, British Independent Film Award, la palma d’or a Cannes, el CFCA Award, 8 premis Cesar, 2 European Film Awards, el Fotograma de Plana, entre molts d’altres) i els múltiples premis de De Óxido y hueso, entre ells, uns quants Cèsars. D’òxid i d’os és el regust que li deixa a un boxejador un cop fort a la boca, segons Audiard, el mateix gust que tenim els espectadors després de veure aquesta emocionant i crua pel·lícula. De Óxido y hueso (adaptació de la novel·la de Craig Davidson), està protagonitzada per una enorme Marion Cotillard que es mostra en carn viva i amb «la gràcia divina de la millor de les fotogènies» (com diu Audiard) i pel sorprenent Matthias Schoenaerts, dos personatges angulosos, orgullosos i, malgrat tot, innocents enmig la seva complicada situació vital. Alí (Schoenaerts) s’ha de fer càrrec del seu fill Sam, un noi que quasi ni coneix, i viu amb la seva germana després d’aconseguir un treball com a porter d’una discoteca. Allà coneixerà a Stéphanie (Cotillard), una domadora d’orques en l’aquari de Marineland que patirà un accident que la deixarà tocada i enfonsada. La violència en la qual han estat educats, però, és el que farà progressar als personatges, de la mateixa manera que Malik (Tahar Rahim) a Un profeta utilitzarà la violència per progressar i allunyar-se cada cop més d’aquesta violència instrumental. Audiard té una certa predilecció per personatges al marge del mínim comú denominador, per protagonistes aïllats i desprotegits (la discapacitada Carla -Emmanuelle Devos- a Lee mis labios o l’exconvicte Paul -Vincent Cassel-, Malik –Rahim- a Un profeta, Stéphanie –Cotillarda De óxido y hueso), enclaustrats en un modus vivendi opriment; també hi ha els personatges que, com a la cançó Mack the knife de Kurt Weil escrita per Brecht que tanca Un profeta, són «taurons amb dents bonics, nacrats», però al cap i a la fi, mangants víctimes d’ells mateixos, com en Tom (Romain Duris) a De battre mon coeur s’est arreté. Això ho acompanya amb una realització impecable i un estilisme, estètico-musical, que veu de fonts audiovisuals postmodernes com pot ser el videoclip. La música, més subjectiva que diegètica, sempre de la mà d’Alexandre Desplat, acompanyarà els estats interiors dels personatges. A De Óxido y Hueso usa, a més a més, els músics Bon Iver i Bruce Springsteen per alguns dels seus temes. En tots els casos, Audiard avantposa l’auto-superació a tot possible dramatisme desesperat, i aconsegueix passar de la navalla i la sang, a la simplicitat de l’amor a la vida més bàsic fundat en la llibertat transitòria que són capaços de sentir els seus personatges, una llibertat que passa per desfermar-se del seu passat, de la seva pròpia mutilada identitat. Els personatges d’Audiard ens commouen perquè són capaços d’exercir la màxima brutalitat i de mostrar la màxima fragilitat en un món d’extrems sense termes mitjos i on només la fe innocent d’aquest que va desprotegit i sense res a perdre i l’amor incondicional per la vida podrà salvar-los en un món en què, com diu Audiard, «és d’un cinisme realment odiós».

    Íngrid Guardiola

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho