El informe Auschwitz

Comparteix-ho

  • Informació


    Eslovàquia, 2020
    Direcció: Peter Bebjak
    Intèrprets: Noël Czuczor, Peter Ondrejicka, Wojciech Mecwaldowski, Jacek Beler, Michal Rezný, Kamil Nozynski, Olek Mincer, Ksawery Szlenkier, Christoph Bach, Florian Panzner, Lars Rudolph, David Zimmerschied
    Gènere: drama
    Durada: 94 minuts
    Idioma: anglès, alemany, txec

    Sinopsi


    Narra la història real de Freddy i Valter, dos jueus eslovacs que van escapar d’Auschwitz en 1944 i van aconseguir tornar a Eslovàquia, i la seva lluita per convèncer a tots aquells que no volien veure la veritat.

  • Una fugida de l’horror per informar-ne al món

    Un dels supervivents dels camps d’extermini que testimonien a Shoah, el memorable documental de Claude Lanzmann, és el jueu-eslovac Rudolf Vrba, que, junt amb Alfred Wetzler, va aconseguir escapar-se d’Auschwitz el 10 d’abril del 1944 després de restar amagats durant quatre dies sota unes fustes apilonades entre les tanques perimetrals interiors i exteriors. Nascut l’any 1924 en una localitat situada a l’actual Eslovàquia, Vrba (el seu nom original era Walter Rosenberg, però va canviar-lo després de la fugida) explica a Shoah que, destinat al registre dels deportats, va poder calcular que un 90 per cent dels presoners transportats en tren a Auschwitz eren immediatament gasejats i un deu per cent de cada transport era utilitzat per treballar al camp. Hi afirma que la producció principal formava part de la indústria de la mort: els presoners construïen els crematoris, els camins que hi duien i els propis barracons; però hi afegeix que Auschwitz-Birkenau operava també a la manera d’un “camp de concentració clàssic”: “les fàbriques Krupp i Siemens estaven instal·lades, en part, dins del camp i utilitzaven mà d’obra esclava”. Rudolf Vrba també s’hi refereix a l’existència de la Resistència, però que, en adonar-se que l’objectiu d’aquesta era la supervivència i no la rebel·lió, va decidir evadir-se, una opció que els seus companys van considerar anàrquica i individualista. La seva idea, però, era que, si aconseguia escapar-se i difonia la veritat dels camps, podria resultar útil: estava convençut que Auschwitz era possible perquè les víctimes que hi arribaven ignoraven què hi passava i perquè, de fet, el món no ho sabia. Lanzmann li pregunta si aquest va ser el motiu de la seva evasió: “Sí, no perdre ni un instant més, fugir el més aviat possible per advertir al món”.
    Interessat sempre en l’organització i funcionament dels camps d’extermini, Lanzmann no pregunta a Vrba per les circumstàncies en què ell i Wetzler, destinat a treballar en el dipòsit de cadàvers, van evadir-se. Dirigida per l’eslovac Peter Bebjak, El informe Auschwitz, en canvi, intenta reconstruir els moments previs a la fugida (i així part d’aquella realitat, de manera que contradiu la idea que, sostinguda per Lanzmann amb l’excepció d’El fill de Saül, aquell horror és irrepresentable) i la tensió viscuda al camp mentre Vrba i Wetzler hi eren amagats, els vigilants els buscaven i un oficial nazi desplegava encara més el seu sadisme entre els presoners. Això constitueix la primera part del film, que, després de la fugida, segueix amb el camí a través del bosc que els evadits fan buscant creuar la frontera fins a Eslovàquia. Ferits i afamats, són ajudats per diverses persones que els troben pel camí. Hi ha encara una última part, que hauria pogut ser més interessant si se li hagués donat més durada. Un cop Vrba i Wetzler redacten el seu informe (conegut amb els seus noms, encara que la pel·lícula els substitueix pel d’Auschwitz) sobre aquell horror que es mantenia ignorat, com si ningú volgués saber que existia, són entrevistats per un oficial de la Creu Roja. Com si fos una rèplica de Maurice Rossell, que Claude Lanzmann va definir com Le vivant qui passe en el film que conté l’entrevista amb aquest oficial suís que va donar un informe positiu del tracte als presoners després de passar per Auschwitz i el gueto de Theresienstadt, l’interlocutor dubta de la veracitat de l’informe, com si fos una exageració. Ell també era un viu que havia passat per Theresienstadt (del qual van arribar a Auschwitz milers de jueus per ser-hi gasejats) i s’havia cregut la mentida, amb tota una posada en escena, dels nazis. O l’havia volgut creure. L’informe va trigar en difondre’s, però el règim d’Hongria, si bé estava ocupada pels nazis, va aturar les deportacions per por a les represàlies (començava a haver-hi indicis de la derrota d’Alemanya) després de fer-se’n ressò la premsa dels EUA. L’informe Vrba-Wetzler ho és sobre una fàbrica de la mort que a Auschwitz va gasejar més d’un milió de persones. Recordar-ho en un film és encara una forma de lluita contra una incredulitat pressentida per Primo Levi: “Ho explicarem i ningú no ens creurà”. Molts d’aquests incrèduls, però, no eren innocents: no ho volien veure. Encara n’hi ha que ho neguen, per molt que sembli increïble.

    Imma Merino
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho