El cant dels ocells

Comparteix-ho

cartell cant ocells

  • Informació


    Catalunya, 2008.
    Director: Albert Serra.
    Intèrprets: Lluís Serrat Masanellas, Lluís Serrat Batlle, Lluís Carbó, Montse Triola, Mark Peranson, Victòria Aragonès.
    Durada: 98 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Català.

    Sinopsi


    Tres homes persegueixen amb convicció un objectiu delirant: creuar el desert per poder adorar un nou nat d’un llogaret palestí. Sense camells, el viatge encara resulta més dur. A més, els llocs que troben per pernoctar no esdevenen massa còmodes però, infatigables, els tres herois continuen el seu periple sense defallir ni un instant. Bé, potser si que a vegades dubtin, però ells continuen endavant encara que arribin tard i que, un cop allí, tampoc n’hi hagi per tant.

     

     

  • Quan les flors es comencen a pansir

    Fa un parell d’anys, quan Albert Serra va rodar Honor de Cavalleria, es va dur a terme un gest important consistent en poder arribar a introduir, sense cap complex, el pes d’allò veritablement popular a l’interior de la ficció cinematogràfica. La força iconoclasta del cineasta el va portar a deconstruir El Quixot, a capturar els seus moments d’avorriment i a aparcar l’acció pròpia del món novel·lesc, a canviar  la llegua de Cervantes pel català i a aconseguir que des de l’interior d’uns sistemes marcadament amateurs poder arribar a sorgir una certa veritat que posava en dubte els sistemes de producció tradicional. Mai el cinema realitzat a Catalunya havia arribat a aquest nivell de provocació, ni havia aconseguir projectar-se a nivell internacional des de la més ferotge radicalitat.  Honor de Cavalleria va esclatar  com una bomba d’artilleria i va demostrar que per què un altre model de cinema fos possible, era important seguir la màxima de Salvador Dalí, que el propi Albert Serra no ha parat de repetir: “Si vols triomfar a la vida, cal fer les coses sempre al revés de com ho fan els altres”. La proposta d’Honor de Cavalleria  abraçava també  un terreny per al qual han transitat altres cineastes –Oliveira, Pasolini, Straut/Huillet o René Allio- i que parteix de la recuperació dels vells sistemes de representació popular que han convertit  la imperfecció en una part de la seva veritat.
    Ara amb El cant dels Ocells, Serra decideix anar fins als orígens del mite catòlic amb el propòsit d’atrapar aquell vell i arcaic catolicisme que Pier Paolo Pasolini considerava com a essencial per a entendre les arrels de la nostra pròpia cultura occidental. Un vell catolicisme davant del qual cap creador o pensador occidental sigui creient, agnòstic o ateu, no pot renunciar. El cant dels ocells  descriu de forma simple i sintètica el camí dels tres reis d’Orient cap a l’adoració d’un nen, després de que l’àngel els hagi avisat de la transcendència del viatge. El recorregut no té lloc en un espai qualsevol, ni està envoltat de cap referent mitològic de caràcter orientalista, ni recupera la màgia naïf de les cavalcades dels reis. El viatge té lloc per una mena de terra mítica en la qual els paisatges naturals semblen recordar-nos que allò que veiem no és altra cosa que l’origen del món. Els reis pugen muntanyes, travessen deserts, contemplen la lava volcànica, veuen el mar esclatar en les roques, banyen els seus cossos en les aigües glaçades. Les seves siluetes no són més que simples figuracions, més properes a les figures planeres dels retaules medievals, que als jocs de volums i perspectives de la pintura del Renaixement. En diferents moments de la pel·lícula, les siluetes que passegen pels confins del món adquireixen un cos i comencen a parlar com criatures del poble. Són reis cansats de tant caminar, són con figures còmiques marcades per la filosofia popular que discuteixen qui pren l’iniciativa del viatge o, fins i tot, poden ser esdevenir patètiques que, malgrat la seva simplicitat, poden somniar amb monstres barrocs i amb criatures delirants. A l’altra extrem, en una casa en ruïnes, una dona acarona un xai i espera, amb el seu marit que parla hebreu, que algú reconegui la criatura. El misteri de Nadal es transforma en un misteri primigeni, sembla com si Serra volgués convidar-nos a viure l’acte de naixement d’una cultura i que per fer-ho li calgués atrapar aquell instant d’innocència en el qual allò diví comença a manifestar-se en una terra en procés de formació.
    Àngel Quintana
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho