El Apóstata

Comparteix-ho

elapostata cartell

  • Informació


    El Apóstata
    Uruguai, 2015
    Director: Federico Veiroj.
    Intèrprets: Álvaro Ogalla, Bárbara Lennie, Vicky Peña, Marta Larralde, Kaiet Rodríguez, Juan Calot, Andrés Gertrudix, Joaquín Climent, Jaime Chávarri, Mercedes Hoyos, Álvaro Roig, Leo Fernández.
    Gènere: Comèdia dramàtica.
    Durada: 80 min.
    Idioma: Castellà.

    Sinopsi


    El apòstata repassa les cicatrius d’un jove que desitja emancipar d’allò que s’escapa del seu control, alhora que dispara contra si mateix i amb un afany cínic en algunes qüestions de fe, culpa i desig.

  • Melanconia uruguaiana a Madrid

    Entre Montevideo i Madrid, ciutat on a vegades resideix i on ha fet amistat amb directors de diverses generacions, l’uruguaià Federico Veiroj va  fent cinema i televisió (com ara en el cas d’una sèrie documental realitzada el 2013 al seu país, “Primera persona”, amb el qual ha aportat retrats d’adolescents reprenent un interès prèviament demostrat en el seu primer llargmetratge, “Acné”, protagonitzat per un adolescent tímid a la recerca del seu primer petó) d’una manera personal tan lliure com discreta. Després de “La vida útil”, un film de producció uruguaiana i espanyola a propòsit d’un home desconcertat després de perdre la feina exercida durant vint-i-cinc anys en una filmoteca, Veiroj ha rodat a Madrid “El apóstata”, que va rebre el premi de la crítica Fipresci i també una menció especial del jurat en el recent festival de Sant Sebastià. El film parteix d’una idea d’Alvaro Ogalla, un amic cinèfil de Veiroj que també va acabar assumint, sense tenir experiència com actor, el seu protagonista, una mena d’adolescent etern que, com anuncia el títol, decideix apostatar. Una empresa difícil que exigeix molta tenacitat per contrarestar tots els impediments que hi posa l’Església Catòlica. Allò curiós és que Gonzalo Tamayo, el nom teatral d’aquest personatge, és un tipus mandrós, d’aquella mena que prefereix no fer les coses, com ara, en el seu cas, acabar els estudis de Filosofia. És un mandrós, però, estranyament, és un mandrós que no es cansa en el seu empeny d’apostatar. En la seva actitud hi ha un desig alliberador que inspira simpatia,  És un gest de rebel·lió individual, a la manera d’un anarquista en la seva pròpia habitació, però, de manera atípica, sintonitza amb els aires dels temps i amb aquell desig vell, però sempre nou, de canviar la vida.

    En els films de Veiroj hi ha aquella mena de malenconia que s’ha pogut percebre en algunes mostres del cinema uruguaià, com ara en aquell “Whisky” tan celebrat, però de manera menys lacònica. Això últim perquè sembla haver-se empeltat de certa tradició de la comèdia madrilenya sentimental i cinèfila (que comença amb el Fernando Trueba d’”Opera prima” i arriba fins el seu fill, Jonàs, en el qual s’havia pensat per interpretar el protagonista d’aquest film de Veiroj) en la manera de construir un personatge que, paral·lelament als seus treballs per apostatar, es debat entre una cosina, per la qual sempre ha sentit una atracció romàntica, i una veïna encarnada amb l’encant de Barbara Lennie. No és menor l’encant de Marta Lerralde, que interpreta la cosina. Aquesta influència a la vegada remet a una altra de tan perseverant com la de la “nouvelle vague” francesa i les seves derivacions. És una manera de fer cinema amb moltes picades d’ullet cinèfiles, com ara que un dels capellans s’encarni en el director Jaime Chavarri i un altre en Antonio Santamarina, crític de cinema i actualment gerent del cinema Doré, depenent de la Filmoteca Espanyola. El cas és que, entre la comèdia punyent i la comèdia sentimental, en les venes d’”El apóstata” hi corre una sang llibertària que, sense estridències, fa que el film flueixi fins un final joiós que anuncia que s’acosten temps de caos que podran ser molt feliços. Que així sigui.

    Imma Merino

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho