El capital humano

Comparteix-ho

elcapitalhumano cartell

 

  • Informació


    Itàlia, 2014
    Director: Paolo Virzi
    Intèrprets: Valeria Bruni Tedeschi, Fabrizio Bentivoglio, Valeria Golino, Fabrizio Gifuni, Luigi Lo Cascio, Giovanni Anzaldo, Matilde Gioli, Guglielmo Pinelli.
    Gènere: Comèdia. Thriller. Drama.
    Durada: 106 min.
    Idioma: Italià.

    Sinopsi


    La vigília del dia de Nadal, un ciclista és atropellat de nit per un luxós tot terreny. El desgraciat accident canviarà el destí de dues famílies: la del milionari Giovanni Bernaschi, un especulador financer que ha creat un fons que ofereix un 40 per cent d’interès anual, atraient i plomant als crèduls inversors, i la de Dino Ossola, un ambiciós agent immobiliari propietari d’una empresa que està a punt de fer fallida.


  • La pel·lícula de la nostra crisis

    Ha costat, però per fi el cinema europeu s’ha començat a atrevir a tractar el tema de la crisis econòmica més gran que ha patit el seu continent. El darrer any ens ha deixat diversos exemples, com Dos días, una noche dels germans Dardenne –que vam poder veure a finals de 2014 al Truffaut- o com Leviatán, del rus Andrei Zvyagintsev. En ambdós casos, la crisis s’havia tractat amb el to reflexiu i contemplatiu que defineix als seus autors. Altres exemples –també vistos a la nostra sala- del darrer any han intentat fer front a la qüestió des de la comèdia rocambolesca, com Murieron por encima de sus posibilidades, l’obra del director gironí Isaki Lacuesta. Per la seva banda, el barceloní Jaime Rosales va retratar la crisi amb una obra tan dura com Hermosa Juventud.

    El que no vam trobar en totes aquestes obres sí ho podrem trobar a El Capital Humano, de l’italià Paolo Virzi. Amb més de 20 anys de professió i superant la desena de llargmetratges en la seva filmografia, Virzi havia destacat per la predilecció a rodar comèdies dramàtiques. Vacaciones de agosto (1996)  i Los años dorados (1997) són dues de les seves primeres pel·lícules en les que ja mostrava aquest interès per contrastar les grans emocions. Gràcies a aquesta tendència, Virzi ha aconseguit rodar la pel·lícula que ha descrit la crisis econòmica de manera més fidedigne.

    El Capital Humano no és una obra dels Dardenne, ni de Zvyagintsev; fins i tot podríem dir que tampoc és de Virzi. La pel·lícula no té el segell d’autor ni la intervenció sobre la història que directors amb un estil tant definit com els esmentats tenen. I aquest és el gran mèrit del director i de la pel·lícula: passar desapercebut, quedar per sota d’una història que ja té prou força i que no necessita d’elements estètics afegits. El què ens explica El Capital Humano és devastador per sí sol. L’única llicència d’autor que es permet Virzi és el format de la narració, fragmentat en diferents històries que s’aniran creuant i completant-se l’una a l’altra al llarg de la pel·lícula. La utilització d’aquest recurs, no obstant, no fa més que incidir en la voluntat d’atorgar un punt de vista neutre a la crisis que novament quedi per sota del tema; on totes les classes socials i tots els elements de la societat quedin reflectits i, alhora, units per les inevitables relacions que s’estableixen entre ells.

    Aquesta idea d’oferir testimoni de com afecta –positivament o negativa- la crisi a totes les classes socials, permet a Virzi jugar amb els gèneres. El Capital Humano és una comèdia pels rics, un thriller per la classe mitjana, i un drama per la classe baixa. Les relacions que s’estableixen i la barreja d’emocions són una sort per a l’espectador, que podrà posar-se en la pell dels altres i veure’s a sí mateix i a l’època econòmica sense sentir-se classificat en una part, sinó com a partícip de totes.

    Christian G. Carlos

    Cinema Truffaut

Comparteix-ho