El palacio ideal

Comparteix-ho

  • Informació


    França, 2018
    Direcció: Nils Tavernier
    Intèrprets: Jacques Gamblin, Laetitia Casta, Florence Thomassin, Bernard Le Coq, Natacha Lindinger, Zelie Rixhon, Eric Savin, Louka Petit Taborelli, Aurélien Wiik
    Gènere: drama basat en fets reals
    Durada: 107 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    França, finals de segle XIX. Joseph Ferdinand Cheval (Jacques Gamblin) és un carter que viatja tots els dies pels llogarets de la regió de la Drôme. Un dia coneix a la dona de la seva vida, Philomena (Laetitia Casta) i de la seva unió neix Alice, a qui estimarà més que a ningú. Per ella, Cheval es proposa un objectiu: construir-li amb les seves pròpies mans un increïble palau. Malgrat les dificultats, Cheval no es rendirà i dedicarà 33 anys a construir una obra extraordinària que va cridar l’atenció d’artistes com André Breton o Pablo Picasso, i que encara avui és famosa a França.

  • La perseverança de la formiga

    El 1879, Ferdinand Cheval, un carter rural de la zona d’Hauterives, una comarca muntanyosa de l’est de França, prop de Grenoble, va començar una obsessió personal que el va absorvir durant més de trenta anys de la seva vida: la construcció d’un edifici d’estil inclassificable amb les seves pròpies mans que va acabar ja en ple segle XX i que des de llavors es coneix com el “Palau ideal”. De les mans i la imaginació de Cheval, que no tenia coneixements d’arquitectura ni havia estudiat cap disciplina artística, en va sorgir una obra única, un collage d’estil i referents, que amb el temps s’ha convertit en un dels monuments nacionals de França i en un dels més visitats. Ferdinand Cheval, que va començar individualment la seva obra als 43 anys i la va acabar amb més de setanta, va compaginar tot el procés de construcció -al que dedicava unes quantes hores diàries- amb la seva feina de carter rural, que el portava a fer trajectes a peu de vint a trenta quilòmetres diaris durant els quals també recol·lectava materials pel seu edifici. A més va tenir  una vida personal particularment convulsa i desgraciada.

    La increïble història del “carter Cheval”, que és com es coneix a França al personatge, era carn de pel·lícula i fins i tot resulta estrany que hagin passat tants anys sense que cap cineasta ho hagi volgut convertir en la base d’una ficció cinematogràfica. Finalment ha estat Nils Tavernier, el fill del conegut Bertrand Tavernier, qui s’ha capbussat en la vida -complexa, contradictòria, volcànica- i obra -singular, estranya, fascinant- de Ferdinand Cheval. En aquest sentit, la proposta de Tavernier es divideix en dues parts ben diferenciades: un primer segment en què la prioritat és conèixer la personalitat i motivacions personals de Cheval, amb una menció especial pel lleuger transtorn intel·lectual que patia i per les seves dificultats de relació social i personal, sobretot amb la seva segona dona -interpretada amb convicció per Laetitia Casta- i amb el seu fill gran, amb qui va tenir una relació convulsa. I en el segon segment es focalitza en tot el procés de concepció, disseny, planificació i construcció del “Palau ideal”, aquest edifici estrambòtic, únic, amalgama d’influències diverses -algunes de les quals provinents de les lectures de les revistes que ell mateix repartia com a carter- i que en certa forma acaba sent un reflex d’aquesta personalitat singularíssima del seu autor.

    La principal dificultat de Tavernier a l’hora d’afrontar aquest repte és la condensació. Explicar tot el procés vital i artístic de Ferdinand Cheval en la durada convencional d’una pel·lícula de ficció és un repte majúscul. Això obliga al director a fer alguns salts temporals molt grans que dificulten en alguns moments entendre amb precisió el recorregut psicològic dels personatges. Ben ambientada, filmada amb un estil clàssic i funcional al servei de la història, “El palacio ideal” és una pel·lícula que aconsegueix un objectiu fonamental: despertar la curiositat de l’espectador o directament fer-lo descobrir un personatge i una obra absolutament singulars. Rodada en part als escenaris reals on passa la història, però també amb la necessitat de reconstruir en decorat el “palau ideal” de Cheval, el film es beneficia de la immersiva interpretació de Jacques Gamblin, un dels millors actors de la seva generació, i que aquí aconsegueix transmetre la perseverança, la bogeria, la genialitat irracional d’un personatge extrem però fascinant.

    Francesc Vilallonga
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho