Edén al Oeste

Comparteix-ho

edenaloeste cartell

  • Informació


    Eden à l’Ouest
    França, 2009.

    Director: Constantin Costa-Gavras.
    Intèrprets: Riccardo Scamarcio, Ulrich Tukur, Juliane Köhler, Eric Caravaca, Jean-Christophe Folly, Anny Duperey, Ieroklis Mihailidis, Annie Loulou, Dina Mihailidou, Constatinos Markoulakis, Antoine Monot, Florian Martens, Murali Perumal
    Durada: 110 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Francès.

    Sinopsi


    Elías és un jove emigrant que ha d’afrontar nombrosos contratemps per entrar il·legalment a la Unió Europea. Igual que en L’Odissea”, el Mar Egeu és l’escenari de les seves aventures. Després d’innombrables peripècies, d’una estada al paradís i una estada a l’infern, el seu periple acaba a París. És un intent de recrear el viatge d’aquells que creuen terres i oceans embravits a la recerca d’una llar.

     

  • Quan Ulisses s’encarnà en Charlot

    Tot i que en la seva darrera pel·lícula (l’infravalorada Arcadia), Costa-Gravas ja introduïa la ironia i sobretot la mala baba per mostrar-nos els maquiavèl·lics camins que pot transitar un executiu per tal de recuperar el seu lloc de treball, resulta evident que la filmografia del director grec està forjada a base de rigor i serietat que imposen els temes a tractar, majoritàriament de caire polític: des del retorn dels vells fantasmes del nazisme a “La caja de música” fins a l’anàlisis del paper que va jugar l’Església durant la Segona Guerra Mundial a “Amén”, passant pels drames humans que comportaren dictadures com la grega “Z”, la xilena “Missing o l’uruguaia “Estado de sitio”, el terreny de la lleugeresa i l’humor resultava deliberadament rebutjat.

    D’aquesta manera, l’espectador que s’atansi a “Edén al Oeste”, la darrera proposta de Costa-Gravas, és possible que s’endugui una sorpresa majúscula i que fins i tot dubti de la veritable autoria de la pel·lícula. Certamet, Edén al Oeste es pot incloure a la perfecció dins la temàtica de la majoria de les pel·lícules del director, ja que les penúries que ha de superar un jove apàtrida per arribar a la seva terra promesa s’amaneixen amb les necessàries dosis de crítica social i de compromís de denúncia. Ara bé, l’estil i el to narratiu que utilitza el director per contar-nos la història signifiquen un gir més que radical en la seva carrera.

    Elías, un atractiu noi del qual mai sabrem la seva procedència, decideix embarcar-se en un vaixell ple d’il·legals com ell per travessar el mar Egeu i poder arribar a la vella Europa. De la mateixa manera que per a Ulisses Ítaca significava el punt i final del viatge, Elías no defallirà mai fins poder arribar al seu destí somiat, una ciutat anomenada París en la qual creu fermament que s’acompliran tots els seus desitjos. Malgrat el permanent risc que el noi pateix ja no només a ser enxampat i per tant repatriat, sinó també de perdre la vida, Elías s’arma constantment de convicció en la seva particular Odissea. Com dèiem, el director opta per explicar-nos el relat gairebé com si d’una faula es tractés. Així, Edén al Oeste abandoba ràpidament el to greu de la narració per a convertir-se, en el moment en què el protagonista va a parar a un complex hoteler per a nous rics que provenen de tot Europa, en una mena de vodevil que suposa, en certa manera, un homenatge a les pel·lícules de l’època muda de Charles Chaplin en les quals el personatge rodamón Charlot havia d’esquivar contínuament tots aquells que el volien atrapar, tot generant un munt de situacions que es balancejaven entre l’absurd i la hilaritat. És aquest camí, en el fons, el que traça al llarg del film la narració i el personatge d’Elías, un somiatruites que, malgrat observar que el terrent que trepitja està nodrid de desengany i frustració, es nega rotundament a acceptar la realitat. Riccardo Scamarcio (actor italià que ja ha tastat el gènere còmic en films com “Manuale d’amore” i “Mi hermano es hijo único”) composa d’aquesta manera un personatge que fa de la ingenuitat bandera. És precisament aquesta voluntat de dotar al relat d’un optimisme carregat de màgia el que posa en més d’una ocasió a Costa-Gavras en la corda fluixa: com si d’un funambulista es tractés, el cineasta ha de realitzar nombrosos esforços per no perdre l’equilibri d’un relat que a voltes està a punt de caure en el precipici del ridícul. Potser en el fet d’aguantar malgrat els constants desequilibris rau la dignitat d’una pel·lícula que, si bé no pot situar-se dins el sac de les obres més importants del director, sí que convida a l’espectador a mirar-se el drama de l’immigrant il·legal des d’un altre punt de vista.

    Carles Ribas

    Cinema Truffaut

Comparteix-ho