El muerto y ser feliz

Comparteix-ho

elmuertoyserfeliz cartell

  • Informació


    El muerto y ser feliz
    Espanya, 2012.
    Direcció: Javier Rebollo.
    Intèrprets: José Sacristán, Roxana Blanco, Vicky Peña, Valeria Alonso, Fermí Reixach, Jorge Jellinek
    Durada: 94 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Castellà.

    Sinopsi


    Quan un assassí a sou espanyol, ingressat en un hospital de Buenos Aires, s’adona que està a punt de morir, s’escapa i es dirigeix al nord travessant tot el país.

     

  • Ets home mort

    Aquest tercer llargmetratge d’un home tan loquaç com Javier Rebollo, després de les paradoxalment silencioses i pesants «Lo que sé de Lola» i «La mujer sin piano», també podria haver-se titulat «Hombre muerto», però hauria sigut la traducció literal castellana d’una pel·lícula existent, «Dead Man», amb la qual Jim Jarmusch va fer una pel·lícula de l’Oest amb la idea que, de fet, el western és un gènere mort. Sorprenentment, o potser no, a l’Argentina s’han rodat dues pel·lícules, que, tot considerant els vint anys mes l’abisme que les separen, no pertanyen pròpiament al western, però hi demostren la seva llarga influència (i, per tant, la seva estranya perseverança) en propostes sense gènere determinat: una és «Un lugar en el mundo», d’Adolfo Aristarain, i l’altra és aquesta «El muerto y ser feliz». Curiosament, o potser no, les dues pel·lícules són habitades per la presència de José Sacristán, un actor que pot provocar sentiments contradictoris en una mateixa persona: a vegades se’t pot fer insuportable per la seva veu emfàtica i el seu rostre insípid (no deu ser en va que protagonitzés un film, dirigit a més per ell mateix, amb el títol «Cara de acelga», en què és un rodamón casualment involucrat en un pla per robar un quadre) i d’altres vegades, de manera inesperada, et magnetitza per això mateix. «El muerto y ser feliz» (amb la qual Sacristán ha estat nomenat per primera vegada al Goya) n’és un exemple paradigmàtic i potser culminant. Fent-s’hi omnipresent, l’actor fascina tant com carrega. En tot cas, aquest «home mort» («ets home mort» no és una de les frases més repetides del western?) que encarna José Sacristan pateix un càncer terminal i, amb la consciència de la seva desaparició imminent, empren un últim «viaje a ninguna parte», per jugar amb el títol d’una altra pel·lícula amb la participació de l’actor. Aquest home moribund ha estat un assassí a sou que fuig d’un hospital amb una càrrega de morfina per ajudar-se a suportar el dolor i emprendre un viatge per carreteres secundaries. Aquest assassí, com en els westerns ultracrepusculars, ja no és capaç de matar amb la consciència que ell mateix està condemnat a desaparèixer. El seu viatge, doncs, en principi no té destí, només el pur errar, però la companyia imprevista d’una dona el durà a un lloc on ella es retrobarà amb el seu passat. El western en el seu esdevenir crepuscular, en què els personatges vaguen sense acció, es pot considerar, certament, un dels referents del film: no hi ha cavalls en paisatges desèrtics, però sí un cotxe que transita per carreteres solitàries, tot i que també hi apareix algun malvat. També s’ha parlat d’una influència quixotesca com si, amb escuder(a) inclòs, l’antic assassí es convertís en cavaller errant exercint una justícia particular. En tot cas, amb el seu humor absurd, és un film desconcertant, per moments brillant, amb unes esplèndides localitzacions a l’Argentina. També hi ha una veu narrativa en off, que sovint entra en contradicció irònica amb allò que mostren les imatges. Javier Rebollo ha exhibit una vocació d’estil que el distingeix entre els cineastes espanyols contemporanis. Per aquesta mateixa vocació, exercida amb molta remarca d’autoria, el seu cinema tendeix a un formalisme que pot crear una distància volguda. «Lo que sé de Lola» és la història d’una obsessió: la d’un home per una dona a la qual espia (i vol protegir) sense que ella s’adoni. «La mujer sin piano» ho és d’un fracàs: el d’una dona que no aconsegueix abandonar el seu marit després de fer les maletes i emprendre un pelegrinatge per un Madrid sòrdid. En una i l’altra, hi ha solitud i desesperança, observats amb fredor i sense provocar emoció. Són films formalment impecables, però en certa manera implacables amb la vida. Amb «El muerto y ser feliz», parteix d’una situació que tampoc convida a l’alegria, però la pel·lícula, complint amb la promesa del títol, conté moments d’una inesperada felicitat en el cinema de Rebollo. Com si la certesa de la mort donés la capacitat extrema de viure el present.

    Imma Merino

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho