Dos días, una noche

Comparteix-ho

cartelldosdiasunanoche

  • Informació


    Bèlgica, 2014.
    Director: Jean-Pierre Dardenne i Luc Dardenne.
    Intèrprets: Marion Cotillard, Fabrizio Rongione, Pili Groyne, Simon Caudry.
    Durada: 95 min.
    Gènere: Drama social.
    Idioma: Francès (subtítols en castellà).

    Sinopsi


    La Sandra disposa només d’un cap de setmana per anar a veure els seus col·legues i convèncer-los que renunciïn a la seva paga extraordinària perquè ella pugui conservar el seu treball. El seu marit l’acompanya per donar-li suport..

  • Marion Cotillard en el món dels Dardenne

    Amb “Le gamin au vélo”, la seva anterior pel·lícula, els germans Dardenne van incorporar al seu món una actriu de renom, la també belga Cécile de France, que poc abans fins havia rodat amb Clint Eastwood a “Más allá de la vida”. Tanmateix, en el cas de “Deux jours, une nuit”, filmen una estrella, Marion Cotillard, guanyadora d’un Oscar per la seva esforçada interpretació d’Edith Piaf a través d’una màscara. Tal fet en principi pot provocar una estranyesa perquè, tot i comptar amb actors professionals com Olivier Gourmet i Jérémie Reiner, el cinema sobri i de textura documental dels Dardenne sembla excloure unes presències que s’imposin sobre els personatges. Necessitaven una actriu amb recursos i registres interpretatius per mantenir-la sempre en el pla? Abans no ho havien necessitat: encara que pràcticament només tingués una expressió, entre la ràbia i la por d’un animalet assetjat, la seva càmera sempre perseguia a l’aleshores joveníssima debutant Emilie Dequenne a “Rosetta”. El cas és que Luc i Jean-Pierre Dardenne han apostat per Marion Cotillard i han guanyat. L’actriu s’ha integrat amb una sorprenent naturalitat en un cinema depurat fins la màxima concisió i sense artificis que, lluny de ser concebut pel lluïment d’una estrella, necessita que els cossos transmetin una veritat (la del personatge) per tenir ell mateix una credibilitat. Tant deu ser mèrit dels cineastes com de l’actriu, però la qüestió és que, per increïble que pugui semblar en el cas d’una dona tan chic, Cotillard és creïble interpretant en el cinema dels Dardenne (no en un fals o hipòcrita melodrama proletari a la recerca d’una llagrimeta amb consciència social) una obrera que, per no perdre la feina en una petita fàbrica de plaques solars, ha de convèncer els seus companys que renunciïn a una paga extraordinària. No només es fa creïble, sinó que el seu treball resulta emocionant. Amb la càmera enganxada, tot i que ara els Dardenne semblen moure-la menys agitadament, l’actriu sembla en tot moment implicada amb Sandra, que ha d’actuar a contrarellotge: té un cap de setmana per convèncer els seus companys perquè votin a favor seu quan tornin a la fàbrica el dilluns al matí.

    El mecanisme argumental és senzill, amb les converses successives amb els companys laborals. Cada conversa, però, és una variació, aporta una peça diversa que dota de complexitat moral del film, perquè les raons (sigui la resposta positiva o negativa davant la petició de Sandra) no són les mateixes. Hi ha un moment en què és possible sentir que, encara que sigui sense voler, s’ha creat una intriga: aconseguirà Sandra els vots necessaris a favor seu?. Però, com pot suposar-se, aquesta és una pel·lícula sobre els efectes morals de la crisi econòmica, però potser encara més sobre l’estat de la classe obrera quan l’accés al consumisme s’ha instaurat fa molt de temps, s’ha perdut la unió de la lluita col·lectiva i els vincles de solidaritat. Més que els obrers, els Dardenne han abordat personatges marginals, que, per la seva mateixa situació dins d’una societat excloent, desenvolupen un instint de supervivència que pot arribar a ser brutal. A “Deux jours, une nuit”, hi ha una protagonista que, per no ser exclosa del món laboral, intenta convèncer uns treballadors que, en principi, no s’hi juguen la seva feina, sinó només una paga extra. El directiu de l’empresa se’n desentén de la decisió i deixa el destí de Sandra en mans dels seus companys.

    Algunes de les respostes, en relació amb el destí de la paga extra, poden resultar decebedores, però els Dardenne eviten una actitud judicativa. No volen fer un drama sobre la lluita d’una pobre noia enfrontada a uns porcs insolidaris. Volen presentar un conflicte que ens interpel·li i ens faci pensar sobre les nostres pròpies decisions o eleccions. De fet, no ens hi hem d’esforçar gaire per posar-nos en el lloc de Sandra o en el dels seus companys: la incertesa actual en el món laboral fa que aquesta situació pugui resultar molt pròxima. Els Dardenne, que ens recorden que cadascú es responsable de les seves eleccions, acompanyen la protagonista, però tampoc no en fan una heroïna: no hi ha constància que fos una dona conscienciada amb un compromís social i polític i, de fet, la seva lluita és individual. Aquest és l’estat de la qüestió. Tanmateix, Sandra viu una experiència transformadora en dos dies i una nit. A banda que guanyi o no, l’important és la lluita mateixa com una forma de resistència i de dignitat. A través seu, sense idealismes i amb la consciència d’una societat embrutida, els Dardenne expressen el seu humanisme, que s’afirma en la possibilitat de la resistència moral i, al capdavall, política.

    Imma Merino (Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona)

  • Selecció de crítiques en col·laboració

    amb Club 7 cinema

     

    Des de la simplicitat absoluta, els Dardenne fan una pel·lícula on es reivindica la importància del vot com a factor fonamental de la democràcia i de la participació política. En un moment de descrèdit de la política, els Dardenne reivindiquen el valor fonamental que tenen les preses de decisions personals per aprofundir i millorar el destí d’allò col·lectiu (Àngel Quintana, El dret a decidir, diari El Punt Avui, 24.10.2014)

    A partir d’un conflicte mínim, els Dardenne construeixen un drama màxim sobre la dignitat, l’empatia i la lluita per la supervivència en aquesta era en què les persones només són considerades material fungible (Joan Pons, Dos días, una noche, diari Ara, 24.10.2014)

    Aquí no hi ha pauses dramàtiques, ni clímax, ni estrips. Marion Cotillard pronuncia exactament les mateixes línies a cada stop en el camí (..) Però tot acaba sent un xic massa delicat (..) Sobra cotó fluix. Tot i això, és molt maca (Josep Lambies, Dos días, una noche, Time Out Barcelona, 24.10.2014)

    (..) El seu tem­po és le­tàr­gic. El seu ar­gu­ment és una sim­ple ex­cu­sa. Les se­ves imat­ges (en un for­mat que re­cor­da la di­a­po­si­ti­va) són sub­ju­ga­do­res. En­ca­ra que l’ar­gen­tí Li­san­dro Alon­so ha dit que Jau­ja (nom pres del país mí­tic i ima­gi­na­ri on no es tre­ba­lla) s’hau­ria d’as­sem­blar als wes­terns de John Ford, en re­a­li­tat s’as­sem­bla als abs­trac­tes films de l’Oest de Mon­te Hell­man (Quim Casas, Bellesa en terra mítica, El Periódico, 12.12.2014)

Comparteix-ho