El camí més llarg per tornar a casa

Comparteix-ho
elcamimesllargpertornaracasa cartell
  • Informació


    El camí més llarg per tornar a casa
    Catalunya, 2014
    Director: Sergi Pérez
    Intèrprets: Borja Espinosa, Miki Esparbé, María Ribera, Pol López.
    Gènere: Drama
    Durada: 85 min.
    Idioma: Català.

    Sinopsi


    Un matí Joel troba a Elvis, el gos de la seva dona, mig moribund i assedegat.Això l’obliga a sortir de casa, cosa que porta evitant des de fa temps. Al deixar-se les claus dins, passarà el dia intentant desesperadament tornar a casa, el seu refugi.

  • Sortir de casa

    Amb El camí més llarg per tornar a casa de Sergi Pérez, membre del col·lectiu Niu d’Indi, ens trobem amb una òpera prima reveladora. El seu cineasta parla d’influències de Kelly Reichardt o Michael Haneke, però tot plegat sembla ser una justificació davant d’una pel·lícula que ens desconcerta perquè proposa camins diferents. En un moment en que els nous cineastes semblen aprofitar clixés d’altres cinematografies per fer-se un lloc hipotètic en el mercat, El camí més llarg per tornar a casa sorgeix com un producte estrany. Es cert que en ell podem trobar-hi un cert caràcter minimalista basat en un rebuig pels grans efectes dramàtics i per tot allò que vol ser explícit. De totes maneres, el poder alegòric de la pel.lícula la situa en un altre terreny, en un model de cinema on allò mostrat amaga alguna cosa sobre la qual la pròpia pel·lícula fàcilment pot convertir-se en faula.

    El camí més llarg per tornar a casa pot explicar-se de forma esquemàtica com la vivència d’un personatge afectat per una crisi profunda.  Joel porta molts de dies tancat a casa sense sortir afectat per un dolor profund, un bon dia es troba obligat a portar el gos al veterinari i es troba tancat al carrer, sense les claus que li permetin tornar a casa. A nivell pragmàtic, El camí més llarg per tornar a casa seria la crònica del recorregut que dur a terme Joel per poder tornar a casa i no poder. Amb tot, però, darrera aquest mínim  periple argumental s’hi amaguen més coses. En una segona lectura podem descobrir algunes pistes que ens ajuden a poder comprendre millor el personatge de Joel. No trigarem gaire en descobrir que es troba en un estat depressiu perquè està duent a terme un procés de dol respecte a la mort de la seva companya Mònica. També podem entendre que probablement, tots dos  varen patir tenir un accident de trànsit que ha deixat ferides en el cos de Joel o que el gos protagonista és el lligam afectiu que el porta a poder  sentir-se més a prop de la seva dona desapareguda. Al llarg de la pel·lícula, Joel dubta en despendre’s i quedar-se amb el gos. El debat està motivat per la força simbòlica i sentimental que aquest representa i en el fons és un debat sobre si cal continuar lligat a l’absència o si és possible començar el camí cap la superació del dol. El seu periple vital a la recerca de les claus pot ser interpretat com un calvari en el qual no només buscarà les claus, sinó algun element efectiu que li permeti establir o fortificar els lligams de la seva existència. Així, veurem com Joel necessita practicar la sexualitat de forma desbocada o sentir-se atrapat en el laberint de les seves pròpies emocions.

    Si apurem més, altres  possibles lectures del que ens ofereixen les imatges podem veure com El camí més llarg per tornar a casa és la història d’un personatge que es troba reclòs en l’úter matern i que és expulsat d’aquest úter. Tot el seu recorregut vital no serà més que el resultat d’aquest desig de tornar al lloc de la seguretat i sentir-se perdut en un món marcat pel dolor i la desesperació.

    Tot aquest joc de pistes, dobles lectures i interpretacions podria fer-nos pensar que ens trobem davant d’una pel·lícula críptica i excessivament ambiciosa. La veritat, però, és una altra. Sergi Pérez filma una història basada en una enrancia cap al no res, feta des d’una immersió en el dolor i l’angoixa del personatge. No hi ha  solucions fàcils, només el repte de fer una obra radical però rica en les seves resolucions.  El resultat és una òpera prima brillant. Només hem de contemplar com Sergi Pérez filma en plena nit una escena d’hipotètic sacrifici del gos, per veure com tota la pel·lícula està plena d’idees intel·ligents.

    Àngel Quintana

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho