El año del descubrimiento

Comparteix-ho

  • Informació


    Espanya, 2020
    Direcció i guió: Luis López Carrasco
    Gènere: documental
    Durada: 200 minuts
    Idioma: castellà

    Premis Goya: Nominada a Millor documental i Millor muntatge
    Festival de Mar del Plata: Millor pel·lícula
    Festival de Sevilla: Gran Premi del Jurat
    Premis Forqué: Millor documental

    Sinopsi


    L’any 1992 succeeixen a Espanya dos esdeveniments fonamentals: els Jocs Olímpics de Barcelona i l’Exposició Universal de Sevilla, vinculada a la celebració del V Centenari del Descobriment d’Amèrica. Deu anys després de la pujada al poder del PSOE de Felipe González, Espanya apareix davant la comunitat internacional com un país efervescent, modern i civilitzat. Una futura potència econòmica mundial. Tanmateix, a Cartagena, els disturbis i protestes pel tancament de fàbriques i el desmantellament industrial adquireixen una violència creixent fins a acabar amb l’incendi de parlament regional amb còctels Molotov.

  • La reconversió industrial i la seva projecció al present

    El llibre Retour à Reims parla de la història d’algú que volia retrobar-se amb el seu pare però que també va arribar tard i no el va poder perdonar. L’autor és Didier Eribon, biògraf de Michel Foucault. El seu pare l’havia foragitat de Reims perquè era homòfob i no entenia que el seu fill pogués estimar els homes. Al arribar tard el dia de la mort del pare, Eribon es pregunta si a part de la reconciliació sexual podria ser possible establir una reconciliació social. A partir d’aquí, a Retour à Reims es pregunta perquè els vells lluitadors comunistes voten l’extrema dreta del Front Popular. Què ha passat amb l’esquerra? Per què no ha sabut convèncer?
    El año del descubrimiento de Luis López Carrasco també es fa aquestes pertinents preguntes, establint un interessant pont entre el passat recent i el nostre present. La pel·lícula parteix d’uns fets que varen passar a Cartagena a començaments del 92. Mentre l’Expo de Sevilla i els Jocs Olímpics creaven un mirall cofoi sobre el miracle de la modernització espanyola, 30.000 obrers eren acomiadats de les drassanes i empreses navals de Cartagena a causa de la reconversió industrial. La Unió Europea havia demanat a l’Estat espanyol que dugués a terme un procés de transformació de la industria per què aquesta es trobava envellida. El PSOE va donar-hi llum verda i es varen començar a tancar algunes fabriques. L’estratègia passava per convertir una part important de l’economia espanyola cap el sector terciari, mentre la industria passada es concentrava en altres parts d’Europa. Aquesta política va provocar un gran malestar en determinades zones industrials que es varen sentir menyspreades per una política que era l’antítesi del cofoisme social que hi havia aquells anys. En mig d’aquest context, els obrers de Cartagena varen acabar incendiant el Parlament autonòmic de Múrcia mentre s’enfrontaven amb la policia.
    La pel·lícula de López Carrasco no vol ser un documental sobre allò que va passar a Cartagena durant El año del descubrimiento, sinó un debat entre els fets del 92 i el present d’una joventut que viu sense esperança de feina i envoltada d’una clara precarietat. Al llarg d’aquesta llarga i fascinant pel·lícula, rodada majoritàriament utilitzant el sistema de la pantalla partida, escoltem als joves d’ara que treballen en precari i els obrers del passat que varen ser acomiadats. També escoltem un sindicalista que diu que la reconversió industrial dels noranta va anular la lluita obrera, va desmantellar l’esquerra i va obrir la porta perquè els joves d’avui tinguin salaris inferiors als mil euros i no es pugui fer cap política per impedir-ho. La reconversió industrial sorgeix com el principi d’una transformació social que ha acabat desplaçant-se cap a la crisis actual. Si pensem en la situació actual que es viu en plena pandèmia, fàcilment podrem veure que les deficiències, transformacions i apostes cap el sector servei, en detriment de la caiguda de la industria, han acaba generant un paisatge desolador en moltes ciutats. Sembla com si bona part dels diagnòstics plantejats en la pel·lícula adquirissin una nova vigència.
    La gran intel·ligència de la proposta de López Carrasco és com la pel·lícula s’articula a partir de les converses que es van desenvolupant a l’interior d’un bar. En uns primers moments sembla com si la pel·lícula divagués cap a múltiples terrenys, però de forma progressiva veiem com es concentra en els temes claus. La recta final que la pel·lícula proposa en la seva darrera hora de metratge acaba donant forma a totes les peces perdudes i converteix El año del descubrimiento en una de les grans obres del cinema polític. És com si caiguessin tots els mites d’una època per veure d’on sorgeixen certs mals i s’estenen cap el present. Les lluites obreres s’han perdut, la consciència política de l’esquerra es va esvair i molts vells sindicalistes que lluitaven des de l’interior de les fàbriques han acabat assumint el populisme de l’extrema dreta.

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho