El perdut

Comparteix-ho

el-perdut-cartell

 

  • Informació


    Catalunya, 2016
    Director: Cristophe Farnarier
    Intèrprets: Adrià Miserachs.
    Gènere: Drama basat en fets reals.
    Durada: 97 min.
    Idioma: Sense diàlegs.

    Sinopsi


    Al febrer de 1994, a la comarca del Ripollès (Girona), un home desapareix sense motiu. Martí és un home normal; no és un boig ni un mort de gana, només algú tímid i retret. Un matí condueix la seva moto allunyant-se del poble. La deixa als peus d’un roure, al costat de la seva cartera i una gorra, i es perd a la muntanya. Porta una escopeta de caça amb la qual intenta suïcidar-se, però no té valor. Tampoc s’atreveix a tornar al poble i passa la nit a la intempèrie, en els camps que coneix des de petit. No torna l’endemà, ni al següent, i comença una vida de supervivència a la muntanya.


  • Retorn a la Naturalesa

    Fotògraf nascut a Marsella que fa anys que resideix a Banyoles, Christophe Farnarier és un amant de les muntanyes pre-pirenenques de La Garrotxa i el Ripollès. Aquest paisatge s’ha convertit en l’escenari de les seves pel·lícules, en la primera de les quals, «El somni» (2008), segueix les passes del pastor Joan «Pipa» en la seva última transhumància mentre va creant-se una elegia sobre les formes de vida al món rural en procès de desaparició; pel que fa a la segona, «La primavera» (2012), és una mena de contra-camp de l’anterior en la mesura que es concentra en l’espai domèstic d’una casa de pagès per observar-hi la feina, el treball curós i precís amb les mans, d’una dona, Carme Fajula. Són documents sobre vides relacionades amb l’entorn natural i marcades pel ritme de les estacions. Farnarier té una mirada antropològica i també poètica amb la qual fa que aquests dos documentals es converteixin en un poema atent al moviment de les fulles dels arbres, de la boira que cobreix els prats a la matinada, a l’horitzont de les serralades.

    En la seva tercera pel·lícula, «El perdut», Farnarier aborda per primera vegada la ficció, però mantenint una actitud documentalista (com si l’acció es visqués, i no es posés en escena, durant el curs del rodatge) i inspirant-se en un cas real que va esdevenir-se fa uns anys en un lloc d’Andalusia: un home va desaparèixer en un bosc i va viure-hi amagat durant anys, no gaire lluny de casa seva. Farnarier ho du al seu món en un sentit literalment físic (els fets transcorren en un bosc del Ripollès) i també existencial perquè hi reflecteix la seva idea que recuperar la relació amb la Naturalesa és una possibilitat dels humans de reconciliar-se harmoniosament amb el món i amb ells mateixos. Hi palpita l’esperit de «Walden», la novel·la del nord-americà Henry David Thoreau que narra l’experiència d’una persona que habita solitàriament en una cabana dins d’un bosc. I també l’empremta d’una altra novel·la que, quan va llegir-la de jove, va causar un impacte perdurable en Christophe Farnarier: «Divendres o els llimbs del Pacífic», en què Michel Tournier reescriu la història de Robinson Crusoe des d’una perspectiva molt diferent i fins antagònica a la de Daniel Defoe; l’escriptor anglès, a primers del segle XVIII, va convertir el nàufrag en un colonitzador que domina la Naturalesa amb un esperit capitalista i positivista mentre que, als anys seixanta del segle passat, Tournier fa que el seu Robinson (en la seva relació amb Divendres) es fongui amb la Naturalesa desprenent-se de les capes de civilització per convertir-se en un home alliberat. Sens dubte que s’hi reflecteix el fet que, entre Dafoe i Tournier, el concepte de progrès s’ha posat en qüestió.

    El cas és que el «perdut» (que s’encarna de manera molt creïble en Adrià Miserachs, veí i amic del cineasta) de Farnarier intenta suïcidar-se en un bosc, però no aconsegueix prémer el gallet  de l’escopeta. El suïcida frustrat es perd en el bosc, però en el fet de perdre’s, bandejant la societat, comença a trobar-se ell mateix en la seva immersió absoluta en un entorn natural. Desposseït de tot, l’home sobreviu amb els recursos de la naturalesa, amb allò mínim, i aprofita les habilitats adquirides per construir-se un espai enmig del bosc. Viu un procès de retorn a la naturalesa, però a la vegada aplica la cultura per sobreviure-hi sense abusar-ne: com si en ell es restituís una relació perduda amb la naturalesa, un estadi de la civilització sense voluntat d’explotació i domini. En aquest procès, amb les seves dificultats, el «perdut» recupera el gust per la vida, es reconcilia amb ell mateix i el món.  Farnarier, que com sempre fa atenció al paisatge i també al que l’home pot fer amb les mans, observa aquest procès amb una mirada còmplice. Com el seu personatge, prescindeix de l’accessori i així fa un cinema despullat, essencial, radical i honest.

    Imma Merino

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho